diumenge, 1 de febrer del 2009

"Infierno de cobardes" A4/5c. Artificial extrem a Roques de Benet

La història comença el dia que em va caure a les mans el llibre del Paca. Des de que tinc la guia de Ports tinc repassades totes les vies pam a pam. Pero va ser a l'obrir una pàgina del llibre del Pakistaní quan lleigeixo amb entusiasme... "Infierno de cobardes". Inmediatament vaig pensar: "una via amb aquest nom, per les persones per les que ha estat oberta i el lloc on està oberta, només pot ser bona que t'hi cagues!". Després d'anar fent artificialillos pel Montsec, Mussara i altres puestos ja era l'hora de la veritat. Havia decidit que era el moment de començar a escalar un via de llegenda. Una d'aquestes vies que no es repeteixen perqué estan envoltades de mites i fantasmes, i perqué, no ens enganyem, és un via difícil. Sobretot una via del Kike Ortuño i l'Alex Estela, amb segell "ganxets".


El Kike. Jo no vaig tenir l'oportunitat de conèixer-lo, i m'hagués agradat haver pogut escalar amb ell algun dia, amb un del meu poble. Sempre he pensat que la millor forma de conèixer-lo seria escalant una de les seves vies. Estava super motivat per fer una via del "Jefe dels Ports". L'ètica, la tècnica i el valor unides en una persona. Doncs a això hem vingut!

Un bon dia li vaig comentar al meu amic "Pelut" i li vaig començar a inflar el cap. Desseguida el vaig convèncer quan fotiem 4 birres al Cirera. Podriem fer la 1a integral de la via i la 2a repe des de l'any 97. Tansols tenia intents i una repe del Paca en solitari.


Doncs au, carretera i manta. Cap a Horta de Sant Joan.

Les Roques de Benet són desafiants, verticals, tètriques, inmenses, precioses. Quan vam arribar a peu de via ens vam quedar glaçats del vertical i llisa que era la paret que haviem d'escalar (el cap de gos). Vam veure clar que no tindríem cap mena de problema amb els petates.





Vaya paredón! Roca crocanti a matar, fang, llastres. Fuaaaahh, com mola!!



El següent dia ja anem a escalar. Ens llevem relativament d'hora. Vam calcular que teníem 4 dies on l'estratègia a seguir seria la d'escalar 2 llargs per dia i l'últim dia fer l'últim llarg i baixar, ja que hi han 7 llargs. Perfer aquest tipus de vies ja ho has de dur tot una mica planificat després ja et pots sortir una mica més o menys del guió.



I comença el festival. Lo millor de tot és l'aproximació, un lujazo. Mig minut! (però ja ho pagaríem...)



Li començo jo el qer llarg d'A3+. El ninot del meu compi va i em lliga a l'arbre de tal forma com si anés en una mena de solitari assistit. Vaya tela!
Això si, naltros sempre pensat en el medi. Que no s'ens digui, ara que la cosa està sensible.


Me n'adono que això són paraules majors. La roca és prou bona tot i que travesses alguns trams de roca crocanti. En el llarg em salta un ganxo i se m'arrenca un plom. Dos sustillos que em fan posar la patata a 100. La cosa va de puntes de pitó, falcatges i força ploms xicle. Ambientazo. Les R's són justetes: 2 spits rovelladets, a reforçar.


Després d'unes 4 o 5 hores acabo el llarg que, al damunt, és el meu primer A3+. Iuhuuuu!!



El David desmonta el llarg i ja es prepara psicològicament pel bacallà. Les 2 tirades curtes d'A4. Teòricament el bacallà de la via està concentrat als 3 primers llargs però el conte s'acaba escrivint d'una altra forma al final... Però poc a poc ja anem veient de que anava el rollo. Rollo infernal!!


Eren primers de maig quan vam escalar aquesta via i el dia ja començava a allargar. Llavors el David sorprenentment escala prou ràpid el seu llarg d'A4 i li sembla força més fàcil que el primer. A ell li ha semblat que no era A4. A mi tampoc la veritat.



Desmontem el llarg rapidíssim i encara es prou d'hora i el jefe decideix tirar-li fins on pugui del 3er llarg que teòricament marca 35 metres.



Va prou ràpid però la nit ens està pillant. El Pelut veu un spit a 3 metres damunt seu i no ens quadra gaire ja que les 2 tirades d'A4 són completament netes. Senzillament ens anem trobant restos de falquetes i algun plom de via trencat i tal i qual. Al final el David decideix fe una mena d'instalació precarity per poder-se baixar fins a R2.



Ens mirem la ressenya mil vegades. Ell ha escalat uns 18 metres i tres més amunt hi ha un spit. Pensem que algun dels repetidors li ha cascat un spit o senzillament que la ressenya està malament. Ho sabriem demà. Plantem l'hamaca i passem una nit agradable en la més absoluta verticalitat i tranquilitat. Ens fa unes nits força agradables tot i que duem el toldo per si de cas.



L'endemà ens llevem i comencem l'activitat. No anem amb massa pressa. I algú fa una serie de descobriments... Es que el Kletterer és una caja de sorpresas...


Després d'esmorzar i fer el ruc ens posem manos a la obra. El maskina juma el llarg i el continua. Per la nostra sorpresa... ens haviem quedat a 2 metres del R3. Jolin, quin desquadre. Doncs mira millor. Acabavem de guanyar una llarg en el segon dia d'ascensió.



El Paca ens havia advertit que aquest llarg que venia era força difícil i entretingut. Així ho va ser que vam estar pràcticament tot el dia per fer-lo. És van viure uns quants moments de màxima tensió i vibrazzionne!



Doncs si senyor, ole quin llarg s'havia currat el David. Teòricament era dels més fàcils (A3) i va resultar més complicat que les tirades d'A4. Com s'enten?? Doncs no s'enten. Quina agonia!



Les hores van passant, la gent també per sota.



Tot s'ha de dir. Anàvem força ben equipats alimentàriament. Material bàsic de Big Wall: Franziskaners, huesitos, nubes, formatget, ibèrics, coles, estofat, tortillitas de patates, etc, etc... Mig petate de menjar! Això ho va ressentir la meva butxaca uns quants dies.



Després de desmontar el 4rt llarg ja era molt tard. Però em vaig mirar la topo i ens venia un llarg d'A1+/5c d'un 35 metres. Vaig agafar 4 claus i fissurers i vaig decidir que encara tenia temps. Aparentment no semblava difícil. Després va resultar que també era un llarg trampa. Aquí he vibrat com mai a la vida. Les sortides en lliure amb roca cutre a matar amb les repisetes i els sartenazos em van fer aplicar com mai a la vida. La veritat es que vaig arribar bastant taquicàrdic a la R i de nit. Ara si que haviem acabat la jornada. La R la vam muntar abaix, ja que hi havia una repiseta genial on sopariem de puta mare.



Feia molt bon temps. No corria gens l'aire. Avui tocava festín. Estofat d'arroç, birretes i heavy metal in the vertikal! Ja ens ho haviem guanyat de sobres.



Ens llevem i ja ens n'anavem al 3er dia d'escalada i les coses ens estaven anant prou bé. Escalàvem força ràpid i amb bastanta tranquilitat. Quin despertar més autèntic i energètic, ni en els meus millors somnis.


Despertar extrrrrreeemo en la hamacaaaa... I want out!!!


Com cada dia tocava posar una mica d'ordre a la reunió. Perque amb la de runa que portavem només hagués faltat això.



Etem en el 3er dia d'ascensió i tot apunta cap a la victòria. Ens queden dos llargs: un d'A3 de 50m i un altre d'A3/Ae/5b d'uns 45m. Comença el David i ja molt desseguida comença a vibrar bastant. De fet no l'havia vist vibrar mai tant. La cosa va força lenta. Molts falcatges difícils, roca força dolenta, una tirada llarguíssima, molts ploms, ganxejos vibrantes. Després d'unes 6 o 7 hores acaba el llarg. Està força extenuat. El primer que em diu es que amb diferència és el llarg més difícil de tota la via. En alguns moments es palpava la tragedia. Quin llarg deu meu!



De tant en tant va caient algun pedrot pel meu voltant. I les úniques paraules que sento cada 2 minuts és... "Estoy vibrando massimo".



Aquí hi ha molt de currele.


Quan recupero el llarg me n'adono del peaço llarg que s'ha currat el peça. Flipa bitxo! Esto està lleno de plomooooss xiiicleeeee!!



La veritat és que aquest llarg ja ens ha deixat bastant destruits als dos. Ja portem un còmput d'hores bastant elevat. La penùltima reunió deixa bastant que desitjar. Queda molt poc temps i jo començo a estar una mica fins la polla. Li tiro jo a l'últim llar d'A3 on a d'alt hi ha Ae i ja la tant desitjada sortida en lliure i el cim. Mirant el rellotge ens queda super poc temps, la cosa va lenta fins que arribo als spits. Peró volem sortir per d'alt. la penúltima R era una merda com per montar l'hamaca. Les presses em fan fer prendre decisions ràpides. En un moment, després de fer uns ganxeos em trobo un plom de via bastant atropellat i decideixo no canviar-lo. L'infortuni em va assenyalar i la paret em va escupir! Fuaaaaaaaaa, vaya subidón! Vuelo de 15 metres i li trenco els pantalons al meu compi del saque. La patata va a dosmil per hora. Retorno a la feina i consegueixo arribar a l'últim spit. Ara toca sortir en lliure, però tranki. Faig el primer pas i patapam. Es trenca un canto i torno a sacar. Trec el frontal i començo a plomejar fins que puc tornar a sortir en lliure. Una travessa horitzontal super exposada, molta vibrazzionne i per fi, per fi!!! Arribo a la R. No m'ho puc creure. Estic extenuat. Crec que en la meva vida he vibrat tant. Tinc una set brutal. Només desitjo que el petate arribi d'alt junt amb el meu compi.



Ara si, ara em començo a creure que ho hem aconseguit. Si senyor. En aquest moments em sento l'home més feliç de la terra. Entre porteig i porteig truco a la persona que més m'ha motivat a escalar això: "Ei albert, que som a d'alt, que ho hem aconseguit"



Ara si que podem sopar tranquils, fotrens una birra com uns jefes!! I assaborir aquests moments de glòria. Un bivac estelar a d'alt del cim del Cap de Gos. Increíble!!


Ens llevem l'endemà amb una caloreta considerable. Ara hem de preparar el descens. Encara no s'ha acabat la via. Ara realment és on comença el nostre calvari. Comencem a mourens a les 8 del matí. Rapelem del cap de gos els petates, que ja va ser prou divertit. I ara que?? Cap on hem d'anar? ARa el descens es comença a convertir en un drama. Comencem a baixar per un caminet equivocat. La runa que portem a les esquenes és inhumana. Intentem trobar uns ràpels que maracava a la guia que tampoc existeixen. L'única opció es fotres el palizon i tirar a munt capa al cimn de Roques de Benet.


Fuaaaaah! Jo em volia suicidar. Després de mil milons de portejos, osties vàries, moments de defalliment... al cap de 9 hores arribem a baix al cotxe. Ara si, ara si!! Ja podem anar al Grau a inflar-nos a birres.
Ara si que haviem sortit de l'infern. Ara si que ja se que és una via del "Jefe".
Això va dedicat al "Jefe dels Ports", donde quiera que estés!!