Der Kletterer

"Sa sarroneta" a la roca dels Arcs. Vestigis del passat.

2010-09-26T20:26:00.007+02:00

Si si, ja fa gairebé dos anys que vam obrir aquesta via... i quins bons records em porta.

Sempre havia volgut obrir una via a la Roca dels Arcs, a Vilanova de Meià. Però ja hi ha tantes vies que era quelcom impossible. Encara que un dia mirant la paret des de el cotxe vaig veure dibuixada a la paret una possible línia. Doncs a per ella!

Fa molts més anys enrera ja haviem obert un primer llarg amb la Sandra, i es va quedar allí, en projecte.

Ara amb en Saumi li donem la continuació i el final.

A la via trobarem algun parabolt i algun pitó però hi ha algun llarg amb molta autoprotecció. A destacar el pas obligat de 6b del 2on llarg obert magistralment pel Saumi i el mur de 6a de total autoprotecció obert per un servidor.

El cert és que la natura em va deixar aquest regal. No havia difrutat mai tant obrint un llarg. Espectacular. Gràcies Vilanova!!

I un cop més aprop del cim... i en sec el Saumi crida d'alegria! Ja som a d'alt!!

Per fi em acabat la via i em complert un dels nostres somnis. Obrir un via a Vilanova de Meià.

Iuhuuuuu!

Aquí teniu la ressenya pels qui la volgueu repetir. Aquesta via va dedicada a les nostres "Sarronetes", les que ens deixen anara a escalar de tant en tant... jee je jee!

Kletterer ist zurückgekehrt

2010-08-31T13:37:00.003+02:00

De vegades no ens adonem de l'important que són les coses fins que no ens adonem que no les tenim... Si, és cert, ara me n'adono del valor que té la muntanya i l'escalada per a la meva persona. Des de l'octubre de l'any passat que no toco la pedra, i no per cap lesió, ni per cap impediment laboral, ni conjugal. Un canvi d'aires ha anat bé per reforçar el caràcter i reflexionar sobre l'esforç i el sacrifici.

L'entrenament, les curses i la competició m'han donat alló que l'escalada no m'aportava. Aferrat al manillar de la meva bicicleta intentava comparar el ciclisme amb l'escalada i l'alpinisme. Intentava escindir entre la duresa del ciclisme i la duresa de l'escalada. Que és més dur? No hi ha res més dur. La dificultat ens la posem nosaltres mateixos. Aquest és el sentit de motivació i de superació. Si, m'encanta aquest massoquisme de l'esport. Tant com pujar un port dur a un ritme infernal com escalar una via duríssima amb les assegurances a cuenca.

He perdut la forma física per escalar, però m'he reforçat la ment i la motivació. Ara em desborda aquesta última. Així que aviat ens veurem guerrejant per aqustes parets de déu.

Aprofito per donar ànims a una persona molt especial. Un lluitador, una bellíssima persona i un guanyador: el Xavi Tondo. Espero que pugui pujar al pódium d'aquesta Vuelta a España. Sens dubte t'ho mereixes Xavi. Sambarinait!!!

Ara si, he tornat.

"El camí del Tei-Chi" al Turbon

2009-09-28T21:43:00.007+02:00

El passat Juliol vaig enredar al Willowcillo per anar al Turbon. Després de veure les fotos del Ganxets em vaig motivar prou per anar-hi. Feia poc havia anat amb ell a fer la via del Roxo allí mateix, així que ja em coneixia la zona.

La veritat és que la paret desploma, força, allí per on va la via.

El primer llarg ja és brutal, segell Teixi, semiequipat amb ponts de roca, claus i alguna xapa. Impresionant. Roca del tipus esparadrap.

Poc a poc ens n'anem posant a l'ajo. Deseguida veiem que d'allí, si d'ha de baixar pot ser un pollastre considerable.

Cada llarg és millor. La roca sempre brutal!

Aquí teniu al Willowcillo tibant-li al 7a. El flanqueig de 7b, és una obra mestra de l'escalada en roca. Quina vista Albert i Santi per veure aquesta línia. Tot protegit amb ponts de roca i dels passatges més fanàtics que us podeu imaginar. Festival de pinces, bidits i xorreres. Inhumà!

Les muralles de gotes d'aigua hiper punxagudes es succeeixen. La roca punxa tant que quan li arqueges se't queda la pell enganxada.

No cal parlar de l'ambient. La via va sortejant tot el desplom per la seva línia més feble. Encara així, hi ha trams força desplomats.

Feia temps que no disfrutava tant escalant una via. Hi ha passatges obligadets, però res que sigui descalabrat.

Com desploma nanu!

Aquí tenim bacallà fins a l'últim moment.

Això el considero jo un dia fantàstic d'escalada. Largo, difícil y en libre!!

"L'avi de la Mel" al Peladet

2009-06-05T23:51:00.004+02:00

El dijous havia quedat per anar a escalar amb X i no sabiem ben bé on anar. Jo que de motivació no m'en falta, em vaig treure de la màniga el Peladet. Li vaig proposar d'anar a fer les dos vies noves que havien obert l'Albert, el Vicenç i el maestro Fiu Liu feia 2 setmanes. Però X ja no es deix enganyar gaire i em diu que nanai de la xina de fer l'Absurdistan. Doncs res, que hi farem, les dones al poder.
Al final ens decidim per l'Avi de la Mel. Els dos primers llargs els fa ella que són els més fàcils i que teòricament estan més ben equipats (recomanació del papi). Els dos primers llargs són un ecàndol. Una placa amb un calcari exel·lent i equipat per disfrutar. Realment no cal material per aquest llarg, tansols amb exprés es passa de sobres, hi ha bastanta chapa. El 3er llarg d'impàs et porta a les plaques fissurades dels 2 últims llargs, que també són un escàndol. S'equipen molt bé amb aliens i friends mitjans. El 4rt llarg ens va agradar molt, tecniquillo i amb ambient. Sincerament, els hi ha quedat una via de puta mare i segurmanet es convertirà una gran clàssica del Peladet. 100% recomanable!

Tot i que l'Avi de la Mel no hi era, vam pensar en ell i els seu formatges mentres menjavem alguna cosa a la Font de les Bagasses. Aquest home si que es mereix un monument. De fet ja li han escolpit un monument a la pedra. Quin millor regal!

"Maia" 7b a Collegats, d'un extrem a l'altre

2009-06-05T23:22:00.003+02:00

El diumenge quedo amb l'Albert perque ja portava masses dies fent frikie i tenia ganes d'algo de tonyina in the vertikal. El cert es que estava molt fanàtic. A les 9 del matí arribo a Collegats i allí fm els plans. Com que el chabalet fa poc que escala... no trobem cap via de les que podem fer que ell no hagi fvet. Vaja!! Al final proposa d'anar a fer una nova via de l'Oriol Baró and cia, "Maia" que està a la banda de conglomerat.

No triem pitjor perqué no en sabem més! Durant l'aprox ens cau un pedrot rollo "humor amarillo" quan els hi llençaven les mandonguilles gegants. Em va recordar la bolera del Monblanc. Aribem a peu de via i la paret està al sol i fot una chufla de tres parells. La via comença amb un 7b que li adjudico amablement a l'Albert. Alló és un festival del líquen! Guarríssim i un xic exposadet perqué no duiem ninos massa grans. La veritat es que ens hi arrosseguem bastant. Però tampoc motivava massa. Encabat em toca a mi. Aquest llarg ja fa més bona pinta. Placa i díedre super tècnic de 7a, bastant net. Aquí m'he d'aplicar bastant i he de racionar bastant el material. Em va recordar força a algun pas de la "mision imposible" de la riba. Molt tècnic i amb roca força bona. Bastant antològic. Quan arriba l'Albert a la R ja tenim a sobre la tormenta. Però vaja, jo crec que ens va fer un gran favor. El que venia la veritat és que tampoc motivava massa. Però bé, mai se sap. De vegades t'en pots endur alguna srpresa. Doncs au cap a baix, que els destrepes aquells mullats també tenen la seva gràcia.
Doncs realment jo ara si la tornés a repetir (que no es donarà el cas), portaria joc de camlots fins al 4 (antic) i el 2 i el 3 repetits, joc de tascons i joc d'aliens, i moltes cintes!!
Au, cap a baix a fer frikie del qual jo m'abstinc perqué entre el madrugón i els apretons de la via ja m'han deixat tovet...

"Adserà-Jansà", d'alpinisme per Siurana

2009-06-05T17:24:00.003+02:00

Dilluns de la setmana passada, tenint en compte que teniem només el matí. Vam anar la Diana, l'home braç i jo cap a Siurana. Ja feia dies que tenia ganes de fer aquesta tope clàssica del Salt de la Reina Mora. Perqué a Siurana no només hi ha regletes, cleques i chapes... Com tota escola també va tenir uns orígens.

Doncs si, aquesta via és molt chula, sempre mirant des de un punt de vista romànic. Són 3 llargs de V+, que van per un sistemes de fissures i díedres molt guapos, on s'ha de donar força el callo per ser Vè. Com hi naven aquests!

Vam dur un munt de runa que al final no va caler. Amb un joc de friends normal fins al 3, i si no es va molt selto fins al 4, ja es passa de sobres. També calen tascons. El llarg estrella de la via és el segon, l'entrada a la R és brutal!

Ja ens ho vam passar prou bé. I ara la via està una mica més neta. L'home braç va fer honor al seu nom i va tirar un llastrot descomunal cap a baix. Ahí està, enderrocs Gavaldà!!

Salut!

"Ganxets" a Paret de Catalunya

2009-05-18T15:28:00.005+02:00

Ja fa uns quants dies li vaig proposar al Willow d'anar a fer aquesta via. Jo sabia que li faltava un llarg per alliberar. La qual cosa em motivava bastant. Però el mendrugu s'em va adelantar i se n'hi va anar el Diuemenge amb el Quim. Mecagun remil! Total, que la van forçar tota en lliure quedant així un grau força humà de 7a el llarg d'A1+, vya bous que estan fets aquests d'Artés! Així, amb aquesta info li vaig proposar al Saumi d'anar a probar-la tota en lliure tal com m'havia explicat el Willow i s'hi podia ser sense clavar o poquet. Així que ens plantem el dimarts i li fotem gasto. La última repe coneguda d'aquesta via era del Remi i marcava portar 6 pitons...

El 1er llarg ja ens posa a puesto. "Cuidao! Que esteu a la Ganxets i no a la Delfos". El calcari és brutal, exeptuant tramets curts. Però la cosa ja apreta des del principi.

El 2on llarg ja és més delicadet, i s'ha d'anar al tanto. La roca és dubtosa i la autoprotecció justeta sinó es clava. Jo li donaria 6b+ al 1er tram i 6b a lúltim d'aquest llarg. No com marca la topo. Passo sense clavar. Iuhhuu! L areunió é un autèntic niu d'àligues. Quin amient montrebeiano a tope!

El següent llarg el tira el Saumi. Diedraken d'antolgía amb roca esputnik. La via va sortint tota en lliure super guapo. La fissureta següent facileta però tècnica. Oju aquí, embarque possible si segueixes recte pel díedre. Quant la roca canvia de gris a vermella s'ha de fer un flanqueig horitzontal que va a buscar una R penjada i amb molt d'ambient. Aquí comença la nostra aventurilla, jeee jeee. Ara venia el llarg de Vè suposadament de relax. Doncs no! Suert el Manel tan pinxo i comença a renegar. Es veu que està atravessant un mar de crocanti. I en sec escolto. Uaaaaaaaaaaaah! Zis zas!

Aupa patxi! El Saumi que s'ha cascat un vuelo de 20 metres, on ha arrancat un clau de via. Que grande!! El paiu que té uns minuts de trànsit espiritual acaba el llarg com els bons. Com un valent. Jo estic a la R penjada mort i desitjant sortir. Bufff, quin palaco!

"Ave kletterer, morituri te salutan! Porque en Motrebei no solo vuelan los del salto base"

Arribo a la R tot motivat. Ara ens arriba el 'passo ciave' de la via, l'A1+ que amb un parell havien lliberat el Willow i el Quim fa tres dies. Però la frase a l'arribar jo a la R va ser: "Kletter, ni se t'acudeixi porbar-ho en lliure que no vull veure més vols". Jaaa jaa jaaa, després d'insistir un parell de cops. Veig que el horno no està para bollos i vaig sortir en A0 de la R. Però com era un sostre i el saumi ja no em veia ja li vaig tirar més en lliure. Ojos que no ven! Amb el pitó que va deixar el willow diumenge i el que vaig deixar jo en lliure (vam aprofitar el que ens va saltar al llarg anterior), ara aquest llarg amb una mica de getilla es pot passar sense clavar amb un grau de 6b/+ obligat. Ara la via es pot fer sense martell, i queda una via amb molt més compromís: més dificultat a l'hora de muntar alguna R i major exposició, esclar.

Aquest llarg era brutalment guapo. El següent l'obre el manel. Aquí comença l'escàndol. Placa de regletes i cantets magistralment oberta amb només 2 expansions. Increíble, quina qualitat!

Arribem a l'antepenúltim llarg i 2on 'paso ciave'. Quan arribo allí a la R em miro la topo i veig: esperó gris 6c+. I m'el miro i dic. "on està la trampa, si això està mig tombat". Doncs si nano, tranqui. Aquest és el llarg estelar de la via. Un esperó de placa calcària d'exel·lent qualitat amb, també, dos expansions en 40 metres, obligadíssim en 6b. Tot i que tinc els peus bullint i estic vibrant entre seguro i seguro m'ho passo en grande. La via és brutal i realment penso en per què no es deu repetir gaire. Quina cordada més gran els "ganxets". Quina vista!

Ara ja no més ens queden els 2 últims llargs de xemeneia que ens porataran al tant desitjat cim de la Paret de Catalunya.

Per fi em aconseguit escalar aquesta via i bastant dígnament. Aquesta era uan de les gran fits que tenia aquí a Catalunya. Ja feia dies que no s'hi penjava un reusenc a la Ganxets, jee jee jeee. Però bé, haurem fe tornar-hi a fer-li el Rotpunkt, queda pendent. Quina via més bona!!

D.O. Ganxets. Garantia de vertiqualitat.

"Via del Tronko" a Montrebei, un finde d'emocions.

2009-04-08T10:58:00.005+02:00

Fa ja uns quants dies, quan vam fer la festeta al Prat de sant Llorenç, de casualitat va aparèixer el Felipe 'Tronko'. Entre birres i vinets, el Felipe "tronko"... 'que pa tronko, he abierto una via en Catalunya tronko, etc...'. Al cap de 2 o 3 setmanes em cau la ressenya a les mans. La veritat es que motivava bastant.

La setmana passada em va trucar el 'Lloretang', que just havia tornat del moro i estava motivat per anar a escalar. Em va dir que triés jo el lloc... mmmmm... si he de triar jo anirem a Montrebei li vaig dir. Ell no hi havia escalat mai i trobar una via fàcil que jo no hagués de repetir la cosa estava fotuda. Plinc!! La via del tronko!! Màxim 6a+, tota en lliure, de lujo. Au doncs!! Bé, realment es diu: "La fuerza de los sueños" però vam pensar que era un nom una mica monyes i per unanimitat hem decidit que es dirà "la Via del Tronko".

Doncs ja veieu com s'estrena el Lloretang: farem la primera repetició de la via i serà la seva primera a Montrebei. La via comença en un díedre a 10 metres de la Delfos. La veritat es que mirant-ho d'abaix promet molt. El primer llarg és un díedre de V+ totalment rebeiano que ja marca quin es l'estil d'obertura i la ètica del tronko. Estilo Brrrutal! El llarg següent el fa el lloretang, és curtet i en flanqueig, té 2 metrillos en roca delicadeta. Aquí comença el viakal! El 3er llarg és 5 estrelles. Comença amb una sortideta un pel exposadeta sobre la R, però el calcari és exel·lent, festival de placa amb gandes i reglets vilanovins. Cada pas que faig em corro de la qualitat de la roca, super aeri i espectacular, 40 metres d'escalar de veritat. Increíble, roca esputnik!

El següent li torno a tirar jo, perqué el Jordi ja ha vist de que va el rollo rebeiano, així també li puc probar d'alliberar els 2 passos d'Ae. Flanqueig amb super ambiance per arribr a l'Ae, li apreto de micro reglets, estic apunt de fer el rotpunkt però caig. Kagüen! La veritat es que és molt difícil, la cosa deu rondar entre el 7a i 7b en 3 metres. Però li veig color. D'aquí ja enganxes un díedre de Vè del més espectacular i bonic que he fet mai. Vaja, jo pensava per dins... que cabron el Felipe la sort que ha tingut de trobar això. Aquest llarg fa 60 metres,la part final del llarg és una mica més difícil i té un tram un pel raro de protgeir.

El sgüent llarg fot un pinta brutal, m'agardaria fer-lo però també em sap greu pel Lloretang, té una arrencada de lo més aeri i guapa que us pogueu imaginar. Surt el Jordi però al arribar al pont de roca no s'ho veu i li ha costat molt aquest tram. I em cedeix amablement las riendas de la via. Iuhuuuuuuuu!! M'encanta, així puc disfrutar tota la estona on leading, com a mi m'agrada. Aquest llarg és una patada: qualitat de roca màxima, super aèria, buzonakos per donar i per vendre, exagerat. Arribo a la R i em cau la llagrimeta de lo bona que és aquesta via. Com pot ser que no la veiès ningú en tots aquests anys? Mare de déu! Fem un descansillo i ara ens ve un diedrako desplomat... bufff... indescriptible... ja es que estic a punt de plorar de l'emoció. Superb!!

El penúltim llarg es de la via del 78, xemeneia tope classica. Ens queda l'últim llarg que és una babaresa que es veu escandalosa, però són les 7:30 de la tarda i no tenim frontals, sortim per la del 78. Arribem a d'alt amb les últimes llums. Super contents per l'exitazo de la via, per ser la via del 'tronko' i perqué hem gaudit d'una boníssima comnpanyia. Ara ens toca un descens super romàntic a la llum de la lluna. Ha estat un dia d'escalada magnífic. Al vespre ve el Tronko a la caseta, estem super contents i ens fotem totes les birres que tenim.

L'endemà ens desperta el soroll d'un generador elèctric. Joder, quin bajon! És el propietari que està fent obres a la caseta per tancar-la i també per posar una balla a l'entrada. Ara si que m'ha trencat l'ànima. Li dic al lloretang: "la 1era via a Montrebei, la 1er repe i l'últim en entrar en la caseta". Total, decidim anar a fer la GEDE perqué estem bastant cuits i resacosos. La via és super xula, vista sempre d'una conepció totalment romàntica o alpinística. En general ens va agradar força, Té trams super bonics, i la canal final es de lo més autèntic. Total, un finde ben parit i ple d'emocions.

La de coses boníques que ens aporta l'escalada, és acollonant!

"Rapinyaires" segell Ganxets, garantia de vertiqualitat

2009-03-25T22:07:00.006+01:00

El que són les casualitats, no?? Un dia treballant em ve una companya manrusa i em diu. Ja saps que aquest nanu que tens davant també escala?? I jo vaig pensar que guai, un altre fanàtic. Ara podré tenir una conversa normal i corrent, iuhuuu!! Però no em vaig volguer fer il·lusions massa ràpid, total... faig la selectivitat i li faig la pregunta clau. Però tu escales o fas esportiva?? I em diu escalo, escalo i també faig esportiva. I vaig pensar iuhuuuuu!! I va començar a sortir Montrebei, etc, etc, ... Vaig pensar: "una altra víctima per enredar a fer bajanades!"

Doncs avui ens trobem tots dos, el Willow i jo, davant la Roca dreta de les Valls (Ports de Beseit). Fa molts dies que intento enaganyar algú per anar a fer aquesta via, la "Rapinyaires", també té rollo sensiblon. Via amb segell "ganxets" totalment. El que passa es que quan en una ressenya ja et fica llargs expo, 4 cintes 55m i coses així.... de cop i volta et desapareixen els companys. Que hi farem! Però jo sempre he pensat que si hi ha pujat algú es que s'hi pot pujar.

La via va paral·lela a la KRT, típica via Ports que fa tot deu com si no n'hi hagués cap més, rollo Punsola. El 1er es comú. El 2on llarg es deixa fer i al 3er comença el bacallà. Sortida de xapa en 6b una mica exposadet amb caiguda lletja a repisa i roca discreta. Ja comencem a vibrar, iuhuu! El 4rt llarg és espectacular, la topo marca 7a i 6b+ obligat. El willow encadena i jo em foto un sello a l'últim sostre. Es veu que hi han códols que tenen sensor de gordos i exploten al pas. M'ha fotut una ràbia, se me n'ha anat el rotpunkt a tomar pel cul!

A partir d'aquí la via enganxa l'esperonet molt proper a la KRT, potser massa proper i tot, amb un llarg de 6a+ així de tràmit i l'últim llarg un pel exposadet on has d'anar bastant traquilet i serenitat. La veritat es que avui ens ha fet la temperatura perfecta. Solet, airet fresquet i bona companyia. Ens ho hem passat de puta mare.

Ara ve el problema gordo, no només el bestialot aquest l'enganyaré un altre cop sinó que més aviat m'enganyarà ell a mi. Ja m'ha fet propostes indecents rebeianes i ja he caigut de quatre potes...

"Je ne se pas res d'alpinisme" 7a, 70m La Mussara

2009-03-22T17:46:00.002+01:00

Dijous, la cosa pinta magre. Quedo amb l'Albert per anar a Montrebei el diumenge, però no quedo fermament. Ells ja hi serien. La cosa pronostica malament. Amb cinc eurillus arribaré al prat des de Reus?? Mmmmm, va a ser que no. Total que la cosa acaba sent que no.

La veritat es que quan ja tens al cap Montrebei, anara fer esportiva et destrempa bastant. Ja n'havia plantejat anar a fer una via en solitari fins que... riiiiing... riiiing (bé, el meu teléfon no fa ring ring sinó que sona "palomitas de maiz")... el Joanet! Mi maestro i mentor que feia dies que no sabia d'ell. Me proposa d'anar a fer frikie però negocio una tapieta de tibar-li una mica. Au, convençut, lligat i al sac.

Arribem aquest matí al sector. Per la orientació ens toca l'ombra encara. Escalfem en una vieta al sol i ens hi fotem. La via comença en un desplom des de la feixa. El primer pas és un llançament avere que pilles. La resta del llarg ananr fent però et posa a tono, 6b. Arribem al díedre de 15m de 7a, que com ja us podeu imaginar estava més concentrat que el detergent. Boníssim però molt dur, i cau el Rotpunkt, iuhuuu. Arribo a la R i obro la vàlvula de la olla exprés. Els dos llargs següents, molt curtets, s'empalmen en un de sol. És molt aeri i té un pas de bloc de llançament molt guapo que no encadenem, 6c. Haurem de tornar a buscar-li el Rotpunkt a la via.
Baixem rapelant i nem a gastar els últims cartutxos en les vies frikies del costat, però arribem a peu de via i encara busquem els cartutxos. Tot i que fem un 6a+ que a mi em fa gràcia pel nom, "infiernode cobardes", però no anava de ganxeos... jee jeee.
Una altra mostra de la qualitat, vericalitat i grandesa de les vies de la Mussara. Impressionant!

Encetant la temporada Rebeiana: "Regard" i "Le Fil d'Ariadne"

2009-03-17T23:34:00.007+01:00

Iabadabadabadú! I vengah, i vengah!

2 mesos... regleteo... bidedos... venga bitxo... lánzate que es bueno... Fuaaaaah! Quanta distorsió por dios. Ja hi som i amb una bona cole de rotpunkts. I la pregunta: Hi hauran resultats in the vertikal??

Aquest dimecres passat tornem a les bigwalls. Ara ja toca deixar el frikie per posar-se a escalar. Decidim amb la Rosita d'anar 2 dies a fer un 'Montsec forever'. Li faig una llista amb les vies que podríem fer plegats sene que jo en repeteixi cap. El dimecres enfilem cap a Àger. Anem a fer la "Fanal Nocturn", via molt bona y disfrutona. Roca insuperable i amb passatges molt bonics. I sense sobar! La veritat és que els dos ens ho hem passat molt bé.

L'endemà ens llevem més aviat tardet al CB avançat (la cabaneta de sant llorenç). Per la nit vam triar la via per l'endemà. La Rosita que ja sap que soc un fanàtic de Montrebei em fa un regalet super ben parit. Doncs si, anem a Montrebei. Iuhuuuuu! Deprés de 2 setmanes intentant anar-hi... i¡doncs mira, ja hi som. Ens n'anem a fer una via de les faciletes. La "Regard". Comença per la Paül i després es desvia cap a l'esquerra. La Rosita es curra el llarg de la seva vida (m'agradaria veure uns quants frikies d'akests q diuen q fan 7b's kurrant-se akest llarg copmtant que ella escala quinto, quina valenta que està feta) i ja ens enciagalem. Comença el festival. La veritat es que la via és un matojal que t'hi kagues. Només apta per ments súper romàntiques. Superat el matollam i amb una ressenya que fa pena m'en vaig a petar a una xemeneia on en m'ha vida he vist tanta runa junta. Vaig pujar 3 metres literalment per les heures sense tocar roca. Impressionant, no he fet en m'h vida un llarg tant guarro i rostollro. Quan va pujar la rosita, que gairebé em mata, em curro un flanqueig per retornar a la via... i tranki!! Roca cutre a matar, terra que s'enfonsaava al pas, improtegible. Pobreta Rosa, sabia que quan arribés a la R igual no em parlaria en un mes. Quina carona... pobreta. S'ho va passar fatal però ara ja encarrilàvem les xemeneies de la via. Que la veritat, són prou guapes. Marca de la casa. I au, ja som d'alt. Cuits i cap a casa!

I aquest dimarts... mais Montrebei. Impressionant! Avui anem el Saumi i jo. L'enredo per fer una via així normaleta, no massa tonyinera. Ens n'anem a "Le fil d'Ariadne". A mi aquesta línia ja em cridava junt amb la Náufragos de quan vaig fer la via del "Pakistaní returns". El començament és bastant matojerillo i amb algun tram de roca no massa bona. A mesura que van passant els metres al meu compi cada cop li fa menys pinya. Però jo penso per dins: "si haguessis anat a la regard..." Fins que arribem al bacallà. El llarg d'antologia: un díedre de 6a asbolutament net i difícil de protegir. Com he disfrutat por dios! La resta de la via va succeint sistemes de diedres, així romanticots, fins arribar a un llarg de placa sobervi. Roca prou bona, amb sortideta d'ambient amb roca cutrilla i con repisa llamadora. Com me mola! També he forçat l'A1 en lliure i ha caigut el rotpunkt. Marca 6b però jo crec que és un 6c ben bo. Vaja, al menys m'ha semblat més difícil que altres 6b's que he escalat a Montrebei. En resum, una via super bonica i recomanable. Tot i que els hem dut, no cal portar pitons. Amb jeta sempre es surt de tot arreu.

Montrebei forever!

"Infierno de cobardes" A4/5c. Artificial extrem a Roques de Benet

2009-02-01T20:20:00.021+01:00

La història comença el dia que em va caure a les mans el llibre del Paca. Des de que tinc la guia de Ports tinc repassades totes les vies pam a pam. Pero va ser a l'obrir una pàgina del llibre del Pakistaní quan lleigeixo amb entusiasme... "Infierno de cobardes". Inmediatament vaig pensar: "una via amb aquest nom, per les persones per les que ha estat oberta i el lloc on està oberta, només pot ser bona que t'hi cagues!". Després d'anar fent artificialillos pel Montsec, Mussara i altres puestos ja era l'hora de la veritat. Havia decidit que era el moment de començar a escalar un via de llegenda. Una d'aquestes vies que no es repeteixen perqué estan envoltades de mites i fantasmes, i perqué, no ens enganyem, és un via difícil. Sobretot una via del Kike Ortuño i l'Alex Estela, amb segell "ganxets".

El Kike. Jo no vaig tenir l'oportunitat de conèixer-lo, i m'hagués agradat haver pogut escalar amb ell algun dia, amb un del meu poble. Sempre he pensat que la millor forma de conèixer-lo seria escalant una de les seves vies. Estava super motivat per fer una via del "Jefe dels Ports". L'ètica, la tècnica i el valor unides en una persona. Doncs a això hem vingut!

Un bon dia li vaig comentar al meu amic "Pelut" i li vaig començar a inflar el cap. Desseguida el vaig convèncer quan fotiem 4 birres al Cirera. Podriem fer la 1a integral de la via i la 2a repe des de l'any 97. Tansols tenia intents i una repe del Paca en solitari.

Doncs au, carretera i manta. Cap a Horta de Sant Joan.

Les Roques de Benet són desafiants, verticals, tètriques, inmenses, precioses. Quan vam arribar a peu de via ens vam quedar glaçats del vertical i llisa que era la paret que haviem d'escalar (el cap de gos). Vam veure clar que no tindríem cap mena de problema amb els petates.

Vaya paredón! Roca crocanti a matar, fang, llastres. Fuaaaahh, com mola!!

El següent dia ja anem a escalar. Ens llevem relativament d'hora. Vam calcular que teníem 4 dies on l'estratègia a seguir seria la d'escalar 2 llargs per dia i l'últim dia fer l'últim llarg i baixar, ja que hi han 7 llargs. Perfer aquest tipus de vies ja ho has de dur tot una mica planificat després ja et pots sortir una mica més o menys del guió.

I comença el festival. Lo millor de tot és l'aproximació, un lujazo. Mig minut! (però ja ho pagaríem...)

Li començo jo el qer llarg d'A3+. El ninot del meu compi va i em lliga a l'arbre de tal forma com si anés en una mena de solitari assistit. Vaya tela!

Això si, naltros sempre pensat en el medi. Que no s'ens digui, ara que la cosa està sensible.

Me n'adono que això són paraules majors. La roca és prou bona tot i que travesses alguns trams de roca crocanti. En el llarg em salta un ganxo i se m'arrenca un plom. Dos sustillos que em fan posar la patata a 100. La cosa va de puntes de pitó, falcatges i força ploms xicle. Ambientazo. Les R's són justetes: 2 spits rovelladets, a reforçar.

Després d'unes 4 o 5 hores acabo el llarg que, al damunt, és el meu primer A3+. Iuhuuuu!!

El David desmonta el llarg i ja es prepara psicològicament pel bacallà. Les 2 tirades curtes d'A4. Teòricament el bacallà de la via està concentrat als 3 primers llargs però el conte s'acaba escrivint d'una altra forma al final... Però poc a poc ja anem veient de que anava el rollo. Rollo infernal!!

Eren primers de maig quan vam escalar aquesta via i el dia ja començava a allargar. Llavors el David sorprenentment escala prou ràpid el seu llarg d'A4 i li sembla força més fàcil que el primer. A ell li ha semblat que no era A4. A mi tampoc la veritat.

Desmontem el llarg rapidíssim i encara es prou d'hora i el jefe decideix tirar-li fins on pugui del 3er llarg que teòricament marca 35 metres.

Va prou ràpid però la nit ens està pillant. El Pelut veu un spit a 3 metres damunt seu i no ens quadra gaire ja que les 2 tirades d'A4 són completament netes. Senzillament ens anem trobant restos de falquetes i algun plom de via trencat i tal i qual. Al final el David decideix fe una mena d'instalació precarity per poder-se baixar fins a R2.

Ens mirem la ressenya mil vegades. Ell ha escalat uns 18 metres i tres més amunt hi ha un spit. Pensem que algun dels repetidors li ha cascat un spit o senzillament que la ressenya està malament. Ho sabriem demà. Plantem l'hamaca i passem una nit agradable en la més absoluta verticalitat i tranquilitat. Ens fa unes nits força agradables tot i que duem el toldo per si de cas.

L'endemà ens llevem i comencem l'activitat. No anem amb massa pressa. I algú fa una serie de descobriments... Es que el Kletterer és una caja de sorpresas...

Després d'esmorzar i fer el ruc ens posem manos a la obra. El maskina juma el llarg i el continua. Per la nostra sorpresa... ens haviem quedat a 2 metres del R3. Jolin, quin desquadre. Doncs mira millor. Acabavem de guanyar una llarg en el segon dia d'ascensió.

El Paca ens havia advertit que aquest llarg que venia era força difícil i entretingut. Així ho va ser que vam estar pràcticament tot el dia per fer-lo. És van viure uns quants moments de màxima tensió i vibrazzionne!

Doncs si senyor, ole quin llarg s'havia currat el David. Teòricament era dels més fàcils (A3) i va resultar més complicat que les tirades d'A4. Com s'enten?? Doncs no s'enten. Quina agonia!

Les hores van passant, la gent també per sota.

Tot s'ha de dir. Anàvem força ben equipats alimentàriament. Material bàsic de Big Wall: Franziskaners, huesitos, nubes, formatget, ibèrics, coles, estofat, tortillitas de patates, etc, etc... Mig petate de menjar! Això ho va ressentir la meva butxaca uns quants dies.

Després de desmontar el 4rt llarg ja era molt tard. Però em vaig mirar la topo i ens venia un llarg d'A1+/5c d'un 35 metres. Vaig agafar 4 claus i fissurers i vaig decidir que encara tenia temps. Aparentment no semblava difícil. Després va resultar que també era un llarg trampa. Aquí he vibrat com mai a la vida. Les sortides en lliure amb roca cutre a matar amb les repisetes i els sartenazos em van fer aplicar com mai a la vida. La veritat es que vaig arribar bastant taquicàrdic a la R i de nit. Ara si que haviem acabat la jornada. La R la vam muntar abaix, ja que hi havia una repiseta genial on sopariem de puta mare.

Feia molt bon temps. No corria gens l'aire. Avui tocava festín. Estofat d'arroç, birretes i heavy metal in the vertikal! Ja ens ho haviem guanyat de sobres.

Ens llevem i ja ens n'anavem al 3er dia d'escalada i les coses ens estaven anant prou bé. Escalàvem força ràpid i amb bastanta tranquilitat. Quin despertar més autèntic i energètic, ni en els meus millors somnis.

Despertar extrrrrreeemo en la hamacaaaa... I want out!!!

Com cada dia tocava posar una mica d'ordre a la reunió. Perque amb la de runa que portavem només hagués faltat això.

Etem en el 3er dia d'ascensió i tot apunta cap a la victòria. Ens queden dos llargs: un d'A3 de 50m i un altre d'A3/Ae/5b d'uns 45m. Comença el David i ja molt desseguida comença a vibrar bastant. De fet no l'havia vist vibrar mai tant. La cosa va força lenta. Molts falcatges difícils, roca força dolenta, una tirada llarguíssima, molts ploms, ganxejos vibrantes. Després d'unes 6 o 7 hores acaba el llarg. Està força extenuat. El primer que em diu es que amb diferència és el llarg més difícil de tota la via. En alguns moments es palpava la tragedia. Quin llarg deu meu!

De tant en tant va caient algun pedrot pel meu voltant. I les úniques paraules que sento cada 2 minuts és... "Estoy vibrando massimo".

Aquí hi ha molt de currele.

Quan recupero el llarg me n'adono del peaço llarg que s'ha currat el peça. Flipa bitxo! Esto està lleno de plomooooss xiiicleeeee!!

La veritat és que aquest llarg ja ens ha deixat bastant destruits als dos. Ja portem un còmput d'hores bastant elevat. La penùltima reunió deixa bastant que desitjar. Queda molt poc temps i jo començo a estar una mica fins la polla. Li tiro jo a l'últim llar d'A3 on a d'alt hi ha Ae i ja la tant desitjada sortida en lliure i el cim. Mirant el rellotge ens queda super poc temps, la cosa va lenta fins que arribo als spits. Peró volem sortir per d'alt. la penúltima R era una merda com per montar l'hamaca. Les presses em fan fer prendre decisions ràpides. En un moment, després de fer uns ganxeos em trobo un plom de via bastant atropellat i decideixo no canviar-lo. L'infortuni em va assenyalar i la paret em va escupir! Fuaaaaaaaaa, vaya subidón! Vuelo de 15 metres i li trenco els pantalons al meu compi del saque. La patata va a dosmil per hora. Retorno a la feina i consegueixo arribar a l'últim spit. Ara toca sortir en lliure, però tranki. Faig el primer pas i patapam. Es trenca un canto i torno a sacar. Trec el frontal i començo a plomejar fins que puc tornar a sortir en lliure. Una travessa horitzontal super exposada, molta vibrazzionne i per fi, per fi!!! Arribo a la R. No m'ho puc creure. Estic extenuat. Crec que en la meva vida he vibrat tant. Tinc una set brutal. Només desitjo que el petate arribi d'alt junt amb el meu compi.

Ara si, ara em començo a creure que ho hem aconseguit. Si senyor. En aquest moments em sento l'home més feliç de la terra. Entre porteig i porteig truco a la persona que més m'ha motivat a escalar això: "Ei albert, que som a d'alt, que ho hem aconseguit"

Ara si que podem sopar tranquils, fotrens una birra com uns jefes!! I assaborir aquests moments de glòria. Un bivac estelar a d'alt del cim del Cap de Gos. Increíble!!

Ens llevem l'endemà amb una caloreta considerable. Ara hem de preparar el descens. Encara no s'ha acabat la via. Ara realment és on comença el nostre calvari. Comencem a mourens a les 8 del matí. Rapelem del cap de gos els petates, que ja va ser prou divertit. I ara que?? Cap on hem d'anar? ARa el descens es comença a convertir en un drama. Comencem a baixar per un caminet equivocat. La runa que portem a les esquenes és inhumana. Intentem trobar uns ràpels que maracava a la guia que tampoc existeixen. L'única opció es fotres el palizon i tirar a munt capa al cimn de Roques de Benet.

Fuaaaaah! Jo em volia suicidar. Després de mil milons de portejos, osties vàries, moments de defalliment... al cap de 9 hores arribem a baix al cotxe. Ara si, ara si!! Ja podem anar al Grau a inflar-nos a birres.

Ara si que haviem sortit de l'infern. Ara si que ja se que és una via del "Jefe".

Això va dedicat al "Jefe dels Ports", donde quiera que estés!!

Deutsch Weihnacht Abendessen bis Mescalina

2008-12-24T10:32:00.004+01:00

Tot comença quan els meus compis del cole proposen de fer el sopar de classe. Jo com a delegat m'he de preocupar d'anar a buscar un restaurant. Ja ves, que jo no hi vaig mai a sopar fora. Al final aquest divendres passat soparet del cole...

Die Deustch Unterricht Schüler...

Die Kollegen

La Cornudellenca i la Palauanglesolina... Sehr schöne Frauen!

(*les he de tenir contentes que sinó no em passen els apunts quan vinc de trepar i arribo tard a classe... jeee jeee...)

Doncs la cosa se m'en va de les mans i el destí ja està escrit. Arrivo a casa a les cinc del matí bastant tou. Riiiiing riiiing riiing!! Merda ja ha sonat el despertador??? Por dios!!

Estic fet calderilla!! Pobret Marc, no sap la que li espera.... aguantar-me a mi 400m resacós... uiiii....Sort que anem a fer una via amb xapes i compromís zero. Quin descans...

Arribem a Terradets i vengah! Tot i lo cuit que estic encara m'aguanto. La via és molt bona, però entre apreton i apreton em venen unes arcades... buffff... quin patir.

De moment van caient els "rotpunkts" fins que les aracades i el cansament són més grans cada cop.

El 7a ja ens deix cuits als dos i a mi en especial. Arribem a la feixa i em sap greu pel Marc que està tot motivat però el menda lerenda com faci un llarg més a l'igual els hi faig una compota allí mateix. Au doncs, cap a casa que el llit ja està ben aguanyat! Llàstima de no acabar la via perque és un autèntic festival de regletes.

No se si voldrà anar a trepar mai més amb mi... ho sento Marc... són les conseqüencies de buscar el "rotpunkt" in the night!

Vibrrrando en solitari al Pilar del Segre

2008-12-19T15:29:00.006+01:00

Ja fa dies que em venia de gust anar a fer una solitària, ja tocava. I més aquesta setmana que estava bastant desmotivat i associal. L'objectiu en part era anar a provar noves tècniques i noves situacions en les que no m'havia trobat mai, per que no em pillin per sorpresa en les properes obertures en solitari. Soc del parer que les coses s'han de provar in situ: Si pilles et deonen pel cul i així n'aprens per la propera. Allò de... "sarna con gusto no pica".

Doncs m'en vaig cap al Pilar dels Segre que possiblement deu ser dels pocs llocs del Montsec que després de les nevades s'hi pugui escalar. I de collons!

Objectiu del viatge: escalar en solitari una via molt extraplomada i com rapelar el llarg per poder desmontar-lo.

Al final la via triada és "Mi primer amor" que ja havia escalat i tampoc cal fotre'm en un percalazo per nar a fer experiments. Els llargs són d'un artificial molt fàcil i molt divertits, ideal per començar.

Doncs la veritat es que rapelar amb tot el desplom que hi ha és brutal, ara m'he enganxat més al buit. Buaaaah, quin subidón! He estat a punt de liar-la per no donar-me prou estàtica però bé. Un exitazo en les operacions. Uaaah, però quina sensació més guapa, i més quan vas sol.

La sensació de buit és suprema.

L'únic pal (o no) és que has de tornar a escalar el llarg. Com que desploma tant no és pot jumar.

Buff, quina pallissa noi! Ole tus huevos "Pakisataní" i tots els que foten artifo de dificultat en solitari. La meva eterna admiració! Gràcies a "l'home braç" i a l'albert "ganxets" que apadrinan un kletter por un friend al dia.

La veritat, el que mola d'anar sol és que el teu company no és rajarà de tirar el següent llarg, jeee jee jeee!

"Secreta vida" a la Roca dreta de les Valls

2008-12-19T15:08:00.004+01:00

Feia tres milions d'anys que volia fer aquesta via. No se per quina raó a tothom que li deia li feia por de anar-hi. Sort que un bon dia vaig conèixer al Saumi i sempre l'acabo enganyat per aquests "menesteres". No fa un dia espatarrant i tinc dubtes de portar el gore o no. Sort! Que el vaig agafar!

Fa una rasca considerable, xispeja i fa airet. Però ens hi posem igaul. Començo am el 1er llarg de 6c+ en fred i molt fred i ja tinc prou feina per arribar a la R. Espero que un altre dia amb més caloreta em surti pim pam. Ara toca el llarg selectiu de la via, que no us penseu que és el primer... El Txakal i el Saumi, després del bajón del cap de setmana anterior li donen un segon pegue. I amb l'orgull ben alt el manel s'el treu pim pam. La veritat és que aquest el llarg és força selectiu. Hi han pinyazos estratosfèrics. No es broma que si casu avans de la 3era xapa deus passar apropet del terra. Mola!

La resta de llargs són preciosos, la qualitat de la roca és exel·lent, sort d'això. Cada cop fa més fred però també anem més rapidets i no dona tant de tmps a refreda-se.

S'ha d'anar una mica "altantín" amb l'últim llarg on hi ha força troços amb roca mediocre, però està molt xapat. També té el seu que, no us escaquegeu pel de la KRT, perqué també té la seva gràcia.

Per fi arribem d'alt on ja la cosa deixa de xispejar per passar a un diàmetre de gota una mica més gran. Uuuuuiiiii que justitooooo...

Ahí estan els tres mendrugos. Quina via més bona, m'encanten aquestes vies que s'han d'escalar.

De col·leccionisme pels Ports: "Nobleza Baturra" i "Cuirassat Potemkin"

2008-12-01T15:37:00.008+01:00

Al final em va saber greu no anar a Canalda aquest cap de setmana, però el cert es que ara estic bastant fanàtic i tenia unes ganes de trepar desproporcionades.
Al final quedem al bar Grau amb el Saumi, Txakal, l'home braç i el menda. Sortint de Reus ja està plovent però veig una clariana a lo lluny que cau damunt dels Ports. I em dic, no pot ser que tinguem tanta sort! Doncs arribem a Horta de Sant Joan i patapam, solaken!!

Avui li toca triar al Pep, així fem un dia light i un altre dia tonyina. Em proposa una via que fa temps que tinc ganes de fer. La "Nobleza Baturra" una via no apta pels amants de l'escalada segura. Signada pel segell del mestre Armand a l'any 88. Al Pep li feia gracia i cangueli a la vegada el tram amb 3 passos de ganxo del 1er llarg i el tema de dur claus.
Comencem amb el 1er llarg d'Ae/A1 on els burins estan romantiquíssims. Sort que no es fan gaire aquestes vies sinó ja estarien trencats. Passos molt llargs i després 3 passos de ganxo per arribar a burins. Molt autèntic, vibres tant com en un A3 amb aquells burins. El Pep fa el sue primer pas de ganxo de la seva vida i també s'ho vibra bastant. I aixó que anava de segon, jee jee jeee!!
Aquí ja comença el diedraken tope clàssic. Es caracteritza per passos molt atlètics, sovint de difícil protecció, amb xemeneies i algun tram de roca justeta o dolenta. L'ambient a la via és molt guapo. Als dos llargs de Vè t'has d'aplicar bastant si no vols fer vols estratosfèrics. Per d'alt hi ha algun tram amb possibles caigudes sobre repisa. No és una via de broma com nosaltres ens pensavem. Però és molt guapa. Recomanable pels amants dels diedres i xemeneies romàntiques.
Al final arribem a d'alt de nit i sense frontals. Si senyor!! Però havent disfrutat molt i amb el plantejament que tardarem una estoneta a baixar. Després d'unes quantes embarcades ens venen a buscar el Manel i el Txakal, tope de rescat. Sort d'ells!! Moltes gràcies.

A Horta ens n'anem a sopar amb una penyeta i els 4 mendrugos. Ens n'anem de visita al Pub d'Horta en recomanació del Llorenç. Uns paxaranets i au, a sobar-la que demà ens hi haurem d'esforçar.

L'endemà fa més bo encara tot i que ens llevem una mica cuits. Jo volia anar a fer la "Rapinyaires", via de vibrazzionne signada per l'Albert i el Kike. L'home braç no està massa motivat i jo estic cuitet com per tornar a cascar-me la via tota de primer sense relax possible com el dia anterior, i menys en una via amb llargs expo de 6b. Ens decidim per la "Cuirassat Potemkin". En principi havia de ser una via facileta de 6a+, equipadeta, ràpida i sense massa patiments. Començo i resulta que el 1er llarg bastant selectiu és bastant exposadet, amb roca a mirar i difícil. En aquest llarg em trobo restes de 3 abandonaments diferents, que no m'extranyen gens: Bagues, moscates, mallons... Botín de guerra. I ja veig de quin pal anirà la via. En els llargs fàcils evidentment no hi ha res. Vas de reunió a reunió. Si et busques la vida i hi has pensat en dur-los pots posar algun alien o algun pont de roca rebuscat per no rodolar paret avall. La r0ca es crostosa en alguns trams donant-li ambientillo al tema. L'últim llarg té un pinyazo estratòsfèric sortint de la reunió encara que amb serenitat es pot fer bé.
La veritat es que la via té massa exposició pel tipus de persones que els hi agaradaria fer aquest tipus de via on el 1er llarg es 6a+(molt selectiu) però la resta es IV i Vè. També m'agrada molt el concepte de via "equipada" que surt a la guia de Els Ports Rock. Com que no es pot posar res és equipada. Jee jee jeee!! La via té trams guapos però t'en menges bastants de rostolleros. Per a coleccionistes sense escrúpuls. Però al final ens ho vam passar divertit tot i que la neu ens estava amenaçant feia estona.

Per cert:

Ha desaparegut la nova llibreta de piades que hi havia al Bar Grau. Si algú l'ha pres per algun motiu que la torni. Això és història viva de la nostra afició. L'antiga ja no tenia més fulls i el Pelut n'hi va deixar una de nova per poder continuar piant. Espero que la nova que duré no desaparegui.

Gràcies.

Desafiant el fred a la "Taca de Romesco"

2008-12-01T14:58:00.004+01:00

El dijous passat quedem en Saumi i jo per anar a Vilanova de Meià. És on creiem que amb la rasca que fa podrem escalar mínimament. La veritat es que retrassament el moment lo màxim possible i ens n'anem a cal Cirera a fer l'esmorzar tranquilament. Cap allà a les 11 i pico ens posem el budrier i ens n'anem a la paret. La veritat es que ens ha costat trobar una via que no haguèssim fet tots dos. I pam: "la taca de romesco".

Quan se n'enteri el Jordi em matarà però jo no hi vaig pensar fins quan ja estava penjat a la via. Ho sento bou, la "Femme Fatale" està doblement reservada per tu. Mil disculpes!!

Començo jo els 2 primers llarg empalamts on ja es veu de quin pal va la via. Això realment és escalar, quina roca més bona i quins moviments. I tambés s'ha d'escalar entre xapa i xapa tot i que en cap moment esn exposat, si obligat.

La roca ofereix un munt de textures. la que més em va agradar es l'entrada a la 2a reunió on hi ha un festival de regletes i gotes d'aigua acollonants!

Aquí a Vilanova he arribat a la conclusió que els Vès i els VIès son exactament iguals. Tan pots encadenar un 6c com pillar en un 6a. Aquesta via m'ha agradat moltíssim i l'hem feta lleugerets en 3 horetes ja que la fresca ens apretava una mica.

Com diria en Kurt A.: "Cálcarrio de prímera cálidad". Baixem cap al cotxe i cap al cole a aguantar el temporal!

Assalt al Castell de Siurana: "Ahí te quiero ver" 6b

2008-11-25T17:16:00.002+01:00

La crisi a cal kletterer està apunt de passar a millor vida, però encara aquest cap de setmana estava present. Així que un altre cop he de canviar els meus plans montrebeianos per algo més siuranero. Ho sento Saumi...
Fa poc em va caure a les mans el llibre del Pep Jané i em va acabar de confirmar la quantitat de coses guapes que tenim per aquí la Serra de Prades. La conclusió d'aquest cap de setmana és: "No cal anar a Montrebei per trobar la Vibrazzionne Massima".
Al final d'entre moltes possibilitats triem Siurana, ja que hi havia previsó de Mestral. L'objectiu és fer dos vies clàssiques al Salt de la Reina Mora. Jo proposo començar per la "Adserà-Jansà" que és la fàcil i després fer l'altra que te pinta de més tonyinera. Però el Manel que és un savi diu que comencem per la dura. I així fem...

Arribem a peu de via i la cosa ja pinta més feréstega a la vegada que guapa. Li foto jo al primer llarg de 6a. La cosa ja comença lluitadora i la roca no té la qualitat de les vies frikies que hi ha al damunt. Uuuuuuuuuuuuiiiiii...

El següent llarg és veu atòmic, 6b. El Manel refunfunya un mica i ja em deix acollonit. Això li deu tibar! Li casca casi tots els friends, sort que en duem de ben grossos. Ell llarg és brutal, la roca a mirar. Aquí en Saumi demostra la qualitat i el saber fer que el caracteritza.

Ja ens queda el tercer llarg. Aquí només sortir de la R ja hi ha mandonguilla de la bona. Pas de 6b en sostre amb factor 2 sobre R de burins guarros i sense el friend que cal. Ieeeeeaaaaah!!

Aquí nano m'he d'aplicar al màxim, tots els recursos al 100% ja que no duem els frinds adequats i la quantitat adequada (com de costum). Sort que duem un 3'5 i un 4. A mig llarg aplico la tècnica del "friend pescador" i li dic al Manel que em passi el friend que he colocat, justet, al sortir de la R per posar-lo més amunt. Menys mal.
Advertencia: Si no voleu passar por, dueu 2 Cams del #4 i 1 del #4,5 o #5, recomanable.
Les R's tb estan prou romàntiques, cargols i burins ultra rovellats.
Això si, la via és boníssima i s'ha d'escalar.
Lo millor es que l'últim llarg, 5m de Vè, et deix d'alt del Castell de la Reina Mora. Molt autèntic. Estem tant cuits que la tentació ens crida cap al parabolt a Can Melafots. I bermutazo de rigor al Víctor.

Festival climb a Montrebei, mai més ben dit!

2008-11-25T16:25:00.005+01:00

Ara ja feia 2 o 3 setmanetes que no anava a Montrebei. Tot i que amb els temporals que han fet últimament cada cop fa més mandra anar a parets prepiranaiques. Rebo un mail de l'Albert que em diu que hi ha festeta al prat, i com que soc un antisocial i no em van les festes, hi anem. Arribo a la caseta de Sant llorenç, entro i cony. Hi ha tres paius mig sobats a dins i tot extranyat els pregunto:
- Sabeu on està la Rave???
Aquells paius es van quedar atònits. Ho sento si els vaig trasbalsar una mica. Ens haviem colat una mica. Resulta que era una festa campestre. Al final ja ens trobem amb tota la penya, foguereta, birretes, tal i pasqual. Com sempre vam aguantar fins el final els 5 merenguelus, fins que vam detectar que el vi ens estava deixant els llavis negres... Buaaaah, que dolent, por dios!!

En el transcurs de la nit vaig intentar negociar amb els meus compis: Dj Marcel & Marsi, de fer una via una mica guapa aquí al congost (guapa, sinònim de tonyinera). Però els meus esforços no van servir de gaire així que el destí ja estava signat cap a la "Paül-Lalueza". Que hi farem... un altre cop...

Com que anem tres-tristes-tigres, fem 4 o 5 llargs cadascú. Que dir d'aquesta via, la paraula que la defineix és "romàntica" en seu ampli sentit. Els 6 primers llargs són una mica matojeros dels quals hi ha seccions molt guapes i entretingudes.

A partir del 6è llarg la cosa ja es posa més interessant. Li foto un pegue al 7a però encara no hi ha manera d'encadenar-lo, ja hi tonarem.

Lo que realment és el més bonic d'aquesta via és el final. Les xemeneies i diedres tope clàssiques marca de la casa.

Al final sortim per d'alt tranquilament i ens n'anem cap al bar a fer la birreta de rigor. La veritat es que ha estat un finde ben parit.

"Brigadistes Intenacionals" 70m 6a/+ la Mussara, en solitari

2008-11-04T23:23:00.006+01:00

"Después de la tormenta llega la calma". Doncs no se pas, per que aquí als meus barris els bombers van de bòlit. Avui em sentia avergonyit de mi mateix i pensava lo tirilles que estic fet de baixar-me d'un llarg. Avui tenia la necesitat de purgar i me n'h anat a fer una via en solitari. En principi me n'anava a fer la "Joan Solé Fossas" que em falta a la cole. Però alló està tot ple de guiris i em fa pal fer l'espectacle. Em decidiexo per la Patagonia que allí no molestaré a ningú. Però s'em cauen el collons a terra quan no puc passar pel camí. Hi ha un munt de pins arrencats de terra que barren el pas. Enciagalation! Al cap de 3/4 d'hora arribo a puesto. Com que tot lo de la Mussara ho tinc bastant trillat em decideixo per una via nova que han obert uns colegues meus al sector Patagònia. Com que no duc ressenya i això ha estat un puntasso d'ùltim moment truco a l'Eduard que m'expliqui on comença la via i els graus i tal. Em diuen que ells no l'han alliberat encara. Que deu sortir 6b o així. I vengah!!!

Li pregunto: "Com es diu la via?" Resp: "Brigadistes Internacionals"

Tinc la possibilitat: de lliberar la via, de fer la 2ona repetició i al damunt de fer-li la 1era solitaria. Jo crec que amb això ja purgaré prou el bajón del finde. Iuhuuuuu!

La via no està gens malament. Són 3 llargs que tenen panxetes que es poden fer en A0 però que apretant-li una mica surt fàcil en lliure. Està tota equipada amb Spits, algun clau i parabolts. L'han oberta L'Estivi i L'Eduard fa uns mesos per baix.

Li manxo al 1er llarg, un sostret tibón i cap a la R. El 2on llarg és un flanqueig d'uns 15 metres a la dreta de 2on. El llarg més guapo és el 3er i últim, una placa llarga amb 2 sostres sense peus on el 2on li cal un llançament a una gandaken. És el pas més guapo de la via.

Doncs si senyor, al final surt tot en lliure. La via ja té el 1er Rotpunkt. Crec que no passa de 6a/+, però bé jo sempre ho comparo amb el grau montrebeià. Bé, que passi algú altre i que corrobori el grau.

In-Tifón al Pilar del Segre i més enllà...

2008-11-04T22:17:00.003+01:00

Quan canvies trenta vegades de plans en un dia les coses acaben sortint del revés. De fet, aquest finde no pintava gens bé. Primer haviem d'anar a Ports, encabat a Montrebei i després... on sigui que no hi plogui bou!
Arribo divendres a Vilanova de Meià i m'en vaig a veure al "Subipower" i al "Pakistaní" que estan penjats al Pilar del Segre. Al final ens ajuntem una colleta a l'ermita. Allí fem una castanyada improvitzada. Amb "l'Intifoso" i el "Pelacanyes". Allí fem el càsting per avere qui és el "Monstruo" de las regletas. La veritat es que la gent s'ho curra força...

El "Pakistaní", el pardalet. Anal o vaginal?

El "Subipower", patrocina Res Bull te da alas.

El "Pelacanyes", aquí a tarragona els fan molt lletjos...

El "Massimo vibratore", al loro que voy en libre!

El "Kletteinómano", no-comment.

L'endemà que ens haveim de llevar a les 7 ho fem a les 10 amb un resakote de collons. Sembla que ha parat de ploure.
El Pelut i jo ens n'anem cap al Pilar amb tota la metralla per anar a la Kafarnau. Jo des de la "Infierno de cobardes" que no agafo un martell (oficialment).

Que tiempos aquellos...

La paret raja per tot arreu, sembla mentida, però amb el que ha plogut es filtra tota l'aigua. És curiós, plou a la paret i a fora no. Li foto jo al 1er llarg d'A3. Jo ja no ho tinc massa clar i el pakistaní pel costat ja em diu que el 1er pas és el més xungo de tota la via. Pressing!!
Faig el 1er pas i ja vaig tot moll, la resakilla em comença a tornar, ganxeo xtrremo, no se que fer, em saturo, ho provo cinc vegades i au cap avall. Bajonazo!!
Acaba el llarg el Pelut. Desmonto el llarg i au, jo ja n'he tingut prou per avui i per el cap de setmana.
Tornem a l'ermita i festival un altre cop. Tot i així ens anem a dormir d'hora. A les 3 de la matinada ve el infierno allí al vivac. Fuaaaaaaaa neeeeeeeeeeen!! Comença a ploure dins el cobert, el vent s'endú les taules, comencen a volar els gots, ampolles i gairebé nosaltres!! Que fueeeteeee!! L'endemà veiem la Zona 0. Quina catàstrofe!

Visto lo visto desmontem el llarg i au cap a casa. Quan arribo a Reus flipo encara més. Haurà començat la IIIa Guerra Mundial i jo no me n'he enterat??

La puta crisi: "Brothers Ruiz" i "Diedre Blanqueta"

2008-10-29T12:34:00.003+01:00

Com està el món, com deia el Lopes, "espanya se hunde". No se si s'enfonsa o no però a cal Kletterer les coses no brillen. Sense novia, sense kurro, sense calers, i ara sense escalaaaaaar!!
Ah por dios!! Això si que és estar "am limit".
Doncs l'altre dia em truca el Toni i em diu per anar a trepar. Jo li poso excuses però al final em convenç. No sabem on anar i jo no vull repetir vies. Ell em diu reitaradament que vol anar a fer el Diedre Blanqueta al Mont Roig. Jo ja l'he fet i m'agradaria fer una altra cosa. A mi m'agradaria fer la via del Canito i el Segarra: "El jardín keledén".

Arribem a puesto amb una boira considerable. Jo li dic al Toni que tingui fe, que aquesta boira baixarà i ens quedarem amb un solaken de collons. Efectivament, quan fem el material marxa i es queda un mar de núvols acollonant.

Passem per davant"El Jardín keledén", i passem. Veig que al Toni no li ha fet massa pinya el tema de tibar-li. Bueno, un altre cop serà. Tirem més endavant i ens decidim per la "Brothers Ruiz". Això si que està dins dels criteris de Love Climbing. Està cosit a chapes a matar. Jo ho he trobat exagerat i llocs on l'autoprotecció és molt factible. Però bé, hi ha d'haver de tot a la via del senyor. Sempre ens quedarà Montrebei.

La veritat es que m'esperava més. Va buscant les plaques i gotes d'aigua que són prou xules. Pum i desseguida s'acaba. Tot i que a l'últim llarg em vaig colar i vam anar per un diedret-placa, una mica més guapo i menys assegurat. L'únic atractiu de la via són les dos xurris que passen per sota caminant i que desitjo que ens vinguin a esperar al cim amb 4 birretes i unes olives.

Quin bajón! No va succeir...

Jo no he esmorzat gaire bé, i tinc una gana que em moro. A les 7 tinc classe d'Alemany. Total que decidim anar al Diedre Blanqueta però una mica lleugerets. Fins ara el Toni s'ho està passant en grande. Ara si que li toca disfrutar de veritat.
Doncs, així mano a mano anem fent. La via també està molt equipada, es pot fer tansols amb cintes exprés.

Els dos últims llargs són el millor de la via. M'ha agradat molt l'últim llarg, tandebó fes 300 metres més així.

Un altre cop arribem d'alt del cim i tampoc ens esperen les xurris!! Això si, tenim una exel·lent vista de tot el Montsec. Des de Montrebei fins Vilanova de Meià. Brutal! Tampoc se que diria la seva dona...

Merci al Toni, que ha creat la fundació: "Apadrina un kletterer per un dia".

Salut!

La Migranya Profunda que em va donar la guarra de la Pornostar

2008-10-14T22:59:00.005+02:00

Per que no se m'enfadin els nens, aquest cap de setmana m'en vaig amb el Marc. Com que estava gelós perqué li havia robat el company de cordada... Ens n'anem a Vilanova de Meià "again". La veritat és que cada cop és més difícil de trobar una via que no haguem fet cap dels dos. Per què serà?? Acaliquá, la trobem! "Migranya Profunda" a la Roca dels Arcs.

El començament és un pel extrany, hi ha com un remix de vies totes barrejades... Però bé, l'únic objectiu és anar a buscar el super mallonako nou i flamant que algu ha abandonat a mig llarg. La gent cada cop abandona coses més grans i més flamants. Aquí no es deu notar la crisi!
Arribo a la 1era R i com que ,m'ho he passat tant bé li empalmo l'altre llarg. Quina gozada! Vilanova 100%!!
El Marc es curra el següent llarg que té uns passets finets, molt guapo. Me cagun deu!! I ja hem arribat al 6c?? I com ho he calculat jo això?? Això em passa per no mirar-me les ressenyes.
Des de la reunió ja veig que aquest llarg té força cutreria. Falten xapes... Sort que porto el meu "K.I.X." (Kit de Supervivència Xtrrrrreeemma"). Amb un xapeta recuperable superem la primera embestida. Arribo a un pas i veig que em caldrà una altra i em penjo perque no me la trobo... la xapa! Al cap d'una estona veig que aquest espit està en una llastra de la qual li falta l'emisferi sud, vaja... que s'ha desconxat! I de cop i volta em sobrevé la vibrazzionne massima! L'spit s'aguanta de menys de mig casquillo, uuuuuh, uuuuuuuuuh, uhhhhhhhhh!! M'agafo del gandaken de ma que tenia, trec un dit i la casco un alien "jus qua l'infiní et plus loan".

Kletter, sal de aquí ya!! Bé, entre això i lo altre sortim d'aquest llarg que per altra banda és brutal.

El Marc que està més fort que el vinagre casi se l'encadena. La resta del la via té algun passet però ja és continuitat. De cop i volta li tiro, no se com encara, un Monument Valley pel cap al meu company. De moment no m'ha trucat més, jee jee jeee.

La via ens ha agradat força. Però bé, aquest no era l'objectiu principal. La missió era conseguir fer d'una puta vegada la Pornostar de la Roca Alta com a segona via. Després de múltiples intents en els que els meus companys m'ho han vetat. Per fi ha arribat el moment!
No em puc creure que hi anem, m'estava caient la llàgrima durant el camí.

El començament de la via està una mica per trencarte les cames. Però amb una mica de geta es passa. La resta de la via és un disfrute. Festival del canto!! I aquest cop si que ho encadenem tot. La veritat es que no enteniem com hi podien haver 52 xapes en 100 metres., i ho vam comprovar. Ara, la via és acollonantment bona. Ens ho vam passar genial!

Retrobada Estades a Vilanova de Meià: Festival Eròtic i Baron Rampante

2008-09-29T15:29:00.007+02:00

Aquest cap de setmana haviem quedat a Vilanova de Meià per fer la Retrobada de les Estades de Joves Alpinistes de la FEEC. Total, que al final ens trobem 25 persones entre tirilles i federates. Com que no tansols de sopars viu l'home, el dissabte ens n'anem el Mimo i jo amb el Marcel i la Mireia cap a Rúbies. El poble i el lloc són super bonics, però la pista és una punyetera matada!

Com que no hi hem anat mai, decidim fer la "Festival eròtic" i deprés anirem a investigar el lloc. La via comença un pel rostollera, però després ens trobem una muralla molt guapa al segon llarg. Pel meu gust sobreequipada amb molts espits. La roca és exel·lent i hi ha passatges prou xulus.

Fa una temperatura exel·lent, estem al solet i sense una gota de calor. Perfecte!

Els 2 últims llargs són prou macos. La llàstima és que aquesta via sigui tant curta. De seguida s'acaba. Baixant ens n'anem d'exploració i quan arribem al cotxe fem uns Tennis de puta mare.

Baixem cap a Vilanova i ens trobem al Cirereitor. Allí fem el soparet, ens trobem amb tota la penya i fems els passis de diapos corresponents. Allí en aquella taula està part del futur alpinístic catlà. Val a dir que un futur molt... mmmm... bueno.

L'endemà havia quedat amb el Jordi per nar a fer una vieta. Però pel matí ha de complir les seves obligacions com a marit i m'abandona! Doncs xabal, corre i espavila't a buscar un company de cordada que sino et tocarà anar en solitari. Baixo cap a la font on hi ha tota la penya i casualment apareix el Felix que anava tot sol per nar a escalar des de Tarragona.

Vine cap aquí xabal!!! Ja tinc un fitxatge. Després d'esmorzar tranquilament decidim anar a la Roca dels Arcs a fer la "Baron rampante".

És una via esportiva que comença tot just a la dreta de l'Anaconda. Els dos estem motivats per tibar-li. És una via de 7a+ que obliga 6b. Aparentment sembla molt bona, tot es veurà...
Li comença el Fèlix el primer llarg de 6b+, un llarg una mica selectiu amb roca més aviat discreta. Aquest llarg ens posa les piles i la primera escalfada.

El meu torn. Llarg de 6b espectacular, amb moviments frikies siuraneros.

I rapataplan, arribem sota el "murallón" de 7a+. Es veu un mega llarg guapíssim, realment la via és super atractiva. El Fèlix es prepara psicològicament per afrontar aquest llarg. Uassssssaaaaaaah iaaaaa!

Aquest rai que està més fort que el vinagre. De cop i volta comença a cridar, es veu que s'ho està disfrutant al màxim. La veritat que des de la reunió es veu un llarg brutal! Després pujo jo com bonament puc i realment me n'adono que és sincerament espectacular. El següent de 6c+ va de romos, és més curtet però molt intens. I els dos últims llargs de 6a, són el premi per haver arribat fins aquí. Festival del canto!

Crec sincerament que és la millor o de les millors vies en lliure que he fet a Vilanova. La calitat de la roca i dels passatges que hi ha és inhumana. Com diria l'Arguiñano:"Una gozada!"

"Normal i Magí": La Riba dels 70

2008-09-18T19:03:00.002+02:00

L'atre dia quedem amb el Toni M. per anar a trepar que ja feia dies que ja ho deiem. Un dia hem d'anar a escalar tu i jo, venga, vengah. Doncs ja ho tenim.
Com que jo ara estic fent el canvi de sang, altrament dit, pretemporada. Acordem anar a la Penya Roja però per fer vies clàssiques. Jo aquí hi he escalat molt i aquestes vies les he fet mildoscentes vegades, però ves per on no havia fet la via normal, la que seria la primera ascensió.

Aparentment una via facileta de Vè tope clàssica. Entrem per la HLM que evita el tram super brut d'entrada i tot ple d'herba i ronya. Amb aquest 1er llarg el toni arriba al peu de la xemeneia-díedre.
El començament és una mica exposat sino dus un camalot del 5 o algo així gros. Ara ens estem endinsat en la Riba autèntica, la que no coneixen la majoria dels escaladors que la visiten. Aquest llarg resulta ser més peleón del que aparentment semblava. Però les proteccions són possibles si s'està atent a les possibilitats de la roca. Arribo a la R2. Quina guapada de reunió! Una cornisa super guapa i còmode. Autèntic nide d'àguiles. I puja el Toni que sembla ser que també li està agradant.

La sortida de la R2 cap al 3er larg no té desperdici. Canvi de paret amb un ambientasso increible per anar a cassar una escarpia. Brutal!

D'aquí ja arribem a una R una mica guarrila que ens deix a un llarg del cim. Aquest llarg s'el curra el Toni que ja té ganes d'arribar a d'alt.

I ja hi som! Baixem un altre cop caminant i ens n'anem a fer un altra. Ara li toca a la Magí. Aquesta la vam anar a fer un pel més rapidet perqué ja començava a enfosquir. Li empalmo els dos primers llargs. I el Toni fa el 3er. Però en un trànsit de material ens cau la bateria de la càmera i baixem rapelant pe recuperar-la avans no és faci fosc.

Bé, una tarda agradable. Salut!

"Casas-Chani" Run to the hills!!

2008-09-03T09:35:00.002+02:00

Por Dios! por Dios! trata de arrancar-lo Carlos, trata de arrancar-lo!!!

8:00 Parc de Bombers: saludem als companys i marxem amb l'Edu S. cap a Montserrat.
9:15 Bar Anna del Bruc: cafetó, 'rucadillet' i lectura de piades.
11:00 aprox.: Arribem al Serrat del Moro, veiem el burí en una de les llastres que va caure dels 2 primers llargs de la Casas-Chani. I comença l'aventura...

Buaaaaah!! No m'ho puc cruere!! Jo, un colega i una paret. Fet insòlit. Quant trobava a faltar:
Rifar-se el 1er llarg, el mal de bessons quan portes dosmil anys intentant posar un tascó en una fissura putera, l'ambiente massimo, la roca cutre, els burins podrits, les encigalades i el tremendo mal de peus.
Senzillament genial! Doncs si, després de tans mesos de descarrilament tornem "in the vertikal". Necessitava un cop de moral positiu per tornar a estar aquí. Aquest dimarts ens n'anem l'Edu S. (the caporal) a fer la integral "casas-parera-circ". La pedreta en dona a mi a fer el 1er llarg. No sabem quins graus tenen o sigui que a l'aventura. Aquests dos llargs han estat reequipats recentment pel mestre Armand. Una mica cosits pel meu gust. Em torno a trobar a la meva salsa, l'Edu ja fa temps que està a la salsa.
Tot va perfecte fins que arribem a la 4a o 5a R. Un diedre, uns fissura i una placa de burins. Em toca a mi. Teòricament 6a/A2 i no duem claus. Jo dic pel dídedre, l'Edu m'insisteix en la fissura. Al final li faig cas. Fissuraken brutal, però... s'acaba en una zona rostollera de la qual no es pot passar cap on teòricament haviem d'anar. Merda! Em baixa fins la R i puja l'Edu. Tampoc! Mekagun remil! Això em passa per fer cas als superiors!!
Al final decidim anar a l'aventura i continuar per la que aparentment de seu la via "Casas-Chani" originalment. Sense ressenya ni res continuem empalmant fissures i díedres. Ens n'ensortim prou bé, no sembla que la cosa passi de 6a. Al cap d'una estoneta arribem a d'alt. Ràpels per la Mas-Brullet i au a fer la birreta al bar Anna!

Que ben parit!!!

Tota la culpa la té el frikie!: Crònica d'una setmana desastrosa

2008-07-30T18:37:00.003+02:00

Després de molts dies sense escriure res, ja tocava. El retorn és una mica desastrós, però és un retorn.
Molts dies després de la meva última via als Ports "Infierno de cobardes", que ha plogut força des de llavors i mai més ben dit, retorno al món de la paret. Molts dies fent frikie m'han desorientat bastant. Involuntariament se m'han apegat coses... uishhh... dale bicho dale... etc...
Fa no gaire vaig fer un petit atançament amb la Rosita als Ports de Beseit on vam fer un parell de vies faciletes: "Picotazo", "Sols per maria" i alguna altra via d'akestes parabolades de d'alt a baix. Però em vaig tornar a 'descantillar' cap a la esportiva i em va venir com una mandra i por irracional a escalar de veritat.
La setmana passada vaig anar a fer una via en solitari per avere com anavem de coco i vaig veure que no estava tant malament, però tampoc desbordant. Doncs decidim amb la Rosita d'anar tres dies a Cavallers, ja que ella no havia escalat mai en granit i podriem fer un apropament a la verticalitat un altre cop. Aquí comença la crònica:

El diumenge al vespre, després de sortir de la guàrdia m'en vaig cap a casa una mica poruc i m'en vaig a sobar. Doncs quina merda, no puc! L'endemà em llevo i vaig a buiscar la rosita ja una mica cansat. Ja de camí cap a cavallers passant per manyolandia em paren els picoletos. "Usted no ha hecho la revisión de la ITV" Puuum, mazazo!!
Arrivem a cavallers a la tarda amb una moral ja pels terres i amb un temps bastant justet com per anar a Comalestorres. Ens n'anem a fer esportiva a l'Afrikan Wall. I au!
L'endemà que ens tornem a llevar bastant cuits i ens n'anem cap a Comalestorres amb la idea de fer alguna via facileta d'adaptació. Anem a la "Esport català", via aparentment fàcil. Monto el 1er llarg, puja la rosita i bajón. S'ha kedat un alien encallat. Doncs res, rapel·lo per treure'l. El trec... i merda, fot una buferada de vent i se m'encalla la corda en un sortint. Joder!!
Pocs metres d'on hi havia l'alien hi ha un parabolt on puc fer una reinsatl·lació i no se com arribo a terra. Ara ha de rapel·lar la rosita per desfer el tinglado.

La lley de Murphy diu que: "quan abandones d'una via cobardament sempre hi ha algú que et coneix i et pilla manos en la massa". Doncs efectivament, passent tot just el Vicenç i l'Albert de cornu.

De camí cap a baix reflexiono la jugada i com que li havia promés a la rosita que fariem paret i la veia tant il·lusionada, m'agafa un rampell i li anem a fer una altra via aparentment fàcil que hi ha en una de les agulles del costat. Torne'm-hi. Començo el 1er llarg i resulta ser bastant més difícil del que marcava la ressenya que haviem vist, en un moment donat es comencen a barrejar vies i de cop i volta s'acaben les assegurances, comença el rostollako i veig un mallon en un seguro de més amunt. De cop i volta em va venir a la memoria la frase del meu amic Manel: "Quan no s'ha d'escalar, no s'escala. Anar-hi és tonteria". Tot un savi. Ja és la 2a via de la que em baixo en un dia. Jo que sempre m'havia dit que "abandonar és de covards". Amb la plorera ens n'anem cap al cotxe i allí ens trovem al David B. i l'Eva, que ens conviden amablement a uns vinets per ofegar les penes en alcohol. Al cap d'una estona els pilla el rampell d'anar a fer bloc.
Satanàs!! Vaig pensar. Huye de mi Lucifer!!
Al final ens convencen i ner a fer boulder, alló del que sempre havia renegat. Ja més baix no havia pogut caure, quin horror. Lo pitjor de tot és que al damunt m'ho passo bé i encadeno "problemes" a vista. Uaaaaaaaaaaaaah!!! Au cap a Erill un altre cop.

Per la nit fem el super planning d'anar a fer una via d'aquestes a l'Agulla Jordi Pujol, ja no pot fallar res més. L'endemà marcaven sol i més sol i ja estava una mica més motivat. Però quan les coses van malament sempre poden anar pitjor. De camí cap a la vall un altre cop ja no em trobo massa bé. Quan arribem em començo a marejar i tinc diarrees. Igualment fem l'aprox, perqué em sabia super greu per la Rosita. La veia tant il·lusionada... Però ja no vaig poder més. Retirada!!

S'ha acabat! Tornem cap a Reus. Aquí ja no hi ha res a fer.

Volveré...

FIns els ous d'estar a casa, Covallonga en solitari

2008-05-17T20:02:00.003+02:00

La veritat es que aquests dies tampoc estic super traumatitzat per no poder anar a escalar gaire perque plogui cada dia. De fet és el que més em convé ara mateix. Aquests dies a 'ganxetolandia' fan la fira del circ, el Trapezi. Entre ruixat i ruixat es pot veure algun espectacle. Realment està molt ben parit.

Però bé, la paciència té un límit i deprés d'una setmana i mitja sense escalar ja se m'estaven començant a alterar les neurones. Aquest dissabte havia quedat amb una noieta per anar a escalar però s'em raja, bajón! Em truca un colega per anar a veure un espectacle del trapezi però arribem i vaja, suspés!

Me n'entorno cap a casa i penso. Avui és dissabte, jo hauria d'estar fent algo i estic aquí, uf uf uf uff!! Altercaió!! M'agafa un rampell dels meus i au, cap a la Mussara.

Està tot moll però la motivació és extrrrema. Avui un dels objectius també és provar una nova forma de dur la coda en solitari. Tot un èxit, com corre!! Faig el primer llarg, remonto i au. Ja estaria content però decideixo arribar fins d'alt. De moment no plou més.

Monto el llarg de V+ i iuhuuuuu!! Ja soc d'alt, tot solet i amb la boira que m'envolta. Magnífic!! Avui ja ha valgut la pena llevar-se.

En breves el relato que estais todos esperando... de los que vencieron a las tinieblas... de los que surgieron del mismissimo "Infierno"...

"Pac is back" a Montrebei (2a part)

2008-04-22T17:29:00.011+02:00

Com havia dit... les infraestructures en aquest país estan com estan. Tot això fa que el meu compi arribi dos hores tard al Prat de Sant Llorenç el divendres al vespre. Jo li dic que sigui com sigui em de muntar el primer llarg. Doncs venga ahí! Agafo la metralla i m'en vaig cap a amunt, això de escalar de nit una via nova on està tot per tirara abaix és força curiós. Doncs noarribo a la R perqué ja no veig els passos i és tard. Au a sobar-la!

L'endemà ens posem ben d'hora a la via, acabo el llarg i montem R's i jumem els petates. Xou!

La via és del rollo Paca, de bastant de currillo però de no fer-se mal. L'esquipament és a base de burins i algun spit. El Pelu monta un llarg arriba a la R i sorpresa! Dos burins i un d'ells super mal posat. Mekagun la mar! No és pot reforçar massa bé. Després em toca a mi fer una sortideta amb precarity. Kletter no te caigas sobre la reunión!

Els llargs són bastant llargs i nem a tope de cintes i mosquetons. El racionament és important. La temperatura és prou bona tenint en compte que som a l'hivern. Tot i que el forro no ens el treiem per res. Ja són vora les 7 de la tarda i el Pelut acaba un llarg de 50m de molt de curro que em tocarà desmontar de nit. Ambiente massimo!

Jumem petates i estem a R5 després d'onze hores d'escalada non-stop. Jo estic bastant cuitet però el Pelut insisteix en que si volem sortir diumenge en el dia em de montar fins a R6. Doncs aquí es nota qui és el que té més experiència de la cordada. Doncs au cap amunt en l'absolut negre 'escoltant' com em van caient pedres en l'obscuritat absoluta. Al cap de una molt bona estona el Pelut arriba a la R. Menys mal perqué jo ja estava una mica fins als ous i amb ganes de posar-me a l'hamaca ja.

Doncs si nano. Són la 'una' de la nit quan comencem a muntar l'hamaca. Ja portem masses hores currant in the vertikal i áixò són les conseqüències...

Sopem i a sobar que ja ens ho hem guanyat prou. L'endemà ben d'hora un altre cop ens llevem, esmorzem i li diem bon dia al Paca des de l'hamaca. I al tajo...

Aquest són els caretus típics d'un amanecer in the vertikal. Guapíssims!!

Doncs au, per esmorzar un llarg d'A3 també de currillo però no gaire difícil. Més aviat de "roca crocanti" com diu l'Armand. Sort que aquest llarg començava amb flanqueig.

Aquest llarg també ens duu mig matí gairebé, molt de curro i algun pitó d'aquests peleons que no surten mai.

L'estrategia del dia era: fer els quatre llargs que ens quedaven, dos cadadascú i cim. Però bé, el curro no afluixa i això ens fa anar força lents. Lo bo d'aquesta via és que al ser molt vertical i en alguns moments desplomada els petates no s'encallen gaire.

Les R's en general no són massa còmodes i la guíndola és imprescindible. Portem una mica de bastanta metralla i hi ha moments que ens comencem a saturar.

Avui el dia s'ha aixecat una mica més fred i gairebé no ens treiem el plumes per a res.

Ja veig que acabant el 8è llarg el temps s'està enmarronant bastant i el tema a sortir per d'alt en el dia comença a justejar. Es comença a palpar la tragèdia...

La versió en català...

Quan arribo a la R no tinc gairebé ni ganes de firmar el pot de piades i m'afanyo a continuar. Ens queden dos llargs. Començo a fer sortidetes en lliure rollo kletterer quan té pressa. Fot una rasca molt considerable i ja sembla que en moments es posarà a nevar. Quan arribo a la penúltima R un dels pitons que hi ha comença a brunzir. La veritat és que començo a estar una mica acollonit. Perqué l'últim llarg també es veu de curro i ja fa molt de vent i fred. Arriba el David a la R i ja hi ha ambient patagónic.

El David li fot a lútim llarg. Em poso tota la roba que tinc disponible i començo a pillar de fred a saco. És esgotador. Veiem que el Paca i l'Ester estan a d'alt del cim, ens han vingut a buscar amb el 4x4. Sembla que no però això fa una mica més de caliu i reforç psicològic. Les cordes ja van horitjontals s'enreden per tot arreu, de sobte es posa a nevar. Fuaaaa tio neeeeen!! Esto que és!! Això ha passat de bigwall a alpinsimo extrrreeeemo en un moment. Jo ja no se com posar-me. No ens sentim, no queden cintes, la corda no arriba... Al cap d'una bona estona el Pelut arriba a d'alt i au, salvats! Ja es comença a acabar l'agonia!! El meu canell ja no pot més. Ja pico com si tingués un martell de 25 kilos. Ja de nit un altre cop arribem d'alt. No m'ho puc creure. Ja som al cim on ens esperen el Paca i l'Ester que ens venen a ajudar a portar els petates.

Estic super content perqué hem tornat a triomfar i també perqué és la meva primera repe a una via i a sobre a Montrebei. Al temple del big wall!! A estat molt dur però ha valgut molt la pena.

Pac is back!!

"La Belle Epoque" al Pilar del Segre

2008-04-22T15:09:00.006+02:00

Un dia estan a casa sento una veu inetrior que em diu: "pitona'm, clava'm, kleeetteeereeeer vineeee" Uaaaah, és la crida del Pilar!!

Doncs després de Nadal i amb els turrons al petate ens n'anem el Pelut, Josep i jo cap al Pilar del Segre. Bé, jo continuo amb la saga de vies d'artificial del mestre Armand que ja en duc unes quantes. Ens posem ven d'hora ja que aquí el dia encara era molt curt.

La disputa del dia és entre el Pelut i jo avere qui obre el primer llarg d'A3, però com que avui l'objectiu és un altre baixo de la llista. Jo faré el següent llarg d'A2+. El llarg és força metrallero però tot queda bastant a caldo, al cap de cinc hores el David acaba el llarg. Pendulaco i a jumar corda i en Josep desmontarà el llarg mentres jo em preparo i començo a obrir el següent. Pèndul d'escàndol!! Uaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah!!

El següent llarg és més curtet i fàcil, no s'ha de clavar gaire però tira molt enrere. L'espectacle està garantitazat. D'això en dic jo escalada acrobàtica. Algun pas vibrante i ja som d'alt in the night.

Això desploma i no és boma. Fixem cordes i au, cap a baix. Els ràpels en l'absoluta foscor al Pilar del Segre són de lo més autèntic que hi ha. Doncs no s'ha acabat tot. Els dos tirilles aquests van i es deixen tots dos al petate les claus del cotxe. Adivineu a qui lui toca pujar a buscar-les? malditos covardes!

L'endemà a jumar cordes i a vibrar en aquest solemne desplom. Les següents tirades ja són d'un artifo moderat i lliure d'aquest rollo Armand old school. El David obre el llarg d'A1 i jo el de V+ nonexpansion.

Estem força cuitets però arribem d'alt del Pilar després de bastantes hores de molt de curro.

Aquesta via és senzillament espectacular!

Aresta GER a Castellfollit, fi de la prohibició!

2008-04-20T22:00:00.003+02:00

L'altre dia mirant la pàgina de la federació veig que s'ha aixecat la prohibició d'escalar a Castellfollit. Osti que bé! Quan de temps senses anar... de piratilla. Són aquestes coses que tenen les prohibicions preventives...

Aquest cap de setmana haviem quedat amb la Marta per anar a fer un love climbing a Montrebei però el temps ens ha fet enrera. Donat lesa circumstàncies penso... perqué no anem a Castellfollit. És aquell lloc que la gent de l'hemisferi nord no saben ni que existeix. Si senyors, granit al costat de la platja!

Avui ens trobem el Marcel, Josep, Marta i el menda. Jo això m'ho conec bastant i al damunt anem a fer una de les vies insignia del meu grup d'escalada GEAM de Reus, "Aresta GER".

Jo, com que soc l'espavilat m'enduc a la xati! Jee jee jeee! La via és molt xula, facileta i amb ambient pirenaic. És una via d'aventura ideal per a gent que comença a introduir-se en l'escalada d'autoprotecció. La roca és exel·lent, un granit de color rosat molt adherent.

El passos més complicats són al principi, després és més aviat una aresta clàssica on cal orientació.

Tot i que fa una mica de vent en general fa un bon dia i després ens n'anem a la Riba ja que em acabat la via força ràpid. Li fotem quatre manxades i au a fer birres!

Que bona és la "chica de la puerta 16", de les millors vies de la Penya Roja!

Mussara, un dia de nostàlgia

2008-04-15T15:31:00.004+02:00

Després de tornar de Montrebei bastant cuitet ens n'anem diumenge amb els amics de Reus a fer una mica d'esportiva a Montral, per anar fent gana. Això ho enllestim ràpid, quatre vietes i au! Després decidim anar al refugi de la Mussara a dinar i inflar-nos a vinets. Poc a poc ens anem posant tendres i torrats. Avui estem així en family. Com ja he dit mil cops aquest és un dels meus llocs preferits.

Hi ha alguncs que estan més tendres que d'altres... Fins que al final ens truca la Marta B. i ens diu: "que pujo i anem a escalar per la tarda". Li dic al Pep: "tio, que jo passo que estic cuit i molt torrat". Al final les dones sempre manen i au... a trepar amb la alegria corresponent. Al final anem al costat del refu, a la dona, la gesa, etc... Resultats:

- El Siscu (antic refugiero): fent solos per les vies que va equipar.
- El Pere i jo: pillant a les vies ultra sobades que ja no es poden fer.
- Els altres: anant aguantant el temporal.

Amb les vins que duia i els carajillos em vaig emocionar i em va donar per fer la "primera" via que vaig escalar a la meva vida: "mama sense dents" IV+.

Si, si, aquest soc jo. Dia 25 de Desembre de 2003, buaaaaaa, buaaaaaaaaa, buaaaaaaaaa!!
L'estil en la màxima expresió!

La veritat és que no he millorat gaire però ja no tinc el cap gros aquell que tenia avans. Això si, soc igual de feo!

MISSATGE IMPORTANT:

"Si beus no escalis, corres el perill d'emocionarte"

"Latin brothers" Els guardians de Sant Llorenç

2008-04-14T13:32:00.009+02:00

Ondia!! Doncs ja tocava que plogués una mica no? La veritat és que està tot molt sec i em fa la impresió que com no plogui tindrem molta feina aquest estiu...

La setmana passada rebo un missatge de l'Ivan que diu: 'com estem solters podriem fer una escpadeta a Montrebei, no?' Bé, ja us podeu imaginar la meva resposta...

Quedem el divendres al bar d'Àger per fer unes birres i veure com per allí no plou gaire. In Montsec never rain. La motivació va en augment, veiem que realment no ha plogut tant. Arribem al Part de Sant Llorenç i bualà, no hi ha ningú. No m'ho puc creure! Som els amos i senyors de la Paret de Catalunya, els guardians del prat.

L'endemà ens despertem i notem que fa prou fred, no hi ha llum i ens pensem que està ennuvolat. La veritat és que som una mica dropos i el que nosaltres veiem ennuvolat són els vidres que estan enbafats. Vaja uns tirilles que estem fets. Al final decidim sortir de la furgo, al mateix temps que arriben uns gavatxos. Veiem que esmorzen i en sec surten del cotxe (no hi ha ningú més al prat). Cinc minuts fora, agafen, veuen el fred que fa i s'en van. Desolador. Nosaltres que ja estavem prou tocats ens acaben d'enfonsar. La "torrades amb all" o anar a fer frikie comença a guanyar bastants números. Al final li fotem un parell i ens n'anem fins a peu de via de la Latin Brothers. No conseguim escalfar ni caminant.
Arribem a peu de via i... Bajón! Una cordada i a la Latin. Cagun deu!! I aquests d'on han sortit?? Doncs venien de Montañana. Un altre cop la puta llei de Murphy que diu: "quan una paret que té 200 vies i hi han dos cordades, aquestes aniran a la mateixa via". Per sort veurem que aquesta parelleta aniran més o menys al mateix ritme que nosaltres. Doncs fem el joc de la pedreta i comença l'Ivan. Vaja rasca que fot a la que portes cinc minuts esperan a la reunió.

Els dos primers llargs es fan més o menys bé. Fins que arribem al tercer... aquí ja comença el ball de la tonyina.

Uiiiiii, quina gràcia, em comença a donar la risaaaaaa. I això només era un llarg de Vè, juuuu juuuu juuuuaaaaa!! Ja estic acollonit, veient que l'Ivan un tio que està curtit en la matèria i que encadena 7b s'està aplicant de debó.... Iuhuuuuu! Aquí hi haurà bacallà del Bo!

Doncs si senyor. El següent que està graduat de Vè és un dels tres llargs més durs de l via. Tranqui bou! Suposo que el fred i que les fissures regalimaven humitat em serviran d'excusa, però hi havia molta tralla en aquest llarg. Estic realment preocupat. Estic al 4rt llarg i ja estic inflat i ens en queden 11. Joooo joooo jooooo!!

Ara això si. Aquesta via és de les més bones que he fet mai. Les fissures són dures i impressionants. Empotraments yosemítics a lo Robbins. Cap dels llargs perdona i el fred tampoc.

Hi ha un parell de llargs amb roca dubtable però bé, ens deixen passar. Sostrets, fissures peleones, en definitiva. Ambiente massimo montrebeiano!

Arribem a l'A1 o 7a. Que com us podeu imaginar es va quedar en A1 a seques. No s'em va passar ni pel cap probar-ho tot i que la franceseta que anava davant nostre el va encadenar en top rope. Molt eixerida i maca per cert! L'ivan li va probant en lliure però li he fotut tant a caldo els tascons que... se les sua per treure'ls!

Estem bastant estressadets i esgotats. Sort ens arriba un flanqueget de II per alliberar tensions i fer les típiques fotos d'ambiance montrebeià amb la Paret d'Aragó i els suicides amb parapent que es van llençant durant el dia.

Estem força cansats i ens vene tres llargs bastant durs. Estic acollonidet perquú veig bastant a prop les cortines de pluja que van venint, les terres de Mordor. I en sec l'Ivan em diu "al lloro". Uuuuuuuuii, que aquí hi ha tonyina de la bona. Monta R, pujo i faig la mandonguoillada de llarg que li ha tocat. Hi penso: sort que no l'he fet jo.

Sortim de l'A1 així en precarity i ja ens queda l'última placa amb un fred i un vent ja insultants. Ja estem una mica conegladest i decidim sortir pels´dos últims llargs de la via del corb que està a 5 metres nostre i estarem més arresserats del vent i del fred. Després de prop de deu hores i molta tonyina arribem al cim amb la satisfacció d'haver fet un viote dels de veritat.

Fa tant de fred i estem tan cuits que després de tres intents de fer la foto de cim aquest és el millor resultat que ens ha sortit.

I la pregunta del millón: Rafa, això compta com alpinisme?? jee jee jeeee!

"Diedre Gris" Crits i xiuxiueigs a Montrebei

2008-04-14T11:53:00.010+02:00

...i l'endemà de la del Corb, més tonyina!

Dissabte al vespre marxen el Manel i l'Oscar i jo em quedo al prat esperant el relleu. Al cap d'una estona arriben el Ramonet i el Pep "home braç" des de Reus. I ens n'anem a fer el soparet, no sigui cas que demà no tinguem power. El Pep es curra un exel·lentíssims fideus amb costelletes de porc... mmmm... quin gaudir pel paladar. Vinets, birres, ... i a rumir.

L'endemà em llevo totalment fet calderilla, em fot un pal que t'hi cagues anar a escalar però el Pep estva tant il·lusionat que no vaig poder oferir resistència.

Normalment per fer aquestes vies es va des de Puente de Montañana, però nosaltre ja estavem al prat i realment des d'aquí és una autèntica matada que no penso fer mai més. Fins a peu de via fa molta biaxada i s'ha de passar per dos trams de cordes fixes. A peu de via ens trobem una cordada. Cony, ja ens coneixiem: l'Alan i el Faust 'Punsola'. Si si, el fill del Punsola, que el teniem sota observació, jee jeee, ho va fer tot impecable. Li ve de casta.

L'estratègia a seguir era que el Pep fes els primers llargs (els que hi deixés el seu colze) i després ens turnavem cada 4 llargs més o menys.

El tercer i quart llargs ja són bastant selectius, ja mola que les clatellades te les donguin al principi per que sàpigues de que va el 'tiet montrebei'.

El Ramon li tira les següents fissures que ja són prou peleones.

Ja es comença a sentir algun xiuxiueig... ejem...

Després em ve el meu torn, comencen els diedraquens i xemeneies típiques de la zona.

Algun passet hardcore pel mig però es va anant fent bé.

La roca és de la millor que hi ha, les sortides dels diedres tenen molt d'ambient i un buit sensacional.

Alguns llargs es poden empalmar, ja que totes les R's no són super còmodes i tampoc equipades del tot.

Per aquestes alçades jo ja estic més recupèrat i m'ha tocat el solet i això em dona més vidilla i em xupo algun llarg més de primer dels que em tocaven. Així li deixava el remate final pel Ramon perqué pogués anar psicològicament més decansat pels tres últims llargs.

Ja portem molts metres de via i els 'susurros' que jo sentia ja comencem a transformar-se en 'gritos', jee jeee, la via és bastant física en general.

I au, jo conten perqué ja he acabat la feina li toca al Ramon rematar la feina. Els didres xemeneies finals són flipants. Els desploms super cantelluts van trinxant poc a poc els braços i el pati ja és increible.

El penúltim llarg és la guinda, el que els hi fa petar l'hombro i els colzes dels meus compis respectivament. Un passet de 6a un xic dur per aquestes alçades, jee jeee. L'últim llarg l'acabo jo perqué el ramoné havia arribat tant cuit a la R que no sabia ni on era. I au, ja som d'alt.

I una puta merda!! Encara ens espera la puta pujada i la mare que la va parir fins poder baixar al collet. Vam arribar bastant cuits al cotxe. Nunca mais!!

"Via del corb" Ezo der ofgüí que eh??

2008-04-07T18:32:00.007+02:00

Continuant amb la campanya montrebeiana em trec de la màniga una de les vies recomenades pel mestre "ganxet", de les que jo denomino "vies de la 2a fase" o " de nivell d'atonyinada mitja". La Corbeau o Via del Corb. La setmana passada truco al Saumi i li dic d'anar a fer aquesta, i el primer que em diu: "tu faràs el 6b d'offwith". Bé, doncs ja el tenia adjudicat aquest llarg. De fet, aquesta via, l'havia triat jo...

El dissabte d'esprés d'esmorzar com uns senyors ens fotem ben d'hora a la paret. Com que no sabem com estan les reunions després dels retroreeabsurdsreequipaments, ens enduem 4 clauets per si les mosques. A peu de via ens trobem al piju i al paco que s'en van a fer una via de veritat, la Cor Salvatge. Doncs resultat d'aquestes últimes operacions, la priemra R no existeix.

Com que anem en cordada de tres i només liderarem en Saumi i jo, ens repartim la via en tirades de 4 més o menys. La idea es que la bèstia d'Almenar li tiri per les plaques i fissures inicials i jo als diedres, xemeneies i offwhits centrals de la via.

El 1er 6b es deixa fer bé, està molt pitonat. Com ha encadenat en Saumi, últimament només fa que endur-se rotpunkts!

La via és super vertical i la roca és molt bona, exeptuant algun tramet. La cosa va de fissuraques, díedres i xemeneies típiques de la zona. L'equipament és escàs, en algun llarg inexistent.

A mesura que vas pujant ja es comencen a intuir les xemeneies i díedres. Ja em començo a trobar a la meva salsa. Iuhuuuuuuu!!

En Saumi fa la primera xemeneia 'la fàcil' i quan arribem a la reunió hi ha un canvi de torn avans d'hora. Crec que no li ha molat massa el tema d'arrossegar l'esquena... Total que em cedeix l'honor de continuar la via fins passat l'offwith. I vengah!!

La veritat és que jo estic disfrutant com un enano. Aquestes xemeneies lógobres, plenes de guano, i sense poder protegir són realment autèntiques, tope clàssiques. Una gozada!!

Doncs ara ha arribat l'hora del judici final. El temut offwith expo de 6b al que m'he d'afrontar. Començo amb molta alegria superant els desplomet cantellut fins que faig el primer pas posant mig cos a dins de la fissura.

Merda!! No m'he enrecordat del que m'havien dit al pàrquing: "t'has de posar d'esquena a Àger que és més fàcil". Soc un ruc, m'he posat mirant a Àger, que en principi és el més llògic. Buaaaaah, això és dur que t'hi cagues, agònic és poc. Crec que em aig tirar 20 minuts per fer 3 metres patint com un condemnat. Al cap de mitja hora, més o menys, surto de l'offwith.

Agafo aire, xerro amb el Paco que estan a la via del costat i acabo el llarg. Us puc dir, sincerament, que he gastat més enrgia en aquests deu metres que en tota la via. Doncs montu R i pugen els meus compis que han flipat mandonguilles també. Ara ja gairebé hem acabat. Aprofitem per fer algunes fotos al Paco i el Piju que estan a la "Cor salvatge" en el pas clau de la via, 7b.

A ells s'els pot felicitar perqué ells si que han fet una via de veritat i al Rot Punkt. Enhorabona!

El Manel li tira l'últim llarg també força curiós. Com diria l'oscar "ronyós a matar". I au, ja som d'alt al cap de 9 horetes d'escalada intensa. Una via impresionant del mestre "bunny", tot un jefe! I parlant del rei de roma...

Crec que l'Oscar té algunes paraules que dir-vos:

I l'endemà com que no en vaig tenir prou... Fot-li que és de Reus!

"Musical exprés", ja és primavera!

2008-04-04T13:09:00.004+02:00

Avui estic super trist. La meva compi d'escalada m'abandona un meset perqué s'en va a la India. Ara ja no la podré fer servir d'esxcusa. "Osti no puc perqué he quedat amb la Rosita per anar a escalar", jee jee jeee. Doncs ahir ens vam escapar junt amb el mossu a Vilanova de Meià. L'assumpte era fer una via guapeta amb uns metrets perqué la meva compi s'en vagi ven contenta cap a la India. La veritat es que jo ho tinc bastant difícil per no repetir cap via a Vilanova de Meià, llavors truco al Jordi "ressenya" i li pregunto si la "migranya profunda" és de loive climbing? La resposta va ser, no! Llavors vam pensar en fer la Musical, que és una via molt bona que ja havia fet i que és molt característica i guapa del puesto.

Arribem a les 12 a peu de via, un horari bastant frikie que em comdemna a saltar-me la classes d'alemany (jolin, amb lo bé que m'ho passo al cole). El primer llarg el fa el mossu, 4+, jee jeee. Que li preguntin a ell...

La via ja pertany a la selecció de vies de can sobat, però és pot fer bé ja que el tema va de canto gran i desplom. La verita es que és una de les vies més guapes de la Roca dels Arcs.

Aquesta és una de les vies amb més bona roca de Vilanova. Els desploms i plaques de canto gran són acollonants. Tot i que per a algú no eren lo suficientment grans, jee jeee. Vaya acerakooooooooo!!

Bé, la llei de Murphy sempre diu que si en una paret amb 300 vies i tansols hi ha dos cordades, aquestes aniran a la mateixa via. Així va ser. Darrere nostre venien uns compis de Lleida. En definitiva hi havia a la paret 5 "poca feines": una educadora, un mossu, dos bombers i un aspirant. Això no pot anar bé de cap de les maneres... Total que al final va resultar ser una sortida de family climb en tot el seu rigor. Uns nanos molt ben parits!

Aquí teniu a la campeona number one tirnat l'últim llarg de 4rt, que encara està buscant les assegurances!

Bueno Rosa, que tinguis un bon viatge!!

"Miramunda" a Montrebei

2008-03-31T17:34:00.005+02:00

Aquest cap de setmana toca "comité"... Necessitavem un lloc per reunir-nos i jo, com smpre, vaig proposar Montrebei. L'objectiu no és ensí l'escalada o sigui que busquem vies faciletes i de relax per omplir el cap de setmana. Vaig proposar als meus compis d'anar a fer la "Miramunda", una via bastant nova del Paca que va pel tram més rostollero de la paret. Tot i que això no vol dir que la via ho sigui.

L'inici es fàcil de trobar. L'accés és el mateix que el per la Paül-Lalueza, un 30 metres a l'esquerra. Spit visible des de peu de via.

Els dos primers llargs són els més dificilets, però no gaire. No calen estreps, però si aneu justets de grau un tasconet i un pedal us aniran bé per fer el primer pas d'A1. No calen a la resta de la via.

La via va buscant els trams més nets de la paret fins arribar a un jardinet per enllaçar un sistema de xemeneies que et condueixen fins al cim.

La roca és exel·lent en tots els llargs, està equipada per a disfrutar i no passar por. Les R's estan equipades amb un o dos burins i 1 spit o arbres.

Aquí el Pep i jo fem un descanset a l'àrea de pícnic que hi ha a la R6. Així esperem als nostres compis que van algo més lents.

Els tres últims llargs són de xemeneia tope romàntica al més pur estil clàssic. Hi ha algun tram molt matojero (dur 'gafas de buceo') però es fa força bé.

La penúltima reunió i pot de piades no tene gens de desperdici. Molt autèntica però no penjaré cap foto. Val la pena anar-hi per veure-ho. Paca, ets el puto amo! Vaig riure molt quan hi vaig arribar.

Aquí teniu al Marcel en 3a posició tot arribat de Rjukan i amb els gats recent recauxutats.

Encabat ens n'anem a inflar-nos a birres i sopar. L'endemà amb la ressaka ens llevem tard i anem a fer una via a Cap del Ras així pim pam. L'esperò Badalona, una via de caire esportiu, amb roca força bona i molt equipada. Els primers llargs són guapos però la resta de la via perd interès, bé, com la majoria de vies de cap del ras.

Bé, l'objectiu del cap de setmana ja s'ha acomplert...

De vacances a Benidorm!

2008-03-31T17:00:00.004+02:00

Doncs després de tres dies escalant seguit i sant tornem un altre cop. Dimecres truco al Jordi "ressenya" i li pregunto. On triomfarem aquest pont? A tot arreu plourà. Em diu que anem cap al Sud, cap a les terres de llevant. Jo sempre m'el crec i ens n'anem tres 'ganxets' i un 'riudomenc' cap a Benidorm, a la playukiiii!
Divendres aterricem a Gandia, al temple del frikie. Bufff, quin agovio! En la meva vida havia vist tanta gent per metre quadrat com allí. Les vies són molt bones però estan extremadament untades amb mantega.

L'endemà ens n'anem cap al Peñon d'Ifach. Em trobo als "kutre's" a Finestrat i em diuen que està restringida l'escalada a la cara Sud.
Bajón!
Total que ens n'anem a la Nord i decidim fer la "Pany". És una via bastant curiosa i amb algun tram bastant matojero. Escalada solsament apta per a romàntics i alpinistes que estiguin de vacances a Benidorm. Té tres trams bastant xulos a la par de d'alt i la entrada també té el seu morbo.

Aquí teniu a la Marta on leading! Que està pasant, no m'ho puc creure!

L'endemà, ja amb camapament base a Finestrat ens n'anem al Puig Campana a fer una via amb 'més roca'. Triem la Diedros Màgicos. Una via molt guapa de caire montrebeià, d'absoluta autoprotecció i amb una roca exel·lent. Imprescindible pels amants de els fissures i diedres, molt assequible. Però bé, al 6è llarg baixem de la via perqué potser no era una via massa de 'love climbing'. I sort d'això perqué tot just muntat el primer ràpel es posa a nevar. Osti, com li fot el canvi climàtic!

Aquella tarda després d'un aintensa sesió de birres al mític bar de Finestrat ens n'anem cap a Sella aveure 'que se cuec'. L'endemà ens llevem i ens trobem lo mateix que a Gandia: Gent i mantequilla a les parets. Quin orror! El Pep i jo ens n'anem a fer una via molt xul·la de tres llargs que es diu "Marion" V+. Tota equipada amb parabolts i reunions rapelables. On caldrien un parell de tascons per l'últim llarg però amb un parell d'ous s'arriba a la reunió sense més.

La roca al primer llarg és una fàbrica de 'mantequilla' però els dos últims llargs estan molt millor. Les formes de la roca són flipants i les gotes d'aigua donen molt de joc.

Aquí teniu "l'home braç capes i capes demúscul" fent les últimes apretadetes avans de marxar. La veritat es que ha esta un pont molt relaxant i divertit.

Després de 7 dies escalant non-stop... un parell de dies de descans i au, cap a Montrebei a fer coses de veritat.

Mussarejant avans del pont

2008-03-31T16:40:00.002+02:00

L'altre dia em truca el Víctor 'xixarel·lo' per anar a fer una escapadeta a la Mussara. Em diu d'anar a fer esportiva però jo recondueixo el tema per anar a fer una vieta llarga. Jo se que ell és un alpin dels d'antes, crec que li sentarà aixó molt millor. Anem cap a la via 'entre boires', disfrutona ràpida de fer i de caire esportiu.

Doncs aquí teniu al xixrel·lo inflant-se els braços i la vena del front, però sempr amb un somriure. Dus morts!!

Alguna que altra tibadeta, trampa i tal, i ja som al cim! Au, ja podem anar a lrefu a fer birretes.

L'endemà anem amb la Rosa a fer la via Augusta per acabar de fer uns 'apanyus' i de baixada aprofitem per fer unes afotillos al Xavi i la Lidia que estaven fent la via "el preu d'un somni".

Doncs aquest és el Xavi fent l'espectacular i aeri últim llarg del preu d'un somni.

Au, ja hem acabat prou cuits i l'endemà cap a les terres de Llevant... Ja descansarem quan siguem vells!

"Desequilibrio Hormonal" Torn 'free' a Montrebei.

2008-03-17T15:13:00.009+01:00

Després de la tonyinada del cap de setmana passat, quedo amb el Manel i l'Oscar per fer una mica de free-climb-non-expansion a Montrebei. Finde passat de big wall a fondo penjant-se de tot, ara toca guanyar-se les garrofes o jugar-se les galetes, com li volgueu dir.

Arribem al prat de Sant Llorenç i tot just arriba un nano de barna que ja havia conegut aquí mateix, un dj resident. La nostra ressenya marcava que s'havien de dur 8 pitons i no s'ens acudeix res més que preguntar-li si calen pitons. Ja us imagineu la resposta: "que va, no en fan falta". Aquest es debia pensar que tots els de Reus som bons, i de bo realment només n'hi ha un. Total que tot feliços ens n'anem cap a la paret. El peu de via és molt evident. Està a uns 100 metres a la dreta de la canal de la GEDE, davant d'un mur vermell que es veu molt clar del pàrquing.

Arribem a peu de via, miro el diedraken de 6b+ i em demano d'obrir-lo, de fet ja estava bastant adjudicat avans de començar la via. De fet aquest és el tipus de llarg que m'agraden i que sempre espero trobar-me. Fissures netes i de tibar-li.

La veritat és que aquest llarg comença molt dur per ser el primer llarg, però és brutal. Ja veig de quin pal anirà la via:

"Hardcore-Moves-Montebeianos-Non-Expansion-In-This-Area-Y-Et-donaran-Pas-Cul-Si-Caus-Maldito-Cobarde".

Arriben aquells dos mendrugos a la reunió i li continuo el 2on llarg que comença amb un really hard move també. Canviem i continua en Saumi, llarg de V que tranqui també. El quart llarg li torna a tocar a en Saumi però arribo a la reunió, aixeco la mirada i veig aquella fissuraken vermella de 40 metres de 6b sense seguros i em començo a escorrer de gust. Li dic avere si em deixa obrir aquest llarg, l'enganyo una mica i li dic que li canvio perqué descansi el coco una estona. No m'ofereix gaire resistència i iuhuuuuuuuuu! Vengah ahí!!

Els primers passos són amb una roca justeta i no hi ha absolutament res a la vista en 20 metres. Ja veig que serà d'aquells llargs en que comences aracionar material a fondo i arribes a la reunió amb tots el friends. La fissura té uns passos increibles d'offwith i d'encastament a lo yanki. Hi ha un parell de pitons i un burí en mig del llarg en una zona on la roca és bastant discreta i molt difícil de protegir. Sort que duia un Cam del 4 'corredor' que va començar a 10 metres i va arribar a la reunió. Tope tècnic!

La via és tope aèria, i tota la estona veus lo tonyinera que és la via del costat "globeros en alaska" que està oberta de fa poc. Arribo a la R i em começo a mirar el següent llarg de 6b+ plaquero que li tocarà al meu compi, i penso... se las va a flipar!

La veritat es que estic super content d'haver encadenat aquest 6b aquí a Montrebei, el demés no compta per a mi. Aquí és on es guanyen les garrofes de veritat i on és curteix l'esperit. Al final arriben els dos i l'oscar deix anar el seu mític "això és molt dur, és dura aquesta via".

Veig que en Saumi està també prou motivat però una mica inquiet. Però surt com una fletxa de la reunió i fot un encadene de puta mare. Super sobrat! Com les gasten aquesta gent d'Almenar. Monta R, si allò pot tenir un nom i pugem els dos. Au tmabé li encadenem aquest 6b+ espectacular de placa amb roca exel·lent. Quin goig!

Pensant-se que ja haviem fet totes les dificultats de la via i que ja seri un passeig fins al cim... una merda. Com diu el Soldevila al seu llibre: "En aquesta via no s'ha de vendre la pell de l'ós avans d'haver-lo caçat". Ara ens venia tonyina de la bona. Només sortir de la R ja hi ha un hard move de 6a+ sobre la merda reunió que teniem triangulada d'un spit i 2 aliens. High tension!

Però en Saumi triomfa com les palomites i canta reunió en un periquete, el llarg aquest també li ha donat bastanta guerra. La veritat esque fins ara tots els llargs han estat boníssims i amb una calitat de roca acollonant. Em toquen a mi els dos últims llargs. El penúltim és una mica extrany fot una S molt extranya per evitar uns sotres. Aquí la ressenya li mrca un A0 que no puc fer perqué no hi ha res d'on fer-li. Faig una sortida en placa amb dos aliens triangulats que han quedat com una merda i veig tots els forats dels pitons. Em començo a enrecordar del paio d'abaix 'no calen pitons'. Arribo sota un sostre fissurat i li començo a manxar a fondo amb una comba que t'hi cagues i flipo perquú veig un pas desorbitadament dur per al que marca la ressenya, 6a. Doncs m'havia equivocat, era la fissura de l'esquerra. Arribo i ja veig que les passaré canutes. Una fissura amb petits forats on no hi ha absolutament res i on veig clarísimament tots els passos de pitons que hi han. En comptabilitzo a ojo de buen cubero uns 5. I vengah, ara bé la traca final. Em vaig penjar del que vaig posar tope precarity amb sortidetes en lliure. Molta, moooolta tensió! Quan vaig arribar a la R que era una autèntica bassura veig que aquells nanos ja havien arribat al cotxe. Mekagun remil campanes de deu! Cuanta vibrazzionne. L'últim llarg de V+ s'el curra el Saumi perqué jo ja estava una mica saturat. Doncs no ens regalen ni l'últim llarg tio. Arribem a d'alt super contents del mega viote que hem fet. Avui si que ens hem guanyat la birra.

Truca el Tamarite a en Saumi i li diu "no habéis llevado pitones?? Estais locos!! Pero si yo llevé pitones". Ara penso, així té més mèrit! Quin consol...

"Punsola-Reniu" al Carall Trempat. Aprenent de bigwalera.

2008-03-17T11:48:00.006+01:00

Això de llevar-se de l'hamaca i lo primer en veure de bon matí sigui el Pelut m'ha causat un trauma molt gran. Vaig pensar que seria molt més guai llevar-me de l'hamaca a Monterebei i veure a la Roseta (tot i que tampoc fa massa bona cara quan es lleva... jee jee jee). Doncs ara li toca el temps de fer una via d'artificial moderat. Tot i que hi han moltes més vies d'aquest estil, la Punsola Reniu és una via perfecte per iniciar-se en aquest estil, una tope clàssica. Una via guapa, amb ambient i a la Nord de Montserrat.

Fem la primera rampeta i la Rosa li tira el primer llarg que el fa xiulant.

Paranoies de la vida creia recordar que el 3er i 4rt llarg es podien empalmar. Doncs per donar-li una mica més de salsa a la cosa vam fer un petit ensamble fins arribar a una mena de torreó que et posa a peu de l'artificial.

La missió del dia era la d'ilustrar a la meva compi en el mundillo de l'artifo. Així que li fot al 5è llarg que tansols té tres passos d'Ae tot just sortint de la reunió d'on la podré controlar en tot moment.

Com era d'esperar els primers passos li costen una mica però de seguida es desenvolupa de puta mare. Fem el següent llarg una mica més aeri... i pam. Ja la tenim transformada en una "big wall master".

Jo entre tot això li vaig fotent en lliure que també és molt guapo.

Aquí tenim a la Roseta que en breus ja la tindrem a la Torre del Trango fent big wall extrem en solitari! La veritat esque ens ho vam passar de puta mare. Després festival night in Manresa per celebrar el triomf de la "pac is back" i de la "punsola". Que dura va ser la tornada...

"Pac is back" ens enduem la 1era repe a Montrebei (Ia part)

2008-03-17T10:50:00.005+01:00

Durant una de les meves últimes incursions a Montrebei vaig veure que el Paca rondava per allí en algun lloc de la verticality. Ens vam posar en contacte tot i que jo no sabia on era, tope secret. Al cap d'una setmana veig una piada seva en un foro que havia acabat la via que estava obrint en solitari. Doncs de segida s'em va acudir la idea d'anar a fer la priemra repetició. Donat els dies de mal temps i que ningú m'hi volia acompanyar ja em vaig desilusionar una mica. Vaig pensar, algú ja hi deu haver anat. Al cap de 2 setmanes em truca el Pelut contra tot pronòstic i em diu que aquell cap de setmana té festa. Em diu d'anar a fer la "Festa del Paca" però jo el convenço d'anar a fer aquesta. Doncs ja està! Cap a Montrebei un altre cop!

Vaig arribar al Prat de Sant llorenç i com que el meu compi no arribava vaig nar a buscar el peu de via i a dur material. Bé tot això comença un divendres al vespre in the night... properament al blog del kletterer...

Ara us deixo un dels moments estelars a l'hamaca in the vertikal... Fuaaahh tiioooo neeen!!

Los lunes al sol, Aritjol-ejant

2008-03-06T16:54:00.003+01:00

Aquesta foto és pa que no sus perdais!

Aquest 'dilluns' em truka el Jordi "ressenya" a mig matí per nar a fer unes tibadetes. Doncs perqué no dur-lo al sectoraken? Doncs au, cap a la Mussara. Ja feia temps que em deia que el dugués a l'Aritjol.

Com que tenim poquet temps anem per feina i li fotem tonyina ràpida per anar calentets cap a casa. Com que no em mola això de piar frikie... Us deixo quatre fotos.

Que us he de dir del sector... Brutaaal per als amants de les fissurakes i dierdres. Hi ha alguna via que no estaria de més protegir-se les mans. Sobretot a la "Ase amb esperit de Gall" i la "Fissuranak". Empotraments d'aquells que fan pupa.

El dimarts anem amb la Roseta als Cogullons contra viento i marea. Com que a la Mola Roquerola hi ha restricció d'escalada per nidificació decidim anar a la zona de les Gralles.
En definitiva, fem dos vies i prou. Per què?

És una llàstima com es deterioren les coses i ningú hi fa res. Tansols us he de dir que un sector tan guapo com aquest se n'està anant al garete. La meitat de les vies que hi han estan desquipades, amb assegurances podrides i reunions precàries o inexistents, els accessos estan tots bruts i deixats...
Jo ja tinc prou feina a les meves zones, però seria molt guapo que aquest sector es tornés a recuperar. Intento fer una crida als escaladors de Montblanc i rodalies (per proximitat) a fer alguna cosa al respecte.

"Directa" al Pico Abadías, una via que s'ha de fer.

2008-03-05T01:42:00.006+01:00

Tot va començar un dia al Campus...
"Pep tio que hem d'anar a la Maladeta, ja n'hi ha prou de fer rostollakos, hem d'anar a fer vies bones de veritat"
"Osti, aquesta la tenia a la llista però no arribava mai. Doncs potser serà el moment. Pues..."

Seguint les indicacions del Rafa Vadillo, el nostre jefe, amb el manual de las '10 mejores para ser un buen pirineista'. El pep "home braç", el Ceci, el Marcel i el kletterer s'en van cap a la Maladeta. Missió: Via "Directa" al Pico Abadías 350m 6a/A1 (6a).

Sortint des del 'refugio de psecadores' de Vallhibierna, al cap de 3h30' i a ritme alpino, arribem al mític vibac del Ibon de Cregüeña. Mega palliça! Vaja vibac més ben parit, realment és un hotelet, no us el podeu perdre! Des d'aquí encara no hi ha una bona visió del Pico Abadías ni del que anem a fer. Sorpresa per a demà...

L'endemà ens llevem més o menys d'hora i au, cap a la paret. Ven bé hi ha una hora i poc d'aprox des del vibac. En sec ens plantem sota la paret. Una paret llisa, menjada pel glaciar i fissurada. El peu de via és fàcil de trobar, el sostre del començament és soverbi. El pimer llarg comença així com una mica dur, la fissura està humida, és una mica difícil de protegir, fa fresca i et poses a tono de seguida.

La via va de fissures orgàsmiques, diedrakens, festival de 'chorreres' (laminoires), sostrakens... Jo realment em corria a cada llarg. És realment de les poques vies que he fet en que tots, absolutament tots, els llargs són supe bons, suprems.

El meu amic Marcel i jo, nem bastant per feina i cada cop estem disfrutant més. Veiem que la patejada i el mal d'esquena han donat el seus resultats.

Com que als nostres compis els hi hem tret una estoneta ens dediquem a fer 'postalitas'. Osti el Marcel com li fotia tonyina a les 'choreres'. Preludi de triomfs als Alps...

Tant si us ho podeu creure com si no. Fins l'antepenúltim llarg no vam arribar a veure el mític 'trampolí'. Ara penso: estriem cegatos!

Es continuen alternan les fissures, la linia és molt llógica. Amb una bona ressenya és difícil perdre's-hi. Tansols hi ha un parell de trams una mica conflictius. Els dos últims llargs apreten una mica el coco i la pila. Però ho solventem de puta mare i arrivem d'alt. Hem tardat cinc hores i ara si que toca disfrutar. Mentres esperem als companys ens dediquem a pendre el solet, fer un reportatge...

I per fi, al cap de tres hores apareixen aquells dos, suposo s'encantarien en algun lloc... El Ceci i el Pep tenen un excés de vibrazzionne!

Com podeu veure la via té una mbient verticalíssim tota la estona. Realment és tant vertical com u podeu imaginar. Aquesta via s'ha de fer.

El Marcel decideix pendre una becaina i jo li faig unes afotillos... Res de res, perqué les hi envïi a la seva mami i és quedi tranquila. Que vegi que el nen reposa el menjar després de dinar...

Aquí teniu a 'l'home braç' obrint la fissura dos pams més, jo crec que el següent que passi s'haurà de dur un friend del 8.

Al final tots contents i au, cap a baix. Baixem per una canl pedregosa que hi ha al Est del Pico Abadías. Encara ens falta una hora i mitja llarga per arribar al vibac i 3 hores més per arribar al cotxet. Tonyina massima!

Sincerament, jo crec que aquesta és una de les reines del Pirineu en el seu grau. Senzillament brutal.

"Ottoz-Hurzeler" Aiguille Croux

2008-03-04T23:27:00.004+01:00

Com no optimitzar cinc dies als Alps. Bé de vegades la llei de murphy apareix injustament. Aquest any ens escapem amb el Pep, en Sei, l'Isaac i jo cap a Cormayeur cantant la cançoneta... "anem a Peuterey oé-oé, anem a Peuterey oé-oé" i calla que hi arribem! Arribem allí amb mil coses al cap però jo en tenia una en concret, la "Ratti-Vitali" a l'Aiguille Noire, que en breus cau de la llista, però que no descartem. El plan amb el Pep "l'home braç" era anar a fer la ""Ottoz-Hurzeler" per escalfar i aclimatar-se una mica i encabat anar a fer la Ratti.

Buaaaah!! Que us he de dir d'aquest impressionant vessant del Montblanc, super agreste i inhospit. La veritat es que vas fent la aprox cap al refugi de Monzino i alló cada cop es fa més gran i acollonant. Arribem al refugi al cap de tres tonyineres hores i ens quedem unes hores flipant amb l'impressionant Aiguille Noire de Peuterey. Per mi aquesta i l'Aiguille des Drus, són els dos mamotretos de roca més impressionants que hi han als Alps.

Vaja, doncs quina il·lusió, el refu de Monzino està xapat i no se com ha anat la cosa que ens hem deixat més de la meitat del menjar al càmping. Però serem inútils! Au, a passar dos dies amb sis barretes, 1/2 fuet i una bossa de galetes. I sort que haviem carregat l'aigua. L'endemà ens llevem en un horari bastant frikie per estar als Alps. Ens decidim per la Ottoz i demà serà. L'Aiguille Croux també és un bon pepino. La via en total fa uns 350 metres, és curteta però ja està prou bé. La aprox es fa una mica més llarga del previst. La via esdevé molt fàcil en les seves primeres tirades. Tot i que s'ha d'anar en compte amb els embarques. Ja de bon principi en tenim un, au torna enrere.

La via és super bona i elegant, va buscant un seguit de fissures evitant en la mesura del possible els sotres que hi ha. El 4rt, 5è, 6è i 7è llargs són terriblement bons. Diedres i fissures escandalosos on et vas trobant un o dos pitons, amb fàcil autoprotecció en general.

Com sempre als Alps, ambiente alpino que no falti en pocs metres. Autèntics 'nides d'aguiles'.

El descens es fa per una linea de ràpels que hi ha desde el cim. Impresionants vistes de Cormayeur i de la Punta Innominata, del Montblanc i de la 'Integral de Peuterey'. Al final, entre tanta foto, la nostra super velocitat i embarcades als ràpels ens fan arribar de nit al refu. Doncs si a passar un altra nit amb mig paquet de galetes després de tota la tonyinada. Putes galetes!! Sort d'uns francesos molt ben parits que ens van donar una miqueta d'arroç.

La super esquerdada glacera, la pringada final i l'anunci de mal temps en fan desistir de la nostra segona opció. No la descartem per més endavant.

Creieu-vos-ho que ginyava bastant! Com grinyolava el tema...

Family-Exchange climbing a Horta de Sant Joan. Eic, it's great!!

2008-03-03T18:31:00.007+01:00

Aquest finde ens em trobat una bona colleta als Ports de Beseit amb camp base avançat a "cal carter". En Saumi, Oscar, Pere, Anna, Adrien, Lurdes, Raquel, Llorenç, Arantxa, Joan, Marianne i jo.

"Eic pos mo n'anem pacals Estrets a vere que mos deixen fer eixes parets". "It's a really good idea". "Je pensé de grimpeur allé".

Les cordades es reparteixen tot i que jo ja tenia adjudicada la meva. L'Adrien, l'Anna, la Marianne i jo ens n'anem a la Tintin, en estil "cordada internacional". He decidit donar-li un segon pegue i portar a aquesta noieta a una via fàcil per sondejar la seva sabiduria. Veig que no te massa domini del tema assegurar i tot això però bé (el nostre èxit es deu en gran part al Pere, mil gràcies). Comencem a practicar l'escalada en anglès, encara ens vam entendre prou. Sort dels videos del Huber!

L'adrien i l'Anna es separen per una variant i nosaltres dos sortim per la Tintin que trobo que no cal comentar. Bé, tasnols una única cosa:

"Estic fins als "ous" de trobar-me ploms en peus de via d'esportiva, en reunions de vies de 4rts. Si voleu probar els ploms agafeu i ho probeu en una via d'artificial o en qualsevol dels múltiples monuments de pedra que segur hi ha a les vostres cuiutats. Ja se que és molt divertit posar-ne, però també ho és treure-ls."

Aquí teniu al "gabatxo" belaying a la "pescadora" over the great roof.

I aquí teniu: a "lo carter", la galleta "lu" i la catalana "rack-cent-cinc".

Bé, baixem i tot i que fa fred i la yankee tan sols em diu que "yes", "it's nice...", "that sounds great", ... Doncs mo n'anem a apretar-li una mica més que sinó... Crec que entrem per la Picasso i encabat sortim per la Itaca o algo així. Bé, com que hi han vuitcentesmil vies per metre quadrat és el que passa. Molt xula també. Parabolts i tal. Aquí teniu la Marianne "codolejant" en aquest exel·lent conglomerat. Són bones vies per iniciar-se en el món de la paret.

After climbing... Bar Grau vinets i varis, i després... cap a "cal carter" a fer un sopar com déu mana. Paella, llom amb mosataça, pomes al forn, olivetes d'Horta, vinet de les Terres de l'Ebre, hmmmm... i au! Festival en familia! I per acabar la jornada un emotiu video d'escalada extrema que no recordo el títol, crec que era: "Gatsaule i el colega Am Limit!". Boníssim!

Everybody on the table!
"Quin és el vostre color favorit??"
"Uuu que chungoooo, tindràs 15 fills, un de cada color, ho perdràs tot al cassino, i et vindrà la sogra a casa..."

Aquí a Horta les coses funcionen diferent. "Eic, que no mos tanque el forn"

L'endemà ens tornem a separar. Però com a bon partener m'enduc a la yankee als estrets un altre cop no sigui que li agafi algo a les "Valls" o a " Roques de Benet", allò ja és territorio comanche. I fem la via mítica de family climb per exelència "Caspa i càries".

Crec que és un bon lloc per fer metros amb 4rts no-rostolleros. La Marianne fa un 3er "on leading" i és prou entretingut. I per fi acompleixo un dels meus somnis com a escalador...

No us ho podeu imaginar. Donar lliçons d'escalada en anglès quan no en saps és prou interessant.

Avui si fa un solet de puta mare i després ens fotem un banyet al riu. Buaaaaaaaah! Disfrute màxim. És lo que en dic jo un bon dia de passeig a la muntanya.

!!Mol timportant!! Aixó no ha estat una trobada bloggera, ens hem trobat uns coleguites per nar a escalar en família. No soc un frikie imformàtic, tansols tinc molt poca feina.

No tansols d'escalar viu l'home... au va!

2008-02-25T10:16:00.003+01:00

Doncs si nanos, hi ha més vida fora del Campus. Aquest divendres a part d'altres coses és el cumple de la Noe, felicitats campiona!! Justament ha coincidit amb la inauguració del seu nou pub a Reus: el "Tempus Fugit" . Un pub molt guapo, al que de ben segur ens hi trobaran sovint enganxats a la barra. No cal que us digui que hi aneu... la veritat és que està molt ben parit!

Aquí teniu als amos i senyors de la barra, que en això tenen gran experiència. No cal que us esmenti qui són aquests dos "pàjarus".

L'endemà amb una ressaca totalment inmerescuda ens n'anem amb la Paloma a la Mussara. Si si, amb la Paloma. El retorn! Fem la Covallonga envoltats de gent i "kamikaces". Mi Paloma ha tornat a lo grande i després nem a fer una mica d'esportiva pel voltant. I com no, per fer passar la ressaca que millor que inflar-se a vinets al refugi?

L'endemà "sense ressaca" i en busca del sol. La Marta i jo ens n'anem a Terradets, la veritat és que fa solet en contra del que deia la previsió del temps. Fem la CADE però decidim que ja en tenim prou i sortim per la falsa feixa. Au, així no cal patir pels núvols i estressar-se massa. Crec que hauré de tatxar aquesta via de la meva sel·lecció de vies 'love climbing'.
Un cap de setmana tranquilet de cervesetes i d'escalades al solet. Que més es pot demanar?

Una aposta pel seny

2008-02-22T15:25:00.005+01:00

Ara està de moda barallar-se pels fòrums de muntanya de si aquest ha fet tal, de que aquell altre a fet no se que, que si poso parabolts, que si els trec... La escalada és segura?? Doncs la resposta és: és segura en la mesura del que nosaltres ho volguem, encara que en aquesta disciplina sempre hi ha un risc inherent. Ara estem a l'era de la informació, ja no hi ha l'excusa de que aquesta via està així, ens hem posat i no ho sabiem, etc... Crec que cadascú s'ha de posar en el lloc que li toca adequant-se als seus coneixements, domini de la tècnica i tinença del material adequat. Estic paralant en totes les vesants de l'escalada i l'alpinisme: Gairebé ningú va a Montrebei amb un "crashpad", a fer corredors de gel amb samarreta de tirants, a fer "action direct" amb ploms i ganxos (tot i que als monodits aquells...).

No entraré en debats sobre l'ètica de l'escalada, les obertures i reequipaments. Tansols vull fer una aposta per el seny. De fet la majoria d'accidents d'escalada no són fortuits, generalment són deguts a petits errors humans i a l'eccés de confiança. Per què ho dic tot això?

Doncs ahir mentres estava equipant vies a la Mussara vaig sentir un soroll gran com si hagués caigut una pedra gran o algo així. Ens va cridar una noieta que els vingués a ajudar perque un dels seus amics havia caigut. Doncs efectivament, havia caigut sense encordar uns 30 metres desde una repisa. Tot degut a un petit despiste i per no estar lligat a la reunió. Doncs a aquest nano la vida li ha donat una altra oportunita i encara ha tingut sort. Vam trucar a les emergències i deseguida s'el van endur amb la professionalitat que els caracteritza. Bé, esperem que es curi aviat. I li donem les gràcies al GRAE , Bombers de Reus i SEM.

Esperem que es curi aviat, salut!

"El petit diedre" la seva primera a Montrebei

2008-02-15T09:28:00.005+01:00

"La-larà-larà-hi-hu... abuelito dime tu..." Quina il·lusió arribar al Prat de Sant Llorenç i veure la cara de felicitat i impresió de la Roseta: "això és molt guapo Carles!" Doncs si que ho és, arribar allí es un moment tant màgic... Aquestes parets tant verticals impresionen sempre que hi vas, quan arrives a peu de via sempre t'envaeix el neguit per fàcil que sigui la via en qüestió i per molts cops que hi hagis anat. Sempre li havia parlat a la Rosa de el bonic i sever que és aquest lloc. Crec que ja anava mentalitzada i preparada psicològicament per fer la seva primera via a la Meca.

Ahir truco a l'Albert i li demano la ressenya de la GEDE que era la que teniem al cap de fer. Però ell (doctor honoris causa en montrebeianisme extrem), ens recomana "el petit diedre" que és més curteta i intensa, també "facileta", ejem! Mentres arribem al prat el cel està molt tapat i va xispejant, decidim esperar a que pari i en sec apareix una clarieaneta. Au, agafem els trastos i corrents cap amunt. Tenim una foto de la linea de la via però no duem ressenya. L'albert m'havia dit que era V+/A0, més o menys i que en un cas donat és podia abandonar d'algun arbre.

Bé, li manxo un primer llarg per on em va semblar més evident. Ja veig venir de que va el tema, res de res. Però la roca és acceptable. Comencem a racionar material, ja que només duc 5 friends i 7 tascons. Sort que duia un parell de pitons, ja que els següent llarg tansols hi havia un pitó i un altre de partit (és el problema que tenim els pobres que no tenim aliens ni un joc de camalots com déu mana). Au roseta, pica i repica. Vaja, no surt! Com que feia un fred de déu vam passar, de fet aquest pitó està on hi havia l'escarpia partida, ja li hem fet un favor als següents que hi passin. Fa bastant de fred i ha començat a caure aigua neu, ens plantegem baixar però ara ja enfilem el diedre i a simple vista es veu més fàcil. Doncs cap amunt!

Al final resulta ser un diedre peleón com la resta de diedres de Montrebei. Contiuno cagant-me en tot per l'escassetat de material que duc. El racionament i la serenitat són la clau. La roseta ara comença a entendre i palpar com és l'escalada aquí, però com és una 'valenta' li fot morro fins l'infinit i a pesar del fred que fa continua amb bastnta bona cara i un bon somriure!
Fem R en un forat bastant curiós i ja s'intueix el cim.

Quan surto de la 'R' s'em cauen els collons a terra i veig el diedraken final que m'espera, em miro el material que duc i em miro a mi mateix i em dic: "Carlos vas a flipar". Soc conscient que m'hauré de currar un llarguet de 50 m amb el que tinc. De tascons no en puc posar ni un i el que tinc és el que tinc. Faig mig llarg i només em queden dos friends i un ja veig que no el podré posar enlloc, és massa gran. Estic seré però flipant perqué em bé un didre desplomadet amb roca molt cutre. Per sort puc fer un pont de roca però just això em salta una presa i estic a punt de caure. Ja estic taquicàrdic! Em trobo una escarpieta cutre a matar però, vengah! Ja veig la sortida del diedre i la salvació estic vibrant bastatnt perqué en 40 metres només tinc 5 assegurances i 2 de elles són cutres a més no poder. Una mica de jeta i au ja som d'alt. Ara només cal que pugi la meva compi que deu estar feta un 'cubito' a la reunió d'abaix. No es senten les esbufegades però va anant fent i al cap d'una estona li veig sortir el caparronet i m'alegro un munt. Ja la tenim aquí amb cara d'haver flipat mandongilles. Però li ha agradat molt, com a mi.

Au doncs, ja s'ha acabat el suplici. Una molt bona via, molt intensa i bonica. Ho hauriem disfrutat més amb una mica més de sol i menys fred però bé, això curteix l'esperit. Hauriem patit menys amb un bon joc de friends i aliens. Però això es el que hi ha! Bé, la via els hi va sortir barateta, 3 pitons i un de ells a R.

Montrebei forever!

"No brokes no fear" nova via a la Mussara, aprenents de Ganxets

2008-02-12T22:23:00.000+01:00

Qui no troba és perque no busca! Doncs si, es veu que d'entre les escurrialles que ens han deixat els nostres antecessors encara es poden trobar petites meravelles amagades, o no tant...
Durant els meus múltiples viatgets a la Mussara ja feia dies que em mirava una linia prou interessant. Però pensava, no pot ser que una linia tan evident no estigui ja oberta? Doncs es van despistar, que hi farem.

Ens n'anem amb el Mossu i el Ramoné cap a la Mussara. Aquest últim ens abandona per anar a buscar al "primo". Com que ja veniem previnguts vam demanar als coleguis tots els friends 'gordus' que tinguessin. Sobretot i molt important, la ÈTICA, non-expansion sinó és estrictament necessari.
Doncs li començo jo amb aquest primer llarg que m'esperava realment que fos més fàcil. Mentida, resulta un llarg bastant duret de V+ bastant peleon o 'quinto montrebeiano' (és el grau a seguir, el de la meca).
Susto, em llisca un peu però m'aguanto. Buff, ja estic taquicàrdic, però consegueixo encadenar el llarg sota la presió del Ramoné que em deia que em pengés, que estava obrint. Però no m'ha donat la gana, s'ha de lluitar, ara per mi aquesta via és més pura. Trec tota la ferralla i taladro per montar la reunió... Mekagüen la mar! M'ha desaparegut la broca. Au ramoné, ja pots anar al refu a que et deixin una broca.

Aquí teniu al mossu lluitant-s'ho i esbufegant després d'uns quants mesos d'inactivitat. Continuo el següent llarg d'aparença més difícil però tant o més guapo que l'anterior, continuant pel diedre. Aquest ha quedat equipat amb un bolt i un pitó, ja que no segueix la fissura inicial. En definitiva, ens han sortit dos llarguets d'uns 15m cadascun. Curts però molt intensos.

Aquí us deixo la ressenya per si alguna ànima li ve de gust fer la 'primera repe'. Amb aquesta via intentem transmetre que enacara es poden obrir coses sense abusar de les expansions, que encara hi han linies guapes... com les que obrien i obren els nostres predecessors, els "ganxets". La ètica en estat pur! Això és el nostre tribut als nostres trepes més forofos de Reus.

A disfrutar-ho, que nosaltres ja hem vibrat prou!

"Delfos" family climb a Montrebei, la Meca

2008-02-10T20:24:00.000+01:00

Aquest cap de setmana si que ho conseguim. Anticicló, no hi ha cap impediment social (calçotades, ressaques i òsties vàries...). Per fi tio! La meva primera incursió montrebeiana de l'any. Com que això del gel a les nostres terres està una mica xungo... decidim anar a la Meca, a Móntrebey que diuen els lolos. Quines ganes en tenia! Per mi és com si m'enxufessin a la corrent per carregar la pila.
El Manel era el primer cop que hi anava i volia anar a una via de les tonyineres. Li vaig comentar que això era un món apart, on els IV són 4rts de veritat i on els V són quintus de veritat... I com que jo les fàcils ja les havaia fet totes, només em falatava una, em trec de la màniga la "Delfos". Així tenia la cole completa!

Ens posem a una hora raonable a la via. El Ramoné ens explica que feia temps havia anat amb un frikie del seu poble i com que no havia vist cap "xapeta" en trescents metres quadrats aquell nano és va espantar i es van baixar del primer llarg. Coses que passen. Això ens deix a peu de via en un moment. Comença el ramonet i comencem bé! Es salta la reunió i un 'ensamblillo' de quinto per esmorzar.

Ja portem 'un' llarg i ja apareix la paraula ambient al terreny de joc, minut cinc del partit. Em començo a cagar en tot perqué el Ramoné ja m'ha mangat un llarg de quinto i em comencen a tocar els llargs rostolleros de 4rt (això no estava en el contracte). Però bé, tampoc són rostolleros i tenen la seva gràcia, sinó mireu aquest flanqueig...

Continuem amb plaques i fissures d'ensomni. I patapam el Ramoné es torna a saltar una R i consegüentment em torna a mangar un altre dels llargs guapos. Mekagun remil campanes de déu crist an pal taronges nàbels! Menys mal que aquí els 4rts i els quintos són de la mateixa calanya. Ara si enfilem el diedraken típic montrebeiano. Llargs de cinqué bastant peleons, fissuraques escandaloses, roca bona 'a seques' i fot-li tonyina.

Li faig una foto a l'Oscar i li dic que intenti fer la pose, però li surt de l'ànima "deixa't d'òsties que això és molt dur". Aquí ja es comença a palpar 'l'ambiance'!

Flanqueig de cinqué per caçar la reunió (suposo quan debia haver una bústia de correus), ara massimma vibrazzionne!

Quins diedres més guapos. De l'altra banda sentim uns crits. Guau!! Són la Marta i el Tamarite que estan a la Pilastra dels Voltors, però no ens veiem. Quina gràcia!
Però continuem barallant-nos i flipant amb els quarts i quintus. S'escolten veus de no se on: "tranqui aquest quintu", alguna esbufegada, jee jeeee...

Com que ja estic fins als collons de chupar-me els rostolls li continuo jo "on leading" i li mango al Ramoné el últims llargs. El diedre del penúltim llarg és la bomba, disfruto mogollón obrint-lo.

I rapataplam, ja som a d'alt els quatre gualtrapes super contents i feliços. Sempre és acollonant sortir indemne d'aquest mar de roca. I ràpid cap a baix que no sigui que a algú li dongui per apagar la bombeta! Aquí acabem la nostra excursioneta en familia el Manel, Oscar, Ramon i un servidor. La veritat és que ens ho hem passat la mar de bé i hem rigut bastant dintre de la penúria. Una via guapíssima!

Ara bé, he de fer menció d'honor al cosí del Ramoné, bé, més ben dit als nous friends i aliens del cosí. Aquest home ha contribuit sense ànim de lucre al nostre benestar i seguretat a la paret.
Com el va convèncer? Doncs li va dir el següent: " si tu fossis un joc de camalots, no t'agradaria que et treiessin a passejar per Montrebei?"
Buah, infalible si voleu convèncer a algú!

Ens han anat de puta mare!!

"Punky reggae party" FissuraKes punKis punKis!

2008-02-04T18:54:00.000+01:00

Avui baixa el Saumi, és el 1er cop que escalem junts, i ens n'anem de fissurakens cameloteres tasconeres a la Mussara. Fot un vent de déu a tot arreu del món mundial, però com jo soc autòcton de la zona aposto fort i ens n'anem a l'Itaca. És arrivar a peu de paret i ja no hi ha vent, màgia!

Anava tot tapat i no vegis quin sofoco! Calor massimma.

El megacalenton del 2on llarg (el primer per nosaltres), un flanqueig de 6a que et posa el braços bastant a tono. No veieu la gota que li cau del front al Saumi? Un flanque-massimo-vibrante!

A disfrutar de fissuraka!!

El tercer llarg nano, quin llarg més bo. Realment val molt la pena aquest llarg. Una fissura d'autoprotecció boníssima que us farà apretar la vostra millor tècnica, 100% yosemítica. Un escàndol.

Els altres llargs convinen Ae amb sortides en lliure amb bastant d'ambient. L'Ae del 4rt llarg es pot forçar en lliure, 6c+. Bé, es pot qui pugui.

Aquesta és una altra de les molt bones vies de la saga "Luichy" a la Mussara, tot un jefe!

Mussara forever!

Woher kommt "kletterer"?

2008-02-03T09:26:00.000+01:00

Woher kommt mein Name? Woher kommt 'der Kletterer'? Also, eines Tages ging ich zum Deutschunterricht. Aus Neugier schlug ich 'escalador" nach, um das Wort auf Deutsch zu kennen. Und Bingo! Ich fand es: "Kletterer". Was ein schwieriges Wort, dachte ich. Schliesslich machte ich eine E-Mail Adresse mit diesem Wort. Plötzlich gaben mir meine Kollegen diesen Spitznamen. He! "Kletterer", gehen wir morgen klettern? Und das ist alles. Das ist der Ursprung. So ein Blödsinn!

Der kletterer ins "mama sense dents" 4+. Mein erstes Mal, ein cowardly man geht!

Això no hauria estat possible sense la colaboració de la Cristina, meine deutsch Lehrerin. Danke schön!

"Mujeres a la Sombra" A2/6a Rotpunkt, solet i artifo!

2008-01-30T11:22:00.000+01:00

Mirant un dia a la guia de la Mussara per veure qui eren els aperturistes i equipadors de la zona, lleigeixo: "Mujeres a la sombra" A2/6a F. Panyella y R. Vadillo (1989). I penso: no pot ser. Truco al Rafa i li dic: "el R. Vadillo que surt a la guia ets tu?". Rafa Vadillo: "Doncs si, ja fa temps vaig obrir aquesta via, fes-la aveure que et sembla". O sigui que, un dia el Rafa va obrir una vieta per aquí i jo sense saber-ho. Ja s'ho tenia callat!

Ale doncs, carretera i manta! Ens n'anem el Ramonet i jo amb la metralla típica d'aquestes ascensions i cap a l'Itaca. Vaja paret més guapa, cada dia m'agrada més. Començo jo pel llarg d'A2/V+. Va a buscar una fissura molt guapa de fàcil pitonatge però laboriosa.

Li faig una mica d'instrucció al Ramón en el mundillo del bigwall, perqué ell és de la vieja escuela. Però el Ramón tot això ja ho té agafat per la ma. Ni els Huber jumaven com el ramonet!

Juma que te juma! I barallant-se amb un pitó que no sortia... Resulta que era un pitó de via, jo que l'havia amenaçat al pobre que com em deixés un pitó el castigava de cara a la paret! Deixa'l, deixa'l!

I com no, la típica foto de bigwall. I lo contenta que es posarà "su Tere".

Aquí teniu al Ramonet començant el 2on llarg "tope clàssic",

amb sortideta en lliure de 6a. Un llarg molt ben parit, amb molt d'ambient també.

Com cararacteritzen aquestes parets, verticalitat i ambient màxims.

I l'últim llarg amb un passet tonto d'entrada i cap a la caça de la cornisa "Jackson five's". Passet curiós sabinero!

Resultat: una via super guapa, per fer una matí al solet, per treure el martell a passejar i donar una estona pel cul als frikies regleteros! Pinc, piinc, piiiiinc ,piiiiiiiinc, paaaaaaaaanc!

No burils no fear! Non expansion a ca la Moreneta

2008-01-25T10:41:00.000+01:00

- Ei Carles, em faria molta ilu anar a Montserrat que no hi he esclat mai tiu.
- Doncs a mi em sembla guay, anem on vulguis. Agulles?
- Mola! Però que sigui fàcil i que jo pugi anar de primera.
- Doncs, Portella inferior i Agulla de l'Arbret. Que et sembla?
- Guay!

Doncs dimecres ens n'anem la Roseta i jo cap a "ca la montse". Un dia super clar i primaveral. Ens plantem sota la Portella Inferior i ens n'anem a fer la GAM. A la Rosa li fa il·lusió obrir el 1er llarg que està "poc equipat"...

Doncs aquí teniu a la 'Juan sin Miedo', saltant-se espits i caps de burí. Ella tant feliç i jo patint com un condemnat! I ella em parlava dels alejes montserratins, que si feien por. Aquí teniu la meva companya de cordada currant-se un llarg de IV non expansion! A pel. (estan bojos aquests romans)
Jo us dic que la Roseta promet. D'aquí a la Walker!

Arribant a la R2 després d'un passet de 6a, jo crec.

L'últim llarg, supera un sostret i després ja tomba. En genaral una via molt gauapa i disfrutona.
Després ens n'anem cap a la mítica agulla de l'Arbret. No se si fem l'Aresta Brucs, perqué n'hi ha tantes tan juntes que ves a saber... Aquí disfrutem moltíssim, tots els llargs són molt bonics.

Darrere, les Bessones i una panoràmica boníssima de la regió d'Agulles. Sembla que no però té molt d'ambientillo aquesta via. I després descobrim el mític "arbret". Que cuco!

Anem al bar Anna a fer unes birretes i fem el planning per l'endemà. Hi ha una proposta ferma per anar a fer la Punsola Reniu del Cavall Bernat. L'endemà ens llevem... i bajón! Tot enboirat. Pel matí s'ens afegeix el Ramonet. Tenim la mega discussió de si ens fiquem o no. Jo tenia la teoria brillant de que la boira era baixa i damunt i havia el solet. Però bé, les dones i la gent gran sempre acaben manant... Truco al Manel d'Almenar i ens n'anem cap a Sant Llorenç de Montgai.

Ens n'anem a fer la "Jordi Andreu", la tope clàssica que està reequipada. El 1er llarg una mica peleon per el sobat que està, però ens surt. A alguns millors que altres, que akells dos casi em fan una carniceria! Després la via ja perdona bastant.

Aquí teniu la la "efecte colateral" i aquí el "carnicer".

Al nostre costat estaven el Manel i el David tibant-li a la via "Iris", que es veia molt guapa.

Quins dos dies més ben parits!

"Hercules Incuarteable" i "Rif": Dur, desequipat i en lliure.

2008-01-21T18:19:00.000+01:00

Continuo amb el meu assetjament particular a les vies clàssiques de la Mussara. Dissabte quedo amb el meu amic Jordi per fer aquestes dos viotes. Al pàrquing ens trobem al Manel i el seu colega. Tots plegats ens n'anem cap a la Patagonia i l'Itaca.

En Jordi i jo, comencem per la via "Hercules Incuarteable". Una via de tres llargs preciosa, de caire esportiu i 'autoprotecció. El 1er llarg de 6a té una entrada una mica dura per un diedre per després enganxar una placa de forats i superar un sostre per la dreta. No enganxar la línia de parabolts que surt recte, és una altra via.

El 2on llarg de 6a+, de menys equipament, segueix una serie de fissures fins empalmar un sostre.

El 3er i últim llarg de V+, curtet, també supera un sostre però amb molt de canto.

Ara es pot rapelar per la mateixa via, però es més recomanable rapelar per la via de l'esquerra "entre boires". S'ha de dur un joc de tascons, friends mitjans i si dueu aliens anireu més tranquils.

Després ens n'anem a l'Itaca, a fer la mítica va "Rif". L'únic que veiem són fissures escandaloses roca excel·lent i extrema verticalitat, i l'únic que no veiem es ni un putu seguro! Fem el joc de la palleta per repartir els llargs i avere qui es casca la mítica fissura de 6a+ del 2on llarg. Vaja, em toca a mi! Buff, ja estic acollonit...

El 1er llarg el fa el Jordi, V+ sense cap assegurança, tot i que entren els friends a caldo, ja ens fotem el primer calenton.

Buff, des de la reunió tansols faig que mirar-me la fissura, super cega i amb les 2 úniques assegurances als collons de deu. La pila se'n va a un ritme desmesurat. És una mica difícil de protegir, tant per les posicions a les que t'obliga el llarg i com per les poques opcions de la roca.

No encadeno, ja tornaré quan estigui més fort. Arribo a la R i salvat. Tinc els braços com el Popeye i avui si que he vibrat com mai!

Arriba el Jordi no menys inflat que jo i acollonits ja ens mirem el "sostraken" fissurat i clean que tenim damunt (6b+), realment no ens podem creure que la via vagi per allí. Manchada i amunt!

Bé, i l'últim llarg també de 6b+, tot concentrat en un pas. Perdona, un passaken duríssim, que solvento amb uns elegantíssims passos d'alien.

Festival de l'autoprotecció! No cal anar a Yosemite per fer fissures espectaculars, a casa nostra també n'hi han!

Doncs ara continuo més fanàtic de la Mussara que mai. Vaja uns viotes i els que encara ens queden per fer. Crec que és la millor roca del món!

Au, tot inflats i super contents cap al bar a fer les sempre ben merescudes cerveses. I cap a Àger...

Alpinisme extrem a la "Tintin"

2008-01-16T21:25:00.000+01:00

Crec que ens hem trobat dos personatges de lo més motivats de l'univers, la Rosa i jo. Aquest matí ens hem llevat d'hora per anar a escalar dos dies als Ports de Beseit. Entre "pitus i flautes" hem sortit super tard de Reus. Plou, tot està ennuvolat fins l'infinit... però en sec veiem una clariana a l'horitzó. La nostra clariana!!

Arrivem al pàrquing dels estrets i continua xispejant, fent airet, fresqueta. Decidim continuar la nostra expedició, i para el temporal durant uns minuts. Com que no volem pringar en un nivell extrem ens posem a la via més fàcil del món mundial, la "Tintin" a les Moles del Don. Una via molt facileta, de curset. Faig jo el primer llarg que tenia alguns reguerols d'aigua.

Estem super contents perqué de ben segur que som els únics malalts que hem aconseguit escalar avui als Ports, també perqué ja hem fet un llarg, perqué la Rosa estrenava tot el seu material. Vaja que gairebé en teniem prou però decidim continuar...

La Rosa continua el següent llarg amb una soltura impressionant,

i jo desde la Reunió començo a notar el fred i a veure com arriben les "terres de mordor"...

Monta reunió pujo i comença a plovisquejar. Fem el canvi es un milisegon i començo a pujar ja amb un vent que no sabem si ve de l'infern o d'on. Gairebé no arribo a la 1era assegurança, m'agafo fort i comença a fer una ventísca rollo les pitjors cròniques de l'Annapurna. Un vent que ens tombava, aigua neu que picava i que no vaig tenir collons de destrepar els 6 metrillos que havia fet. En definitiva, que us trovareu el mallon de un covarde. Vaja que no cal anar a l'himalaya per anar a passar fred. Això és la història de com una via de passeig es pot convertir en un infierno de covardes...

I com sempre... al bareto d'Horta de Sant Joan a fer el bermutet i a dinar. Com diuen, després de la tormenta arriva la calma.

"Necronomicon", amb la meva escaladora preferida!

2008-01-13T21:31:00.000+01:00

El "glamour" existeix a l'escalada? I tant que existeix! I es diu Marta, sino mireu...

Doncs avui ens hem anat al solet a disfrutar d'aquesta curta però bonica via a la Roca dels Arcs. Com que la Marta no havia escalat mai a Vilanova de Meià, havia pensat dur-la a la Camel. però hem canviat de parer, estava massa saturada de gent... Ejem!

Crec que la Marta ja ha catat el Vè grau vilanoví, després del llarg de 6a ja tansols li faltava la pipa i una samarreta de ralles per semblar el Popeye. De fet avui la missió era passar-s'ho bé, no sigui cas que no li agradés i no hi tornessim. Snif, snif, que faria jo sense la meva Vialnova...

Que bonic és sortir per d'alt i veure aqueta estampeta... Bé aquí no es veu bé però us ho creieu i punto!

"Entreboires" a la Patagònia, mussarejant

2008-01-09T11:07:00.000+01:00

Mai més ben dit. Sortim la Rosa i jo des de Reus en busca del solet i bufff... quin bajón! Només hi ha boira i més boira. Però com que feia dies que no anavem a escalar plegats i estavem super motivats, i hi anem igualment. Jo sempre mirant i mirant linies per obrir a banda i banda, però cada cop em putejo més i m'arrepenteixo de no haver nascut 20 anys avans. Per sort surt una clarianeta que dura el temps en que fem la via, genial!

Doncs ens plantem a peu de via i li començo jo amb un llarg que està marcat de V+ però que us puc ben assegurar que és més dur que això (jo el graduaria de 6a montrebeiano, per mi és el pas més difícil de la via, inclús més que l'últim de 6a+). És una via tota equipada amb parabolts. Deuen caler unes 8 cintes exprés.

Tots els llargs són super bonics i amb una roca exel·lent. Els passos estan molt ben assegurats.
El 2on i el 4rt són els més curtets, però gaudeixen de passos molt elegants.

Aquí teniu a la Rosa obrint el llarg de Vè i a sota recuperant el de V+.

A destacar lúltim llarg. Supera un sostre molt desplomat, gairebé sense peus amb un pas de bloc (6a+). En pocs metres s'arriba a la reunió d'on nosaltres amb una corda de 70 vam fer 2 ràpels fins al terra. És la via ideal per fer en un lloc super tranquil, on no hi va mai ningú, equipadeta en plan disfruton i on li pots tibar una mica.

Després, com que encara tenim temps fem una vieta "esportiva" als sector Ítaca, per acabar de matar.

"Via Augusta" 6a/A2, perseguint la ètica

2008-01-08T21:45:00.000+01:00

Seguint amb la saga de vies de l'Armand Ballart i de la Mussara, la Marta i jo ens n'anem a fer la "via augusta", una altra de les joies del Sector Taronja. L'altre dia creuava pel mig el gran sostre, ara el creuem en horitzontal... És una via amb segell Armand. Un personatge que té molts retractors però del qual em fascina el seu estil únic. En aquesta via queda palesa la seva ètica i la seva intuició operturista. Època en que l'estil i l'etica cada cop estan més venuts.
Ara que estic fent la trilogia Ballart al Pilar del Segre també la continuo al Sector Taronja: "Mi primer amor", "La belle epoque", "Via dels Artistes" i "La via augusta". Totes més tant deixant un bon sabor de boca. Doncs...

Comencem per un llarg d'A2/V+ que obre la marta que tenia ganes de picar. Us he de dir que d'A2 no te res. Realment és un A1 que és solventa amb uns passets de tascó i algun friend mitjà.

Tot i que la Marta li va cascar una V ben parida o no...

El següen llarg és el que li dona el nom a aquesta via. Un flanqueig d'uns 25 metres en un placa tombada graduat de IV+ amb "un" burí al mig. La veritat que és un dels passatges més guapos de la via, tot i que tots els llargs de la via són brutals.

El següent llarg és el més tunero de tots. Un llarg mig fissurat i de placa graduat de V+ que és bastant dur. Jo ja l'he vist graduat en alguna ressenya de 6b, us ho podeu ben creure, és força dur. Acaba en un flanqueig molt vibrante i arribem a la reunió compartida de la via dels artistes.

L'ambience s'observa a la mirada...

L'últim llarg gaudeix d'un ambient espectacular. Supera el sostre flanquejant per l'esquerra amb un pati d'escàndol. És suposadament el llarg de 6a, tansols és un pas extrany amb molt d'ambient, però no és ni molt menys tan dur com l'anterior. És protegeix molt bé amb friends mitjans.

Aquest llarg no és obligat, pots sortir en A1 de frinds a caldo com va fer la Marta. Nosaltres vam baixar en 2 ràpels per la via "el preu d'un somni". Us la recomano de totes totes. Genial per gaudir d'ambiente massimmo!!

"Via dels Artistes" A3/6b en solitari. El somni es fa realitat!

2008-01-06T15:17:00.000+01:00

Ara si que us puc dir que he acomplert un dels meus somnis com a escalador...
Jo em vaig criar a la Mussara, i desde que vaig començar a escalar sempre m'he mirat aquell fabulós sostre. Cada vegada m'aturava fascinat davant el sector taronja i pensava sempre en si seria mai capaç de creuar aquell mar horitzontal de pedra.

Sempre he pensat que una escalada comença en el moment en el que desitges fer-la... L'altre dia em vaig arrilar d'atacar aquesta via, em vaig quedar mirant el sostre i em va vèncer. M'en vaig anar al "Preu d'un somni". Vaig dir-me mil cops que era un covard i que no en sabia prou.
Com que no trobava ningú per anar-hi, el dia de Nadal em vaig despertar amb unes ganes de vibrar aboslutes. Doncs amunt amb tota la metralla artificiera. Faig el primer llarg de V+ tansols mirant-me el sostre de manera obsesiva. Fixo i rapelo. Quan estic disposat a jumar el llarg em truca el Pep i li comunico que s'apropa el moment de la massima vibrazzionne. Vaig més tranquil perqué ja havia reequipat la 1a reunió (era també un dels objectius, arreglar la via, bé les reunions).

Clavo el 1er pitó a peu de repisa, no he fet mai un A3 de primer, veig que tots els pitons mirarant cap avall, tansols tinc 4 friends, vaig en solitari... i vengah!!
U's, friend, bong, universal, V de merda... tot mirant cap avall... estic al mig sostre i m'entra la crisi "manolete manolete si no sabes pa que te metes". De cop em va venir al cap el nom, que m'encanta, d'una via del Kike Ortuño i l'A. Estela,"Infierno de cobardes". Nom que trobo genial i apropiat en aquell moment on necessitava tot el suport mental. Infierno de cobardes era el que m'esperava si abandonava (que ho tenia bastant xungo). Continuem i em trobo un pas que no se com fer, el friend que necessitava no el tenia, clavo un universal que tota la estona em cantava la cançoneta de "starways to heaven". Clavo un munt de "bassures" seguides, però ja veig la sortida del sostre i tot el que em queda encara.

M'agafa un 2on bajón. Se palpa la trajedia! Se m'han acabat totes les V's, clavant un pitó s'em cau i ja veig la reunió. Començo a allargar els passos i faig una sortideta amb lliure. Ja soc a la reunió. No m'ho puc creure, m'inunda una felicitat absoluta. Ara començo a adonar-me del que he fet!!

El primer que faig és arreglar la reunió de merda que hi ha. Fixo i a rapelar amb tot l'ambientasso. Au, a desmontar el llarg que he de tronar a escalar perquè no el puc jumar. Al cap de cinc hores acabo de realitzat el meu primer A3 i en solitari. Aquí em começa a pillar un subidon d'adrenalina d'un nivell suprem!!

Crec que m'he tornat un adicte a la "vibrazzionne adrenalínica". To be continued...

Diedre Blanqueta, la proba de foc

2008-01-06T14:18:00.000+01:00

Doncs si, aquí teniu a mi "pequeña saltamontes". El passat 11 de Desembre, la Rosa i jo ens n'anem a Vilanova de Meià. L'ojectiu és fer vies llargues mano a mano. És a dir, Rosa "on leading". Decidim fer una via facileta per començar: Txubaskos baskos, Vè. Una via molt xula i super ben equipada. Després, a la tarda ens n'anem al Pilar del Segre a fer unes pràctiques de pedaleo i d'autoprotecció. Bé, es veu de dos hores lluny que la Rosa és una autèntica free climber i que tardarà en visitar el temple del big wall. Però bé, el tema d'autoprotecció el porta sobrat. Vaja que posava tascons i friends com a bombes!

La artista.

-Rosita, on anem demà? Anem al Montroig?

-Doncs a mi em sebla guai.

Doncs cap al "Diedre Blanqueta", és una via de quatre llargs ideal per a començar. Està semiequipada amb expansions i pitons. La Rosa fa els 2 primers llargs com una campeona. Posant un altre cop friends bomba (em queia la llagrimeta). Els altres dos llargs ja els faig jo. L'últim llarg és impressionant, un diedre super guapo al més pur estil montrebeiano. Arrivem al cim i brutal! Tot el pirineu nevat. Quina millor manera de celebrar les "28 roses" que acabava de complir mi companyera de ventures i desventures. Apa Rosa, a disfrutar-los!!

Frikies abstenir-se! Vignemale, "Nord clàssica" 800m

2007-12-20T15:53:00.000+01:00

Que us he de dir d'aquesta via que el llibre del Bellefon l'anomena com "la mejor via del pirineo en su grado". Molt aviat en començar a escalar ja em sonaven noms com la walker, la directa americana, el mirall impenetrable, ... Doncs una d'aquestes parets que sempre he volgut pujar era la Nord del Vignemale.

Buaaaah!! Quan arrives al refugi i veus aquel paredon et comencen a agafar combulsions i a venir ganes de plorar de l'emoció. A tot i això li hem de sumar que vaig conèixer una persona entranyable. Xerrant amb un home aquest em va preguntar si jo escalava a Montserrat, a la Nord, i jo li vaig contestar que "esclar". I em diu "quines vies has fet a Diables?", doncs "la GAM, la Sanchez-Martinez", i ... "Alto!, doncs jo soc el Martínez!". Buaaaaaaah!! Subidón extrem!! No se si per la calor que feia al refugi, pels vinets que duia i per haver conegut a un ídol, em va començar a caure la llagrimeta. No em podia creure que estigués on estava i amb qui estava.

L'endemà... Madrugón per sortir els primers. Tenim algun problemilla per arrivar a peu de via (a algú se li desfeien els crampons, eh Pep). Això ens va sumar un parell d'horetes extra a nosaltres que sempre anem tant sobrats.

El primer llarg de V+, tranki, tranki, tranki. La fresqueta a les mans i que allò tampoc ho regalaven, ens va fer entrar en calor. Aquesta via en genaral és bastant rostollaco, la roca és bastant cutre en genearl. Si la valoreu pel cantó tècnic o esportiu més val que no hi aneu.

Frikies abstenir-se, éto eh terreno de alpinistas!

Aquí no hay chapitas de colores.

El mític filó d'òrfita verda, que existeix i és flipant, és la clau. Si et surts d'ell t'encigales. Bé, això ens va passar al Pep i a mi. Llavors és quan comença la "vibrazzionne extrema", quan fots ensambles de 60 metres de corda amb un seguro o cap al mig i amb roca més cutre encara. Aquí la clau és sempre pensar en verd. Tot i la precaietat de la roca (q si no t'encigales tampoc ho és tant) la via té passatges molt bonics, sempre amb la'mbientaço de la cara Nord.

Els últims llargs potser són els més guapos i tampoc els regalen una merda. El conecpte del IIIer grau des de llavorens els tinc una mica turbi.

Al final vam arribar a d'alt on el color de la llum delata els horaris que estavem gastant, contant que haviem sortit a les 6 del refugi i contant també que ens quedaven vora 4 hores de baixada des de el cim.

Baixada autèntica de la glacera in the night.

I com a premi als millors escaladors del dia............ Ens quedem sense sopar! És el premi als que fan horaris huberianos alrevés.

Vaja uns caretos. Sort de la laia que duia l'esmorzar de l'endemà!

En se d'un que ha complert un dels seus somnis, sinó mireu la cara de satisfacció.

Cordades: Marcel-Laia i Carlos-Pep

"El preu d'un somni" 6a/A1, en solitari, a la Mussara

2007-12-16T20:19:00.000+01:00

Ahir vaig tornar de Bielsa i com que al final m'han canviat els plans pel diumenge... Doncs m'en vaig a la Mussara, cap al Secor Taronja, al solete!

Fa un més vaig perdre el grigri (que era nou) que m'havia tunejat per anar en solitari, de fet m'el vaig comprar per a això, i dijous m'en vaig comprar un altre. Divendres el vaig estrenar a la Riba. Vaig anar a fer la via "Magí" 90m 6a. Brutal, va funcionar la mar de bé!

Avui fa un dia super assoleiat. Jo que pensava que nevaria, res de res. Doncs em poso a trepar i ja sento als frikies del voltant "uuooo un tio que va sol, uooo". Està clar que no es pot anar sol en cap de setmana... Monto el 1er llarg de V+, que tranqui! Nem a pel 2on, un Ae de tràmit però amb ambientillo i ja estic al peu del diedraco del 3er llarg. Quina meravella, estic super enamorat d'aquest llarg, és un dels llargs més bonics que he fet mai... Ambiente massimo!

Au! Miro que tot estigui correcte i endavant. De fet, he anat més que res a picar els nous pitons que m'he pillat. Quin gustirrín, com entren, semblen mantega! Uns jumarejos amb molt d'ambience, sempre mirant a banda i banda avere si hi ha alguna linia per obrir... quina obsesió...

Em dona per mirar abaix i... cony! Que el meu company m'ha abandonat... aish... que no en duia!

L'últim llarg també fa goig, és 6c+ o 6a/A1 aprox, tira per una fissura i supera un desplomet. Avui que vaig sol no li provo en lliure que em fa por... i com que ja el tinc encadenat... I ja som d'alt. Ara es pot baixar rapelant tranquilament, ja que la via ha estat reequipada pels meus coleguis, el Ciscu i Pere Alegre. Quin disfrute de via, en serio, aneu a fer-la que és una de les joies de la Serra de Prades.

Creeieu-vos-ho que us ho diu el kletter! Un enamorat de la Mussara.

Bielsa, buscant el que no hi ha. La primera punxada, ice climbing forever!

2007-12-16T18:35:00.000+01:00

Divendres ens comencem a trucar desesperats. Han baixat les temperatures, ja s'ha fet alguna piada de gel. Subidón!! On anem? Canito: "a Bielsa punxem segur". I vengah! A les 4:30 cap amunt (a la 1:30 anavem a sobar després de fer birres a Lleida). Quina rasca que fa en aquesta ciutat, -8ºC. Ens ajuntem una bona colla de motivats: Canito, Marcel, Lloretang, Segarra, Jordi Marmolejo, "chicharro", felipe "tronco".

Anem a la Boca Nord del Tunel de Bielsa, tot rajava. Després cap a la boca Sud. Ja estan tots els gavatxos fotent-li. Al final decidim anar cap a Barrosa. Una hora i mitja de caminar ens porta cap al circ de Barrosa. Res de res nano, bajon. Però hi ha dos linies mig formades i ens fiquem a la que estava millor. Fem el 1er llarg de "espluca" 80º III+. Està bastant justeta però li montem un top rope. Per treure el monillo i fer la 1era picada de l'any. Aquest any promet! Alpinismo extremo vibrante!!

Vivint la vida Am Limit

2007-11-29T00:07:00.000+01:00

Quin ambientasso que hi havia aquest cap de setmana a Vilanova de Meià, que per mi és "kletterlandia i el país de nunca jamàs"... Doncs divendres vam pujar a fer pinya a l'hermita i ens trobem tota la colla, com sempre. Fem un remember de la retrofarra ja que el Pelut havia guardat les "dj kletter sessions in Rave del Cargol". Paella al canto i a decidir l'endemà que fem. Vàries propostes: nar a fer una via d'artifo (feia mandra), nar a lligar amb les artificieres del curset (desestimat pq ens fotrien fora) i nar a tatxar la "Trilogia". Bingo!! Doncs el Subiranak i jo ens n'anem a trepar plegats. Això ens consolidaria com a cordada!

Doncs comencem pel "Señor de los bordillos" 6c+ (6b oblig). Super viote! Com vam disfrutar entre canto i regleta, desplom i placa. Al costat i havia en Marcel, Edu i Lloretang fent la Mussical Exprés (van desparèixer sospitosament entre la boira, aish que no n'hi havia dissabte!).

La roca és exel·lent els passos van sortint a l'un i l'altre. Flipem amb el bon temps. I amb musiqueta de fons: "pica i repica, pica i falca, algun saque, vam endevinar algun plor". Però nosaltres mantxant-li. Que voleu saber de la via? Doncs si el 6b és obligat, el Vo, el 6a, i tot és obligat menys el 6c+. La via va tenint l'ambient necessari per vibrar. Cantos? Els que no heu somiat mai!

Com és disfruten aquests desploms, és increible la de canto que hi ha. Sembla "bustialàndia".

Doncs després birra al cirerar i a trobar-te amb la penya. Allí vaig conèixer al Miquel i la Raquel. Birres i més birres i després a treure el cap a les Jornades d'Artifo. Al final es van fer a la font i nosaltres teniem el C.B. a l'hermita. Bé ja ens explicarà la Raquel que es va coure allí a baix.

L'endemà a la del costat. Que teòricament obligava menys i seria més de passeig. "La chica del martini", que amb el 1er llarg flipem bastant. Però bé, anavem de relax i ens ho vam pendre amb calma. De fet teniem una cordada tivissenca al davant.

Doncs aquí em teniu fotent-li tots els meus mistos al 7b+, que com us podeu imaginar vaig resoldre amb un elegantíssim pas d'A0. Tot i que li vaig probar el Rotpunkt!

Aquí teniu al "subipower" vibrant entre xapa i xapa en un llarg de 6a que tranki també.

I sinó, mireu com esbufegava. Ell va ser el que va escampar la boira... Doncs si, en definitiva un cap de setmana de puta mare. He sentit veus que s'està extenent "la massima vibrazzionne", això es bo. Com que en subi i jo vam tenir temps de sobres, us ensenyo el nostre video... Porqué nosotros también kerrreeemosss vivirrrrrr la vidaa al límiteee!!

"Mi primer amor" al Pilar del Segre

2007-11-19T10:22:00.000+01:00

Sempre passes pel davant i veus aquell desplom i penses, quin ambient que deu haver allí. El pilar del Segre és una de les parets més desitjades pels amants de l'artifo a Catalunya. Com a tot arreu, hi ha la super clàssica, "mi primer amor". Quin viote!

Doncs allí ens plantem el Pep i jo. Tansols d'estar al peu de via ja vibres bastant. Alló desploma i no és broma!

Doncs aquí el Pep (l'home braç) va fer la seva primera incursió al món del big wall. Va clavar el seu primer pitó in situ. Li va fotre tant fort que gairebé surt per l'altra banda del pilar. Ara corren veus que li diuen "pitoneitor". La veritat és que la via és molt disfrutona i té un ambient impressionant. Els llargs més laboriosos són el 2on i el 4rt. On cal posar més peces (gairebé tot aliens i friends grans). Imprescindible guíndola!

Doncs res, aquí us deixo la meva primera super producció (que és una basssura xo està feta amb molt de carinyo i poca ciència).

Al final vam sortir in the night, gairbé 2 hores d'encigalades varies per baixar de d'alt. Però tot sempre acaba tenint un final feliç...

A l'espera de l'era glacial

2007-11-14T16:53:00.000+01:00

Si esto del biggüal es mu chungo, no us podeu imaginar lo que ho es anar a fer cascades de gel. No ho dic per la dificultat que ens donguin elles, ho dic per la dificultat que està en trobar-les. Realment sempre m'he quedat parat de l'insòlites que són aquestes formacions de l'aigua. Em quedo bocavadat davant d'aquests pepinos glaçats.
Però no ens desenganyem, cada cop està més difícil l'alpinisme a les nostres terres. Quan no es una cosa és l'altra. Trobar les condicions adequades, els temps adequat i la motivació necessaria és prou complicat. Però nois, jo tinc com una mena d'intuició que em diu que aquest hivern serà una bon any per als glaciaristes. L'altre dia no se que m'explicaven sobre un increment de les capes de les cebes o algo així... Tindran raó? Esperem que si.
Tan de bo es tornin a formar aquests 'monstres' com el que surt a la foto. Aquí teniu al meu amic Roger batallant la columna de la Isalndis quan vam anar a fer-la fa dos hiverns.

Montsec forever!

2007-11-13T14:02:00.000+01:00

El plan infinit era anar al Marroc. Massa car. El següent era el Verdon o Alps. Encara no hi arribava. On enem Mimo? Al Montsec. I vengah!! La motivació és brutal. Crec que el nostre carpesiano de ressesnyes te més fulls que la biblia. Podreim fer aquesta, podreim fer l'altra... buff quin estrés quan tens tantes coses per fer i triar! El "mimo" i jo no haviem fet mai cordada. Total que decidim fer un començament light per conèixer-nos. "CADE" a Bagasses, corda 70, grigri, i tonyina. La fem en 4h, pim pam. La verita es que comencem a entendren's de puta mare. Diumenge ens fotem a la "Escaleras al Cielo". Vam flipar bastant, és molt exposada i s'ha de clavar bastant. Nem amb una ressenya del Castellet que la vaig fer servir per rentar-me el... Ens baixem del 4rt llarg. La via, la veritat, pel meu gust no valia gaire. L'equipament, senzillament no n'hi ha. Massa expo, ja tornaré quan estigui més chalat i no tingui por a quedar-me en cadira de rodes. Ara passo!
Després del bajón comencem a preparar el petate al parking de les Bagasses i fem proves amb l'hamaca amb l'ajuda dels nostres colegues els Dalton.
Els tres dies següents a biggüalear a la "Festa del Paca", bé, ja ho vaig comentar. L'endemà puja el nostre amic Marcel i tornem a fer la CADE, que ell no havia fet, en speed climb. Tot i que una cordada no ens deixava passar, la vam fer en 3h30'. L'escalada huberiana es molt adictiva! I después de escalarrrr cerrrrvezaaaa!!
Ens n'anem a passar uns dies a Alòs d'Isil de descans pèrò continuem escalant. Anem un dia a Collegats i fem la "Kollegats". Autèntica via "love climbing", molt disfrutona i super ben equipada. Dilluns tornem a Bagasses i fem amb el Mimo, amb un fred i un vent terrible, la "Demasiado lejos para ir andando". Brutal!! Vaig disfrutar mogollon, una via frikie molt disfrutona i regletera. Lo de V+ obligat es una mica dubtós, posem-li 6a per quedar-se més tranquil. Uns dies de descans i sant tornem-hi. El Mimo m'abandona perqué està malaltó.
Pugem el Ceci, Pep i jo cap a Bagasses, després de mil hores discutint quina via fem, triem la "Colores", que ens havien dit que estava reequipada (aquest no és el meu concepte de reequipament però bé...). Massima, massima vibrazzionne. Quina via més bona!! Al segon llarg vaig entendre lo del 6b obligat. I tant obigat! La roca exel·lent, uns passos vibrants, uns alejes d'infart. A cada llarg la via es fa més guapa i el desplom fina la bomba!!
L'endemà, amb la mandra la boira ui el fred. El marcel, jordi i jo ens n'anem cap a Vilanova on estan uns colegues fen un curset, els anem a veure. De relax fem la "Tarrega", una via molt disfrutona en el seu grau, la vaig trobar molt guapa. Després amb martell i escarpa, nem a recuperar el friend que en Jordi va deixar a la Lleida. El vam recuperar!!
Birres al Cirera!
L'endemà em quedo amb la Laia i fem "El clan de los chamanes". La guinda de la meva expedició al montsec. Quina via més brutal!! Roca exel·lent, una escalada típica vilanovina, el segon llarg super siuranero. Vaig encadenar el meu primer 7a en paret i al rotpunkt. Super satisfet. Vilanova de meià, que és com la meva segona casa i que m'ha donat tants triomfs... aquí finalitza la meva excursió pel Montsec. Espero tornar-hi ben aviat i fer campament a Monrebei, un del meus llocs preferits, a l'espera del glaç!
To be continued...

p.d.: ara cap a Montrebei, Pelut i'm waiting for you!

La festa del Paca a Roca Regina

2007-11-09T09:44:00.000+01:00

Una setmaneta de vacances... i el Mimo i el Kletter s'en van a fer un Monsec Forever! Ens n'anem de biggüal. Doncs si, després de dubtes avans de posar-se a fer la via (feia una boira i un fred que t'hi cagues) comencem a les 11:30. I a pel tema... En una cura d'humiltat, conseguim fer tres llargs... acabant de nit i fixem cordes fins a R3. Anem a rumir al cotxe que no cal passar més fred del necessari. La veritat es que aquell mateix dia ens van robar una hora de llum, i nosaltres tampoc som unes mega màquines del biggüal... Ràpels in the night, molt autèntic.

El dia següent ja ens llevem més d'hora i deprés d'una jumada d'infart. Comencem amb un lleugeret A1+ de tràmit. Ens plantem sota el temut A3- i comença la vibrazzionne massima. Spit, bassura, bassura, pitó, bassura, bassurilla, ... Vibranndo! Ens porta bastant de temps i fem un altre llarg amb l'amenaça del vent. Decidim continuar i arribem fins a R6.

Doncs allí plantem l'hamaca (per sort va parar el vent), arriba el moment tant desitjat pel Mimo. L'hora d'estrenar l'hamaca que s'havia construit fa 8 anys! I lo millor, funciona!! Treiem les birretes, la truita de patates, el choricito, el fuet que ens va donar l'home de la mel de terradets, un luxe, una pau i uns moments brutals! I a intentar rumir (bé, no gaire)...

Ens llevem d'hora, esmorzar i tonyina un altre cop. Per esmorzar un A2 una mica peleon amb saque inclós. Ens fotem les piles i ja comencem a anar una mica més ràpids. En tot aquest temps ens passen uns francesos pel costat que fan una via frikie a l'esquerra (jo vaig pensar... aquests cabrons que a les 5 de la tarda ja estaran fent birres al bar i nosaltres aquí!). A partir de la R8, la via ja comença a afluixar de grau d'artifo i pots anar més en lliure. La roca és més bona i pots anar més ràpid. Com sempre el temps el tenim al cul i ens queden 2 llargs. Ja estem fins la polla d'estar penjats i veiem la possibilitat de sortir per d'alt. I vengah! El 10è llarg li foto a pinyon en llire i acerant a sac. L'ùltim llarg de 6a A2, li toca al Mimo. Per sort l'A2, no ho és, i es més fàcil i el Mimo és curra un night climb vibrante. Remuntem petates i au, ja hem fet cim! Ens queda la baixada agònica perdent-nos pel bosc amb els petates. Al cap d'1h i 3/4 arribem al cotxe.
Ja hem fet la Festa del Paca!! Estem super contents, la via és boníssima!!

Aritjol, nou sector d'escalada a la Mussara

2007-10-23T13:39:00.001+02:00

Bé, després d'un any que vam començar. En Jordi T. i jo, donem per concluit l'equipament del sector Aritjol. En total hi ha 35 vies de tots els graus, on predomina l'escalada en fissures i el grau mitjà. Hi ha un conjunt de 4-5 vies que encara estan per graduar, bé, això ja els hi deiexem a els maquinilles. La roca és un calcari exel·lent, típic de la Mussara. A l'hivern és sector de tarda i a l'estiu sector de matí. Si cliqueu aquí us podreu baixar l'accés (8') i les ressenyes.

Esperem que ho disfruteu!

Jeronimoooo!!!

2007-10-22T13:23:00.000+02:00

I lo bé que ens ho passem. I si no pregunteu-li al meu amic lloretang! Això si que és "massima vibrazzionne"... Encara riem ara.

Quin gran dia!

2007-10-21T22:53:00.000+02:00

Qui ho havia de dir! Ara farà vora quatre anys que vaig començar a enfilar-me per aquelles parets. El dia de Nadal del 2003, quin gran dia! No us podeu imaginar l'important que va ser aquell dia per a mi. Sovint penso en com canvia la vida en un instant, en aquell instant. La veritat es que crec que soc un paio molt afortunat, em sorprenc de tot el que es pot arribar a guanyar en un dia. Una vida, els millors amics, el món i milers de desitjos. Crec que no puc demanar gaires coses més. Bé, si, una cosa molt important, que tot això em duri per sempre més.
Ja han passat quatre anys, i ara, les muntanyes que em van criar com a escalador s'ofereixen perque deixi el meu segell. Que agrait els estic quan hi vaig.
M'ha estat difícil trobar un moment, de tant bons, des d'ençà. Però tinc clar que un dels dies més feliços de la meva vida va ser aquest. Roques de benet al fons, una brisa de tarda, una bona escalada i la meva nineta. Si realment existeix el cel, desitjo que sigui així. I com que no n'estic segur que n'hi hagi, tansols, busco que la meva vida sigui com la desitjo i somio. Una gran escalada, a una gran paret, amb els millors companys de cordada i amb el cim al que tot escalador vol arribar. Un cim ple d'èxit i alegria, d'amor i de benestar. Aquesta és la millor recompensa per lluitar cada dia! I cada dia penso el mateix, "d'aquesta via no em vull baixar"!

Ia Rave del Cargol a Vilanova de Meià

2007-10-17T12:31:00.000+02:00

Com que som una penya ben parida... decidim fer una festa. És reuneix el comité a Arbolí i vengah! Crònica de la primera Rave del Cargol:

Com es monta una festa? Doncs crides a una colla de trepairesalpinistes motivats i ja està: la penya.

I en tota festa per donar ambientillo que falta? Correcte, música:

"hey girls, hey boys, superstar djs, here we go!"

Ambiente alpino que no falti!

Bé, i sempre com no... Fer passar la ressaka com es pugui.

Ja estem preparant la següent, no sigueu ansiosos!

No bolts no fear

2007-10-04T09:38:00.000+02:00

D'això en dic jo fer escola! Us enrecordeu quan ereu petits que no tenieu por de res? Sembla mentida, a mesura que nem creixent ens venen més canguelis... Bé, aveure si aquesta nena algun dia creix i ens monta les vies i ens du a la Walker!