"Via del Tronko" a Montrebei, un finde d'emocions.

Fa ja uns quants dies, quan vam fer la festeta al Prat de sant Llorenç, de casualitat va aparèixer el Felipe 'Tronko'. Entre birres i vinets, el Felipe "tronko"... 'que pa tronko, he abierto una via en Catalunya tronko, etc...'. Al cap de 2 o 3 setmanes em cau la ressenya a les mans. La veritat es que motivava bastant.

La setmana passada em va trucar el 'Lloretang', que just havia tornat del moro i estava motivat per anar a escalar. Em va dir que triés jo el lloc... mmmmm... si he de triar jo anirem a Montrebei li vaig dir. Ell no hi havia escalat mai i trobar una via fàcil que jo no hagués de repetir la cosa estava fotuda. Plinc!! La via del tronko!! Màxim 6a+, tota en lliure, de lujo. Au doncs!! Bé, realment es diu: "La fuerza de los sueños" però vam pensar que era un nom una mica monyes i per unanimitat hem decidit que es dirà "la Via del Tronko".

Doncs ja veieu com s'estrena el Lloretang: farem la primera repetició de la via i serà la seva primera a Montrebei. La via comença en un díedre a 10 metres de la Delfos. La veritat es que mirant-ho d'abaix promet molt. El primer llarg és un díedre de V+ totalment rebeiano que ja marca quin es l'estil d'obertura i la ètica del tronko. Estilo Brrrutal! El llarg següent el fa el lloretang, és curtet i en flanqueig, té 2 metrillos en roca delicadeta. Aquí comença el viakal! El 3er llarg és 5 estrelles. Comença amb una sortideta un pel exposadeta sobre la R, però el calcari és exel·lent, festival de placa amb gandes i reglets vilanovins. Cada pas que faig em corro de la qualitat de la roca, super aeri i espectacular, 40 metres d'escalar de veritat. Increíble, roca esputnik!

El següent li torno a tirar jo, perqué el Jordi ja ha vist de que va el rollo rebeiano, així també li puc probar d'alliberar els 2 passos d'Ae. Flanqueig amb super ambiance per arribr a l'Ae, li apreto de micro reglets, estic apunt de fer el rotpunkt però caig. Kagüen! La veritat es que és molt difícil, la cosa deu rondar entre el 7a i 7b en 3 metres. Però li veig color. D'aquí ja enganxes un díedre de Vè del més espectacular i bonic que he fet mai. Vaja, jo pensava per dins... que cabron el Felipe la sort que ha tingut de trobar això. Aquest llarg fa 60 metres,la part final del llarg és una mica més difícil i té un tram un pel raro de protgeir.

El sgüent llarg fot un pinta brutal, m'agardaria fer-lo però també em sap greu pel Lloretang, té una arrencada de lo més aeri i guapa que us pogueu imaginar. Surt el Jordi però al arribar al pont de roca no s'ho veu i li ha costat molt aquest tram. I em cedeix amablement las riendas de la via. Iuhuuuuuuuu!! M'encanta, així puc disfrutar tota la estona on leading, com a mi m'agrada. Aquest llarg és una patada: qualitat de roca màxima, super aèria, buzonakos per donar i per vendre, exagerat. Arribo a la R i em cau la llagrimeta de lo bona que és aquesta via. Com pot ser que no la veiès ningú en tots aquests anys? Mare de déu! Fem un descansillo i ara ens ve un diedrako desplomat... bufff... indescriptible... ja es que estic a punt de plorar de l'emoció. Superb!!

El penúltim llarg es de la via del 78, xemeneia tope classica. Ens queda l'últim llarg que és una babaresa que es veu escandalosa, però són les 7:30 de la tarda i no tenim frontals, sortim per la del 78. Arribem a d'alt amb les últimes llums. Super contents per l'exitazo de la via, per ser la via del 'tronko' i perqué hem gaudit d'una boníssima comnpanyia. Ara ens toca un descens super romàntic a la llum de la lluna. Ha estat un dia d'escalada magnífic. Al vespre ve el Tronko a la caseta, estem super contents i ens fotem totes les birres que tenim.

L'endemà ens desperta el soroll d'un generador elèctric. Joder, quin bajon! És el propietari que està fent obres a la caseta per tancar-la i també per posar una balla a l'entrada. Ara si que m'ha trencat l'ànima. Li dic al lloretang: "la 1era via a Montrebei, la 1er repe i l'últim en entrar en la caseta". Total, decidim anar a fer la GEDE perqué estem bastant cuits i resacosos. La via és super xula, vista sempre d'una conepció totalment romàntica o alpinística. En general ens va agradar força, Té trams super bonics, i la canal final es de lo més autèntic. Total, un finde ben parit i ple d'emocions.

La de coses boníques que ens aporta l'escalada, és acollonant!

"Rapinyaires" segell Ganxets, garantia de vertiqualitat

El que són les casualitats, no?? Un dia treballant em ve una companya manrusa i em diu. Ja saps que aquest nanu que tens davant també escala?? I jo vaig pensar que guai, un altre fanàtic. Ara podré tenir una conversa normal i corrent, iuhuuu!! Però no em vaig volguer fer il·lusions massa ràpid, total... faig la selectivitat i li faig la pregunta clau. Però tu escales o fas esportiva?? I em diu escalo, escalo i també faig esportiva. I vaig pensar iuhuuuuu!! I va començar a sortir Montrebei, etc, etc, ... Vaig pensar: "una altra víctima per enredar a fer bajanades!"

Doncs avui ens trobem tots dos, el Willow i jo, davant la Roca dreta de les Valls (Ports de Beseit). Fa molts dies que intento enaganyar algú per anar a fer aquesta via, la "Rapinyaires", també té rollo sensiblon. Via amb segell "ganxets" totalment. El que passa es que quan en una ressenya ja et fica llargs expo, 4 cintes 55m i coses així.... de cop i volta et desapareixen els companys. Que hi farem! Però jo sempre he pensat que si hi ha pujat algú es que s'hi pot pujar.

La via va paral·lela a la KRT, típica via Ports que fa tot deu com si no n'hi hagués cap més, rollo Punsola. El 1er es comú. El 2on llarg es deixa fer i al 3er comença el bacallà. Sortida de xapa en 6b una mica exposadet amb caiguda lletja a repisa i roca discreta. Ja comencem a vibrar, iuhuu! El 4rt llarg és espectacular, la topo marca 7a i 6b+ obligat. El willow encadena i jo em foto un sello a l'últim sostre. Es veu que hi han códols que tenen sensor de gordos i exploten al pas. M'ha fotut una ràbia, se me n'ha anat el rotpunkt a tomar pel cul!

A partir d'aquí la via enganxa l'esperonet molt proper a la KRT, potser massa proper i tot, amb un llarg de 6a+ així de tràmit i l'últim llarg un pel exposadet on has d'anar bastant traquilet i serenitat. La veritat es que avui ens ha fet la temperatura perfecta. Solet, airet fresquet i bona companyia. Ens ho hem passat de puta mare.

Ara ve el problema gordo, no només el bestialot aquest l'enganyaré un altre cop sinó que més aviat m'enganyarà ell a mi. Ja m'ha fet propostes indecents rebeianes i ja he caigut de quatre potes...

"Je ne se pas res d'alpinisme" 7a, 70m La Mussara

Dijous, la cosa pinta magre. Quedo amb l'Albert per anar a Montrebei el diumenge, però no quedo fermament. Ells ja hi serien. La cosa pronostica malament. Amb cinc eurillus arribaré al prat des de Reus?? Mmmmm, va a ser que no. Total que la cosa acaba sent que no.

La veritat es que quan ja tens al cap Montrebei, anara fer esportiva et destrempa bastant. Ja n'havia plantejat anar a fer una via en solitari fins que... riiiiing... riiiing (bé, el meu teléfon no fa ring ring sinó que sona "palomitas de maiz")... el Joanet! Mi maestro i mentor que feia dies que no sabia d'ell. Me proposa d'anar a fer frikie però negocio una tapieta de tibar-li una mica. Au, convençut, lligat i al sac.

Arribem aquest matí al sector. Per la orientació ens toca l'ombra encara. Escalfem en una vieta al sol i ens hi fotem. La via comença en un desplom des de la feixa. El primer pas és un llançament avere que pilles. La resta del llarg ananr fent però et posa a tono, 6b. Arribem al díedre de 15m de 7a, que com ja us podeu imaginar estava més concentrat que el detergent. Boníssim però molt dur, i cau el Rotpunkt, iuhuuu. Arribo a la R i obro la vàlvula de la olla exprés. Els dos llargs següents, molt curtets, s'empalmen en un de sol. És molt aeri i té un pas de bloc de llançament molt guapo que no encadenem, 6c. Haurem de tornar a buscar-li el Rotpunkt a la via.
Baixem rapelant i nem a gastar els últims cartutxos en les vies frikies del costat, però arribem a peu de via i encara busquem els cartutxos. Tot i que fem un 6a+ que a mi em fa gràcia pel nom, "infiernode cobardes", però no anava de ganxeos... jee jeee.
Una altra mostra de la qualitat, vericalitat i grandesa de les vies de la Mussara. Impressionant!

Encetant la temporada Rebeiana: "Regard" i "Le Fil d'Ariadne"

Iabadabadabadú! I vengah, i vengah!

2 mesos... regleteo... bidedos... venga bitxo... lánzate que es bueno... Fuaaaaah! Quanta distorsió por dios. Ja hi som i amb una bona cole de rotpunkts. I la pregunta: Hi hauran resultats in the vertikal??

Aquest dimecres passat tornem a les bigwalls. Ara ja toca deixar el frikie per posar-se a escalar. Decidim amb la Rosita d'anar 2 dies a fer un 'Montsec forever'. Li faig una llista amb les vies que podríem fer plegats sene que jo en repeteixi cap. El dimecres enfilem cap a Àger. Anem a fer la "Fanal Nocturn", via molt bona y disfrutona. Roca insuperable i amb passatges molt bonics. I sense sobar! La veritat és que els dos ens ho hem passat molt bé.

L'endemà ens llevem més aviat tardet al CB avançat (la cabaneta de sant llorenç). Per la nit vam triar la via per l'endemà. La Rosita que ja sap que soc un fanàtic de Montrebei em fa un regalet super ben parit. Doncs si, anem a Montrebei. Iuhuuuuu! Deprés de 2 setmanes intentant anar-hi... i¡doncs mira, ja hi som. Ens n'anem a fer una via de les faciletes. La "Regard". Comença per la Paül i després es desvia cap a l'esquerra. La Rosita es curra el llarg de la seva vida (m'agradaria veure uns quants frikies d'akests q diuen q fan 7b's kurrant-se akest llarg copmtant que ella escala quinto, quina valenta que està feta) i ja ens enciagalem. Comença el festival. La veritat es que la via és un matojal que t'hi kagues. Només apta per ments súper romàntiques. Superat el matollam i amb una ressenya que fa pena m'en vaig a petar a una xemeneia on en m'ha vida he vist tanta runa junta. Vaig pujar 3 metres literalment per les heures sense tocar roca. Impressionant, no he fet en m'h vida un llarg tant guarro i rostollro. Quan va pujar la rosita, que gairebé em mata, em curro un flanqueig per retornar a la via... i tranki!! Roca cutre a matar, terra que s'enfonsaava al pas, improtegible. Pobreta Rosa, sabia que quan arribés a la R igual no em parlaria en un mes. Quina carona... pobreta. S'ho va passar fatal però ara ja encarrilàvem les xemeneies de la via. Que la veritat, són prou guapes. Marca de la casa. I au, ja som d'alt. Cuits i cap a casa!

I aquest dimarts... mais Montrebei. Impressionant! Avui anem el Saumi i jo. L'enredo per fer una via així normaleta, no massa tonyinera. Ens n'anem a "Le fil d'Ariadne". A mi aquesta línia ja em cridava junt amb la Náufragos de quan vaig fer la via del "Pakistaní returns". El començament és bastant matojerillo i amb algun tram de roca no massa bona. A mesura que van passant els metres al meu compi cada cop li fa menys pinya. Però jo penso per dins: "si haguessis anat a la regard..." Fins que arribem al bacallà. El llarg d'antologia: un díedre de 6a asbolutament net i difícil de protegir. Com he disfrutat por dios! La resta de la via va succeint sistemes de diedres, així romanticots, fins arribar a un llarg de placa sobervi. Roca prou bona, amb sortideta d'ambient amb roca cutrilla i con repisa llamadora. Com me mola! També he forçat l'A1 en lliure i ha caigut el rotpunkt. Marca 6b però jo crec que és un 6c ben bo. Vaja, al menys m'ha semblat més difícil que altres 6b's que he escalat a Montrebei. En resum, una via super bonica i recomanable. Tot i que els hem dut, no cal portar pitons. Amb jeta sempre es surt de tot arreu.

Montrebei forever!

"Infierno de cobardes" A4/5c. Artificial extrem a Roques de Benet

La història comença el dia que em va caure a les mans el llibre del Paca. Des de que tinc la guia de Ports tinc repassades totes les vies pam a pam. Pero va ser a l'obrir una pàgina del llibre del Pakistaní quan lleigeixo amb entusiasme... "Infierno de cobardes". Inmediatament vaig pensar: "una via amb aquest nom, per les persones per les que ha estat oberta i el lloc on està oberta, només pot ser bona que t'hi cagues!". Després d'anar fent artificialillos pel Montsec, Mussara i altres puestos ja era l'hora de la veritat. Havia decidit que era el moment de començar a escalar un via de llegenda. Una d'aquestes vies que no es repeteixen perqué estan envoltades de mites i fantasmes, i perqué, no ens enganyem, és un via difícil. Sobretot una via del Kike Ortuño i l'Alex Estela, amb segell "ganxets".

El Kike. Jo no vaig tenir l'oportunitat de conèixer-lo, i m'hagués agradat haver pogut escalar amb ell algun dia, amb un del meu poble. Sempre he pensat que la millor forma de conèixer-lo seria escalant una de les seves vies. Estava super motivat per fer una via del "Jefe dels Ports". L'ètica, la tècnica i el valor unides en una persona. Doncs a això hem vingut!

Un bon dia li vaig comentar al meu amic "Pelut" i li vaig començar a inflar el cap. Desseguida el vaig convèncer quan fotiem 4 birres al Cirera. Podriem fer la 1a integral de la via i la 2a repe des de l'any 97. Tansols tenia intents i una repe del Paca en solitari.

Doncs au, carretera i manta. Cap a Horta de Sant Joan.

Les Roques de Benet són desafiants, verticals, tètriques, inmenses, precioses. Quan vam arribar a peu de via ens vam quedar glaçats del vertical i llisa que era la paret que haviem d'escalar (el cap de gos). Vam veure clar que no tindríem cap mena de problema amb els petates.

Vaya paredón! Roca crocanti a matar, fang, llastres. Fuaaaahh, com mola!!

El següent dia ja anem a escalar. Ens llevem relativament d'hora. Vam calcular que teníem 4 dies on l'estratègia a seguir seria la d'escalar 2 llargs per dia i l'últim dia fer l'últim llarg i baixar, ja que hi han 7 llargs. Perfer aquest tipus de vies ja ho has de dur tot una mica planificat després ja et pots sortir una mica més o menys del guió.

I comença el festival. Lo millor de tot és l'aproximació, un lujazo. Mig minut! (però ja ho pagaríem...)

Li començo jo el qer llarg d'A3+. El ninot del meu compi va i em lliga a l'arbre de tal forma com si anés en una mena de solitari assistit. Vaya tela!

Això si, naltros sempre pensat en el medi. Que no s'ens digui, ara que la cosa està sensible.

Me n'adono que això són paraules majors. La roca és prou bona tot i que travesses alguns trams de roca crocanti. En el llarg em salta un ganxo i se m'arrenca un plom. Dos sustillos que em fan posar la patata a 100. La cosa va de puntes de pitó, falcatges i força ploms xicle. Ambientazo. Les R's són justetes: 2 spits rovelladets, a reforçar.

Després d'unes 4 o 5 hores acabo el llarg que, al damunt, és el meu primer A3+. Iuhuuuu!!

El David desmonta el llarg i ja es prepara psicològicament pel bacallà. Les 2 tirades curtes d'A4. Teòricament el bacallà de la via està concentrat als 3 primers llargs però el conte s'acaba escrivint d'una altra forma al final... Però poc a poc ja anem veient de que anava el rollo. Rollo infernal!!

Eren primers de maig quan vam escalar aquesta via i el dia ja començava a allargar. Llavors el David sorprenentment escala prou ràpid el seu llarg d'A4 i li sembla força més fàcil que el primer. A ell li ha semblat que no era A4. A mi tampoc la veritat.

Desmontem el llarg rapidíssim i encara es prou d'hora i el jefe decideix tirar-li fins on pugui del 3er llarg que teòricament marca 35 metres.

Va prou ràpid però la nit ens està pillant. El Pelut veu un spit a 3 metres damunt seu i no ens quadra gaire ja que les 2 tirades d'A4 són completament netes. Senzillament ens anem trobant restos de falquetes i algun plom de via trencat i tal i qual. Al final el David decideix fe una mena d'instalació precarity per poder-se baixar fins a R2.

Ens mirem la ressenya mil vegades. Ell ha escalat uns 18 metres i tres més amunt hi ha un spit. Pensem que algun dels repetidors li ha cascat un spit o senzillament que la ressenya està malament. Ho sabriem demà. Plantem l'hamaca i passem una nit agradable en la més absoluta verticalitat i tranquilitat. Ens fa unes nits força agradables tot i que duem el toldo per si de cas.

L'endemà ens llevem i comencem l'activitat. No anem amb massa pressa. I algú fa una serie de descobriments... Es que el Kletterer és una caja de sorpresas...

Després d'esmorzar i fer el ruc ens posem manos a la obra. El maskina juma el llarg i el continua. Per la nostra sorpresa... ens haviem quedat a 2 metres del R3. Jolin, quin desquadre. Doncs mira millor. Acabavem de guanyar una llarg en el segon dia d'ascensió.

El Paca ens havia advertit que aquest llarg que venia era força difícil i entretingut. Així ho va ser que vam estar pràcticament tot el dia per fer-lo. És van viure uns quants moments de màxima tensió i vibrazzionne!

Doncs si senyor, ole quin llarg s'havia currat el David. Teòricament era dels més fàcils (A3) i va resultar més complicat que les tirades d'A4. Com s'enten?? Doncs no s'enten. Quina agonia!

Les hores van passant, la gent també per sota.

Tot s'ha de dir. Anàvem força ben equipats alimentàriament. Material bàsic de Big Wall: Franziskaners, huesitos, nubes, formatget, ibèrics, coles, estofat, tortillitas de patates, etc, etc... Mig petate de menjar! Això ho va ressentir la meva butxaca uns quants dies.

Després de desmontar el 4rt llarg ja era molt tard. Però em vaig mirar la topo i ens venia un llarg d'A1+/5c d'un 35 metres. Vaig agafar 4 claus i fissurers i vaig decidir que encara tenia temps. Aparentment no semblava difícil. Després va resultar que també era un llarg trampa. Aquí he vibrat com mai a la vida. Les sortides en lliure amb roca cutre a matar amb les repisetes i els sartenazos em van fer aplicar com mai a la vida. La veritat es que vaig arribar bastant taquicàrdic a la R i de nit. Ara si que haviem acabat la jornada. La R la vam muntar abaix, ja que hi havia una repiseta genial on sopariem de puta mare.

Feia molt bon temps. No corria gens l'aire. Avui tocava festín. Estofat d'arroç, birretes i heavy metal in the vertikal! Ja ens ho haviem guanyat de sobres.

Ens llevem i ja ens n'anavem al 3er dia d'escalada i les coses ens estaven anant prou bé. Escalàvem força ràpid i amb bastanta tranquilitat. Quin despertar més autèntic i energètic, ni en els meus millors somnis.

Despertar extrrrrreeemo en la hamacaaaa... I want out!!!

Com cada dia tocava posar una mica d'ordre a la reunió. Perque amb la de runa que portavem només hagués faltat això.

Etem en el 3er dia d'ascensió i tot apunta cap a la victòria. Ens queden dos llargs: un d'A3 de 50m i un altre d'A3/Ae/5b d'uns 45m. Comença el David i ja molt desseguida comença a vibrar bastant. De fet no l'havia vist vibrar mai tant. La cosa va força lenta. Molts falcatges difícils, roca força dolenta, una tirada llarguíssima, molts ploms, ganxejos vibrantes. Després d'unes 6 o 7 hores acaba el llarg. Està força extenuat. El primer que em diu es que amb diferència és el llarg més difícil de tota la via. En alguns moments es palpava la tragedia. Quin llarg deu meu!

De tant en tant va caient algun pedrot pel meu voltant. I les úniques paraules que sento cada 2 minuts és... "Estoy vibrando massimo".

Aquí hi ha molt de currele.

Quan recupero el llarg me n'adono del peaço llarg que s'ha currat el peça. Flipa bitxo! Esto està lleno de plomooooss xiiicleeeee!!

La veritat és que aquest llarg ja ens ha deixat bastant destruits als dos. Ja portem un còmput d'hores bastant elevat. La penùltima reunió deixa bastant que desitjar. Queda molt poc temps i jo començo a estar una mica fins la polla. Li tiro jo a l'últim llar d'A3 on a d'alt hi ha Ae i ja la tant desitjada sortida en lliure i el cim. Mirant el rellotge ens queda super poc temps, la cosa va lenta fins que arribo als spits. Peró volem sortir per d'alt. la penúltima R era una merda com per montar l'hamaca. Les presses em fan fer prendre decisions ràpides. En un moment, després de fer uns ganxeos em trobo un plom de via bastant atropellat i decideixo no canviar-lo. L'infortuni em va assenyalar i la paret em va escupir! Fuaaaaaaaaa, vaya subidón! Vuelo de 15 metres i li trenco els pantalons al meu compi del saque. La patata va a dosmil per hora. Retorno a la feina i consegueixo arribar a l'últim spit. Ara toca sortir en lliure, però tranki. Faig el primer pas i patapam. Es trenca un canto i torno a sacar. Trec el frontal i començo a plomejar fins que puc tornar a sortir en lliure. Una travessa horitzontal super exposada, molta vibrazzionne i per fi, per fi!!! Arribo a la R. No m'ho puc creure. Estic extenuat. Crec que en la meva vida he vibrat tant. Tinc una set brutal. Només desitjo que el petate arribi d'alt junt amb el meu compi.



Ara si, ara em començo a creure que ho hem aconseguit. Si senyor. En aquest moments em sento l'home més feliç de la terra. Entre porteig i porteig truco a la persona que més m'ha motivat a escalar això: "Ei albert, que som a d'alt, que ho hem aconseguit"

Ara si que podem sopar tranquils, fotrens una birra com uns jefes!! I assaborir aquests moments de glòria. Un bivac estelar a d'alt del cim del Cap de Gos. Increíble!!

Ens llevem l'endemà amb una caloreta considerable. Ara hem de preparar el descens. Encara no s'ha acabat la via. Ara realment és on comença el nostre calvari. Comencem a mourens a les 8 del matí. Rapelem del cap de gos els petates, que ja va ser prou divertit. I ara que?? Cap on hem d'anar? ARa el descens es comença a convertir en un drama. Comencem a baixar per un caminet equivocat. La runa que portem a les esquenes és inhumana. Intentem trobar uns ràpels que maracava a la guia que tampoc existeixen. L'única opció es fotres el palizon i tirar a munt capa al cimn de Roques de Benet.

Fuaaaaah! Jo em volia suicidar. Després de mil milons de portejos, osties vàries, moments de defalliment... al cap de 9 hores arribem a baix al cotxe. Ara si, ara si!! Ja podem anar al Grau a inflar-nos a birres.

Ara si que haviem sortit de l'infern. Ara si que ja se que és una via del "Jefe".

Això va dedicat al "Jefe dels Ports", donde quiera que estés!!

Deutsch Weihnacht Abendessen bis Mescalina

Tot comença quan els meus compis del cole proposen de fer el sopar de classe. Jo com a delegat m'he de preocupar d'anar a buscar un restaurant. Ja ves, que jo no hi vaig mai a sopar fora. Al final aquest divendres passat soparet del cole...

Die Deustch Unterricht Schüler...

Die Kollegen

La Cornudellenca i la Palauanglesolina... Sehr schöne Frauen!

(*les he de tenir contentes que sinó no em passen els apunts quan vinc de trepar i arribo tard a classe... jeee jeee...)

Doncs la cosa se m'en va de les mans i el destí ja està escrit. Arrivo a casa a les cinc del matí bastant tou. Riiiiing riiiing riiing!! Merda ja ha sonat el despertador??? Por dios!!

Estic fet calderilla!! Pobret Marc, no sap la que li espera.... aguantar-me a mi 400m resacós... uiiii....Sort que anem a fer una via amb xapes i compromís zero. Quin descans...

Arribem a Terradets i vengah! Tot i lo cuit que estic encara m'aguanto. La via és molt bona, però entre apreton i apreton em venen unes arcades... buffff... quin patir.

De moment van caient els "rotpunkts" fins que les aracades i el cansament són més grans cada cop.

El 7a ja ens deix cuits als dos i a mi en especial. Arribem a la feixa i em sap greu pel Marc que està tot motivat però el menda lerenda com faci un llarg més a l'igual els hi faig una compota allí mateix. Au doncs, cap a casa que el llit ja està ben aguanyat! Llàstima de no acabar la via perque és un autèntic festival de regletes.

No se si voldrà anar a trepar mai més amb mi... ho sento Marc... són les conseqüencies de buscar el "rotpunkt" in the night!

Vibrrrando en solitari al Pilar del Segre

Ja fa dies que em venia de gust anar a fer una solitària, ja tocava. I més aquesta setmana que estava bastant desmotivat i associal. L'objectiu en part era anar a provar noves tècniques i noves situacions en les que no m'havia trobat mai, per que no em pillin per sorpresa en les properes obertures en solitari. Soc del parer que les coses s'han de provar in situ: Si pilles et deonen pel cul i així n'aprens per la propera. Allò de... "sarna con gusto no pica".

Doncs m'en vaig cap al Pilar dels Segre que possiblement deu ser dels pocs llocs del Montsec que després de les nevades s'hi pugui escalar. I de collons!

Objectiu del viatge: escalar en solitari una via molt extraplomada i com rapelar el llarg per poder desmontar-lo.

Al final la via triada és "Mi primer amor" que ja havia escalat i tampoc cal fotre'm en un percalazo per nar a fer experiments. Els llargs són d'un artificial molt fàcil i molt divertits, ideal per començar.

Doncs la veritat es que rapelar amb tot el desplom que hi ha és brutal, ara m'he enganxat més al buit. Buaaaah, quin subidón! He estat a punt de liar-la per no donar-me prou estàtica però bé. Un exitazo en les operacions. Uaaah, però quina sensació més guapa, i més quan vas sol.

La sensació de buit és suprema.

L'únic pal (o no) és que has de tornar a escalar el llarg. Com que desploma tant no és pot jumar.

Buff, quina pallissa noi! Ole tus huevos "Pakisataní" i tots els que foten artifo de dificultat en solitari. La meva eterna admiració! Gràcies a "l'home braç" i a l'albert "ganxets" que apadrinan un kletter por un friend al dia.

La veritat, el que mola d'anar sol és que el teu company no és rajarà de tirar el següent llarg, jeee jee jeee!

"Secreta vida" a la Roca dreta de les Valls

Feia tres milions d'anys que volia fer aquesta via. No se per quina raó a tothom que li deia li feia por de anar-hi. Sort que un bon dia vaig conèixer al Saumi i sempre l'acabo enganyat per aquests "menesteres". No fa un dia espatarrant i tinc dubtes de portar el gore o no. Sort! Que el vaig agafar!



Fa una rasca considerable, xispeja i fa airet. Però ens hi posem igaul. Començo am el 1er llarg de 6c+ en fred i molt fred i ja tinc prou feina per arribar a la R. Espero que un altre dia amb més caloreta em surti pim pam. Ara toca el llarg selectiu de la via, que no us penseu que és el primer... El Txakal i el Saumi, després del bajón del cap de setmana anterior li donen un segon pegue. I amb l'orgull ben alt el manel s'el treu pim pam. La veritat és que aquest el llarg és força selectiu. Hi han pinyazos estratosfèrics. No es broma que si casu avans de la 3era xapa deus passar apropet del terra. Mola!



La resta de llargs són preciosos, la qualitat de la roca és exel·lent, sort d'això. Cada cop fa més fred però també anem més rapidets i no dona tant de tmps a refreda-se.



S'ha d'anar una mica "altantín" amb l'últim llarg on hi ha força troços amb roca mediocre, però està molt xapat. També té el seu que, no us escaquegeu pel de la KRT, perqué també té la seva gràcia.

Per fi arribem d'alt on ja la cosa deixa de xispejar per passar a un diàmetre de gota una mica més gran. Uuuuuiiiii que justitooooo...

Ahí estan els tres mendrugos. Quina via més bona, m'encanten aquestes vies que s'han d'escalar.

De col·leccionisme pels Ports: "Nobleza Baturra" i "Cuirassat Potemkin"

Al final em va saber greu no anar a Canalda aquest cap de setmana, però el cert es que ara estic bastant fanàtic i tenia unes ganes de trepar desproporcionades.
Al final quedem al bar Grau amb el Saumi, Txakal, l'home braç i el menda. Sortint de Reus ja està plovent però veig una clariana a lo lluny que cau damunt dels Ports. I em dic, no pot ser que tinguem tanta sort! Doncs arribem a Horta de Sant Joan i patapam, solaken!!

Avui li toca triar al Pep, així fem un dia light i un altre dia tonyina. Em proposa una via que fa temps que tinc ganes de fer. La "Nobleza Baturra" una via no apta pels amants de l'escalada segura. Signada pel segell del mestre Armand a l'any 88. Al Pep li feia gracia i cangueli a la vegada el tram amb 3 passos de ganxo del 1er llarg i el tema de dur claus.
Comencem amb el 1er llarg d'Ae/A1 on els burins estan romantiquíssims. Sort que no es fan gaire aquestes vies sinó ja estarien trencats. Passos molt llargs i després 3 passos de ganxo per arribar a burins. Molt autèntic, vibres tant com en un A3 amb aquells burins. El Pep fa el sue primer pas de ganxo de la seva vida i també s'ho vibra bastant. I aixó que anava de segon, jee jee jeee!!
Aquí ja comença el diedraken tope clàssic. Es caracteritza per passos molt atlètics, sovint de difícil protecció, amb xemeneies i algun tram de roca justeta o dolenta. L'ambient a la via és molt guapo. Als dos llargs de Vè t'has d'aplicar bastant si no vols fer vols estratosfèrics. Per d'alt hi ha algun tram amb possibles caigudes sobre repisa. No és una via de broma com nosaltres ens pensavem. Però és molt guapa. Recomanable pels amants dels diedres i xemeneies romàntiques.
Al final arribem a d'alt de nit i sense frontals. Si senyor!! Però havent disfrutat molt i amb el plantejament que tardarem una estoneta a baixar. Després d'unes quantes embarcades ens venen a buscar el Manel i el Txakal, tope de rescat. Sort d'ells!! Moltes gràcies.

A Horta ens n'anem a sopar amb una penyeta i els 4 mendrugos. Ens n'anem de visita al Pub d'Horta en recomanació del Llorenç. Uns paxaranets i au, a sobar-la que demà ens hi haurem d'esforçar.

L'endemà fa més bo encara tot i que ens llevem una mica cuits. Jo volia anar a fer la "Rapinyaires", via de vibrazzionne signada per l'Albert i el Kike. L'home braç no està massa motivat i jo estic cuitet com per tornar a cascar-me la via tota de primer sense relax possible com el dia anterior, i menys en una via amb llargs expo de 6b. Ens decidim per la "Cuirassat Potemkin". En principi havia de ser una via facileta de 6a+, equipadeta, ràpida i sense massa patiments. Començo i resulta que el 1er llarg bastant selectiu és bastant exposadet, amb roca a mirar i difícil. En aquest llarg em trobo restes de 3 abandonaments diferents, que no m'extranyen gens: Bagues, moscates, mallons... Botín de guerra. I ja veig de quin pal anirà la via. En els llargs fàcils evidentment no hi ha res. Vas de reunió a reunió. Si et busques la vida i hi has pensat en dur-los pots posar algun alien o algun pont de roca rebuscat per no rodolar paret avall. La r0ca es crostosa en alguns trams donant-li ambientillo al tema. L'últim llarg té un pinyazo estratòsfèric sortint de la reunió encara que amb serenitat es pot fer bé.
La veritat es que la via té massa exposició pel tipus de persones que els hi agaradaria fer aquest tipus de via on el 1er llarg es 6a+(molt selectiu) però la resta es IV i Vè. També m'agrada molt el concepte de via "equipada" que surt a la guia de Els Ports Rock. Com que no es pot posar res és equipada. Jee jee jeee!! La via té trams guapos però t'en menges bastants de rostolleros. Per a coleccionistes sense escrúpuls. Però al final ens ho vam passar divertit tot i que la neu ens estava amenaçant feia estona.

Per cert:

Ha desaparegut la nova llibreta de piades que hi havia al Bar Grau. Si algú l'ha pres per algun motiu que la torni. Això és història viva de la nostra afició. L'antiga ja no tenia més fulls i el Pelut n'hi va deixar una de nova per poder continuar piant. Espero que la nova que duré no desaparegui.

Gràcies.

Desafiant el fred a la "Taca de Romesco"

El dijous passat quedem en Saumi i jo per anar a Vilanova de Meià. És on creiem que amb la rasca que fa podrem escalar mínimament. La veritat es que retrassament el moment lo màxim possible i ens n'anem a cal Cirera a fer l'esmorzar tranquilament. Cap allà a les 11 i pico ens posem el budrier i ens n'anem a la paret. La veritat es que ens ha costat trobar una via que no haguèssim fet tots dos. I pam: "la taca de romesco".

Quan se n'enteri el Jordi em matarà però jo no hi vaig pensar fins quan ja estava penjat a la via. Ho sento bou, la "Femme Fatale" està doblement reservada per tu. Mil disculpes!!

Començo jo els 2 primers llarg empalamts on ja es veu de quin pal va la via. Això realment és escalar, quina roca més bona i quins moviments. I tambés s'ha d'escalar entre xapa i xapa tot i que en cap moment esn exposat, si obligat.

La roca ofereix un munt de textures. la que més em va agradar es l'entrada a la 2a reunió on hi ha un festival de regletes i gotes d'aigua acollonants!

Aquí a Vilanova he arribat a la conclusió que els Vès i els VIès son exactament iguals. Tan pots encadenar un 6c com pillar en un 6a. Aquesta via m'ha agradat moltíssim i l'hem feta lleugerets en 3 horetes ja que la fresca ens apretava una mica.

Com diria en Kurt A.: "Cálcarrio de prímera cálidad". Baixem cap al cotxe i cap al cole a aguantar el temporal!