dijous, 20 de desembre de 2007

Frikies abstenir-se! Vignemale, "Nord clàssica" 800m

Que us he de dir d'aquesta via que el llibre del Bellefon l'anomena com "la mejor via del pirineo en su grado". Molt aviat en començar a escalar ja em sonaven noms com la walker, la directa americana, el mirall impenetrable, ... Doncs una d'aquestes parets que sempre he volgut pujar era la Nord del Vignemale.



Buaaaah!! Quan arrives al refugi i veus aquel paredon et comencen a agafar combulsions i a venir ganes de plorar de l'emoció. A tot i això li hem de sumar que vaig conèixer una persona entranyable. Xerrant amb un home aquest em va preguntar si jo escalava a Montserrat, a la Nord, i jo li vaig contestar que "esclar". I em diu "quines vies has fet a Diables?", doncs "la GAM, la Sanchez-Martinez", i ... "Alto!, doncs jo soc el Martínez!". Buaaaaaaah!! Subidón extrem!! No se si per la calor que feia al refugi, pels vinets que duia i per haver conegut a un ídol, em va començar a caure la llagrimeta. No em podia creure que estigués on estava i amb qui estava.

L'endemà... Madrugón per sortir els primers. Tenim algun problemilla per arrivar a peu de via (a algú se li desfeien els crampons, eh Pep). Això ens va sumar un parell d'horetes extra a nosaltres que sempre anem tant sobrats.



El primer llarg de V+, tranki, tranki, tranki. La fresqueta a les mans i que allò tampoc ho regalaven, ens va fer entrar en calor. Aquesta via en genaral és bastant rostollaco, la roca és bastant cutre en genearl. Si la valoreu pel cantó tècnic o esportiu més val que no hi aneu.



Frikies abstenir-se, éto eh terreno de alpinistas!
Aquí no hay chapitas de colores.

El mític filó d'òrfita verda, que existeix i és flipant, és la clau. Si et surts d'ell t'encigales. Bé, això ens va passar al Pep i a mi. Llavors és quan comença la "vibrazzionne extrema", quan fots ensambles de 60 metres de corda amb un seguro o cap al mig i amb roca més cutre encara. Aquí la clau és sempre pensar en verd. Tot i la precaietat de la roca (q si no t'encigales tampoc ho és tant) la via té passatges molt bonics, sempre amb la'mbientaço de la cara Nord.



Els últims llargs potser són els més guapos i tampoc els regalen una merda. El conecpte del IIIer grau des de llavorens els tinc una mica turbi.

Al final vam arribar a d'alt on el color de la llum delata els horaris que estavem gastant, contant que haviem sortit a les 6 del refugi i contant també que ens quedaven vora 4 hores de baixada des de el cim.

Baixada autèntica de la glacera in the night.
I com a premi als millors escaladors del dia............ Ens quedem sense sopar! És el premi als que fan horaris huberianos alrevés.

Vaja uns caretos. Sort de la laia que duia l'esmorzar de l'endemà!

En se d'un que ha complert un dels seus somnis, sinó mireu la cara de satisfacció.
Cordades: Marcel-Laia i Carlos-Pep

diumenge, 16 de desembre de 2007

"El preu d'un somni" 6a/A1, en solitari, a la Mussara



Ahir vaig tornar de Bielsa i com que al final m'han canviat els plans pel diumenge... Doncs m'en vaig a la Mussara, cap al Secor Taronja, al solete!

Fa un més vaig perdre el grigri (que era nou) que m'havia tunejat per anar en solitari, de fet m'el vaig comprar per a això, i dijous m'en vaig comprar un altre. Divendres el vaig estrenar a la Riba. Vaig anar a fer la via "Magí" 90m 6a. Brutal, va funcionar la mar de bé!

Avui fa un dia super assoleiat. Jo que pensava que nevaria, res de res. Doncs em poso a trepar i ja sento als frikies del voltant "uuooo un tio que va sol, uooo". Està clar que no es pot anar sol en cap de setmana... Monto el 1er llarg de V+, que tranqui! Nem a pel 2on, un Ae de tràmit però amb ambientillo i ja estic al peu del diedraco del 3er llarg. Quina meravella, estic super enamorat d'aquest llarg, és un dels llargs més bonics que he fet mai... Ambiente massimo!

video




Au! Miro que tot estigui correcte i endavant. De fet, he anat més que res a picar els nous pitons que m'he pillat. Quin gustirrín, com entren, semblen mantega! Uns jumarejos amb molt d'ambience, sempre mirant a banda i banda avere si hi ha alguna linia per obrir... quina obsesió...




Em dona per mirar abaix i... cony! Que el meu company m'ha abandonat... aish... que no en duia!



L'últim llarg també fa goig, és 6c+ o 6a/A1 aprox, tira per una fissura i supera un desplomet. Avui que vaig sol no li provo en lliure que em fa por... i com que ja el tinc encadenat... I ja som d'alt. Ara es pot baixar rapelant tranquilament, ja que la via ha estat reequipada pels meus coleguis, el Ciscu i Pere Alegre. Quin disfrute de via, en serio, aneu a fer-la que és una de les joies de la Serra de Prades.

Creeieu-vos-ho que us ho diu el kletter! Un enamorat de la Mussara.

Bielsa, buscant el que no hi ha. La primera punxada, ice climbing forever!

Divendres ens comencem a trucar desesperats. Han baixat les temperatures, ja s'ha fet alguna piada de gel. Subidón!! On anem? Canito: "a Bielsa punxem segur". I vengah! A les 4:30 cap amunt (a la 1:30 anavem a sobar després de fer birres a Lleida). Quina rasca que fa en aquesta ciutat, -8ºC. Ens ajuntem una bona colla de motivats: Canito, Marcel, Lloretang, Segarra, Jordi Marmolejo, "chicharro", felipe "tronco".



Anem a la Boca Nord del Tunel de Bielsa, tot rajava. Després cap a la boca Sud. Ja estan tots els gavatxos fotent-li. Al final decidim anar cap a Barrosa. Una hora i mitja de caminar ens porta cap al circ de Barrosa. Res de res nano, bajon. Però hi ha dos linies mig formades i ens fiquem a la que estava millor. Fem el 1er llarg de "espluca" 80º III+. Està bastant justeta però li montem un top rope. Per treure el monillo i fer la 1era picada de l'any. Aquest any promet! Alpinismo extremo vibrante!!




video

video