diumenge, 26 de setembre del 2010

"Sa sarroneta" a la roca dels Arcs. Vestigis del passat.

Si si, ja fa gairebé dos anys que vam obrir aquesta via... i quins bons records em porta.



Sempre havia volgut obrir una via a la Roca dels Arcs, a Vilanova de Meià. Però ja hi ha tantes vies que era quelcom impossible. Encara que un dia mirant la paret des de el cotxe vaig veure dibuixada a la paret una possible línia. Doncs a per ella!



Fa molts més anys enrera ja haviem obert un primer llarg amb la Sandra, i es va quedar allí, en projecte.

Ara amb en Saumi li donem la continuació i el final.

A la via trobarem algun parabolt i algun pitó però hi ha algun llarg amb molta autoprotecció. A destacar el pas obligat de 6b del 2on llarg obert magistralment pel Saumi i el mur de 6a de total autoprotecció obert per un servidor.





El cert és que la natura em va deixar aquest regal. No havia difrutat mai tant obrint un llarg. Espectacular. Gràcies Vilanova!!




I un cop més aprop del cim... i en sec el Saumi crida d'alegria! Ja som a d'alt!!




Per fi em acabat la via i em complert un dels nostres somnis. Obrir un via a Vilanova de Meià.


Iuhuuuuu!






Aquí teniu la ressenya pels qui la volgueu repetir. Aquesta via va dedicada a les nostres "Sarronetes", les que ens deixen anara a escalar de tant en tant... jee je jee!

dimarts, 31 d’agost del 2010

Kletterer ist zurückgekehrt

De vegades no ens adonem de l'important que són les coses fins que no ens adonem que no les tenim... Si, és cert, ara me n'adono del valor que té la muntanya i l'escalada per a la meva persona. Des de l'octubre de l'any passat que no toco la pedra, i no per cap lesió, ni per cap impediment laboral, ni conjugal. Un canvi d'aires ha anat bé per reforçar el caràcter i reflexionar sobre l'esforç i el sacrifici.



L'entrenament, les curses i la competició m'han donat alló que l'escalada no m'aportava. Aferrat al manillar de la meva bicicleta intentava comparar el ciclisme amb l'escalada i l'alpinisme. Intentava escindir entre la duresa del ciclisme i la duresa de l'escalada. Que és més dur? No hi ha res més dur. La dificultat ens la posem nosaltres mateixos. Aquest és el sentit de motivació i de superació. Si, m'encanta aquest massoquisme de l'esport. Tant com pujar un port dur a un ritme infernal com escalar una via duríssima amb les assegurances a cuenca.
He perdut la forma física per escalar, però m'he reforçat la ment i la motivació. Ara em desborda aquesta última. Així que aviat ens veurem guerrejant per aqustes parets de déu.



Aprofito per donar ànims a una persona molt especial. Un lluitador, una bellíssima persona i un guanyador: el Xavi Tondo. Espero que pugui pujar al pódium d'aquesta Vuelta a España. Sens dubte t'ho mereixes Xavi. Sambarinait!!!
Ara si, he tornat.