Buaaaah!! Quan arrives al refugi i veus aquel paredon et comencen a agafar combulsions i a venir ganes de plorar de l'emoció. A tot i això li hem de sumar que vaig conèixer una persona entranyable. Xerrant amb un home aquest em va preguntar si jo escalava a Montserrat, a la Nord, i jo li vaig contestar que "esclar". I em diu "quines vies has fet a Diables?", doncs "la GAM, la Sanchez-Martinez", i ... "Alto!, doncs jo soc el Martínez!". Buaaaaaaah!! Subidón extrem!! No se si per la calor que feia al refugi, pels vinets que duia i per haver conegut a un ídol, em va començar a caure la llagrimeta. No em podia creure que estigués on estava i amb qui estava.
L'endemà... Madrugón per sortir els primers. Tenim algun problemilla per arrivar a peu de via (a algú se li desfeien els crampons, eh Pep). Això ens va sumar un parell d'horetes extra a nosaltres que sempre anem tant sobrats.
El primer llarg de V+, tranki, tranki, tranki. La fresqueta a les mans i que allò tampoc ho regalaven, ens va fer entrar en calor. Aquesta via en genaral és bastant rostollaco, la roca és bastant cutre en genearl. Si la valoreu pel cantó tècnic o esportiu més val que no hi aneu.
Frikies abstenir-se, éto eh terreno de alpinistas!
Aquí no hay chapitas de colores.
El mític filó d'òrfita verda, que existeix i és flipant, és la clau. Si et surts d'ell t'encigales. Bé, això ens va passar al Pep i a mi. Llavors és quan comença la "vibrazzionne extrema", quan fots ensambles de 60 metres de corda amb un seguro o cap al mig i amb roca més cutre encara. Aquí la clau és sempre pensar en verd. Tot i la precaietat de la roca (q si no t'encigales tampoc ho és tant) la via té passatges molt bonics, sempre amb la'mbientaço de la cara Nord.
Els últims llargs potser són els més guapos i tampoc els regalen una merda. El conecpte del IIIer grau des de llavorens els tinc una mica turbi.
Al final vam arribar a d'alt on el color de la llum delata els horaris que estavem gastant, contant que haviem sortit a les 6 del refugi i contant també que ens quedaven vora 4 hores de baixada des de el cim.
Baixada autèntica de la glacera in the night.
I com a premi als millors escaladors del dia............ Ens quedem sense sopar! És el premi als que fan horaris huberianos alrevés.
Vaja uns caretos. Sort de la laia que duia l'esmorzar de l'endemà!
En se d'un que ha complert un dels seus somnis, sinó mireu la cara de satisfacció.
Cordades: Marcel-Laia i Carlos-Pep
