Kletterer ist zurückgekehrt

De vegades no ens adonem de l'important que són les coses fins que no ens adonem que no les tenim... Si, és cert, ara me n'adono del valor que té la muntanya i l'escalada per a la meva persona. Des de l'octubre de l'any passat que no toco la pedra, i no per cap lesió, ni per cap impediment laboral, ni conjugal. Un canvi d'aires ha anat bé per reforçar el caràcter i reflexionar sobre l'esforç i el sacrifici.



L'entrenament, les curses i la competició m'han donat alló que l'escalada no m'aportava. Aferrat al manillar de la meva bicicleta intentava comparar el ciclisme amb l'escalada i l'alpinisme. Intentava escindir entre la duresa del ciclisme i la duresa de l'escalada. Que és més dur? No hi ha res més dur. La dificultat ens la posem nosaltres mateixos. Aquest és el sentit de motivació i de superació. Si, m'encanta aquest massoquisme de l'esport. Tant com pujar un port dur a un ritme infernal com escalar una via duríssima amb les assegurances a cuenca.

He perdut la forma física per escalar, però m'he reforçat la ment i la motivació. Ara em desborda aquesta última. Així que aviat ens veurem guerrejant per aqustes parets de déu.

Aprofito per donar ànims a una persona molt especial. Un lluitador, una bellíssima persona i un guanyador: el Xavi Tondo. Espero que pugui pujar al pódium d'aquesta Vuelta a España. Sens dubte t'ho mereixes Xavi. Sambarinait!!!

Ara si, he tornat.