Aritjol, nou sector d'escalada a la Mussara

Bé, després d'un any que vam començar. En Jordi T. i jo, donem per concluit l'equipament del sector Aritjol. En total hi ha 35 vies de tots els graus, on predomina l'escalada en fissures i el grau mitjà. Hi ha un conjunt de 4-5 vies que encara estan per graduar, bé, això ja els hi deiexem a els maquinilles. La roca és un calcari exel·lent, típic de la Mussara. A l'hivern és sector de tarda i a l'estiu sector de matí. Si cliqueu aquí us podreu baixar l'accés (8') i les ressenyes.

Esperem que ho disfruteu!

Jeronimoooo!!!

I lo bé que ens ho passem. I si no pregunteu-li al meu amic lloretang! Això si que és "massima vibrazzionne"... Encara riem ara.

Quin gran dia!

Qui ho havia de dir! Ara farà vora quatre anys que vaig començar a enfilar-me per aquelles parets. El dia de Nadal del 2003, quin gran dia! No us podeu imaginar l'important que va ser aquell dia per a mi. Sovint penso en com canvia la vida en un instant, en aquell instant. La veritat es que crec que soc un paio molt afortunat, em sorprenc de tot el que es pot arribar a guanyar en un dia. Una vida, els millors amics, el món i milers de desitjos. Crec que no puc demanar gaires coses més. Bé, si, una cosa molt important, que tot això em duri per sempre més.
Ja han passat quatre anys, i ara, les muntanyes que em van criar com a escalador s'ofereixen perque deixi el meu segell. Que agrait els estic quan hi vaig.
M'ha estat difícil trobar un moment, de tant bons, des d'ençà. Però tinc clar que un dels dies més feliços de la meva vida va ser aquest. Roques de benet al fons, una brisa de tarda, una bona escalada i la meva nineta. Si realment existeix el cel, desitjo que sigui així. I com que no n'estic segur que n'hi hagi, tansols, busco que la meva vida sigui com la desitjo i somio. Una gran escalada, a una gran paret, amb els millors companys de cordada i amb el cim al que tot escalador vol arribar. Un cim ple d'èxit i alegria, d'amor i de benestar. Aquesta és la millor recompensa per lluitar cada dia! I cada dia penso el mateix, "d'aquesta via no em vull baixar"!

Ia Rave del Cargol a Vilanova de Meià

Com que som una penya ben parida... decidim fer una festa. És reuneix el comité a Arbolí i vengah! Crònica de la primera Rave del Cargol:

Com es monta una festa? Doncs crides a una colla de trepairesalpinistes motivats i ja està: la penya.

I en tota festa per donar ambientillo que falta? Correcte, música:

"hey girls, hey boys, superstar djs, here we go!"

Ambiente alpino que no falti!

Bé, i sempre com no... Fer passar la ressaka com es pugui.

Ja estem preparant la següent, no sigueu ansiosos!

No bolts no fear

D'això en dic jo fer escola! Us enrecordeu quan ereu petits que no tenieu por de res? Sembla mentida, a mesura que nem creixent ens venen més canguelis... Bé, aveure si aquesta nena algun dia creix i ens monta les vies i ens du a la Walker!

La meva escaladora preferida!

Tots em crescut veient dibuixos i pel·lícules de superherois, aquells que ens transmeten energia, voluntat, força, valor, ... Aquells als que imitem i dibuixen el llenç de la nostra vida. Els escaladors també tenim els nostres superherois. Molts rendeixen tribut a personatges com el Hubber, la Lynn Hill, el Cassin o la Catehrine Destivelle, però jo tinc la meva heroina particular. D'ella he aprés moltes coses, de fet també és una de les meves mentores, d'entre elles: l'elegància del moviment, la serenitat però sobretot, l'humiltat. Perque aquests cims que ens envolten són més grans que nosaltres però el nostres desigs de conquerir-los són encara més grans que ells. Per això els hem de respectar solemnes.
Gràcies Martona! Tu també formes part d'aquest petit escalador que soc ara. Bon boyage mon amie!!

Efecte "Sambari nai"!

Crònica del meu primer big-wall: -Kletter, nem a fer la sambari nai?? -I vengah!

Éhto der bic güal éh mu duro!

1er dia> Doncs, el Pelut i jo, petates cap amunt, com pesen punyeteros. Material emprat: tot tipus de pitons, 35 ploms, ganxos, friends, aliens, falquetes, hamaca, guíndola, ... Doncs estem a Vilanova de Meià, davant la imponent Roca del Arcs que tantes vegades he escalat. Comencem a escalar, clinc, clanc, clinc, clanc. Comença la aventura, hores, passen moltes hores i fem un llarg de 35metres...

2on dia> Al final em familiaritzo amb la ràdio... Pim, pum, pim, pum, zas! Al lloro! Clinc clanc. Fem 3 llargs en 13 hores i ha arribat el moment tan desitjat. L'hamaca, la truiteta de patates, la franziscaner, els doritos, l'embotit ibèric i guarrades vàries. Això si que és escalar! A dormir amb el pati. I es posa a ploure. Quin remei.

3er dia> L'endemà ja toca free climb, molt free! Canya regletera, desploms vilanoveros i ja som a d'alt. Èxit rotund! Quina il·lusió, quina pallissa, però quina satisfacció!

Sambarinaaaaaaaii!!!

Tots tenim un mestre i mentor

Ai, ai, ai!! Que durs que són els començaments. Aquells 4rts que semblen 8a's, aquells tascons tan mal posats, aquelles embarcades còsmiques a la paret. Que seriem sense els nostres "mestres i mentors", sense els nostres "padowans"?
-Carles, que no veus que no es per aquí...
-Vols dir Joan... no ho veig clar...
-Au, no tinguis por que aquest friend aguanta.
-Al lloro eh... brrrr... vaig...
-Ànims xabal que ja ho tens!!
En sec levites, fas el pas, i au. Aquí rendeixo homeantge al meu padowan. Per cert, l'alumne encara no ha superat al mestre, i mira que m'hi esforço... Salut Joan!!

Ambiente massimo, massima vibrazzione!!

No us heu parat mai a preguntar-vos per què sou alpinistes o escaladors? Amb el que cansa caminar, passar fred i gana, dormir malament, passar por en un llarg de Vè amb "roca mediocre típica de caranorte" o quan et mires aquell burí rovellat que està a 15 metres...
I jo per què soc escalador?
Que supera la birra fresca al bar després de fer un viote my friend, compartir llarg a llarg l'esforç amb el teu company de cordada, estar en aquella respisa o "nide d'aguiles" amb un pati de déu... ? Això és "l'ambiente massimo, la massima vibrazzione", el que ens fa viure la vida amb ganes de treure-li el suc fins a l'última gota. Perque per a mi cada escalada és una festa...
la millor festa!

Sant tornem-hi!!

Doncs ja hi som un altre cop. Els misteris de l'informàtica van fer desaparèixer el meu antic blog. Però bé, diuen que "mala hierba nunca muere". Això és la kletterer resurrection!