Efecte "Sambari nai"!

Crònica del meu primer big-wall: -Kletter, nem a fer la sambari nai?? -I vengah!

Éhto der bic güal éh mu duro!

1er dia> Doncs, el Pelut i jo, petates cap amunt, com pesen punyeteros. Material emprat: tot tipus de pitons, 35 ploms, ganxos, friends, aliens, falquetes, hamaca, guíndola, ... Doncs estem a Vilanova de Meià, davant la imponent Roca del Arcs que tantes vegades he escalat. Comencem a escalar, clinc, clanc, clinc, clanc. Comença la aventura, hores, passen moltes hores i fem un llarg de 35metres...

2on dia> Al final em familiaritzo amb la ràdio... Pim, pum, pim, pum, zas! Al lloro! Clinc clanc. Fem 3 llargs en 13 hores i ha arribat el moment tan desitjat. L'hamaca, la truiteta de patates, la franziscaner, els doritos, l'embotit ibèric i guarrades vàries. Això si que és escalar! A dormir amb el pati. I es posa a ploure. Quin remei.

3er dia> L'endemà ja toca free climb, molt free! Canya regletera, desploms vilanoveros i ja som a d'alt. Èxit rotund! Quina il·lusió, quina pallissa, però quina satisfacció!

Sambarinaaaaaaaii!!!

Tots tenim un mestre i mentor

Ai, ai, ai!! Que durs que són els començaments. Aquells 4rts que semblen 8a's, aquells tascons tan mal posats, aquelles embarcades còsmiques a la paret. Que seriem sense els nostres "mestres i mentors", sense els nostres "padowans"?
-Carles, que no veus que no es per aquí...
-Vols dir Joan... no ho veig clar...
-Au, no tinguis por que aquest friend aguanta.
-Al lloro eh... brrrr... vaig...
-Ànims xabal que ja ho tens!!
En sec levites, fas el pas, i au. Aquí rendeixo homeantge al meu padowan. Per cert, l'alumne encara no ha superat al mestre, i mira que m'hi esforço... Salut Joan!!

Ambiente massimo, massima vibrazzione!!

No us heu parat mai a preguntar-vos per què sou alpinistes o escaladors? Amb el que cansa caminar, passar fred i gana, dormir malament, passar por en un llarg de Vè amb "roca mediocre típica de caranorte" o quan et mires aquell burí rovellat que està a 15 metres...
I jo per què soc escalador?
Que supera la birra fresca al bar després de fer un viote my friend, compartir llarg a llarg l'esforç amb el teu company de cordada, estar en aquella respisa o "nide d'aguiles" amb un pati de déu... ? Això és "l'ambiente massimo, la massima vibrazzione", el que ens fa viure la vida amb ganes de treure-li el suc fins a l'última gota. Perque per a mi cada escalada és una festa...
la millor festa!

Sant tornem-hi!!

Doncs ja hi som un altre cop. Els misteris de l'informàtica van fer desaparèixer el meu antic blog. Però bé, diuen que "mala hierba nunca muere". Això és la kletterer resurrection!