dilluns, 31 de març del 2008

"Miramunda" a Montrebei

Aquest cap de setmana toca "comité"... Necessitavem un lloc per reunir-nos i jo, com smpre, vaig proposar Montrebei. L'objectiu no és ensí l'escalada o sigui que busquem vies faciletes i de relax per omplir el cap de setmana. Vaig proposar als meus compis d'anar a fer la "Miramunda", una via bastant nova del Paca que va pel tram més rostollero de la paret. Tot i que això no vol dir que la via ho sigui.



L'inici es fàcil de trobar. L'accés és el mateix que el per la Paül-Lalueza, un 30 metres a l'esquerra. Spit visible des de peu de via.



Els dos primers llargs són els més dificilets, però no gaire. No calen estreps, però si aneu justets de grau un tasconet i un pedal us aniran bé per fer el primer pas d'A1. No calen a la resta de la via.



La via va buscant els trams més nets de la paret fins arribar a un jardinet per enllaçar un sistema de xemeneies que et condueixen fins al cim.



La roca és exel·lent en tots els llargs, està equipada per a disfrutar i no passar por. Les R's estan equipades amb un o dos burins i 1 spit o arbres.




Aquí el Pep i jo fem un descanset a l'àrea de pícnic que hi ha a la R6. Així esperem als nostres compis que van algo més lents.



Els tres últims llargs són de xemeneia tope romàntica al més pur estil clàssic. Hi ha algun tram molt matojero (dur 'gafas de buceo') però es fa força bé.



La penúltima reunió i pot de piades no tene gens de desperdici. Molt autèntica però no penjaré cap foto. Val la pena anar-hi per veure-ho. Paca, ets el puto amo! Vaig riure molt quan hi vaig arribar.



Aquí teniu al Marcel en 3a posició tot arribat de Rjukan i amb els gats recent recauxutats.



Encabat ens n'anem a inflar-nos a birres i sopar. L'endemà amb la ressaka ens llevem tard i anem a fer una via a Cap del Ras així pim pam. L'esperò Badalona, una via de caire esportiu, amb roca força bona i molt equipada. Els primers llargs són guapos però la resta de la via perd interès, bé, com la majoria de vies de cap del ras.



Bé, l'objectiu del cap de setmana ja s'ha acomplert...

De vacances a Benidorm!



Doncs després de tres dies escalant seguit i sant tornem un altre cop. Dimecres truco al Jordi "ressenya" i li pregunto. On triomfarem aquest pont? A tot arreu plourà. Em diu que anem cap al Sud, cap a les terres de llevant. Jo sempre m'el crec i ens n'anem tres 'ganxets' i un 'riudomenc' cap a Benidorm, a la playukiiii!
Divendres aterricem a Gandia, al temple del frikie. Bufff, quin agovio! En la meva vida havia vist tanta gent per metre quadrat com allí. Les vies són molt bones però estan extremadament untades amb mantega.



L'endemà ens n'anem cap al Peñon d'Ifach. Em trobo als "kutre's" a Finestrat i em diuen que està restringida l'escalada a la cara Sud.
Bajón!
Total que ens n'anem a la Nord i decidim fer la "Pany". És una via bastant curiosa i amb algun tram bastant matojero. Escalada solsament apta per a romàntics i alpinistes que estiguin de vacances a Benidorm. Té tres trams bastant xulos a la par de d'alt i la entrada també té el seu morbo.



Aquí teniu a la Marta on leading! Que està pasant, no m'ho puc creure!



L'endemà, ja amb camapament base a Finestrat ens n'anem al Puig Campana a fer una via amb 'més roca'. Triem la Diedros Màgicos. Una via molt guapa de caire montrebeià, d'absoluta autoprotecció i amb una roca exel·lent. Imprescindible pels amants de els fissures i diedres, molt assequible. Però bé, al 6è llarg baixem de la via perqué potser no era una via massa de 'love climbing'. I sort d'això perqué tot just muntat el primer ràpel es posa a nevar. Osti, com li fot el canvi climàtic!



Aquella tarda després d'un aintensa sesió de birres al mític bar de Finestrat ens n'anem cap a Sella aveure 'que se cuec'. L'endemà ens llevem i ens trobem lo mateix que a Gandia: Gent i mantequilla a les parets. Quin orror! El Pep i jo ens n'anem a fer una via molt xul·la de tres llargs que es diu "Marion" V+. Tota equipada amb parabolts i reunions rapelables. On caldrien un parell de tascons per l'últim llarg però amb un parell d'ous s'arriba a la reunió sense més.



La roca al primer llarg és una fàbrica de 'mantequilla' però els dos últims llargs estan molt millor. Les formes de la roca són flipants i les gotes d'aigua donen molt de joc.



Aquí teniu "l'home braç capes i capes demúscul" fent les últimes apretadetes avans de marxar. La veritat es que ha esta un pont molt relaxant i divertit.

Després de 7 dies escalant non-stop... un parell de dies de descans i au, cap a Montrebei a fer coses de veritat.

Mussarejant avans del pont

L'altre dia em truca el Víctor 'xixarel·lo' per anar a fer una escapadeta a la Mussara. Em diu d'anar a fer esportiva però jo recondueixo el tema per anar a fer una vieta llarga. Jo se que ell és un alpin dels d'antes, crec que li sentarà aixó molt millor. Anem cap a la via 'entre boires', disfrutona ràpida de fer i de caire esportiu.



Doncs aquí teniu al xixrel·lo inflant-se els braços i la vena del front, però sempr amb un somriure. Dus morts!!



Alguna que altra tibadeta, trampa i tal, i ja som al cim! Au, ja podem anar a lrefu a fer birretes.



L'endemà anem amb la Rosa a fer la via Augusta per acabar de fer uns 'apanyus' i de baixada aprofitem per fer unes afotillos al Xavi i la Lidia que estaven fent la via "el preu d'un somni".



Doncs aquest és el Xavi fent l'espectacular i aeri últim llarg del preu d'un somni.



Au, ja hem acabat prou cuits i l'endemà cap a les terres de Llevant... Ja descansarem quan siguem vells!

dilluns, 17 de març del 2008

"Desequilibrio Hormonal" Torn 'free' a Montrebei.

Després de la tonyinada del cap de setmana passat, quedo amb el Manel i l'Oscar per fer una mica de free-climb-non-expansion a Montrebei. Finde passat de big wall a fondo penjant-se de tot, ara toca guanyar-se les garrofes o jugar-se les galetes, com li volgueu dir.

Arribem al prat de Sant Llorenç i tot just arriba un nano de barna que ja havia conegut aquí mateix, un dj resident. La nostra ressenya marcava que s'havien de dur 8 pitons i no s'ens acudeix res més que preguntar-li si calen pitons. Ja us imagineu la resposta: "que va, no en fan falta". Aquest es debia pensar que tots els de Reus som bons, i de bo realment només n'hi ha un. Total que tot feliços ens n'anem cap a la paret. El peu de via és molt evident. Està a uns 100 metres a la dreta de la canal de la GEDE, davant d'un mur vermell que es veu molt clar del pàrquing.

Arribem a peu de via, miro el diedraken de 6b+ i em demano d'obrir-lo, de fet ja estava bastant adjudicat avans de començar la via. De fet aquest és el tipus de llarg que m'agraden i que sempre espero trobar-me. Fissures netes i de tibar-li.

La veritat és que aquest llarg comença molt dur per ser el primer llarg, però és brutal. Ja veig de quin pal anirà la via:
"Hardcore-Moves-Montebeianos-Non-Expansion-In-This-Area-Y-Et-donaran-Pas-Cul-Si-Caus-Maldito-Cobarde".

Arriben aquells dos mendrugos a la reunió i li continuo el 2on llarg que comença amb un really hard move també. Canviem i continua en Saumi, llarg de V que tranqui també. El quart llarg li torna a tocar a en Saumi però arribo a la reunió, aixeco la mirada i veig aquella fissuraken vermella de 40 metres de 6b sense seguros i em començo a escorrer de gust. Li dic avere si em deixa obrir aquest llarg, l'enganyo una mica i li dic que li canvio perqué descansi el coco una estona. No m'ofereix gaire resistència i iuhuuuuuuuuu! Vengah ahí!!
Els primers passos són amb una roca justeta i no hi ha absolutament res a la vista en 20 metres. Ja veig que serà d'aquells llargs en que comences aracionar material a fondo i arribes a la reunió amb tots el friends. La fissura té uns passos increibles d'offwith i d'encastament a lo yanki. Hi ha un parell de pitons i un burí en mig del llarg en una zona on la roca és bastant discreta i molt difícil de protegir. Sort que duia un Cam del 4 'corredor' que va començar a 10 metres i va arribar a la reunió. Tope tècnic!

La via és tope aèria, i tota la estona veus lo tonyinera que és la via del costat "globeros en alaska" que està oberta de fa poc. Arribo a la R i em começo a mirar el següent llarg de 6b+ plaquero que li tocarà al meu compi, i penso... se las va a flipar!

La veritat es que estic super content d'haver encadenat aquest 6b aquí a Montrebei, el demés no compta per a mi. Aquí és on es guanyen les garrofes de veritat i on és curteix l'esperit. Al final arriben els dos i l'oscar deix anar el seu mític "això és molt dur, és dura aquesta via".

Veig que en Saumi està també prou motivat però una mica inquiet. Però surt com una fletxa de la reunió i fot un encadene de puta mare. Super sobrat! Com les gasten aquesta gent d'Almenar. Monta R, si allò pot tenir un nom i pugem els dos. Au tmabé li encadenem aquest 6b+ espectacular de placa amb roca exel·lent. Quin goig!

Pensant-se que ja haviem fet totes les dificultats de la via i que ja seri un passeig fins al cim... una merda. Com diu el Soldevila al seu llibre: "En aquesta via no s'ha de vendre la pell de l'ós avans d'haver-lo caçat". Ara ens venia tonyina de la bona. Només sortir de la R ja hi ha un hard move de 6a+ sobre la merda reunió que teniem triangulada d'un spit i 2 aliens. High tension!

Però en Saumi triomfa com les palomites i canta reunió en un periquete, el llarg aquest també li ha donat bastanta guerra. La veritat esque fins ara tots els llargs han estat boníssims i amb una calitat de roca acollonant. Em toquen a mi els dos últims llargs. El penúltim és una mica extrany fot una S molt extranya per evitar uns sotres. Aquí la ressenya li mrca un A0 que no puc fer perqué no hi ha res d'on fer-li. Faig una sortida en placa amb dos aliens triangulats que han quedat com una merda i veig tots els forats dels pitons. Em començo a enrecordar del paio d'abaix 'no calen pitons'. Arribo sota un sostre fissurat i li començo a manxar a fondo amb una comba que t'hi cagues i flipo perquú veig un pas desorbitadament dur per al que marca la ressenya, 6a. Doncs m'havia equivocat, era la fissura de l'esquerra. Arribo i ja veig que les passaré canutes. Una fissura amb petits forats on no hi ha absolutament res i on veig clarísimament tots els passos de pitons que hi han. En comptabilitzo a ojo de buen cubero uns 5. I vengah, ara bé la traca final. Em vaig penjar del que vaig posar tope precarity amb sortidetes en lliure. Molta, moooolta tensió! Quan vaig arribar a la R que era una autèntica bassura veig que aquells nanos ja havien arribat al cotxe. Mekagun remil campanes de deu! Cuanta vibrazzionne. L'últim llarg de V+ s'el curra el Saumi perqué jo ja estava una mica saturat. Doncs no ens regalen ni l'últim llarg tio. Arribem a d'alt super contents del mega viote que hem fet. Avui si que ens hem guanyat la birra.
Truca el Tamarite a en Saumi i li diu "no habéis llevado pitones?? Estais locos!! Pero si yo llevé pitones". Ara penso, així té més mèrit! Quin consol...

"Punsola-Reniu" al Carall Trempat. Aprenent de bigwalera.



Això de llevar-se de l'hamaca i lo primer en veure de bon matí sigui el Pelut m'ha causat un trauma molt gran. Vaig pensar que seria molt més guai llevar-me de l'hamaca a Monterebei i veure a la Roseta (tot i que tampoc fa massa bona cara quan es lleva... jee jee jee). Doncs ara li toca el temps de fer una via d'artificial moderat. Tot i que hi han moltes més vies d'aquest estil, la Punsola Reniu és una via perfecte per iniciar-se en aquest estil, una tope clàssica. Una via guapa, amb ambient i a la Nord de Montserrat.



Fem la primera rampeta i la Rosa li tira el primer llarg que el fa xiulant.



Paranoies de la vida creia recordar que el 3er i 4rt llarg es podien empalmar. Doncs per donar-li una mica més de salsa a la cosa vam fer un petit ensamble fins arribar a una mena de torreó que et posa a peu de l'artificial.



La missió del dia era la d'ilustrar a la meva compi en el mundillo de l'artifo. Així que li fot al 5è llarg que tansols té tres passos d'Ae tot just sortint de la reunió d'on la podré controlar en tot moment.



Com era d'esperar els primers passos li costen una mica però de seguida es desenvolupa de puta mare. Fem el següent llarg una mica més aeri... i pam. Ja la tenim transformada en una "big wall master".



Jo entre tot això li vaig fotent en lliure que també és molt guapo.



Aquí tenim a la Roseta que en breus ja la tindrem a la Torre del Trango fent big wall extrem en solitari! La veritat esque ens ho vam passar de puta mare. Després festival night in Manresa per celebrar el triomf de la "pac is back" i de la "punsola". Que dura va ser la tornada...

"Pac is back" ens enduem la 1era repe a Montrebei (Ia part)

Durant una de les meves últimes incursions a Montrebei vaig veure que el Paca rondava per allí en algun lloc de la verticality. Ens vam posar en contacte tot i que jo no sabia on era, tope secret. Al cap d'una setmana veig una piada seva en un foro que havia acabat la via que estava obrint en solitari. Doncs de segida s'em va acudir la idea d'anar a fer la priemra repetició. Donat els dies de mal temps i que ningú m'hi volia acompanyar ja em vaig desilusionar una mica. Vaig pensar, algú ja hi deu haver anat. Al cap de 2 setmanes em truca el Pelut contra tot pronòstic i em diu que aquell cap de setmana té festa. Em diu d'anar a fer la "Festa del Paca" però jo el convenço d'anar a fer aquesta. Doncs ja està! Cap a Montrebei un altre cop!

Vaig arribar al Prat de Sant llorenç i com que el meu compi no arribava vaig nar a buscar el peu de via i a dur material. Bé tot això comença un divendres al vespre in the night... properament al blog del kletterer...

Ara us deixo un dels moments estelars a l'hamaca in the vertikal... Fuaaahh tiioooo neeen!!

dijous, 6 de març del 2008

Los lunes al sol, Aritjol-ejant

Aquesta foto és pa que no sus perdais!



Aquest 'dilluns' em truka el Jordi "ressenya" a mig matí per nar a fer unes tibadetes. Doncs perqué no dur-lo al sectoraken? Doncs au, cap a la Mussara. Ja feia temps que em deia que el dugués a l'Aritjol.



Com que tenim poquet temps anem per feina i li fotem tonyina ràpida per anar calentets cap a casa. Com que no em mola això de piar frikie... Us deixo quatre fotos.



Que us he de dir del sector... Brutaaal per als amants de les fissurakes i dierdres. Hi ha alguna via que no estaria de més protegir-se les mans. Sobretot a la "Ase amb esperit de Gall" i la "Fissuranak". Empotraments d'aquells que fan pupa.



El dimarts anem amb la Roseta als Cogullons contra viento i marea. Com que a la Mola Roquerola hi ha restricció d'escalada per nidificació decidim anar a la zona de les Gralles.
En definitiva, fem dos vies i prou. Per què?

És una llàstima com es deterioren les coses i ningú hi fa res. Tansols us he de dir que un sector tan guapo com aquest se n'està anant al garete. La meitat de les vies que hi han estan desquipades, amb assegurances podrides i reunions precàries o inexistents, els accessos estan tots bruts i deixats...
Jo ja tinc prou feina a les meves zones, però seria molt guapo que aquest sector es tornés a recuperar. Intento fer una crida als escaladors de Montblanc i rodalies (per proximitat) a fer alguna cosa al respecte.

dimecres, 5 de març del 2008

"Directa" al Pico Abadías, una via que s'ha de fer.



Tot va començar un dia al Campus...
"Pep tio que hem d'anar a la Maladeta, ja n'hi ha prou de fer rostollakos, hem d'anar a fer vies bones de veritat"
"Osti, aquesta la tenia a la llista però no arribava mai. Doncs potser serà el moment. Pues..."

Seguint les indicacions del Rafa Vadillo, el nostre jefe, amb el manual de las '10 mejores para ser un buen pirineista'. El pep "home braç", el Ceci, el Marcel i el kletterer s'en van cap a la Maladeta. Missió: Via "Directa" al Pico Abadías 350m 6a/A1 (6a).



Sortint des del 'refugio de psecadores' de Vallhibierna, al cap de 3h30' i a ritme alpino, arribem al mític vibac del Ibon de Cregüeña. Mega palliça! Vaja vibac més ben parit, realment és un hotelet, no us el podeu perdre! Des d'aquí encara no hi ha una bona visió del Pico Abadías ni del que anem a fer. Sorpresa per a demà...



L'endemà ens llevem més o menys d'hora i au, cap a la paret. Ven bé hi ha una hora i poc d'aprox des del vibac. En sec ens plantem sota la paret. Una paret llisa, menjada pel glaciar i fissurada. El peu de via és fàcil de trobar, el sostre del començament és soverbi. El pimer llarg comença així com una mica dur, la fissura està humida, és una mica difícil de protegir, fa fresca i et poses a tono de seguida.




La via va de fissures orgàsmiques, diedrakens, festival de 'chorreres' (laminoires), sostrakens... Jo realment em corria a cada llarg. És realment de les poques vies que he fet en que tots, absolutament tots, els llargs són supe bons, suprems.



El meu amic Marcel i jo, nem bastant per feina i cada cop estem disfrutant més. Veiem que la patejada i el mal d'esquena han donat el seus resultats.



Com que als nostres compis els hi hem tret una estoneta ens dediquem a fer 'postalitas'. Osti el Marcel com li fotia tonyina a les 'choreres'. Preludi de triomfs als Alps...



Tant si us ho podeu creure com si no. Fins l'antepenúltim llarg no vam arribar a veure el mític 'trampolí'. Ara penso: estriem cegatos!



Es continuen alternan les fissures, la linia és molt llógica. Amb una bona ressenya és difícil perdre's-hi. Tansols hi ha un parell de trams una mica conflictius. Els dos últims llargs apreten una mica el coco i la pila. Però ho solventem de puta mare i arrivem d'alt. Hem tardat cinc hores i ara si que toca disfrutar. Mentres esperem als companys ens dediquem a pendre el solet, fer un reportatge...




I per fi, al cap de tres hores apareixen aquells dos, suposo s'encantarien en algun lloc... El Ceci i el Pep tenen un excés de vibrazzionne!



Com podeu veure la via té una mbient verticalíssim tota la estona. Realment és tant vertical com u podeu imaginar. Aquesta via s'ha de fer.



El Marcel decideix pendre una becaina i jo li faig unes afotillos... Res de res, perqué les hi envïi a la seva mami i és quedi tranquila. Que vegi que el nen reposa el menjar després de dinar...



Aquí teniu a 'l'home braç' obrint la fissura dos pams més, jo crec que el següent que passi s'haurà de dur un friend del 8.



Al final tots contents i au, cap a baix. Baixem per una canl pedregosa que hi ha al Est del Pico Abadías. Encara ens falta una hora i mitja llarga per arribar al vibac i 3 hores més per arribar al cotxet. Tonyina massima!



Sincerament, jo crec que aquesta és una de les reines del Pirineu en el seu grau. Senzillament brutal.