dilluns, 25 de febrer del 2008

No tansols d'escalar viu l'home... au va!



Doncs si nanos, hi ha més vida fora del Campus. Aquest divendres a part d'altres coses és el cumple de la Noe, felicitats campiona!! Justament ha coincidit amb la inauguració del seu nou pub a Reus: el "Tempus Fugit" . Un pub molt guapo, al que de ben segur ens hi trobaran sovint enganxats a la barra. No cal que us digui que hi aneu... la veritat és que està molt ben parit!



Aquí teniu als amos i senyors de la barra, que en això tenen gran experiència. No cal que us esmenti qui són aquests dos "pàjarus".



L'endemà amb una ressaca totalment inmerescuda ens n'anem amb la Paloma a la Mussara. Si si, amb la Paloma. El retorn! Fem la Covallonga envoltats de gent i "kamikaces". Mi Paloma ha tornat a lo grande i després nem a fer una mica d'esportiva pel voltant. I com no, per fer passar la ressaca que millor que inflar-se a vinets al refugi?



L'endemà "sense ressaca" i en busca del sol. La Marta i jo ens n'anem a Terradets, la veritat és que fa solet en contra del que deia la previsió del temps. Fem la CADE però decidim que ja en tenim prou i sortim per la falsa feixa. Au, així no cal patir pels núvols i estressar-se massa. Crec que hauré de tatxar aquesta via de la meva sel·lecció de vies 'love climbing'.
Un cap de setmana tranquilet de cervesetes i d'escalades al solet. Que més es pot demanar?

divendres, 22 de febrer del 2008

Una aposta pel seny



Ara està de moda barallar-se pels fòrums de muntanya de si aquest ha fet tal, de que aquell altre a fet no se que, que si poso parabolts, que si els trec... La escalada és segura?? Doncs la resposta és: és segura en la mesura del que nosaltres ho volguem, encara que en aquesta disciplina sempre hi ha un risc inherent. Ara estem a l'era de la informació, ja no hi ha l'excusa de que aquesta via està així, ens hem posat i no ho sabiem, etc... Crec que cadascú s'ha de posar en el lloc que li toca adequant-se als seus coneixements, domini de la tècnica i tinença del material adequat. Estic paralant en totes les vesants de l'escalada i l'alpinisme: Gairebé ningú va a Montrebei amb un "crashpad", a fer corredors de gel amb samarreta de tirants, a fer "action direct" amb ploms i ganxos (tot i que als monodits aquells...).

No entraré en debats sobre l'ètica de l'escalada, les obertures i reequipaments. Tansols vull fer una aposta per el seny. De fet la majoria d'accidents d'escalada no són fortuits, generalment són deguts a petits errors humans i a l'eccés de confiança. Per què ho dic tot això?

Doncs ahir mentres estava equipant vies a la Mussara vaig sentir un soroll gran com si hagués caigut una pedra gran o algo així. Ens va cridar una noieta que els vingués a ajudar perque un dels seus amics havia caigut. Doncs efectivament, havia caigut sense encordar uns 30 metres desde una repisa. Tot degut a un petit despiste i per no estar lligat a la reunió. Doncs a aquest nano la vida li ha donat una altra oportunita i encara ha tingut sort. Vam trucar a les emergències i deseguida s'el van endur amb la professionalitat que els caracteritza. Bé, esperem que es curi aviat. I li donem les gràcies al GRAE , Bombers de Reus i SEM.
Esperem que es curi aviat, salut!

divendres, 15 de febrer del 2008

"El petit diedre" la seva primera a Montrebei

"La-larà-larà-hi-hu... abuelito dime tu..." Quina il·lusió arribar al Prat de Sant Llorenç i veure la cara de felicitat i impresió de la Roseta: "això és molt guapo Carles!" Doncs si que ho és, arribar allí es un moment tant màgic... Aquestes parets tant verticals impresionen sempre que hi vas, quan arrives a peu de via sempre t'envaeix el neguit per fàcil que sigui la via en qüestió i per molts cops que hi hagis anat. Sempre li havia parlat a la Rosa de el bonic i sever que és aquest lloc. Crec que ja anava mentalitzada i preparada psicològicament per fer la seva primera via a la Meca.



Ahir truco a l'Albert i li demano la ressenya de la GEDE que era la que teniem al cap de fer. Però ell (doctor honoris causa en montrebeianisme extrem), ens recomana "el petit diedre" que és més curteta i intensa, també "facileta", ejem! Mentres arribem al prat el cel està molt tapat i va xispejant, decidim esperar a que pari i en sec apareix una clarieaneta. Au, agafem els trastos i corrents cap amunt. Tenim una foto de la linea de la via però no duem ressenya. L'albert m'havia dit que era V+/A0, més o menys i que en un cas donat és podia abandonar d'algun arbre.



Bé, li manxo un primer llarg per on em va semblar més evident. Ja veig venir de que va el tema, res de res. Però la roca és acceptable. Comencem a racionar material, ja que només duc 5 friends i 7 tascons. Sort que duia un parell de pitons, ja que els següent llarg tansols hi havia un pitó i un altre de partit (és el problema que tenim els pobres que no tenim aliens ni un joc de camalots com déu mana). Au roseta, pica i repica. Vaja, no surt! Com que feia un fred de déu vam passar, de fet aquest pitó està on hi havia l'escarpia partida, ja li hem fet un favor als següents que hi passin. Fa bastant de fred i ha començat a caure aigua neu, ens plantegem baixar però ara ja enfilem el diedre i a simple vista es veu més fàcil. Doncs cap amunt!




Al final resulta ser un diedre peleón com la resta de diedres de Montrebei. Contiuno cagant-me en tot per l'escassetat de material que duc. El racionament i la serenitat són la clau. La roseta ara comença a entendre i palpar com és l'escalada aquí, però com és una 'valenta' li fot morro fins l'infinit i a pesar del fred que fa continua amb bastnta bona cara i un bon somriure!
Fem R en un forat bastant curiós i ja s'intueix el cim.

Quan surto de la 'R' s'em cauen els collons a terra i veig el diedraken final que m'espera, em miro el material que duc i em miro a mi mateix i em dic: "Carlos vas a flipar". Soc conscient que m'hauré de currar un llarguet de 50 m amb el que tinc. De tascons no en puc posar ni un i el que tinc és el que tinc. Faig mig llarg i només em queden dos friends i un ja veig que no el podré posar enlloc, és massa gran. Estic seré però flipant perqué em bé un didre desplomadet amb roca molt cutre. Per sort puc fer un pont de roca però just això em salta una presa i estic a punt de caure. Ja estic taquicàrdic! Em trobo una escarpieta cutre a matar però, vengah! Ja veig la sortida del diedre i la salvació estic vibrant bastatnt perqué en 40 metres només tinc 5 assegurances i 2 de elles són cutres a més no poder. Una mica de jeta i au ja som d'alt. Ara només cal que pugi la meva compi que deu estar feta un 'cubito' a la reunió d'abaix. No es senten les esbufegades però va anant fent i al cap d'una estona li veig sortir el caparronet i m'alegro un munt. Ja la tenim aquí amb cara d'haver flipat mandongilles. Però li ha agradat molt, com a mi.



Au doncs, ja s'ha acabat el suplici. Una molt bona via, molt intensa i bonica. Ho hauriem disfrutat més amb una mica més de sol i menys fred però bé, això curteix l'esperit. Hauriem patit menys amb un bon joc de friends i aliens. Però això es el que hi ha! Bé, la via els hi va sortir barateta, 3 pitons i un de ells a R.

Montrebei forever!

dimarts, 12 de febrer del 2008

"No brokes no fear" nova via a la Mussara, aprenents de Ganxets

Qui no troba és perque no busca! Doncs si, es veu que d'entre les escurrialles que ens han deixat els nostres antecessors encara es poden trobar petites meravelles amagades, o no tant...
Durant els meus múltiples viatgets a la Mussara ja feia dies que em mirava una linia prou interessant. Però pensava, no pot ser que una linia tan evident no estigui ja oberta? Doncs es van despistar, que hi farem.



Ens n'anem amb el Mossu i el Ramoné cap a la Mussara. Aquest últim ens abandona per anar a buscar al "primo". Com que ja veniem previnguts vam demanar als coleguis tots els friends 'gordus' que tinguessin. Sobretot i molt important, la ÈTICA, non-expansion sinó és estrictament necessari.
Doncs li començo jo amb aquest primer llarg que m'esperava realment que fos més fàcil. Mentida, resulta un llarg bastant duret de V+ bastant peleon o 'quinto montrebeiano' (és el grau a seguir, el de la meca).
Susto, em llisca un peu però m'aguanto. Buff, ja estic taquicàrdic, però consegueixo encadenar el llarg sota la presió del Ramoné que em deia que em pengés, que estava obrint. Però no m'ha donat la gana, s'ha de lluitar, ara per mi aquesta via és més pura. Trec tota la ferralla i taladro per montar la reunió... Mekagüen la mar! M'ha desaparegut la broca. Au ramoné, ja pots anar al refu a que et deixin una broca.



Aquí teniu al mossu lluitant-s'ho i esbufegant després d'uns quants mesos d'inactivitat. Continuo el següent llarg d'aparença més difícil però tant o més guapo que l'anterior, continuant pel diedre. Aquest ha quedat equipat amb un bolt i un pitó, ja que no segueix la fissura inicial. En definitiva, ens han sortit dos llarguets d'uns 15m cadascun. Curts però molt intensos.



Aquí us deixo la ressenya per si alguna ànima li ve de gust fer la 'primera repe'. Amb aquesta via intentem transmetre que enacara es poden obrir coses sense abusar de les expansions, que encara hi han linies guapes... com les que obrien i obren els nostres predecessors, els "ganxets". La ètica en estat pur! Això és el nostre tribut als nostres trepes més forofos de Reus.



A disfrutar-ho, que nosaltres ja hem vibrat prou!

diumenge, 10 de febrer del 2008

"Delfos" family climb a Montrebei, la Meca

Aquest cap de setmana si que ho conseguim. Anticicló, no hi ha cap impediment social (calçotades, ressaques i òsties vàries...). Per fi tio! La meva primera incursió montrebeiana de l'any. Com que això del gel a les nostres terres està una mica xungo... decidim anar a la Meca, a Móntrebey que diuen els lolos. Quines ganes en tenia! Per mi és com si m'enxufessin a la corrent per carregar la pila.
El Manel era el primer cop que hi anava i volia anar a una via de les tonyineres. Li vaig comentar que això era un món apart, on els IV són 4rts de veritat i on els V són quintus de veritat... I com que jo les fàcils ja les havaia fet totes, només em falatava una, em trec de la màniga la "Delfos". Així tenia la cole completa!



Ens posem a una hora raonable a la via. El Ramoné ens explica que feia temps havia anat amb un frikie del seu poble i com que no havia vist cap "xapeta" en trescents metres quadrats aquell nano és va espantar i es van baixar del primer llarg. Coses que passen. Això ens deix a peu de via en un moment. Comença el ramonet i comencem bé! Es salta la reunió i un 'ensamblillo' de quinto per esmorzar.



Ja portem 'un' llarg i ja apareix la paraula ambient al terreny de joc, minut cinc del partit. Em començo a cagar en tot perqué el Ramoné ja m'ha mangat un llarg de quinto i em comencen a tocar els llargs rostolleros de 4rt (això no estava en el contracte). Però bé, tampoc són rostolleros i tenen la seva gràcia, sinó mireu aquest flanqueig...



Continuem amb plaques i fissures d'ensomni. I patapam el Ramoné es torna a saltar una R i consegüentment em torna a mangar un altre dels llargs guapos. Mekagun remil campanes de déu crist an pal taronges nàbels! Menys mal que aquí els 4rts i els quintos són de la mateixa calanya. Ara si enfilem el diedraken típic montrebeiano. Llargs de cinqué bastant peleons, fissuraques escandaloses, roca bona 'a seques' i fot-li tonyina.



Li faig una foto a l'Oscar i li dic que intenti fer la pose, però li surt de l'ànima "deixa't d'òsties que això és molt dur". Aquí ja es comença a palpar 'l'ambiance'!



Flanqueig de cinqué per caçar la reunió (suposo quan debia haver una bústia de correus), ara massimma vibrazzionne!



Quins diedres més guapos. De l'altra banda sentim uns crits. Guau!! Són la Marta i el Tamarite que estan a la Pilastra dels Voltors, però no ens veiem. Quina gràcia!
Però continuem barallant-nos i flipant amb els quarts i quintus. S'escolten veus de no se on: "tranqui aquest quintu", alguna esbufegada, jee jeeee...



Com que ja estic fins als collons de chupar-me els rostolls li continuo jo "on leading" i li mango al Ramoné el últims llargs. El diedre del penúltim llarg és la bomba, disfruto mogollón obrint-lo.



I rapataplam, ja som a d'alt els quatre gualtrapes super contents i feliços. Sempre és acollonant sortir indemne d'aquest mar de roca. I ràpid cap a baix que no sigui que a algú li dongui per apagar la bombeta! Aquí acabem la nostra excursioneta en familia el Manel, Oscar, Ramon i un servidor. La veritat és que ens ho hem passat la mar de bé i hem rigut bastant dintre de la penúria. Una via guapíssima!

Ara bé, he de fer menció d'honor al cosí del Ramoné, bé, més ben dit als nous friends i aliens del cosí. Aquest home ha contribuit sense ànim de lucre al nostre benestar i seguretat a la paret.
Com el va convèncer? Doncs li va dir el següent: " si tu fossis un joc de camalots, no t'agradaria que et treiessin a passejar per Montrebei?"
Buah, infalible si voleu convèncer a algú!



Ens han anat de puta mare!!

dilluns, 4 de febrer del 2008

"Punky reggae party" FissuraKes punKis punKis!

Avui baixa el Saumi, és el 1er cop que escalem junts, i ens n'anem de fissurakens cameloteres tasconeres a la Mussara. Fot un vent de déu a tot arreu del món mundial, però com jo soc autòcton de la zona aposto fort i ens n'anem a l'Itaca. És arrivar a peu de paret i ja no hi ha vent, màgia!




Anava tot tapat i no vegis quin sofoco! Calor massimma.



El megacalenton del 2on llarg (el primer per nosaltres), un flanqueig de 6a que et posa el braços bastant a tono. No veieu la gota que li cau del front al Saumi? Un flanque-massimo-vibrante!



A disfrutar de fissuraka!!



El tercer llarg nano, quin llarg més bo. Realment val molt la pena aquest llarg. Una fissura d'autoprotecció boníssima que us farà apretar la vostra millor tècnica, 100% yosemítica. Un escàndol.



Els altres llargs convinen Ae amb sortides en lliure amb bastant d'ambient. L'Ae del 4rt llarg es pot forçar en lliure, 6c+. Bé, es pot qui pugui.



Aquesta és una altra de les molt bones vies de la saga "Luichy" a la Mussara, tot un jefe!

Mussara forever!

diumenge, 3 de febrer del 2008

Woher kommt "kletterer"?

Woher kommt mein Name? Woher kommt 'der Kletterer'? Also, eines Tages ging ich zum Deutschunterricht. Aus Neugier schlug ich 'escalador" nach, um das Wort auf Deutsch zu kennen. Und Bingo! Ich fand es: "Kletterer". Was ein schwieriges Wort, dachte ich. Schliesslich machte ich eine E-Mail Adresse mit diesem Wort. Plötzlich gaben mir meine Kollegen diesen Spitznamen. He! "Kletterer", gehen wir morgen klettern? Und das ist alles. Das ist der Ursprung. So ein Blödsinn!



Der kletterer ins "mama sense dents" 4+. Mein erstes Mal, ein cowardly man geht!

Això no hauria estat possible sense la colaboració de la Cristina, meine deutsch Lehrerin. Danke schön!