El passat Juliol vaig enredar al Willowcillo per anar al Turbon. Després de veure les fotos del Ganxets em vaig motivar prou per anar-hi. Feia poc havia anat amb ell a fer la via del Roxo allí mateix, així que ja em coneixia la zona.
La veritat és que la paret desploma, força, allí per on va la via.
La veritat és que la paret desploma, força, allí per on va la via.
El primer llarg ja és brutal, segell Teixi, semiequipat amb ponts de roca, claus i alguna xapa. Impresionant. Roca del tipus esparadrap.
Poc a poc ens n'anem posant a l'ajo. Deseguida veiem que d'allí, si d'ha de baixar pot ser un pollastre considerable.
Cada llarg és millor. La roca sempre brutal!
Aquí teniu al Willowcillo tibant-li al 7a. El flanqueig de 7b, és una obra mestra de l'escalada en roca. Quina vista Albert i Santi per veure aquesta línia. Tot protegit amb ponts de roca i dels passatges més fanàtics que us podeu imaginar. Festival de pinces, bidits i xorreres. Inhumà!
Les muralles de gotes d'aigua hiper punxagudes es succeeixen. La roca punxa tant que quan li arqueges se't queda la pell enganxada.
No cal parlar de l'ambient. La via va sortejant tot el desplom per la seva línia més feble. Encara així, hi ha trams força desplomats.
Feia temps que no disfrutava tant escalant una via. Hi ha passatges obligadets, però res que sigui descalabrat.
Com desploma nanu!
Aquí tenim bacallà fins a l'últim moment.
Això el considero jo un dia fantàstic d'escalada. Largo, difícil y en libre!!
