No burils no fear! Non expansion a ca la Moreneta

- Ei Carles, em faria molta ilu anar a Montserrat que no hi he esclat mai tiu.
- Doncs a mi em sembla guay, anem on vulguis. Agulles?
- Mola! Però que sigui fàcil i que jo pugi anar de primera.
- Doncs, Portella inferior i Agulla de l'Arbret. Que et sembla?
- Guay!

Doncs dimecres ens n'anem la Roseta i jo cap a "ca la montse". Un dia super clar i primaveral. Ens plantem sota la Portella Inferior i ens n'anem a fer la GAM. A la Rosa li fa il·lusió obrir el 1er llarg que està "poc equipat"...



Doncs aquí teniu a la 'Juan sin Miedo', saltant-se espits i caps de burí. Ella tant feliç i jo patint com un condemnat! I ella em parlava dels alejes montserratins, que si feien por. Aquí teniu la meva companya de cordada currant-se un llarg de IV non expansion! A pel. (estan bojos aquests romans)
Jo us dic que la Roseta promet. D'aquí a la Walker!



Arribant a la R2 després d'un passet de 6a, jo crec.



L'últim llarg, supera un sostret i després ja tomba. En genaral una via molt gauapa i disfrutona.
Després ens n'anem cap a la mítica agulla de l'Arbret. No se si fem l'Aresta Brucs, perqué n'hi ha tantes tan juntes que ves a saber... Aquí disfrutem moltíssim, tots els llargs són molt bonics.



Darrere, les Bessones i una panoràmica boníssima de la regió d'Agulles. Sembla que no però té molt d'ambientillo aquesta via. I després descobrim el mític "arbret". Que cuco!



Anem al bar Anna a fer unes birretes i fem el planning per l'endemà. Hi ha una proposta ferma per anar a fer la Punsola Reniu del Cavall Bernat. L'endemà ens llevem... i bajón! Tot enboirat. Pel matí s'ens afegeix el Ramonet. Tenim la mega discussió de si ens fiquem o no. Jo tenia la teoria brillant de que la boira era baixa i damunt i havia el solet. Però bé, les dones i la gent gran sempre acaben manant... Truco al Manel d'Almenar i ens n'anem cap a Sant Llorenç de Montgai.

Ens n'anem a fer la "Jordi Andreu", la tope clàssica que està reequipada. El 1er llarg una mica peleon per el sobat que està, però ens surt. A alguns millors que altres, que akells dos casi em fan una carniceria! Després la via ja perdona bastant.



Aquí teniu la la "efecte colateral" i aquí el "carnicer".



Al nostre costat estaven el Manel i el David tibant-li a la via "Iris", que es veia molt guapa.



Quins dos dies més ben parits!

"Hercules Incuarteable" i "Rif": Dur, desequipat i en lliure.

Continuo amb el meu assetjament particular a les vies clàssiques de la Mussara. Dissabte quedo amb el meu amic Jordi per fer aquestes dos viotes. Al pàrquing ens trobem al Manel i el seu colega. Tots plegats ens n'anem cap a la Patagonia i l'Itaca.

En Jordi i jo, comencem per la via "Hercules Incuarteable". Una via de tres llargs preciosa, de caire esportiu i 'autoprotecció. El 1er llarg de 6a té una entrada una mica dura per un diedre per després enganxar una placa de forats i superar un sostre per la dreta. No enganxar la línia de parabolts que surt recte, és una altra via.

El 2on llarg de 6a+, de menys equipament, segueix una serie de fissures fins empalmar un sostre.

El 3er i últim llarg de V+, curtet, també supera un sostre però amb molt de canto.

Ara es pot rapelar per la mateixa via, però es més recomanable rapelar per la via de l'esquerra "entre boires". S'ha de dur un joc de tascons, friends mitjans i si dueu aliens anireu més tranquils.

Després ens n'anem a l'Itaca, a fer la mítica va "Rif". L'únic que veiem són fissures escandaloses roca excel·lent i extrema verticalitat, i l'únic que no veiem es ni un putu seguro! Fem el joc de la palleta per repartir els llargs i avere qui es casca la mítica fissura de 6a+ del 2on llarg. Vaja, em toca a mi! Buff, ja estic acollonit...

El 1er llarg el fa el Jordi, V+ sense cap assegurança, tot i que entren els friends a caldo, ja ens fotem el primer calenton.

Buff, des de la reunió tansols faig que mirar-me la fissura, super cega i amb les 2 úniques assegurances als collons de deu. La pila se'n va a un ritme desmesurat. És una mica difícil de protegir, tant per les posicions a les que t'obliga el llarg i com per les poques opcions de la roca.

No encadeno, ja tornaré quan estigui més fort. Arribo a la R i salvat. Tinc els braços com el Popeye i avui si que he vibrat com mai!

Arriba el Jordi no menys inflat que jo i acollonits ja ens mirem el "sostraken" fissurat i clean que tenim damunt (6b+), realment no ens podem creure que la via vagi per allí. Manchada i amunt!

Bé, i l'últim llarg també de 6b+, tot concentrat en un pas. Perdona, un passaken duríssim, que solvento amb uns elegantíssims passos d'alien.

Festival de l'autoprotecció! No cal anar a Yosemite per fer fissures espectaculars, a casa nostra també n'hi han!

Doncs ara continuo més fanàtic de la Mussara que mai. Vaja uns viotes i els que encara ens queden per fer. Crec que és la millor roca del món!

Au, tot inflats i super contents cap al bar a fer les sempre ben merescudes cerveses. I cap a Àger...

Alpinisme extrem a la "Tintin"

Crec que ens hem trobat dos personatges de lo més motivats de l'univers, la Rosa i jo. Aquest matí ens hem llevat d'hora per anar a escalar dos dies als Ports de Beseit. Entre "pitus i flautes" hem sortit super tard de Reus. Plou, tot està ennuvolat fins l'infinit... però en sec veiem una clariana a l'horitzó. La nostra clariana!!

Arrivem al pàrquing dels estrets i continua xispejant, fent airet, fresqueta. Decidim continuar la nostra expedició, i para el temporal durant uns minuts. Com que no volem pringar en un nivell extrem ens posem a la via més fàcil del món mundial, la "Tintin" a les Moles del Don. Una via molt facileta, de curset. Faig jo el primer llarg que tenia alguns reguerols d'aigua.

Estem super contents perqué de ben segur que som els únics malalts que hem aconseguit escalar avui als Ports, també perqué ja hem fet un llarg, perqué la Rosa estrenava tot el seu material. Vaja que gairebé en teniem prou però decidim continuar...

La Rosa continua el següent llarg amb una soltura impressionant,

i jo desde la Reunió començo a notar el fred i a veure com arriben les "terres de mordor"...

Monta reunió pujo i comença a plovisquejar. Fem el canvi es un milisegon i començo a pujar ja amb un vent que no sabem si ve de l'infern o d'on. Gairebé no arribo a la 1era assegurança, m'agafo fort i comença a fer una ventísca rollo les pitjors cròniques de l'Annapurna. Un vent que ens tombava, aigua neu que picava i que no vaig tenir collons de destrepar els 6 metrillos que havia fet. En definitiva, que us trovareu el mallon de un covarde. Vaja que no cal anar a l'himalaya per anar a passar fred. Això és la història de com una via de passeig es pot convertir en un infierno de covardes...

I com sempre... al bareto d'Horta de Sant Joan a fer el bermutet i a dinar. Com diuen, després de la tormenta arriva la calma.

"Necronomicon", amb la meva escaladora preferida!

El "glamour" existeix a l'escalada? I tant que existeix! I es diu Marta, sino mireu...



Doncs avui ens hem anat al solet a disfrutar d'aquesta curta però bonica via a la Roca dels Arcs. Com que la Marta no havia escalat mai a Vilanova de Meià, havia pensat dur-la a la Camel. però hem canviat de parer, estava massa saturada de gent... Ejem!

Crec que la Marta ja ha catat el Vè grau vilanoví, després del llarg de 6a ja tansols li faltava la pipa i una samarreta de ralles per semblar el Popeye. De fet avui la missió era passar-s'ho bé, no sigui cas que no li agradés i no hi tornessim. Snif, snif, que faria jo sense la meva Vialnova...



Que bonic és sortir per d'alt i veure aqueta estampeta... Bé aquí no es veu bé però us ho creieu i punto!

"Entreboires" a la Patagònia, mussarejant

Mai més ben dit. Sortim la Rosa i jo des de Reus en busca del solet i bufff... quin bajón! Només hi ha boira i més boira. Però com que feia dies que no anavem a escalar plegats i estavem super motivats, i hi anem igualment. Jo sempre mirant i mirant linies per obrir a banda i banda, però cada cop em putejo més i m'arrepenteixo de no haver nascut 20 anys avans. Per sort surt una clarianeta que dura el temps en que fem la via, genial!


Doncs ens plantem a peu de via i li començo jo amb un llarg que està marcat de V+ però que us puc ben assegurar que és més dur que això (jo el graduaria de 6a montrebeiano, per mi és el pas més difícil de la via, inclús més que l'últim de 6a+). És una via tota equipada amb parabolts. Deuen caler unes 8 cintes exprés.





Tots els llargs són super bonics i amb una roca exel·lent. Els passos estan molt ben assegurats.
El 2on i el 4rt són els més curtets, però gaudeixen de passos molt elegants.



Aquí teniu a la Rosa obrint el llarg de Vè i a sota recuperant el de V+.



A destacar lúltim llarg. Supera un sostre molt desplomat, gairebé sense peus amb un pas de bloc (6a+). En pocs metres s'arriba a la reunió d'on nosaltres amb una corda de 70 vam fer 2 ràpels fins al terra. És la via ideal per fer en un lloc super tranquil, on no hi va mai ningú, equipadeta en plan disfruton i on li pots tibar una mica.



Després, com que encara tenim temps fem una vieta "esportiva" als sector Ítaca, per acabar de matar.

"Via Augusta" 6a/A2, perseguint la ètica

Seguint amb la saga de vies de l'Armand Ballart i de la Mussara, la Marta i jo ens n'anem a fer la "via augusta", una altra de les joies del Sector Taronja. L'altre dia creuava pel mig el gran sostre, ara el creuem en horitzontal... És una via amb segell Armand. Un personatge que té molts retractors però del qual em fascina el seu estil únic. En aquesta via queda palesa la seva ètica i la seva intuició operturista. Època en que l'estil i l'etica cada cop estan més venuts.
Ara que estic fent la trilogia Ballart al Pilar del Segre també la continuo al Sector Taronja: "Mi primer amor", "La belle epoque", "Via dels Artistes" i "La via augusta". Totes més tant deixant un bon sabor de boca. Doncs...

Comencem per un llarg d'A2/V+ que obre la marta que tenia ganes de picar. Us he de dir que d'A2 no te res. Realment és un A1 que és solventa amb uns passets de tascó i algun friend mitjà.

Tot i que la Marta li va cascar una V ben parida o no...

El següen llarg és el que li dona el nom a aquesta via. Un flanqueig d'uns 25 metres en un placa tombada graduat de IV+ amb "un" burí al mig. La veritat que és un dels passatges més guapos de la via, tot i que tots els llargs de la via són brutals.

El següent llarg és el més tunero de tots. Un llarg mig fissurat i de placa graduat de V+ que és bastant dur. Jo ja l'he vist graduat en alguna ressenya de 6b, us ho podeu ben creure, és força dur. Acaba en un flanqueig molt vibrante i arribem a la reunió compartida de la via dels artistes.

L'ambience s'observa a la mirada...

L'últim llarg gaudeix d'un ambient espectacular. Supera el sostre flanquejant per l'esquerra amb un pati d'escàndol. És suposadament el llarg de 6a, tansols és un pas extrany amb molt d'ambient, però no és ni molt menys tan dur com l'anterior. És protegeix molt bé amb friends mitjans.

Aquest llarg no és obligat, pots sortir en A1 de frinds a caldo com va fer la Marta. Nosaltres vam baixar en 2 ràpels per la via "el preu d'un somni". Us la recomano de totes totes. Genial per gaudir d'ambiente massimmo!!

"Via dels Artistes" A3/6b en solitari. El somni es fa realitat!

Ara si que us puc dir que he acomplert un dels meus somnis com a escalador...
Jo em vaig criar a la Mussara, i desde que vaig començar a escalar sempre m'he mirat aquell fabulós sostre. Cada vegada m'aturava fascinat davant el sector taronja i pensava sempre en si seria mai capaç de creuar aquell mar horitzontal de pedra.

Sempre he pensat que una escalada comença en el moment en el que desitges fer-la... L'altre dia em vaig arrilar d'atacar aquesta via, em vaig quedar mirant el sostre i em va vèncer. M'en vaig anar al "Preu d'un somni". Vaig dir-me mil cops que era un covard i que no en sabia prou.
Com que no trobava ningú per anar-hi, el dia de Nadal em vaig despertar amb unes ganes de vibrar aboslutes. Doncs amunt amb tota la metralla artificiera. Faig el primer llarg de V+ tansols mirant-me el sostre de manera obsesiva. Fixo i rapelo. Quan estic disposat a jumar el llarg em truca el Pep i li comunico que s'apropa el moment de la massima vibrazzionne. Vaig més tranquil perqué ja havia reequipat la 1a reunió (era també un dels objectius, arreglar la via, bé les reunions).



Clavo el 1er pitó a peu de repisa, no he fet mai un A3 de primer, veig que tots els pitons mirarant cap avall, tansols tinc 4 friends, vaig en solitari... i vengah!!
U's, friend, bong, universal, V de merda... tot mirant cap avall... estic al mig sostre i m'entra la crisi "manolete manolete si no sabes pa que te metes". De cop em va venir al cap el nom, que m'encanta, d'una via del Kike Ortuño i l'A. Estela,"Infierno de cobardes". Nom que trobo genial i apropiat en aquell moment on necessitava tot el suport mental. Infierno de cobardes era el que m'esperava si abandonava (que ho tenia bastant xungo). Continuem i em trobo un pas que no se com fer, el friend que necessitava no el tenia, clavo un universal que tota la estona em cantava la cançoneta de "starways to heaven". Clavo un munt de "bassures" seguides, però ja veig la sortida del sostre i tot el que em queda encara.



M'agafa un 2on bajón. Se palpa la trajedia! Se m'han acabat totes les V's, clavant un pitó s'em cau i ja veig la reunió. Començo a allargar els passos i faig una sortideta amb lliure. Ja soc a la reunió. No m'ho puc creure, m'inunda una felicitat absoluta. Ara començo a adonar-me del que he fet!!



El primer que faig és arreglar la reunió de merda que hi ha. Fixo i a rapelar amb tot l'ambientasso. Au, a desmontar el llarg que he de tronar a escalar perquè no el puc jumar. Al cap de cinc hores acabo de realitzat el meu primer A3 i en solitari. Aquí em começa a pillar un subidon d'adrenalina d'un nivell suprem!!



Crec que m'he tornat un adicte a la "vibrazzionne adrenalínica". To be continued...

Diedre Blanqueta, la proba de foc

Doncs si, aquí teniu a mi "pequeña saltamontes". El passat 11 de Desembre, la Rosa i jo ens n'anem a Vilanova de Meià. L'ojectiu és fer vies llargues mano a mano. És a dir, Rosa "on leading". Decidim fer una via facileta per començar: Txubaskos baskos, Vè. Una via molt xula i super ben equipada. Després, a la tarda ens n'anem al Pilar del Segre a fer unes pràctiques de pedaleo i d'autoprotecció. Bé, es veu de dos hores lluny que la Rosa és una autèntica free climber i que tardarà en visitar el temple del big wall. Però bé, el tema d'autoprotecció el porta sobrat. Vaja que posava tascons i friends com a bombes!

La artista.

-Rosita, on anem demà? Anem al Montroig?

-Doncs a mi em sebla guai.

Doncs cap al "Diedre Blanqueta", és una via de quatre llargs ideal per a començar. Està semiequipada amb expansions i pitons. La Rosa fa els 2 primers llargs com una campeona. Posant un altre cop friends bomba (em queia la llagrimeta). Els altres dos llargs ja els faig jo. L'últim llarg és impressionant, un diedre super guapo al més pur estil montrebeiano. Arrivem al cim i brutal! Tot el pirineu nevat. Quina millor manera de celebrar les "28 roses" que acabava de complir mi companyera de ventures i desventures. Apa Rosa, a disfrutar-los!!

Frikies abstenir-se! Vignemale, "Nord clàssica" 800m

Que us he de dir d'aquesta via que el llibre del Bellefon l'anomena com "la mejor via del pirineo en su grado". Molt aviat en començar a escalar ja em sonaven noms com la walker, la directa americana, el mirall impenetrable, ... Doncs una d'aquestes parets que sempre he volgut pujar era la Nord del Vignemale.

Buaaaah!! Quan arrives al refugi i veus aquel paredon et comencen a agafar combulsions i a venir ganes de plorar de l'emoció. A tot i això li hem de sumar que vaig conèixer una persona entranyable. Xerrant amb un home aquest em va preguntar si jo escalava a Montserrat, a la Nord, i jo li vaig contestar que "esclar". I em diu "quines vies has fet a Diables?", doncs "la GAM, la Sanchez-Martinez", i ... "Alto!, doncs jo soc el Martínez!". Buaaaaaaah!! Subidón extrem!! No se si per la calor que feia al refugi, pels vinets que duia i per haver conegut a un ídol, em va començar a caure la llagrimeta. No em podia creure que estigués on estava i amb qui estava.

L'endemà... Madrugón per sortir els primers. Tenim algun problemilla per arrivar a peu de via (a algú se li desfeien els crampons, eh Pep). Això ens va sumar un parell d'horetes extra a nosaltres que sempre anem tant sobrats.

El primer llarg de V+, tranki, tranki, tranki. La fresqueta a les mans i que allò tampoc ho regalaven, ens va fer entrar en calor. Aquesta via en genaral és bastant rostollaco, la roca és bastant cutre en genearl. Si la valoreu pel cantó tècnic o esportiu més val que no hi aneu.

Frikies abstenir-se, éto eh terreno de alpinistas!

Aquí no hay chapitas de colores.

El mític filó d'òrfita verda, que existeix i és flipant, és la clau. Si et surts d'ell t'encigales. Bé, això ens va passar al Pep i a mi. Llavors és quan comença la "vibrazzionne extrema", quan fots ensambles de 60 metres de corda amb un seguro o cap al mig i amb roca més cutre encara. Aquí la clau és sempre pensar en verd. Tot i la precaietat de la roca (q si no t'encigales tampoc ho és tant) la via té passatges molt bonics, sempre amb la'mbientaço de la cara Nord.

Els últims llargs potser són els més guapos i tampoc els regalen una merda. El conecpte del IIIer grau des de llavorens els tinc una mica turbi.

Al final vam arribar a d'alt on el color de la llum delata els horaris que estavem gastant, contant que haviem sortit a les 6 del refugi i contant també que ens quedaven vora 4 hores de baixada des de el cim.

Baixada autèntica de la glacera in the night.

I com a premi als millors escaladors del dia............ Ens quedem sense sopar! És el premi als que fan horaris huberianos alrevés.

Vaja uns caretos. Sort de la laia que duia l'esmorzar de l'endemà!

En se d'un que ha complert un dels seus somnis, sinó mireu la cara de satisfacció.

Cordades: Marcel-Laia i Carlos-Pep

"El preu d'un somni" 6a/A1, en solitari, a la Mussara

Ahir vaig tornar de Bielsa i com que al final m'han canviat els plans pel diumenge... Doncs m'en vaig a la Mussara, cap al Secor Taronja, al solete!

Fa un més vaig perdre el grigri (que era nou) que m'havia tunejat per anar en solitari, de fet m'el vaig comprar per a això, i dijous m'en vaig comprar un altre. Divendres el vaig estrenar a la Riba. Vaig anar a fer la via "Magí" 90m 6a. Brutal, va funcionar la mar de bé!

Avui fa un dia super assoleiat. Jo que pensava que nevaria, res de res. Doncs em poso a trepar i ja sento als frikies del voltant "uuooo un tio que va sol, uooo". Està clar que no es pot anar sol en cap de setmana... Monto el 1er llarg de V+, que tranqui! Nem a pel 2on, un Ae de tràmit però amb ambientillo i ja estic al peu del diedraco del 3er llarg. Quina meravella, estic super enamorat d'aquest llarg, és un dels llargs més bonics que he fet mai... Ambiente massimo!

Au! Miro que tot estigui correcte i endavant. De fet, he anat més que res a picar els nous pitons que m'he pillat. Quin gustirrín, com entren, semblen mantega! Uns jumarejos amb molt d'ambience, sempre mirant a banda i banda avere si hi ha alguna linia per obrir... quina obsesió...

Em dona per mirar abaix i... cony! Que el meu company m'ha abandonat... aish... que no en duia!



L'últim llarg també fa goig, és 6c+ o 6a/A1 aprox, tira per una fissura i supera un desplomet. Avui que vaig sol no li provo en lliure que em fa por... i com que ja el tinc encadenat... I ja som d'alt. Ara es pot baixar rapelant tranquilament, ja que la via ha estat reequipada pels meus coleguis, el Ciscu i Pere Alegre. Quin disfrute de via, en serio, aneu a fer-la que és una de les joies de la Serra de Prades.

Creeieu-vos-ho que us ho diu el kletter! Un enamorat de la Mussara.

Bielsa, buscant el que no hi ha. La primera punxada, ice climbing forever!

Divendres ens comencem a trucar desesperats. Han baixat les temperatures, ja s'ha fet alguna piada de gel. Subidón!! On anem? Canito: "a Bielsa punxem segur". I vengah! A les 4:30 cap amunt (a la 1:30 anavem a sobar després de fer birres a Lleida). Quina rasca que fa en aquesta ciutat, -8ºC. Ens ajuntem una bona colla de motivats: Canito, Marcel, Lloretang, Segarra, Jordi Marmolejo, "chicharro", felipe "tronco".



Anem a la Boca Nord del Tunel de Bielsa, tot rajava. Després cap a la boca Sud. Ja estan tots els gavatxos fotent-li. Al final decidim anar cap a Barrosa. Una hora i mitja de caminar ens porta cap al circ de Barrosa. Res de res nano, bajon. Però hi ha dos linies mig formades i ens fiquem a la que estava millor. Fem el 1er llarg de "espluca" 80º III+. Està bastant justeta però li montem un top rope. Per treure el monillo i fer la 1era picada de l'any. Aquest any promet! Alpinismo extremo vibrante!!