"Pac is back" a Montrebei (2a part)

Com havia dit... les infraestructures en aquest país estan com estan. Tot això fa que el meu compi arribi dos hores tard al Prat de Sant Llorenç el divendres al vespre. Jo li dic que sigui com sigui em de muntar el primer llarg. Doncs venga ahí! Agafo la metralla i m'en vaig cap a amunt, això de escalar de nit una via nova on està tot per tirara abaix és força curiós. Doncs noarribo a la R perqué ja no veig els passos i és tard. Au a sobar-la!

L'endemà ens posem ben d'hora a la via, acabo el llarg i montem R's i jumem els petates. Xou!

La via és del rollo Paca, de bastant de currillo però de no fer-se mal. L'esquipament és a base de burins i algun spit. El Pelu monta un llarg arriba a la R i sorpresa! Dos burins i un d'ells super mal posat. Mekagun la mar! No és pot reforçar massa bé. Després em toca a mi fer una sortideta amb precarity. Kletter no te caigas sobre la reunión!

Els llargs són bastant llargs i nem a tope de cintes i mosquetons. El racionament és important. La temperatura és prou bona tenint en compte que som a l'hivern. Tot i que el forro no ens el treiem per res. Ja són vora les 7 de la tarda i el Pelut acaba un llarg de 50m de molt de curro que em tocarà desmontar de nit. Ambiente massimo!

Jumem petates i estem a R5 després d'onze hores d'escalada non-stop. Jo estic bastant cuitet però el Pelut insisteix en que si volem sortir diumenge en el dia em de montar fins a R6. Doncs aquí es nota qui és el que té més experiència de la cordada. Doncs au cap amunt en l'absolut negre 'escoltant' com em van caient pedres en l'obscuritat absoluta. Al cap de una molt bona estona el Pelut arriba a la R. Menys mal perqué jo ja estava una mica fins als ous i amb ganes de posar-me a l'hamaca ja.

Doncs si nano. Són la 'una' de la nit quan comencem a muntar l'hamaca. Ja portem masses hores currant in the vertikal i áixò són les conseqüències...

Sopem i a sobar que ja ens ho hem guanyat prou. L'endemà ben d'hora un altre cop ens llevem, esmorzem i li diem bon dia al Paca des de l'hamaca. I al tajo...

Aquest són els caretus típics d'un amanecer in the vertikal. Guapíssims!!





Doncs au, per esmorzar un llarg d'A3 també de currillo però no gaire difícil. Més aviat de "roca crocanti" com diu l'Armand. Sort que aquest llarg començava amb flanqueig.



Aquest llarg també ens duu mig matí gairebé, molt de curro i algun pitó d'aquests peleons que no surten mai.



L'estrategia del dia era: fer els quatre llargs que ens quedaven, dos cadadascú i cim. Però bé, el curro no afluixa i això ens fa anar força lents. Lo bo d'aquesta via és que al ser molt vertical i en alguns moments desplomada els petates no s'encallen gaire.





Les R's en general no són massa còmodes i la guíndola és imprescindible. Portem una mica de bastanta metralla i hi ha moments que ens comencem a saturar.



Avui el dia s'ha aixecat una mica més fred i gairebé no ens treiem el plumes per a res.



Ja veig que acabant el 8è llarg el temps s'està enmarronant bastant i el tema a sortir per d'alt en el dia comença a justejar. Es comença a palpar la tragèdia...



La versió en català...



Quan arribo a la R no tinc gairebé ni ganes de firmar el pot de piades i m'afanyo a continuar. Ens queden dos llargs. Començo a fer sortidetes en lliure rollo kletterer quan té pressa. Fot una rasca molt considerable i ja sembla que en moments es posarà a nevar. Quan arribo a la penúltima R un dels pitons que hi ha comença a brunzir. La veritat és que començo a estar una mica acollonit. Perqué l'últim llarg també es veu de curro i ja fa molt de vent i fred. Arriba el David a la R i ja hi ha ambient patagónic.




El David li fot a lútim llarg. Em poso tota la roba que tinc disponible i començo a pillar de fred a saco. És esgotador. Veiem que el Paca i l'Ester estan a d'alt del cim, ens han vingut a buscar amb el 4x4. Sembla que no però això fa una mica més de caliu i reforç psicològic. Les cordes ja van horitjontals s'enreden per tot arreu, de sobte es posa a nevar. Fuaaaa tio neeeeen!! Esto que és!! Això ha passat de bigwall a alpinsimo extrrreeeemo en un moment. Jo ja no se com posar-me. No ens sentim, no queden cintes, la corda no arriba... Al cap d'una bona estona el Pelut arriba a d'alt i au, salvats! Ja es comença a acabar l'agonia!! El meu canell ja no pot més. Ja pico com si tingués un martell de 25 kilos. Ja de nit un altre cop arribem d'alt. No m'ho puc creure. Ja som al cim on ens esperen el Paca i l'Ester que ens venen a ajudar a portar els petates.

Estic super content perqué hem tornat a triomfar i també perqué és la meva primera repe a una via i a sobre a Montrebei. Al temple del big wall!! A estat molt dur però ha valgut molt la pena.

Pac is back!!

"La Belle Epoque" al Pilar del Segre

Un dia estan a casa sento una veu inetrior que em diu: "pitona'm, clava'm, kleeetteeereeeer vineeee" Uaaaah, és la crida del Pilar!!



Doncs després de Nadal i amb els turrons al petate ens n'anem el Pelut, Josep i jo cap al Pilar del Segre. Bé, jo continuo amb la saga de vies d'artificial del mestre Armand que ja en duc unes quantes. Ens posem ven d'hora ja que aquí el dia encara era molt curt.



La disputa del dia és entre el Pelut i jo avere qui obre el primer llarg d'A3, però com que avui l'objectiu és un altre baixo de la llista. Jo faré el següent llarg d'A2+. El llarg és força metrallero però tot queda bastant a caldo, al cap de cinc hores el David acaba el llarg. Pendulaco i a jumar corda i en Josep desmontarà el llarg mentres jo em preparo i començo a obrir el següent. Pèndul d'escàndol!! Uaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah!!



El següent llarg és més curtet i fàcil, no s'ha de clavar gaire però tira molt enrere. L'espectacle està garantitazat. D'això en dic jo escalada acrobàtica. Algun pas vibrante i ja som d'alt in the night.




Això desploma i no és boma. Fixem cordes i au, cap a baix. Els ràpels en l'absoluta foscor al Pilar del Segre són de lo més autèntic que hi ha. Doncs no s'ha acabat tot. Els dos tirilles aquests van i es deixen tots dos al petate les claus del cotxe. Adivineu a qui lui toca pujar a buscar-les? malditos covardes!




L'endemà a jumar cordes i a vibrar en aquest solemne desplom. Les següents tirades ja són d'un artifo moderat i lliure d'aquest rollo Armand old school. El David obre el llarg d'A1 i jo el de V+ nonexpansion.



Estem força cuitets però arribem d'alt del Pilar després de bastantes hores de molt de curro.



Aquesta via és senzillament espectacular!

Aresta GER a Castellfollit, fi de la prohibició!

L'altre dia mirant la pàgina de la federació veig que s'ha aixecat la prohibició d'escalar a Castellfollit. Osti que bé! Quan de temps senses anar... de piratilla. Són aquestes coses que tenen les prohibicions preventives...

Aquest cap de setmana haviem quedat amb la Marta per anar a fer un love climbing a Montrebei però el temps ens ha fet enrera. Donat lesa circumstàncies penso... perqué no anem a Castellfollit. És aquell lloc que la gent de l'hemisferi nord no saben ni que existeix. Si senyors, granit al costat de la platja!

Avui ens trobem el Marcel, Josep, Marta i el menda. Jo això m'ho conec bastant i al damunt anem a fer una de les vies insignia del meu grup d'escalada GEAM de Reus, "Aresta GER".

Jo, com que soc l'espavilat m'enduc a la xati! Jee jee jeee! La via és molt xula, facileta i amb ambient pirenaic. És una via d'aventura ideal per a gent que comença a introduir-se en l'escalada d'autoprotecció. La roca és exel·lent, un granit de color rosat molt adherent.

El passos més complicats són al principi, després és més aviat una aresta clàssica on cal orientació.

Tot i que fa una mica de vent en general fa un bon dia i després ens n'anem a la Riba ja que em acabat la via força ràpid. Li fotem quatre manxades i au a fer birres!

Que bona és la "chica de la puerta 16", de les millors vies de la Penya Roja!

Mussara, un dia de nostàlgia

Després de tornar de Montrebei bastant cuitet ens n'anem diumenge amb els amics de Reus a fer una mica d'esportiva a Montral, per anar fent gana. Això ho enllestim ràpid, quatre vietes i au! Després decidim anar al refugi de la Mussara a dinar i inflar-nos a vinets. Poc a poc ens anem posant tendres i torrats. Avui estem així en family. Com ja he dit mil cops aquest és un dels meus llocs preferits.



Hi ha alguncs que estan més tendres que d'altres... Fins que al final ens truca la Marta B. i ens diu: "que pujo i anem a escalar per la tarda". Li dic al Pep: "tio, que jo passo que estic cuit i molt torrat". Al final les dones sempre manen i au... a trepar amb la alegria corresponent. Al final anem al costat del refu, a la dona, la gesa, etc... Resultats:

- El Siscu (antic refugiero): fent solos per les vies que va equipar.
- El Pere i jo: pillant a les vies ultra sobades que ja no es poden fer.
- Els altres: anant aguantant el temporal.



Amb les vins que duia i els carajillos em vaig emocionar i em va donar per fer la "primera" via que vaig escalar a la meva vida: "mama sense dents" IV+.



Si, si, aquest soc jo. Dia 25 de Desembre de 2003, buaaaaaa, buaaaaaaaaa, buaaaaaaaaa!!
L'estil en la màxima expresió!



La veritat és que no he millorat gaire però ja no tinc el cap gros aquell que tenia avans. Això si, soc igual de feo!

MISSATGE IMPORTANT:

"Si beus no escalis, corres el perill d'emocionarte"

"Latin brothers" Els guardians de Sant Llorenç

Ondia!! Doncs ja tocava que plogués una mica no? La veritat és que està tot molt sec i em fa la impresió que com no plogui tindrem molta feina aquest estiu...

La setmana passada rebo un missatge de l'Ivan que diu: 'com estem solters podriem fer una escpadeta a Montrebei, no?' Bé, ja us podeu imaginar la meva resposta...

Quedem el divendres al bar d'Àger per fer unes birres i veure com per allí no plou gaire. In Montsec never rain. La motivació va en augment, veiem que realment no ha plogut tant. Arribem al Part de Sant Llorenç i bualà, no hi ha ningú. No m'ho puc creure! Som els amos i senyors de la Paret de Catalunya, els guardians del prat.

L'endemà ens despertem i notem que fa prou fred, no hi ha llum i ens pensem que està ennuvolat. La veritat és que som una mica dropos i el que nosaltres veiem ennuvolat són els vidres que estan enbafats. Vaja uns tirilles que estem fets. Al final decidim sortir de la furgo, al mateix temps que arriben uns gavatxos. Veiem que esmorzen i en sec surten del cotxe (no hi ha ningú més al prat). Cinc minuts fora, agafen, veuen el fred que fa i s'en van. Desolador. Nosaltres que ja estavem prou tocats ens acaben d'enfonsar. La "torrades amb all" o anar a fer frikie comença a guanyar bastants números. Al final li fotem un parell i ens n'anem fins a peu de via de la Latin Brothers. No conseguim escalfar ni caminant.
Arribem a peu de via i... Bajón! Una cordada i a la Latin. Cagun deu!! I aquests d'on han sortit?? Doncs venien de Montañana. Un altre cop la puta llei de Murphy que diu: "quan una paret que té 200 vies i hi han dos cordades, aquestes aniran a la mateixa via". Per sort veurem que aquesta parelleta aniran més o menys al mateix ritme que nosaltres. Doncs fem el joc de la pedreta i comença l'Ivan. Vaja rasca que fot a la que portes cinc minuts esperan a la reunió.

Els dos primers llargs es fan més o menys bé. Fins que arribem al tercer... aquí ja comença el ball de la tonyina.

Uiiiiii, quina gràcia, em comença a donar la risaaaaaa. I això només era un llarg de Vè, juuuu juuuu juuuuaaaaa!! Ja estic acollonit, veient que l'Ivan un tio que està curtit en la matèria i que encadena 7b s'està aplicant de debó.... Iuhuuuuu! Aquí hi haurà bacallà del Bo!

Doncs si senyor. El següent que està graduat de Vè és un dels tres llargs més durs de l via. Tranqui bou! Suposo que el fred i que les fissures regalimaven humitat em serviran d'excusa, però hi havia molta tralla en aquest llarg. Estic realment preocupat. Estic al 4rt llarg i ja estic inflat i ens en queden 11. Joooo joooo jooooo!!

Ara això si. Aquesta via és de les més bones que he fet mai. Les fissures són dures i impressionants. Empotraments yosemítics a lo Robbins. Cap dels llargs perdona i el fred tampoc.

Hi ha un parell de llargs amb roca dubtable però bé, ens deixen passar. Sostrets, fissures peleones, en definitiva. Ambiente massimo montrebeiano!

Arribem a l'A1 o 7a. Que com us podeu imaginar es va quedar en A1 a seques. No s'em va passar ni pel cap probar-ho tot i que la franceseta que anava davant nostre el va encadenar en top rope. Molt eixerida i maca per cert! L'ivan li va probant en lliure però li he fotut tant a caldo els tascons que... se les sua per treure'ls!

Estem bastant estressadets i esgotats. Sort ens arriba un flanqueget de II per alliberar tensions i fer les típiques fotos d'ambiance montrebeià amb la Paret d'Aragó i els suicides amb parapent que es van llençant durant el dia.

Estem força cansats i ens vene tres llargs bastant durs. Estic acollonidet perquú veig bastant a prop les cortines de pluja que van venint, les terres de Mordor. I en sec l'Ivan em diu "al lloro". Uuuuuuuuii, que aquí hi ha tonyina de la bona. Monta R, pujo i faig la mandonguoillada de llarg que li ha tocat. Hi penso: sort que no l'he fet jo.

Sortim de l'A1 així en precarity i ja ens queda l'última placa amb un fred i un vent ja insultants. Ja estem una mica conegladest i decidim sortir pels´dos últims llargs de la via del corb que està a 5 metres nostre i estarem més arresserats del vent i del fred. Després de prop de deu hores i molta tonyina arribem al cim amb la satisfacció d'haver fet un viote dels de veritat.

Fa tant de fred i estem tan cuits que després de tres intents de fer la foto de cim aquest és el millor resultat que ens ha sortit.

I la pregunta del millón: Rafa, això compta com alpinisme?? jee jee jeeee!

"Diedre Gris" Crits i xiuxiueigs a Montrebei

...i l'endemà de la del Corb, més tonyina!

Dissabte al vespre marxen el Manel i l'Oscar i jo em quedo al prat esperant el relleu. Al cap d'una estona arriben el Ramonet i el Pep "home braç" des de Reus. I ens n'anem a fer el soparet, no sigui cas que demà no tinguem power. El Pep es curra un exel·lentíssims fideus amb costelletes de porc... mmmm... quin gaudir pel paladar. Vinets, birres, ... i a rumir.

L'endemà em llevo totalment fet calderilla, em fot un pal que t'hi cagues anar a escalar però el Pep estva tant il·lusionat que no vaig poder oferir resistència.

Normalment per fer aquestes vies es va des de Puente de Montañana, però nosaltre ja estavem al prat i realment des d'aquí és una autèntica matada que no penso fer mai més. Fins a peu de via fa molta biaxada i s'ha de passar per dos trams de cordes fixes. A peu de via ens trobem una cordada. Cony, ja ens coneixiem: l'Alan i el Faust 'Punsola'. Si si, el fill del Punsola, que el teniem sota observació, jee jeee, ho va fer tot impecable. Li ve de casta.

L'estratègia a seguir era que el Pep fes els primers llargs (els que hi deixés el seu colze) i després ens turnavem cada 4 llargs més o menys.

El tercer i quart llargs ja són bastant selectius, ja mola que les clatellades te les donguin al principi per que sàpigues de que va el 'tiet montrebei'.

El Ramon li tira les següents fissures que ja són prou peleones.

Ja es comença a sentir algun xiuxiueig... ejem...

Després em ve el meu torn, comencen els diedraquens i xemeneies típiques de la zona.

Algun passet hardcore pel mig però es va anant fent bé.

La roca és de la millor que hi ha, les sortides dels diedres tenen molt d'ambient i un buit sensacional.

Alguns llargs es poden empalmar, ja que totes les R's no són super còmodes i tampoc equipades del tot.

Per aquestes alçades jo ja estic més recupèrat i m'ha tocat el solet i això em dona més vidilla i em xupo algun llarg més de primer dels que em tocaven. Així li deixava el remate final pel Ramon perqué pogués anar psicològicament més decansat pels tres últims llargs.

Ja portem molts metres de via i els 'susurros' que jo sentia ja comencem a transformar-se en 'gritos', jee jeee, la via és bastant física en general.

I au, jo conten perqué ja he acabat la feina li toca al Ramon rematar la feina. Els didres xemeneies finals són flipants. Els desploms super cantelluts van trinxant poc a poc els braços i el pati ja és increible.

El penúltim llarg és la guinda, el que els hi fa petar l'hombro i els colzes dels meus compis respectivament. Un passet de 6a un xic dur per aquestes alçades, jee jeee. L'últim llarg l'acabo jo perqué el ramoné havia arribat tant cuit a la R que no sabia ni on era. I au, ja som d'alt.

I una puta merda!! Encara ens espera la puta pujada i la mare que la va parir fins poder baixar al collet. Vam arribar bastant cuits al cotxe. Nunca mais!!

"Via del corb" Ezo der ofgüí que eh??

Continuant amb la campanya montrebeiana em trec de la màniga una de les vies recomenades pel mestre "ganxet", de les que jo denomino "vies de la 2a fase" o " de nivell d'atonyinada mitja". La Corbeau o Via del Corb. La setmana passada truco al Saumi i li dic d'anar a fer aquesta, i el primer que em diu: "tu faràs el 6b d'offwith". Bé, doncs ja el tenia adjudicat aquest llarg. De fet, aquesta via, l'havia triat jo...



El dissabte d'esprés d'esmorzar com uns senyors ens fotem ben d'hora a la paret. Com que no sabem com estan les reunions després dels retroreeabsurdsreequipaments, ens enduem 4 clauets per si les mosques. A peu de via ens trobem al piju i al paco que s'en van a fer una via de veritat, la Cor Salvatge. Doncs resultat d'aquestes últimes operacions, la priemra R no existeix.





Com que anem en cordada de tres i només liderarem en Saumi i jo, ens repartim la via en tirades de 4 més o menys. La idea es que la bèstia d'Almenar li tiri per les plaques i fissures inicials i jo als diedres, xemeneies i offwhits centrals de la via.



El 1er 6b es deixa fer bé, està molt pitonat. Com ha encadenat en Saumi, últimament només fa que endur-se rotpunkts!



La via és super vertical i la roca és molt bona, exeptuant algun tramet. La cosa va de fissuraques, díedres i xemeneies típiques de la zona. L'equipament és escàs, en algun llarg inexistent.



A mesura que vas pujant ja es comencen a intuir les xemeneies i díedres. Ja em començo a trobar a la meva salsa. Iuhuuuuuuu!!




En Saumi fa la primera xemeneia 'la fàcil' i quan arribem a la reunió hi ha un canvi de torn avans d'hora. Crec que no li ha molat massa el tema d'arrossegar l'esquena... Total que em cedeix l'honor de continuar la via fins passat l'offwith. I vengah!!



La veritat és que jo estic disfrutant com un enano. Aquestes xemeneies lógobres, plenes de guano, i sense poder protegir són realment autèntiques, tope clàssiques. Una gozada!!



Doncs ara ha arribat l'hora del judici final. El temut offwith expo de 6b al que m'he d'afrontar. Començo amb molta alegria superant els desplomet cantellut fins que faig el primer pas posant mig cos a dins de la fissura.

Merda!! No m'he enrecordat del que m'havien dit al pàrquing: "t'has de posar d'esquena a Àger que és més fàcil". Soc un ruc, m'he posat mirant a Àger, que en principi és el més llògic. Buaaaaah, això és dur que t'hi cagues, agònic és poc. Crec que em aig tirar 20 minuts per fer 3 metres patint com un condemnat. Al cap de mitja hora, més o menys, surto de l'offwith.



Agafo aire, xerro amb el Paco que estan a la via del costat i acabo el llarg. Us puc dir, sincerament, que he gastat més enrgia en aquests deu metres que en tota la via. Doncs montu R i pugen els meus compis que han flipat mandonguilles també. Ara ja gairebé hem acabat. Aprofitem per fer algunes fotos al Paco i el Piju que estan a la "Cor salvatge" en el pas clau de la via, 7b.




A ells s'els pot felicitar perqué ells si que han fet una via de veritat i al Rot Punkt. Enhorabona!




El Manel li tira l'últim llarg també força curiós. Com diria l'oscar "ronyós a matar". I au, ja som d'alt al cap de 9 horetes d'escalada intensa. Una via impresionant del mestre "bunny", tot un jefe! I parlant del rei de roma...


Crec que l'Oscar té algunes paraules que dir-vos:

I l'endemà com que no en vaig tenir prou... Fot-li que és de Reus!