FIns els ous d'estar a casa, Covallonga en solitari

La veritat es que aquests dies tampoc estic super traumatitzat per no poder anar a escalar gaire perque plogui cada dia. De fet és el que més em convé ara mateix. Aquests dies a 'ganxetolandia' fan la fira del circ, el Trapezi. Entre ruixat i ruixat es pot veure algun espectacle. Realment està molt ben parit.



Però bé, la paciència té un límit i deprés d'una setmana i mitja sense escalar ja se m'estaven començant a alterar les neurones. Aquest dissabte havia quedat amb una noieta per anar a escalar però s'em raja, bajón! Em truca un colega per anar a veure un espectacle del trapezi però arribem i vaja, suspés!

Me n'entorno cap a casa i penso. Avui és dissabte, jo hauria d'estar fent algo i estic aquí, uf uf uf uff!! Altercaió!! M'agafa un rampell dels meus i au, cap a la Mussara.



Està tot moll però la motivació és extrrrema. Avui un dels objectius també és provar una nova forma de dur la coda en solitari. Tot un èxit, com corre!! Faig el primer llarg, remonto i au. Ja estaria content però decideixo arribar fins d'alt. De moment no plou més.



Monto el llarg de V+ i iuhuuuuu!! Ja soc d'alt, tot solet i amb la boira que m'envolta. Magnífic!! Avui ja ha valgut la pena llevar-se.



En breves el relato que estais todos esperando... de los que vencieron a las tinieblas... de los que surgieron del mismissimo "Infierno"...

"Pac is back" a Montrebei (2a part)

Com havia dit... les infraestructures en aquest país estan com estan. Tot això fa que el meu compi arribi dos hores tard al Prat de Sant Llorenç el divendres al vespre. Jo li dic que sigui com sigui em de muntar el primer llarg. Doncs venga ahí! Agafo la metralla i m'en vaig cap a amunt, això de escalar de nit una via nova on està tot per tirara abaix és força curiós. Doncs noarribo a la R perqué ja no veig els passos i és tard. Au a sobar-la!

L'endemà ens posem ben d'hora a la via, acabo el llarg i montem R's i jumem els petates. Xou!

La via és del rollo Paca, de bastant de currillo però de no fer-se mal. L'esquipament és a base de burins i algun spit. El Pelu monta un llarg arriba a la R i sorpresa! Dos burins i un d'ells super mal posat. Mekagun la mar! No és pot reforçar massa bé. Després em toca a mi fer una sortideta amb precarity. Kletter no te caigas sobre la reunión!

Els llargs són bastant llargs i nem a tope de cintes i mosquetons. El racionament és important. La temperatura és prou bona tenint en compte que som a l'hivern. Tot i que el forro no ens el treiem per res. Ja són vora les 7 de la tarda i el Pelut acaba un llarg de 50m de molt de curro que em tocarà desmontar de nit. Ambiente massimo!

Jumem petates i estem a R5 després d'onze hores d'escalada non-stop. Jo estic bastant cuitet però el Pelut insisteix en que si volem sortir diumenge en el dia em de montar fins a R6. Doncs aquí es nota qui és el que té més experiència de la cordada. Doncs au cap amunt en l'absolut negre 'escoltant' com em van caient pedres en l'obscuritat absoluta. Al cap de una molt bona estona el Pelut arriba a la R. Menys mal perqué jo ja estava una mica fins als ous i amb ganes de posar-me a l'hamaca ja.

Doncs si nano. Són la 'una' de la nit quan comencem a muntar l'hamaca. Ja portem masses hores currant in the vertikal i áixò són les conseqüències...

Sopem i a sobar que ja ens ho hem guanyat prou. L'endemà ben d'hora un altre cop ens llevem, esmorzem i li diem bon dia al Paca des de l'hamaca. I al tajo...

Aquest són els caretus típics d'un amanecer in the vertikal. Guapíssims!!





Doncs au, per esmorzar un llarg d'A3 també de currillo però no gaire difícil. Més aviat de "roca crocanti" com diu l'Armand. Sort que aquest llarg començava amb flanqueig.



Aquest llarg també ens duu mig matí gairebé, molt de curro i algun pitó d'aquests peleons que no surten mai.



L'estrategia del dia era: fer els quatre llargs que ens quedaven, dos cadadascú i cim. Però bé, el curro no afluixa i això ens fa anar força lents. Lo bo d'aquesta via és que al ser molt vertical i en alguns moments desplomada els petates no s'encallen gaire.





Les R's en general no són massa còmodes i la guíndola és imprescindible. Portem una mica de bastanta metralla i hi ha moments que ens comencem a saturar.



Avui el dia s'ha aixecat una mica més fred i gairebé no ens treiem el plumes per a res.



Ja veig que acabant el 8è llarg el temps s'està enmarronant bastant i el tema a sortir per d'alt en el dia comença a justejar. Es comença a palpar la tragèdia...



La versió en català...



Quan arribo a la R no tinc gairebé ni ganes de firmar el pot de piades i m'afanyo a continuar. Ens queden dos llargs. Començo a fer sortidetes en lliure rollo kletterer quan té pressa. Fot una rasca molt considerable i ja sembla que en moments es posarà a nevar. Quan arribo a la penúltima R un dels pitons que hi ha comença a brunzir. La veritat és que començo a estar una mica acollonit. Perqué l'últim llarg també es veu de curro i ja fa molt de vent i fred. Arriba el David a la R i ja hi ha ambient patagónic.




El David li fot a lútim llarg. Em poso tota la roba que tinc disponible i començo a pillar de fred a saco. És esgotador. Veiem que el Paca i l'Ester estan a d'alt del cim, ens han vingut a buscar amb el 4x4. Sembla que no però això fa una mica més de caliu i reforç psicològic. Les cordes ja van horitjontals s'enreden per tot arreu, de sobte es posa a nevar. Fuaaaa tio neeeeen!! Esto que és!! Això ha passat de bigwall a alpinsimo extrrreeeemo en un moment. Jo ja no se com posar-me. No ens sentim, no queden cintes, la corda no arriba... Al cap d'una bona estona el Pelut arriba a d'alt i au, salvats! Ja es comença a acabar l'agonia!! El meu canell ja no pot més. Ja pico com si tingués un martell de 25 kilos. Ja de nit un altre cop arribem d'alt. No m'ho puc creure. Ja som al cim on ens esperen el Paca i l'Ester que ens venen a ajudar a portar els petates.

Estic super content perqué hem tornat a triomfar i també perqué és la meva primera repe a una via i a sobre a Montrebei. Al temple del big wall!! A estat molt dur però ha valgut molt la pena.

Pac is back!!

"La Belle Epoque" al Pilar del Segre

Un dia estan a casa sento una veu inetrior que em diu: "pitona'm, clava'm, kleeetteeereeeer vineeee" Uaaaah, és la crida del Pilar!!



Doncs després de Nadal i amb els turrons al petate ens n'anem el Pelut, Josep i jo cap al Pilar del Segre. Bé, jo continuo amb la saga de vies d'artificial del mestre Armand que ja en duc unes quantes. Ens posem ven d'hora ja que aquí el dia encara era molt curt.



La disputa del dia és entre el Pelut i jo avere qui obre el primer llarg d'A3, però com que avui l'objectiu és un altre baixo de la llista. Jo faré el següent llarg d'A2+. El llarg és força metrallero però tot queda bastant a caldo, al cap de cinc hores el David acaba el llarg. Pendulaco i a jumar corda i en Josep desmontarà el llarg mentres jo em preparo i començo a obrir el següent. Pèndul d'escàndol!! Uaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah!!



El següent llarg és més curtet i fàcil, no s'ha de clavar gaire però tira molt enrere. L'espectacle està garantitazat. D'això en dic jo escalada acrobàtica. Algun pas vibrante i ja som d'alt in the night.




Això desploma i no és boma. Fixem cordes i au, cap a baix. Els ràpels en l'absoluta foscor al Pilar del Segre són de lo més autèntic que hi ha. Doncs no s'ha acabat tot. Els dos tirilles aquests van i es deixen tots dos al petate les claus del cotxe. Adivineu a qui lui toca pujar a buscar-les? malditos covardes!




L'endemà a jumar cordes i a vibrar en aquest solemne desplom. Les següents tirades ja són d'un artifo moderat i lliure d'aquest rollo Armand old school. El David obre el llarg d'A1 i jo el de V+ nonexpansion.



Estem força cuitets però arribem d'alt del Pilar després de bastantes hores de molt de curro.



Aquesta via és senzillament espectacular!

Aresta GER a Castellfollit, fi de la prohibició!

L'altre dia mirant la pàgina de la federació veig que s'ha aixecat la prohibició d'escalar a Castellfollit. Osti que bé! Quan de temps senses anar... de piratilla. Són aquestes coses que tenen les prohibicions preventives...

Aquest cap de setmana haviem quedat amb la Marta per anar a fer un love climbing a Montrebei però el temps ens ha fet enrera. Donat lesa circumstàncies penso... perqué no anem a Castellfollit. És aquell lloc que la gent de l'hemisferi nord no saben ni que existeix. Si senyors, granit al costat de la platja!

Avui ens trobem el Marcel, Josep, Marta i el menda. Jo això m'ho conec bastant i al damunt anem a fer una de les vies insignia del meu grup d'escalada GEAM de Reus, "Aresta GER".

Jo, com que soc l'espavilat m'enduc a la xati! Jee jee jeee! La via és molt xula, facileta i amb ambient pirenaic. És una via d'aventura ideal per a gent que comença a introduir-se en l'escalada d'autoprotecció. La roca és exel·lent, un granit de color rosat molt adherent.

El passos més complicats són al principi, després és més aviat una aresta clàssica on cal orientació.

Tot i que fa una mica de vent en general fa un bon dia i després ens n'anem a la Riba ja que em acabat la via força ràpid. Li fotem quatre manxades i au a fer birres!

Que bona és la "chica de la puerta 16", de les millors vies de la Penya Roja!

Mussara, un dia de nostàlgia

Després de tornar de Montrebei bastant cuitet ens n'anem diumenge amb els amics de Reus a fer una mica d'esportiva a Montral, per anar fent gana. Això ho enllestim ràpid, quatre vietes i au! Després decidim anar al refugi de la Mussara a dinar i inflar-nos a vinets. Poc a poc ens anem posant tendres i torrats. Avui estem així en family. Com ja he dit mil cops aquest és un dels meus llocs preferits.



Hi ha alguncs que estan més tendres que d'altres... Fins que al final ens truca la Marta B. i ens diu: "que pujo i anem a escalar per la tarda". Li dic al Pep: "tio, que jo passo que estic cuit i molt torrat". Al final les dones sempre manen i au... a trepar amb la alegria corresponent. Al final anem al costat del refu, a la dona, la gesa, etc... Resultats:

- El Siscu (antic refugiero): fent solos per les vies que va equipar.
- El Pere i jo: pillant a les vies ultra sobades que ja no es poden fer.
- Els altres: anant aguantant el temporal.



Amb les vins que duia i els carajillos em vaig emocionar i em va donar per fer la "primera" via que vaig escalar a la meva vida: "mama sense dents" IV+.



Si, si, aquest soc jo. Dia 25 de Desembre de 2003, buaaaaaa, buaaaaaaaaa, buaaaaaaaaa!!
L'estil en la màxima expresió!



La veritat és que no he millorat gaire però ja no tinc el cap gros aquell que tenia avans. Això si, soc igual de feo!

MISSATGE IMPORTANT:

"Si beus no escalis, corres el perill d'emocionarte"

"Latin brothers" Els guardians de Sant Llorenç

Ondia!! Doncs ja tocava que plogués una mica no? La veritat és que està tot molt sec i em fa la impresió que com no plogui tindrem molta feina aquest estiu...

La setmana passada rebo un missatge de l'Ivan que diu: 'com estem solters podriem fer una escpadeta a Montrebei, no?' Bé, ja us podeu imaginar la meva resposta...

Quedem el divendres al bar d'Àger per fer unes birres i veure com per allí no plou gaire. In Montsec never rain. La motivació va en augment, veiem que realment no ha plogut tant. Arribem al Part de Sant Llorenç i bualà, no hi ha ningú. No m'ho puc creure! Som els amos i senyors de la Paret de Catalunya, els guardians del prat.

L'endemà ens despertem i notem que fa prou fred, no hi ha llum i ens pensem que està ennuvolat. La veritat és que som una mica dropos i el que nosaltres veiem ennuvolat són els vidres que estan enbafats. Vaja uns tirilles que estem fets. Al final decidim sortir de la furgo, al mateix temps que arriben uns gavatxos. Veiem que esmorzen i en sec surten del cotxe (no hi ha ningú més al prat). Cinc minuts fora, agafen, veuen el fred que fa i s'en van. Desolador. Nosaltres que ja estavem prou tocats ens acaben d'enfonsar. La "torrades amb all" o anar a fer frikie comença a guanyar bastants números. Al final li fotem un parell i ens n'anem fins a peu de via de la Latin Brothers. No conseguim escalfar ni caminant.
Arribem a peu de via i... Bajón! Una cordada i a la Latin. Cagun deu!! I aquests d'on han sortit?? Doncs venien de Montañana. Un altre cop la puta llei de Murphy que diu: "quan una paret que té 200 vies i hi han dos cordades, aquestes aniran a la mateixa via". Per sort veurem que aquesta parelleta aniran més o menys al mateix ritme que nosaltres. Doncs fem el joc de la pedreta i comença l'Ivan. Vaja rasca que fot a la que portes cinc minuts esperan a la reunió.

Els dos primers llargs es fan més o menys bé. Fins que arribem al tercer... aquí ja comença el ball de la tonyina.

Uiiiiii, quina gràcia, em comença a donar la risaaaaaa. I això només era un llarg de Vè, juuuu juuuu juuuuaaaaa!! Ja estic acollonit, veient que l'Ivan un tio que està curtit en la matèria i que encadena 7b s'està aplicant de debó.... Iuhuuuuu! Aquí hi haurà bacallà del Bo!

Doncs si senyor. El següent que està graduat de Vè és un dels tres llargs més durs de l via. Tranqui bou! Suposo que el fred i que les fissures regalimaven humitat em serviran d'excusa, però hi havia molta tralla en aquest llarg. Estic realment preocupat. Estic al 4rt llarg i ja estic inflat i ens en queden 11. Joooo joooo jooooo!!

Ara això si. Aquesta via és de les més bones que he fet mai. Les fissures són dures i impressionants. Empotraments yosemítics a lo Robbins. Cap dels llargs perdona i el fred tampoc.

Hi ha un parell de llargs amb roca dubtable però bé, ens deixen passar. Sostrets, fissures peleones, en definitiva. Ambiente massimo montrebeiano!

Arribem a l'A1 o 7a. Que com us podeu imaginar es va quedar en A1 a seques. No s'em va passar ni pel cap probar-ho tot i que la franceseta que anava davant nostre el va encadenar en top rope. Molt eixerida i maca per cert! L'ivan li va probant en lliure però li he fotut tant a caldo els tascons que... se les sua per treure'ls!

Estem bastant estressadets i esgotats. Sort ens arriba un flanqueget de II per alliberar tensions i fer les típiques fotos d'ambiance montrebeià amb la Paret d'Aragó i els suicides amb parapent que es van llençant durant el dia.

Estem força cansats i ens vene tres llargs bastant durs. Estic acollonidet perquú veig bastant a prop les cortines de pluja que van venint, les terres de Mordor. I en sec l'Ivan em diu "al lloro". Uuuuuuuuii, que aquí hi ha tonyina de la bona. Monta R, pujo i faig la mandonguoillada de llarg que li ha tocat. Hi penso: sort que no l'he fet jo.

Sortim de l'A1 així en precarity i ja ens queda l'última placa amb un fred i un vent ja insultants. Ja estem una mica conegladest i decidim sortir pels´dos últims llargs de la via del corb que està a 5 metres nostre i estarem més arresserats del vent i del fred. Després de prop de deu hores i molta tonyina arribem al cim amb la satisfacció d'haver fet un viote dels de veritat.

Fa tant de fred i estem tan cuits que després de tres intents de fer la foto de cim aquest és el millor resultat que ens ha sortit.

I la pregunta del millón: Rafa, això compta com alpinisme?? jee jee jeeee!

"Diedre Gris" Crits i xiuxiueigs a Montrebei

...i l'endemà de la del Corb, més tonyina!

Dissabte al vespre marxen el Manel i l'Oscar i jo em quedo al prat esperant el relleu. Al cap d'una estona arriben el Ramonet i el Pep "home braç" des de Reus. I ens n'anem a fer el soparet, no sigui cas que demà no tinguem power. El Pep es curra un exel·lentíssims fideus amb costelletes de porc... mmmm... quin gaudir pel paladar. Vinets, birres, ... i a rumir.

L'endemà em llevo totalment fet calderilla, em fot un pal que t'hi cagues anar a escalar però el Pep estva tant il·lusionat que no vaig poder oferir resistència.

Normalment per fer aquestes vies es va des de Puente de Montañana, però nosaltre ja estavem al prat i realment des d'aquí és una autèntica matada que no penso fer mai més. Fins a peu de via fa molta biaxada i s'ha de passar per dos trams de cordes fixes. A peu de via ens trobem una cordada. Cony, ja ens coneixiem: l'Alan i el Faust 'Punsola'. Si si, el fill del Punsola, que el teniem sota observació, jee jeee, ho va fer tot impecable. Li ve de casta.

L'estratègia a seguir era que el Pep fes els primers llargs (els que hi deixés el seu colze) i després ens turnavem cada 4 llargs més o menys.

El tercer i quart llargs ja són bastant selectius, ja mola que les clatellades te les donguin al principi per que sàpigues de que va el 'tiet montrebei'.

El Ramon li tira les següents fissures que ja són prou peleones.

Ja es comença a sentir algun xiuxiueig... ejem...

Després em ve el meu torn, comencen els diedraquens i xemeneies típiques de la zona.

Algun passet hardcore pel mig però es va anant fent bé.

La roca és de la millor que hi ha, les sortides dels diedres tenen molt d'ambient i un buit sensacional.

Alguns llargs es poden empalmar, ja que totes les R's no són super còmodes i tampoc equipades del tot.

Per aquestes alçades jo ja estic més recupèrat i m'ha tocat el solet i això em dona més vidilla i em xupo algun llarg més de primer dels que em tocaven. Així li deixava el remate final pel Ramon perqué pogués anar psicològicament més decansat pels tres últims llargs.

Ja portem molts metres de via i els 'susurros' que jo sentia ja comencem a transformar-se en 'gritos', jee jeee, la via és bastant física en general.

I au, jo conten perqué ja he acabat la feina li toca al Ramon rematar la feina. Els didres xemeneies finals són flipants. Els desploms super cantelluts van trinxant poc a poc els braços i el pati ja és increible.

El penúltim llarg és la guinda, el que els hi fa petar l'hombro i els colzes dels meus compis respectivament. Un passet de 6a un xic dur per aquestes alçades, jee jeee. L'últim llarg l'acabo jo perqué el ramoné havia arribat tant cuit a la R que no sabia ni on era. I au, ja som d'alt.

I una puta merda!! Encara ens espera la puta pujada i la mare que la va parir fins poder baixar al collet. Vam arribar bastant cuits al cotxe. Nunca mais!!

"Via del corb" Ezo der ofgüí que eh??

Continuant amb la campanya montrebeiana em trec de la màniga una de les vies recomenades pel mestre "ganxet", de les que jo denomino "vies de la 2a fase" o " de nivell d'atonyinada mitja". La Corbeau o Via del Corb. La setmana passada truco al Saumi i li dic d'anar a fer aquesta, i el primer que em diu: "tu faràs el 6b d'offwith". Bé, doncs ja el tenia adjudicat aquest llarg. De fet, aquesta via, l'havia triat jo...



El dissabte d'esprés d'esmorzar com uns senyors ens fotem ben d'hora a la paret. Com que no sabem com estan les reunions després dels retroreeabsurdsreequipaments, ens enduem 4 clauets per si les mosques. A peu de via ens trobem al piju i al paco que s'en van a fer una via de veritat, la Cor Salvatge. Doncs resultat d'aquestes últimes operacions, la priemra R no existeix.





Com que anem en cordada de tres i només liderarem en Saumi i jo, ens repartim la via en tirades de 4 més o menys. La idea es que la bèstia d'Almenar li tiri per les plaques i fissures inicials i jo als diedres, xemeneies i offwhits centrals de la via.



El 1er 6b es deixa fer bé, està molt pitonat. Com ha encadenat en Saumi, últimament només fa que endur-se rotpunkts!



La via és super vertical i la roca és molt bona, exeptuant algun tramet. La cosa va de fissuraques, díedres i xemeneies típiques de la zona. L'equipament és escàs, en algun llarg inexistent.



A mesura que vas pujant ja es comencen a intuir les xemeneies i díedres. Ja em començo a trobar a la meva salsa. Iuhuuuuuuu!!




En Saumi fa la primera xemeneia 'la fàcil' i quan arribem a la reunió hi ha un canvi de torn avans d'hora. Crec que no li ha molat massa el tema d'arrossegar l'esquena... Total que em cedeix l'honor de continuar la via fins passat l'offwith. I vengah!!



La veritat és que jo estic disfrutant com un enano. Aquestes xemeneies lógobres, plenes de guano, i sense poder protegir són realment autèntiques, tope clàssiques. Una gozada!!



Doncs ara ha arribat l'hora del judici final. El temut offwith expo de 6b al que m'he d'afrontar. Començo amb molta alegria superant els desplomet cantellut fins que faig el primer pas posant mig cos a dins de la fissura.

Merda!! No m'he enrecordat del que m'havien dit al pàrquing: "t'has de posar d'esquena a Àger que és més fàcil". Soc un ruc, m'he posat mirant a Àger, que en principi és el més llògic. Buaaaaah, això és dur que t'hi cagues, agònic és poc. Crec que em aig tirar 20 minuts per fer 3 metres patint com un condemnat. Al cap de mitja hora, més o menys, surto de l'offwith.



Agafo aire, xerro amb el Paco que estan a la via del costat i acabo el llarg. Us puc dir, sincerament, que he gastat més enrgia en aquests deu metres que en tota la via. Doncs montu R i pugen els meus compis que han flipat mandonguilles també. Ara ja gairebé hem acabat. Aprofitem per fer algunes fotos al Paco i el Piju que estan a la "Cor salvatge" en el pas clau de la via, 7b.




A ells s'els pot felicitar perqué ells si que han fet una via de veritat i al Rot Punkt. Enhorabona!




El Manel li tira l'últim llarg també força curiós. Com diria l'oscar "ronyós a matar". I au, ja som d'alt al cap de 9 horetes d'escalada intensa. Una via impresionant del mestre "bunny", tot un jefe! I parlant del rei de roma...


Crec que l'Oscar té algunes paraules que dir-vos:

I l'endemà com que no en vaig tenir prou... Fot-li que és de Reus!

"Musical exprés", ja és primavera!

Avui estic super trist. La meva compi d'escalada m'abandona un meset perqué s'en va a la India. Ara ja no la podré fer servir d'esxcusa. "Osti no puc perqué he quedat amb la Rosita per anar a escalar", jee jee jeee. Doncs ahir ens vam escapar junt amb el mossu a Vilanova de Meià. L'assumpte era fer una via guapeta amb uns metrets perqué la meva compi s'en vagi ven contenta cap a la India. La veritat es que jo ho tinc bastant difícil per no repetir cap via a Vilanova de Meià, llavors truco al Jordi "ressenya" i li pregunto si la "migranya profunda" és de loive climbing? La resposta va ser, no! Llavors vam pensar en fer la Musical, que és una via molt bona que ja havia fet i que és molt característica i guapa del puesto.



Arribem a les 12 a peu de via, un horari bastant frikie que em comdemna a saltar-me la classes d'alemany (jolin, amb lo bé que m'ho passo al cole). El primer llarg el fa el mossu, 4+, jee jeee. Que li preguntin a ell...



La via ja pertany a la selecció de vies de can sobat, però és pot fer bé ja que el tema va de canto gran i desplom. La verita es que és una de les vies més guapes de la Roca dels Arcs.



Aquesta és una de les vies amb més bona roca de Vilanova. Els desploms i plaques de canto gran són acollonants. Tot i que per a algú no eren lo suficientment grans, jee jeee. Vaya acerakooooooooo!!



Bé, la llei de Murphy sempre diu que si en una paret amb 300 vies i tansols hi ha dos cordades, aquestes aniran a la mateixa via. Així va ser. Darrere nostre venien uns compis de Lleida. En definitiva hi havia a la paret 5 "poca feines": una educadora, un mossu, dos bombers i un aspirant. Això no pot anar bé de cap de les maneres... Total que al final va resultar ser una sortida de family climb en tot el seu rigor. Uns nanos molt ben parits!



Aquí teniu a la campeona number one tirnat l'últim llarg de 4rt, que encara està buscant les assegurances!

Bueno Rosa, que tinguis un bon viatge!!

"Miramunda" a Montrebei

Aquest cap de setmana toca "comité"... Necessitavem un lloc per reunir-nos i jo, com smpre, vaig proposar Montrebei. L'objectiu no és ensí l'escalada o sigui que busquem vies faciletes i de relax per omplir el cap de setmana. Vaig proposar als meus compis d'anar a fer la "Miramunda", una via bastant nova del Paca que va pel tram més rostollero de la paret. Tot i que això no vol dir que la via ho sigui.



L'inici es fàcil de trobar. L'accés és el mateix que el per la Paül-Lalueza, un 30 metres a l'esquerra. Spit visible des de peu de via.



Els dos primers llargs són els més dificilets, però no gaire. No calen estreps, però si aneu justets de grau un tasconet i un pedal us aniran bé per fer el primer pas d'A1. No calen a la resta de la via.



La via va buscant els trams més nets de la paret fins arribar a un jardinet per enllaçar un sistema de xemeneies que et condueixen fins al cim.



La roca és exel·lent en tots els llargs, està equipada per a disfrutar i no passar por. Les R's estan equipades amb un o dos burins i 1 spit o arbres.




Aquí el Pep i jo fem un descanset a l'àrea de pícnic que hi ha a la R6. Així esperem als nostres compis que van algo més lents.



Els tres últims llargs són de xemeneia tope romàntica al més pur estil clàssic. Hi ha algun tram molt matojero (dur 'gafas de buceo') però es fa força bé.



La penúltima reunió i pot de piades no tene gens de desperdici. Molt autèntica però no penjaré cap foto. Val la pena anar-hi per veure-ho. Paca, ets el puto amo! Vaig riure molt quan hi vaig arribar.



Aquí teniu al Marcel en 3a posició tot arribat de Rjukan i amb els gats recent recauxutats.



Encabat ens n'anem a inflar-nos a birres i sopar. L'endemà amb la ressaka ens llevem tard i anem a fer una via a Cap del Ras així pim pam. L'esperò Badalona, una via de caire esportiu, amb roca força bona i molt equipada. Els primers llargs són guapos però la resta de la via perd interès, bé, com la majoria de vies de cap del ras.



Bé, l'objectiu del cap de setmana ja s'ha acomplert...

De vacances a Benidorm!

Doncs després de tres dies escalant seguit i sant tornem un altre cop. Dimecres truco al Jordi "ressenya" i li pregunto. On triomfarem aquest pont? A tot arreu plourà. Em diu que anem cap al Sud, cap a les terres de llevant. Jo sempre m'el crec i ens n'anem tres 'ganxets' i un 'riudomenc' cap a Benidorm, a la playukiiii!
Divendres aterricem a Gandia, al temple del frikie. Bufff, quin agovio! En la meva vida havia vist tanta gent per metre quadrat com allí. Les vies són molt bones però estan extremadament untades amb mantega.



L'endemà ens n'anem cap al Peñon d'Ifach. Em trobo als "kutre's" a Finestrat i em diuen que està restringida l'escalada a la cara Sud.
Bajón!
Total que ens n'anem a la Nord i decidim fer la "Pany". És una via bastant curiosa i amb algun tram bastant matojero. Escalada solsament apta per a romàntics i alpinistes que estiguin de vacances a Benidorm. Té tres trams bastant xulos a la par de d'alt i la entrada també té el seu morbo.



Aquí teniu a la Marta on leading! Que està pasant, no m'ho puc creure!



L'endemà, ja amb camapament base a Finestrat ens n'anem al Puig Campana a fer una via amb 'més roca'. Triem la Diedros Màgicos. Una via molt guapa de caire montrebeià, d'absoluta autoprotecció i amb una roca exel·lent. Imprescindible pels amants de els fissures i diedres, molt assequible. Però bé, al 6è llarg baixem de la via perqué potser no era una via massa de 'love climbing'. I sort d'això perqué tot just muntat el primer ràpel es posa a nevar. Osti, com li fot el canvi climàtic!



Aquella tarda després d'un aintensa sesió de birres al mític bar de Finestrat ens n'anem cap a Sella aveure 'que se cuec'. L'endemà ens llevem i ens trobem lo mateix que a Gandia: Gent i mantequilla a les parets. Quin orror! El Pep i jo ens n'anem a fer una via molt xul·la de tres llargs que es diu "Marion" V+. Tota equipada amb parabolts i reunions rapelables. On caldrien un parell de tascons per l'últim llarg però amb un parell d'ous s'arriba a la reunió sense més.



La roca al primer llarg és una fàbrica de 'mantequilla' però els dos últims llargs estan molt millor. Les formes de la roca són flipants i les gotes d'aigua donen molt de joc.



Aquí teniu "l'home braç capes i capes demúscul" fent les últimes apretadetes avans de marxar. La veritat es que ha esta un pont molt relaxant i divertit.

Després de 7 dies escalant non-stop... un parell de dies de descans i au, cap a Montrebei a fer coses de veritat.

Mussarejant avans del pont

L'altre dia em truca el Víctor 'xixarel·lo' per anar a fer una escapadeta a la Mussara. Em diu d'anar a fer esportiva però jo recondueixo el tema per anar a fer una vieta llarga. Jo se que ell és un alpin dels d'antes, crec que li sentarà aixó molt millor. Anem cap a la via 'entre boires', disfrutona ràpida de fer i de caire esportiu.



Doncs aquí teniu al xixrel·lo inflant-se els braços i la vena del front, però sempr amb un somriure. Dus morts!!



Alguna que altra tibadeta, trampa i tal, i ja som al cim! Au, ja podem anar a lrefu a fer birretes.



L'endemà anem amb la Rosa a fer la via Augusta per acabar de fer uns 'apanyus' i de baixada aprofitem per fer unes afotillos al Xavi i la Lidia que estaven fent la via "el preu d'un somni".



Doncs aquest és el Xavi fent l'espectacular i aeri últim llarg del preu d'un somni.



Au, ja hem acabat prou cuits i l'endemà cap a les terres de Llevant... Ja descansarem quan siguem vells!

"Desequilibrio Hormonal" Torn 'free' a Montrebei.

Després de la tonyinada del cap de setmana passat, quedo amb el Manel i l'Oscar per fer una mica de free-climb-non-expansion a Montrebei. Finde passat de big wall a fondo penjant-se de tot, ara toca guanyar-se les garrofes o jugar-se les galetes, com li volgueu dir.

Arribem al prat de Sant Llorenç i tot just arriba un nano de barna que ja havia conegut aquí mateix, un dj resident. La nostra ressenya marcava que s'havien de dur 8 pitons i no s'ens acudeix res més que preguntar-li si calen pitons. Ja us imagineu la resposta: "que va, no en fan falta". Aquest es debia pensar que tots els de Reus som bons, i de bo realment només n'hi ha un. Total que tot feliços ens n'anem cap a la paret. El peu de via és molt evident. Està a uns 100 metres a la dreta de la canal de la GEDE, davant d'un mur vermell que es veu molt clar del pàrquing.

Arribem a peu de via, miro el diedraken de 6b+ i em demano d'obrir-lo, de fet ja estava bastant adjudicat avans de començar la via. De fet aquest és el tipus de llarg que m'agraden i que sempre espero trobar-me. Fissures netes i de tibar-li.

La veritat és que aquest llarg comença molt dur per ser el primer llarg, però és brutal. Ja veig de quin pal anirà la via:

"Hardcore-Moves-Montebeianos-Non-Expansion-In-This-Area-Y-Et-donaran-Pas-Cul-Si-Caus-Maldito-Cobarde".

Arriben aquells dos mendrugos a la reunió i li continuo el 2on llarg que comença amb un really hard move també. Canviem i continua en Saumi, llarg de V que tranqui també. El quart llarg li torna a tocar a en Saumi però arribo a la reunió, aixeco la mirada i veig aquella fissuraken vermella de 40 metres de 6b sense seguros i em començo a escorrer de gust. Li dic avere si em deixa obrir aquest llarg, l'enganyo una mica i li dic que li canvio perqué descansi el coco una estona. No m'ofereix gaire resistència i iuhuuuuuuuuu! Vengah ahí!!

Els primers passos són amb una roca justeta i no hi ha absolutament res a la vista en 20 metres. Ja veig que serà d'aquells llargs en que comences aracionar material a fondo i arribes a la reunió amb tots el friends. La fissura té uns passos increibles d'offwith i d'encastament a lo yanki. Hi ha un parell de pitons i un burí en mig del llarg en una zona on la roca és bastant discreta i molt difícil de protegir. Sort que duia un Cam del 4 'corredor' que va començar a 10 metres i va arribar a la reunió. Tope tècnic!

La via és tope aèria, i tota la estona veus lo tonyinera que és la via del costat "globeros en alaska" que està oberta de fa poc. Arribo a la R i em começo a mirar el següent llarg de 6b+ plaquero que li tocarà al meu compi, i penso... se las va a flipar!

La veritat es que estic super content d'haver encadenat aquest 6b aquí a Montrebei, el demés no compta per a mi. Aquí és on es guanyen les garrofes de veritat i on és curteix l'esperit. Al final arriben els dos i l'oscar deix anar el seu mític "això és molt dur, és dura aquesta via".

Veig que en Saumi està també prou motivat però una mica inquiet. Però surt com una fletxa de la reunió i fot un encadene de puta mare. Super sobrat! Com les gasten aquesta gent d'Almenar. Monta R, si allò pot tenir un nom i pugem els dos. Au tmabé li encadenem aquest 6b+ espectacular de placa amb roca exel·lent. Quin goig!

Pensant-se que ja haviem fet totes les dificultats de la via i que ja seri un passeig fins al cim... una merda. Com diu el Soldevila al seu llibre: "En aquesta via no s'ha de vendre la pell de l'ós avans d'haver-lo caçat". Ara ens venia tonyina de la bona. Només sortir de la R ja hi ha un hard move de 6a+ sobre la merda reunió que teniem triangulada d'un spit i 2 aliens. High tension!

Però en Saumi triomfa com les palomites i canta reunió en un periquete, el llarg aquest també li ha donat bastanta guerra. La veritat esque fins ara tots els llargs han estat boníssims i amb una calitat de roca acollonant. Em toquen a mi els dos últims llargs. El penúltim és una mica extrany fot una S molt extranya per evitar uns sotres. Aquí la ressenya li mrca un A0 que no puc fer perqué no hi ha res d'on fer-li. Faig una sortida en placa amb dos aliens triangulats que han quedat com una merda i veig tots els forats dels pitons. Em començo a enrecordar del paio d'abaix 'no calen pitons'. Arribo sota un sostre fissurat i li començo a manxar a fondo amb una comba que t'hi cagues i flipo perquú veig un pas desorbitadament dur per al que marca la ressenya, 6a. Doncs m'havia equivocat, era la fissura de l'esquerra. Arribo i ja veig que les passaré canutes. Una fissura amb petits forats on no hi ha absolutament res i on veig clarísimament tots els passos de pitons que hi han. En comptabilitzo a ojo de buen cubero uns 5. I vengah, ara bé la traca final. Em vaig penjar del que vaig posar tope precarity amb sortidetes en lliure. Molta, moooolta tensió! Quan vaig arribar a la R que era una autèntica bassura veig que aquells nanos ja havien arribat al cotxe. Mekagun remil campanes de deu! Cuanta vibrazzionne. L'últim llarg de V+ s'el curra el Saumi perqué jo ja estava una mica saturat. Doncs no ens regalen ni l'últim llarg tio. Arribem a d'alt super contents del mega viote que hem fet. Avui si que ens hem guanyat la birra.

Truca el Tamarite a en Saumi i li diu "no habéis llevado pitones?? Estais locos!! Pero si yo llevé pitones". Ara penso, així té més mèrit! Quin consol...

"Punsola-Reniu" al Carall Trempat. Aprenent de bigwalera.

Això de llevar-se de l'hamaca i lo primer en veure de bon matí sigui el Pelut m'ha causat un trauma molt gran. Vaig pensar que seria molt més guai llevar-me de l'hamaca a Monterebei i veure a la Roseta (tot i que tampoc fa massa bona cara quan es lleva... jee jee jee). Doncs ara li toca el temps de fer una via d'artificial moderat. Tot i que hi han moltes més vies d'aquest estil, la Punsola Reniu és una via perfecte per iniciar-se en aquest estil, una tope clàssica. Una via guapa, amb ambient i a la Nord de Montserrat.



Fem la primera rampeta i la Rosa li tira el primer llarg que el fa xiulant.



Paranoies de la vida creia recordar que el 3er i 4rt llarg es podien empalmar. Doncs per donar-li una mica més de salsa a la cosa vam fer un petit ensamble fins arribar a una mena de torreó que et posa a peu de l'artificial.



La missió del dia era la d'ilustrar a la meva compi en el mundillo de l'artifo. Així que li fot al 5è llarg que tansols té tres passos d'Ae tot just sortint de la reunió d'on la podré controlar en tot moment.



Com era d'esperar els primers passos li costen una mica però de seguida es desenvolupa de puta mare. Fem el següent llarg una mica més aeri... i pam. Ja la tenim transformada en una "big wall master".



Jo entre tot això li vaig fotent en lliure que també és molt guapo.



Aquí tenim a la Roseta que en breus ja la tindrem a la Torre del Trango fent big wall extrem en solitari! La veritat esque ens ho vam passar de puta mare. Després festival night in Manresa per celebrar el triomf de la "pac is back" i de la "punsola". Que dura va ser la tornada...

"Pac is back" ens enduem la 1era repe a Montrebei (Ia part)

Durant una de les meves últimes incursions a Montrebei vaig veure que el Paca rondava per allí en algun lloc de la verticality. Ens vam posar en contacte tot i que jo no sabia on era, tope secret. Al cap d'una setmana veig una piada seva en un foro que havia acabat la via que estava obrint en solitari. Doncs de segida s'em va acudir la idea d'anar a fer la priemra repetició. Donat els dies de mal temps i que ningú m'hi volia acompanyar ja em vaig desilusionar una mica. Vaig pensar, algú ja hi deu haver anat. Al cap de 2 setmanes em truca el Pelut contra tot pronòstic i em diu que aquell cap de setmana té festa. Em diu d'anar a fer la "Festa del Paca" però jo el convenço d'anar a fer aquesta. Doncs ja està! Cap a Montrebei un altre cop!

Vaig arribar al Prat de Sant llorenç i com que el meu compi no arribava vaig nar a buscar el peu de via i a dur material. Bé tot això comença un divendres al vespre in the night... properament al blog del kletterer...

Ara us deixo un dels moments estelars a l'hamaca in the vertikal... Fuaaahh tiioooo neeen!!

Los lunes al sol, Aritjol-ejant

Aquesta foto és pa que no sus perdais!



Aquest 'dilluns' em truka el Jordi "ressenya" a mig matí per nar a fer unes tibadetes. Doncs perqué no dur-lo al sectoraken? Doncs au, cap a la Mussara. Ja feia temps que em deia que el dugués a l'Aritjol.



Com que tenim poquet temps anem per feina i li fotem tonyina ràpida per anar calentets cap a casa. Com que no em mola això de piar frikie... Us deixo quatre fotos.



Que us he de dir del sector... Brutaaal per als amants de les fissurakes i dierdres. Hi ha alguna via que no estaria de més protegir-se les mans. Sobretot a la "Ase amb esperit de Gall" i la "Fissuranak". Empotraments d'aquells que fan pupa.



El dimarts anem amb la Roseta als Cogullons contra viento i marea. Com que a la Mola Roquerola hi ha restricció d'escalada per nidificació decidim anar a la zona de les Gralles.
En definitiva, fem dos vies i prou. Per què?

És una llàstima com es deterioren les coses i ningú hi fa res. Tansols us he de dir que un sector tan guapo com aquest se n'està anant al garete. La meitat de les vies que hi han estan desquipades, amb assegurances podrides i reunions precàries o inexistents, els accessos estan tots bruts i deixats...
Jo ja tinc prou feina a les meves zones, però seria molt guapo que aquest sector es tornés a recuperar. Intento fer una crida als escaladors de Montblanc i rodalies (per proximitat) a fer alguna cosa al respecte.

"Directa" al Pico Abadías, una via que s'ha de fer.

Tot va començar un dia al Campus...
"Pep tio que hem d'anar a la Maladeta, ja n'hi ha prou de fer rostollakos, hem d'anar a fer vies bones de veritat"
"Osti, aquesta la tenia a la llista però no arribava mai. Doncs potser serà el moment. Pues..."

Seguint les indicacions del Rafa Vadillo, el nostre jefe, amb el manual de las '10 mejores para ser un buen pirineista'. El pep "home braç", el Ceci, el Marcel i el kletterer s'en van cap a la Maladeta. Missió: Via "Directa" al Pico Abadías 350m 6a/A1 (6a).



Sortint des del 'refugio de psecadores' de Vallhibierna, al cap de 3h30' i a ritme alpino, arribem al mític vibac del Ibon de Cregüeña. Mega palliça! Vaja vibac més ben parit, realment és un hotelet, no us el podeu perdre! Des d'aquí encara no hi ha una bona visió del Pico Abadías ni del que anem a fer. Sorpresa per a demà...



L'endemà ens llevem més o menys d'hora i au, cap a la paret. Ven bé hi ha una hora i poc d'aprox des del vibac. En sec ens plantem sota la paret. Una paret llisa, menjada pel glaciar i fissurada. El peu de via és fàcil de trobar, el sostre del començament és soverbi. El pimer llarg comença així com una mica dur, la fissura està humida, és una mica difícil de protegir, fa fresca i et poses a tono de seguida.