"L'avi de la Mel" al Peladet

El dijous havia quedat per anar a escalar amb X i no sabiem ben bé on anar. Jo que de motivació no m'en falta, em vaig treure de la màniga el Peladet. Li vaig proposar d'anar a fer les dos vies noves que havien obert l'Albert, el Vicenç i el maestro Fiu Liu feia 2 setmanes. Però X ja no es deix enganyar gaire i em diu que nanai de la xina de fer l'Absurdistan. Doncs res, que hi farem, les dones al poder.
Al final ens decidim per l'Avi de la Mel. Els dos primers llargs els fa ella que són els més fàcils i que teòricament estan més ben equipats (recomanació del papi). Els dos primers llargs són un ecàndol. Una placa amb un calcari exel·lent i equipat per disfrutar. Realment no cal material per aquest llarg, tansols amb exprés es passa de sobres, hi ha bastanta chapa. El 3er llarg d'impàs et porta a les plaques fissurades dels 2 últims llargs, que també són un escàndol. S'equipen molt bé amb aliens i friends mitjans. El 4rt llarg ens va agradar molt, tecniquillo i amb ambient. Sincerament, els hi ha quedat una via de puta mare i segurmanet es convertirà una gran clàssica del Peladet. 100% recomanable!

Tot i que l'Avi de la Mel no hi era, vam pensar en ell i els seu formatges mentres menjavem alguna cosa a la Font de les Bagasses. Aquest home si que es mereix un monument. De fet ja li han escolpit un monument a la pedra. Quin millor regal!

"Maia" 7b a Collegats, d'un extrem a l'altre

El diumenge quedo amb l'Albert perque ja portava masses dies fent frikie i tenia ganes d'algo de tonyina in the vertikal. El cert es que estava molt fanàtic. A les 9 del matí arribo a Collegats i allí fm els plans. Com que el chabalet fa poc que escala... no trobem cap via de les que podem fer que ell no hagi fvet. Vaja!! Al final proposa d'anar a fer una nova via de l'Oriol Baró and cia, "Maia" que està a la banda de conglomerat.

No triem pitjor perqué no en sabem més! Durant l'aprox ens cau un pedrot rollo "humor amarillo" quan els hi llençaven les mandonguilles gegants. Em va recordar la bolera del Monblanc. Aribem a peu de via i la paret està al sol i fot una chufla de tres parells. La via comença amb un 7b que li adjudico amablement a l'Albert. Alló és un festival del líquen! Guarríssim i un xic exposadet perqué no duiem ninos massa grans. La veritat es que ens hi arrosseguem bastant. Però tampoc motivava massa. Encabat em toca a mi. Aquest llarg ja fa més bona pinta. Placa i díedre super tècnic de 7a, bastant net. Aquí m'he d'aplicar bastant i he de racionar bastant el material. Em va recordar força a algun pas de la "mision imposible" de la riba. Molt tècnic i amb roca força bona. Bastant antològic. Quan arriba l'Albert a la R ja tenim a sobre la tormenta. Però vaja, jo crec que ens va fer un gran favor. El que venia la veritat és que tampoc motivava massa. Però bé, mai se sap. De vegades t'en pots endur alguna srpresa. Doncs au cap a baix, que els destrepes aquells mullats també tenen la seva gràcia.
Doncs realment jo ara si la tornés a repetir (que no es donarà el cas), portaria joc de camlots fins al 4 (antic) i el 2 i el 3 repetits, joc de tascons i joc d'aliens, i moltes cintes!!
Au, cap a baix a fer frikie del qual jo m'abstinc perqué entre el madrugón i els apretons de la via ja m'han deixat tovet...

"Adserà-Jansà", d'alpinisme per Siurana

Dilluns de la setmana passada, tenint en compte que teniem només el matí. Vam anar la Diana, l'home braç i jo cap a Siurana. Ja feia dies que tenia ganes de fer aquesta tope clàssica del Salt de la Reina Mora. Perqué a Siurana no només hi ha regletes, cleques i chapes... Com tota escola també va tenir uns orígens.

Doncs si, aquesta via és molt chula, sempre mirant des de un punt de vista romànic. Són 3 llargs de V+, que van per un sistemes de fissures i díedres molt guapos, on s'ha de donar força el callo per ser Vè. Com hi naven aquests!

Vam dur un munt de runa que al final no va caler. Amb un joc de friends normal fins al 3, i si no es va molt selto fins al 4, ja es passa de sobres. També calen tascons. El llarg estrella de la via és el segon, l'entrada a la R és brutal!

Ja ens ho vam passar prou bé. I ara la via està una mica més neta. L'home braç va fer honor al seu nom i va tirar un llastrot descomunal cap a baix. Ahí està, enderrocs Gavaldà!!

Salut!

"Ganxets" a Paret de Catalunya

Ja fa uns quants dies li vaig proposar al Willow d'anar a fer aquesta via. Jo sabia que li faltava un llarg per alliberar. La qual cosa em motivava bastant. Però el mendrugu s'em va adelantar i se n'hi va anar el Diuemenge amb el Quim. Mecagun remil! Total, que la van forçar tota en lliure quedant així un grau força humà de 7a el llarg d'A1+, vya bous que estan fets aquests d'Artés! Així, amb aquesta info li vaig proposar al Saumi d'anar a probar-la tota en lliure tal com m'havia explicat el Willow i s'hi podia ser sense clavar o poquet. Així que ens plantem el dimarts i li fotem gasto. La última repe coneguda d'aquesta via era del Remi i marcava portar 6 pitons...

El 1er llarg ja ens posa a puesto. "Cuidao! Que esteu a la Ganxets i no a la Delfos". El calcari és brutal, exeptuant tramets curts. Però la cosa ja apreta des del principi.

El 2on llarg ja és més delicadet, i s'ha d'anar al tanto. La roca és dubtosa i la autoprotecció justeta sinó es clava. Jo li donaria 6b+ al 1er tram i 6b a lúltim d'aquest llarg. No com marca la topo. Passo sense clavar. Iuhhuu! L areunió é un autèntic niu d'àligues. Quin amient montrebeiano a tope!

El següent llarg el tira el Saumi. Diedraken d'antolgía amb roca esputnik. La via va sortint tota en lliure super guapo. La fissureta següent facileta però tècnica. Oju aquí, embarque possible si segueixes recte pel díedre. Quant la roca canvia de gris a vermella s'ha de fer un flanqueig horitzontal que va a buscar una R penjada i amb molt d'ambient. Aquí comença la nostra aventurilla, jeee jeee. Ara venia el llarg de Vè suposadament de relax. Doncs no! Suert el Manel tan pinxo i comença a renegar. Es veu que està atravessant un mar de crocanti. I en sec escolto. Uaaaaaaaaaaaah! Zis zas!

Aupa patxi! El Saumi que s'ha cascat un vuelo de 20 metres, on ha arrancat un clau de via. Que grande!! El paiu que té uns minuts de trànsit espiritual acaba el llarg com els bons. Com un valent. Jo estic a la R penjada mort i desitjant sortir. Bufff, quin palaco!


"Ave kletterer, morituri te salutan! Porque en Motrebei no solo vuelan los del salto base"

Arribo a la R tot motivat. Ara ens arriba el 'passo ciave' de la via, l'A1+ que amb un parell havien lliberat el Willow i el Quim fa tres dies. Però la frase a l'arribar jo a la R va ser: "Kletter, ni se t'acudeixi porbar-ho en lliure que no vull veure més vols". Jaaa jaa jaaa, després d'insistir un parell de cops. Veig que el horno no està para bollos i vaig sortir en A0 de la R. Però com era un sostre i el saumi ja no em veia ja li vaig tirar més en lliure. Ojos que no ven! Amb el pitó que va deixar el willow diumenge i el que vaig deixar jo en lliure (vam aprofitar el que ens va saltar al llarg anterior), ara aquest llarg amb una mica de getilla es pot passar sense clavar amb un grau de 6b/+ obligat. Ara la via es pot fer sense martell, i queda una via amb molt més compromís: més dificultat a l'hora de muntar alguna R i major exposició, esclar.

Aquest llarg era brutalment guapo. El següent l'obre el manel. Aquí comença l'escàndol. Placa de regletes i cantets magistralment oberta amb només 2 expansions. Increíble, quina qualitat!

Arribem a l'antepenúltim llarg i 2on 'paso ciave'. Quan arribo allí a la R em miro la topo i veig: esperó gris 6c+. I m'el miro i dic. "on està la trampa, si això està mig tombat". Doncs si nano, tranqui. Aquest és el llarg estelar de la via. Un esperó de placa calcària d'exel·lent qualitat amb, també, dos expansions en 40 metres, obligadíssim en 6b. Tot i que tinc els peus bullint i estic vibrant entre seguro i seguro m'ho passo en grande. La via és brutal i realment penso en per què no es deu repetir gaire. Quina cordada més gran els "ganxets". Quina vista!

Ara ja no més ens queden els 2 últims llargs de xemeneia que ens porataran al tant desitjat cim de la Paret de Catalunya.

Per fi em aconseguit escalar aquesta via i bastant dígnament. Aquesta era uan de les gran fits que tenia aquí a Catalunya. Ja feia dies que no s'hi penjava un reusenc a la Ganxets, jee jee jeee. Però bé, haurem fe tornar-hi a fer-li el Rotpunkt, queda pendent. Quina via més bona!!

D.O. Ganxets. Garantia de vertiqualitat.

"Via del Tronko" a Montrebei, un finde d'emocions.

Fa ja uns quants dies, quan vam fer la festeta al Prat de sant Llorenç, de casualitat va aparèixer el Felipe 'Tronko'. Entre birres i vinets, el Felipe "tronko"... 'que pa tronko, he abierto una via en Catalunya tronko, etc...'. Al cap de 2 o 3 setmanes em cau la ressenya a les mans. La veritat es que motivava bastant.

La setmana passada em va trucar el 'Lloretang', que just havia tornat del moro i estava motivat per anar a escalar. Em va dir que triés jo el lloc... mmmmm... si he de triar jo anirem a Montrebei li vaig dir. Ell no hi havia escalat mai i trobar una via fàcil que jo no hagués de repetir la cosa estava fotuda. Plinc!! La via del tronko!! Màxim 6a+, tota en lliure, de lujo. Au doncs!! Bé, realment es diu: "La fuerza de los sueños" però vam pensar que era un nom una mica monyes i per unanimitat hem decidit que es dirà "la Via del Tronko".

Doncs ja veieu com s'estrena el Lloretang: farem la primera repetició de la via i serà la seva primera a Montrebei. La via comença en un díedre a 10 metres de la Delfos. La veritat es que mirant-ho d'abaix promet molt. El primer llarg és un díedre de V+ totalment rebeiano que ja marca quin es l'estil d'obertura i la ètica del tronko. Estilo Brrrutal! El llarg següent el fa el lloretang, és curtet i en flanqueig, té 2 metrillos en roca delicadeta. Aquí comença el viakal! El 3er llarg és 5 estrelles. Comença amb una sortideta un pel exposadeta sobre la R, però el calcari és exel·lent, festival de placa amb gandes i reglets vilanovins. Cada pas que faig em corro de la qualitat de la roca, super aeri i espectacular, 40 metres d'escalar de veritat. Increíble, roca esputnik!

El següent li torno a tirar jo, perqué el Jordi ja ha vist de que va el rollo rebeiano, així també li puc probar d'alliberar els 2 passos d'Ae. Flanqueig amb super ambiance per arribr a l'Ae, li apreto de micro reglets, estic apunt de fer el rotpunkt però caig. Kagüen! La veritat es que és molt difícil, la cosa deu rondar entre el 7a i 7b en 3 metres. Però li veig color. D'aquí ja enganxes un díedre de Vè del més espectacular i bonic que he fet mai. Vaja, jo pensava per dins... que cabron el Felipe la sort que ha tingut de trobar això. Aquest llarg fa 60 metres,la part final del llarg és una mica més difícil i té un tram un pel raro de protgeir.

El sgüent llarg fot un pinta brutal, m'agardaria fer-lo però també em sap greu pel Lloretang, té una arrencada de lo més aeri i guapa que us pogueu imaginar. Surt el Jordi però al arribar al pont de roca no s'ho veu i li ha costat molt aquest tram. I em cedeix amablement las riendas de la via. Iuhuuuuuuuu!! M'encanta, així puc disfrutar tota la estona on leading, com a mi m'agrada. Aquest llarg és una patada: qualitat de roca màxima, super aèria, buzonakos per donar i per vendre, exagerat. Arribo a la R i em cau la llagrimeta de lo bona que és aquesta via. Com pot ser que no la veiès ningú en tots aquests anys? Mare de déu! Fem un descansillo i ara ens ve un diedrako desplomat... bufff... indescriptible... ja es que estic a punt de plorar de l'emoció. Superb!!

El penúltim llarg es de la via del 78, xemeneia tope classica. Ens queda l'últim llarg que és una babaresa que es veu escandalosa, però són les 7:30 de la tarda i no tenim frontals, sortim per la del 78. Arribem a d'alt amb les últimes llums. Super contents per l'exitazo de la via, per ser la via del 'tronko' i perqué hem gaudit d'una boníssima comnpanyia. Ara ens toca un descens super romàntic a la llum de la lluna. Ha estat un dia d'escalada magnífic. Al vespre ve el Tronko a la caseta, estem super contents i ens fotem totes les birres que tenim.

L'endemà ens desperta el soroll d'un generador elèctric. Joder, quin bajon! És el propietari que està fent obres a la caseta per tancar-la i també per posar una balla a l'entrada. Ara si que m'ha trencat l'ànima. Li dic al lloretang: "la 1era via a Montrebei, la 1er repe i l'últim en entrar en la caseta". Total, decidim anar a fer la GEDE perqué estem bastant cuits i resacosos. La via és super xula, vista sempre d'una conepció totalment romàntica o alpinística. En general ens va agradar força, Té trams super bonics, i la canal final es de lo més autèntic. Total, un finde ben parit i ple d'emocions.

La de coses boníques que ens aporta l'escalada, és acollonant!

"Rapinyaires" segell Ganxets, garantia de vertiqualitat

El que són les casualitats, no?? Un dia treballant em ve una companya manrusa i em diu. Ja saps que aquest nanu que tens davant també escala?? I jo vaig pensar que guai, un altre fanàtic. Ara podré tenir una conversa normal i corrent, iuhuuu!! Però no em vaig volguer fer il·lusions massa ràpid, total... faig la selectivitat i li faig la pregunta clau. Però tu escales o fas esportiva?? I em diu escalo, escalo i també faig esportiva. I vaig pensar iuhuuuuu!! I va començar a sortir Montrebei, etc, etc, ... Vaig pensar: "una altra víctima per enredar a fer bajanades!"

Doncs avui ens trobem tots dos, el Willow i jo, davant la Roca dreta de les Valls (Ports de Beseit). Fa molts dies que intento enaganyar algú per anar a fer aquesta via, la "Rapinyaires", també té rollo sensiblon. Via amb segell "ganxets" totalment. El que passa es que quan en una ressenya ja et fica llargs expo, 4 cintes 55m i coses així.... de cop i volta et desapareixen els companys. Que hi farem! Però jo sempre he pensat que si hi ha pujat algú es que s'hi pot pujar.

La via va paral·lela a la KRT, típica via Ports que fa tot deu com si no n'hi hagués cap més, rollo Punsola. El 1er es comú. El 2on llarg es deixa fer i al 3er comença el bacallà. Sortida de xapa en 6b una mica exposadet amb caiguda lletja a repisa i roca discreta. Ja comencem a vibrar, iuhuu! El 4rt llarg és espectacular, la topo marca 7a i 6b+ obligat. El willow encadena i jo em foto un sello a l'últim sostre. Es veu que hi han códols que tenen sensor de gordos i exploten al pas. M'ha fotut una ràbia, se me n'ha anat el rotpunkt a tomar pel cul!

A partir d'aquí la via enganxa l'esperonet molt proper a la KRT, potser massa proper i tot, amb un llarg de 6a+ així de tràmit i l'últim llarg un pel exposadet on has d'anar bastant traquilet i serenitat. La veritat es que avui ens ha fet la temperatura perfecta. Solet, airet fresquet i bona companyia. Ens ho hem passat de puta mare.

Ara ve el problema gordo, no només el bestialot aquest l'enganyaré un altre cop sinó que més aviat m'enganyarà ell a mi. Ja m'ha fet propostes indecents rebeianes i ja he caigut de quatre potes...

"Je ne se pas res d'alpinisme" 7a, 70m La Mussara

Dijous, la cosa pinta magre. Quedo amb l'Albert per anar a Montrebei el diumenge, però no quedo fermament. Ells ja hi serien. La cosa pronostica malament. Amb cinc eurillus arribaré al prat des de Reus?? Mmmmm, va a ser que no. Total que la cosa acaba sent que no.

La veritat es que quan ja tens al cap Montrebei, anara fer esportiva et destrempa bastant. Ja n'havia plantejat anar a fer una via en solitari fins que... riiiiing... riiiing (bé, el meu teléfon no fa ring ring sinó que sona "palomitas de maiz")... el Joanet! Mi maestro i mentor que feia dies que no sabia d'ell. Me proposa d'anar a fer frikie però negocio una tapieta de tibar-li una mica. Au, convençut, lligat i al sac.

Arribem aquest matí al sector. Per la orientació ens toca l'ombra encara. Escalfem en una vieta al sol i ens hi fotem. La via comença en un desplom des de la feixa. El primer pas és un llançament avere que pilles. La resta del llarg ananr fent però et posa a tono, 6b. Arribem al díedre de 15m de 7a, que com ja us podeu imaginar estava més concentrat que el detergent. Boníssim però molt dur, i cau el Rotpunkt, iuhuuu. Arribo a la R i obro la vàlvula de la olla exprés. Els dos llargs següents, molt curtets, s'empalmen en un de sol. És molt aeri i té un pas de bloc de llançament molt guapo que no encadenem, 6c. Haurem de tornar a buscar-li el Rotpunkt a la via.
Baixem rapelant i nem a gastar els últims cartutxos en les vies frikies del costat, però arribem a peu de via i encara busquem els cartutxos. Tot i que fem un 6a+ que a mi em fa gràcia pel nom, "infiernode cobardes", però no anava de ganxeos... jee jeee.
Una altra mostra de la qualitat, vericalitat i grandesa de les vies de la Mussara. Impressionant!

Encetant la temporada Rebeiana: "Regard" i "Le Fil d'Ariadne"

Iabadabadabadú! I vengah, i vengah!

2 mesos... regleteo... bidedos... venga bitxo... lánzate que es bueno... Fuaaaaah! Quanta distorsió por dios. Ja hi som i amb una bona cole de rotpunkts. I la pregunta: Hi hauran resultats in the vertikal??

Aquest dimecres passat tornem a les bigwalls. Ara ja toca deixar el frikie per posar-se a escalar. Decidim amb la Rosita d'anar 2 dies a fer un 'Montsec forever'. Li faig una llista amb les vies que podríem fer plegats sene que jo en repeteixi cap. El dimecres enfilem cap a Àger. Anem a fer la "Fanal Nocturn", via molt bona y disfrutona. Roca insuperable i amb passatges molt bonics. I sense sobar! La veritat és que els dos ens ho hem passat molt bé.

L'endemà ens llevem més aviat tardet al CB avançat (la cabaneta de sant llorenç). Per la nit vam triar la via per l'endemà. La Rosita que ja sap que soc un fanàtic de Montrebei em fa un regalet super ben parit. Doncs si, anem a Montrebei. Iuhuuuuu! Deprés de 2 setmanes intentant anar-hi... i¡doncs mira, ja hi som. Ens n'anem a fer una via de les faciletes. La "Regard". Comença per la Paül i després es desvia cap a l'esquerra. La Rosita es curra el llarg de la seva vida (m'agradaria veure uns quants frikies d'akests q diuen q fan 7b's kurrant-se akest llarg copmtant que ella escala quinto, quina valenta que està feta) i ja ens enciagalem. Comença el festival. La veritat es que la via és un matojal que t'hi kagues. Només apta per ments súper romàntiques. Superat el matollam i amb una ressenya que fa pena m'en vaig a petar a una xemeneia on en m'ha vida he vist tanta runa junta. Vaig pujar 3 metres literalment per les heures sense tocar roca. Impressionant, no he fet en m'h vida un llarg tant guarro i rostollro. Quan va pujar la rosita, que gairebé em mata, em curro un flanqueig per retornar a la via... i tranki!! Roca cutre a matar, terra que s'enfonsaava al pas, improtegible. Pobreta Rosa, sabia que quan arribés a la R igual no em parlaria en un mes. Quina carona... pobreta. S'ho va passar fatal però ara ja encarrilàvem les xemeneies de la via. Que la veritat, són prou guapes. Marca de la casa. I au, ja som d'alt. Cuits i cap a casa!

I aquest dimarts... mais Montrebei. Impressionant! Avui anem el Saumi i jo. L'enredo per fer una via així normaleta, no massa tonyinera. Ens n'anem a "Le fil d'Ariadne". A mi aquesta línia ja em cridava junt amb la Náufragos de quan vaig fer la via del "Pakistaní returns". El començament és bastant matojerillo i amb algun tram de roca no massa bona. A mesura que van passant els metres al meu compi cada cop li fa menys pinya. Però jo penso per dins: "si haguessis anat a la regard..." Fins que arribem al bacallà. El llarg d'antologia: un díedre de 6a asbolutament net i difícil de protegir. Com he disfrutat por dios! La resta de la via va succeint sistemes de diedres, així romanticots, fins arribar a un llarg de placa sobervi. Roca prou bona, amb sortideta d'ambient amb roca cutrilla i con repisa llamadora. Com me mola! També he forçat l'A1 en lliure i ha caigut el rotpunkt. Marca 6b però jo crec que és un 6c ben bo. Vaja, al menys m'ha semblat més difícil que altres 6b's que he escalat a Montrebei. En resum, una via super bonica i recomanable. Tot i que els hem dut, no cal portar pitons. Amb jeta sempre es surt de tot arreu.

Montrebei forever!

"Infierno de cobardes" A4/5c. Artificial extrem a Roques de Benet

La història comença el dia que em va caure a les mans el llibre del Paca. Des de que tinc la guia de Ports tinc repassades totes les vies pam a pam. Pero va ser a l'obrir una pàgina del llibre del Pakistaní quan lleigeixo amb entusiasme... "Infierno de cobardes". Inmediatament vaig pensar: "una via amb aquest nom, per les persones per les que ha estat oberta i el lloc on està oberta, només pot ser bona que t'hi cagues!". Després d'anar fent artificialillos pel Montsec, Mussara i altres puestos ja era l'hora de la veritat. Havia decidit que era el moment de començar a escalar un via de llegenda. Una d'aquestes vies que no es repeteixen perqué estan envoltades de mites i fantasmes, i perqué, no ens enganyem, és un via difícil. Sobretot una via del Kike Ortuño i l'Alex Estela, amb segell "ganxets".

El Kike. Jo no vaig tenir l'oportunitat de conèixer-lo, i m'hagués agradat haver pogut escalar amb ell algun dia, amb un del meu poble. Sempre he pensat que la millor forma de conèixer-lo seria escalant una de les seves vies. Estava super motivat per fer una via del "Jefe dels Ports". L'ètica, la tècnica i el valor unides en una persona. Doncs a això hem vingut!

Un bon dia li vaig comentar al meu amic "Pelut" i li vaig començar a inflar el cap. Desseguida el vaig convèncer quan fotiem 4 birres al Cirera. Podriem fer la 1a integral de la via i la 2a repe des de l'any 97. Tansols tenia intents i una repe del Paca en solitari.

Doncs au, carretera i manta. Cap a Horta de Sant Joan.

Les Roques de Benet són desafiants, verticals, tètriques, inmenses, precioses. Quan vam arribar a peu de via ens vam quedar glaçats del vertical i llisa que era la paret que haviem d'escalar (el cap de gos). Vam veure clar que no tindríem cap mena de problema amb els petates.

Vaya paredón! Roca crocanti a matar, fang, llastres. Fuaaaahh, com mola!!

El següent dia ja anem a escalar. Ens llevem relativament d'hora. Vam calcular que teníem 4 dies on l'estratègia a seguir seria la d'escalar 2 llargs per dia i l'últim dia fer l'últim llarg i baixar, ja que hi han 7 llargs. Perfer aquest tipus de vies ja ho has de dur tot una mica planificat després ja et pots sortir una mica més o menys del guió.

I comença el festival. Lo millor de tot és l'aproximació, un lujazo. Mig minut! (però ja ho pagaríem...)

Li començo jo el qer llarg d'A3+. El ninot del meu compi va i em lliga a l'arbre de tal forma com si anés en una mena de solitari assistit. Vaya tela!

Això si, naltros sempre pensat en el medi. Que no s'ens digui, ara que la cosa està sensible.

Me n'adono que això són paraules majors. La roca és prou bona tot i que travesses alguns trams de roca crocanti. En el llarg em salta un ganxo i se m'arrenca un plom. Dos sustillos que em fan posar la patata a 100. La cosa va de puntes de pitó, falcatges i força ploms xicle. Ambientazo. Les R's són justetes: 2 spits rovelladets, a reforçar.

Després d'unes 4 o 5 hores acabo el llarg que, al damunt, és el meu primer A3+. Iuhuuuu!!

El David desmonta el llarg i ja es prepara psicològicament pel bacallà. Les 2 tirades curtes d'A4. Teòricament el bacallà de la via està concentrat als 3 primers llargs però el conte s'acaba escrivint d'una altra forma al final... Però poc a poc ja anem veient de que anava el rollo. Rollo infernal!!

Eren primers de maig quan vam escalar aquesta via i el dia ja començava a allargar. Llavors el David sorprenentment escala prou ràpid el seu llarg d'A4 i li sembla força més fàcil que el primer. A ell li ha semblat que no era A4. A mi tampoc la veritat.

Desmontem el llarg rapidíssim i encara es prou d'hora i el jefe decideix tirar-li fins on pugui del 3er llarg que teòricament marca 35 metres.

Va prou ràpid però la nit ens està pillant. El Pelut veu un spit a 3 metres damunt seu i no ens quadra gaire ja que les 2 tirades d'A4 són completament netes. Senzillament ens anem trobant restos de falquetes i algun plom de via trencat i tal i qual. Al final el David decideix fe una mena d'instalació precarity per poder-se baixar fins a R2.

Ens mirem la ressenya mil vegades. Ell ha escalat uns 18 metres i tres més amunt hi ha un spit. Pensem que algun dels repetidors li ha cascat un spit o senzillament que la ressenya està malament. Ho sabriem demà. Plantem l'hamaca i passem una nit agradable en la més absoluta verticalitat i tranquilitat. Ens fa unes nits força agradables tot i que duem el toldo per si de cas.

L'endemà ens llevem i comencem l'activitat. No anem amb massa pressa. I algú fa una serie de descobriments... Es que el Kletterer és una caja de sorpresas...

Després d'esmorzar i fer el ruc ens posem manos a la obra. El maskina juma el llarg i el continua. Per la nostra sorpresa... ens haviem quedat a 2 metres del R3. Jolin, quin desquadre. Doncs mira millor. Acabavem de guanyar una llarg en el segon dia d'ascensió.

El Paca ens havia advertit que aquest llarg que venia era força difícil i entretingut. Així ho va ser que vam estar pràcticament tot el dia per fer-lo. És van viure uns quants moments de màxima tensió i vibrazzionne!

Doncs si senyor, ole quin llarg s'havia currat el David. Teòricament era dels més fàcils (A3) i va resultar més complicat que les tirades d'A4. Com s'enten?? Doncs no s'enten. Quina agonia!

Les hores van passant, la gent també per sota.

Tot s'ha de dir. Anàvem força ben equipats alimentàriament. Material bàsic de Big Wall: Franziskaners, huesitos, nubes, formatget, ibèrics, coles, estofat, tortillitas de patates, etc, etc... Mig petate de menjar! Això ho va ressentir la meva butxaca uns quants dies.

Després de desmontar el 4rt llarg ja era molt tard. Però em vaig mirar la topo i ens venia un llarg d'A1+/5c d'un 35 metres. Vaig agafar 4 claus i fissurers i vaig decidir que encara tenia temps. Aparentment no semblava difícil. Després va resultar que també era un llarg trampa. Aquí he vibrat com mai a la vida. Les sortides en lliure amb roca cutre a matar amb les repisetes i els sartenazos em van fer aplicar com mai a la vida. La veritat es que vaig arribar bastant taquicàrdic a la R i de nit. Ara si que haviem acabat la jornada. La R la vam muntar abaix, ja que hi havia una repiseta genial on sopariem de puta mare.

Feia molt bon temps. No corria gens l'aire. Avui tocava festín. Estofat d'arroç, birretes i heavy metal in the vertikal! Ja ens ho haviem guanyat de sobres.

Ens llevem i ja ens n'anavem al 3er dia d'escalada i les coses ens estaven anant prou bé. Escalàvem força ràpid i amb bastanta tranquilitat. Quin despertar més autèntic i energètic, ni en els meus millors somnis.

Despertar extrrrrreeemo en la hamacaaaa... I want out!!!

Com cada dia tocava posar una mica d'ordre a la reunió. Perque amb la de runa que portavem només hagués faltat això.

Etem en el 3er dia d'ascensió i tot apunta cap a la victòria. Ens queden dos llargs: un d'A3 de 50m i un altre d'A3/Ae/5b d'uns 45m. Comença el David i ja molt desseguida comença a vibrar bastant. De fet no l'havia vist vibrar mai tant. La cosa va força lenta. Molts falcatges difícils, roca força dolenta, una tirada llarguíssima, molts ploms, ganxejos vibrantes. Després d'unes 6 o 7 hores acaba el llarg. Està força extenuat. El primer que em diu es que amb diferència és el llarg més difícil de tota la via. En alguns moments es palpava la tragedia. Quin llarg deu meu!

De tant en tant va caient algun pedrot pel meu voltant. I les úniques paraules que sento cada 2 minuts és... "Estoy vibrando massimo".

Aquí hi ha molt de currele.

Quan recupero el llarg me n'adono del peaço llarg que s'ha currat el peça. Flipa bitxo! Esto està lleno de plomooooss xiiicleeeee!!

La veritat és que aquest llarg ja ens ha deixat bastant destruits als dos. Ja portem un còmput d'hores bastant elevat. La penùltima reunió deixa bastant que desitjar. Queda molt poc temps i jo començo a estar una mica fins la polla. Li tiro jo a l'últim llar d'A3 on a d'alt hi ha Ae i ja la tant desitjada sortida en lliure i el cim. Mirant el rellotge ens queda super poc temps, la cosa va lenta fins que arribo als spits. Peró volem sortir per d'alt. la penúltima R era una merda com per montar l'hamaca. Les presses em fan fer prendre decisions ràpides. En un moment, després de fer uns ganxeos em trobo un plom de via bastant atropellat i decideixo no canviar-lo. L'infortuni em va assenyalar i la paret em va escupir! Fuaaaaaaaaa, vaya subidón! Vuelo de 15 metres i li trenco els pantalons al meu compi del saque. La patata va a dosmil per hora. Retorno a la feina i consegueixo arribar a l'últim spit. Ara toca sortir en lliure, però tranki. Faig el primer pas i patapam. Es trenca un canto i torno a sacar. Trec el frontal i començo a plomejar fins que puc tornar a sortir en lliure. Una travessa horitzontal super exposada, molta vibrazzionne i per fi, per fi!!! Arribo a la R. No m'ho puc creure. Estic extenuat. Crec que en la meva vida he vibrat tant. Tinc una set brutal. Només desitjo que el petate arribi d'alt junt amb el meu compi.



Ara si, ara em començo a creure que ho hem aconseguit. Si senyor. En aquest moments em sento l'home més feliç de la terra. Entre porteig i porteig truco a la persona que més m'ha motivat a escalar això: "Ei albert, que som a d'alt, que ho hem aconseguit"

Ara si que podem sopar tranquils, fotrens una birra com uns jefes!! I assaborir aquests moments de glòria. Un bivac estelar a d'alt del cim del Cap de Gos. Increíble!!

Ens llevem l'endemà amb una caloreta considerable. Ara hem de preparar el descens. Encara no s'ha acabat la via. Ara realment és on comença el nostre calvari. Comencem a mourens a les 8 del matí. Rapelem del cap de gos els petates, que ja va ser prou divertit. I ara que?? Cap on hem d'anar? ARa el descens es comença a convertir en un drama. Comencem a baixar per un caminet equivocat. La runa que portem a les esquenes és inhumana. Intentem trobar uns ràpels que maracava a la guia que tampoc existeixen. L'única opció es fotres el palizon i tirar a munt capa al cimn de Roques de Benet.

Fuaaaaah! Jo em volia suicidar. Després de mil milons de portejos, osties vàries, moments de defalliment... al cap de 9 hores arribem a baix al cotxe. Ara si, ara si!! Ja podem anar al Grau a inflar-nos a birres.

Ara si que haviem sortit de l'infern. Ara si que ja se que és una via del "Jefe".

Això va dedicat al "Jefe dels Ports", donde quiera que estés!!

Deutsch Weihnacht Abendessen bis Mescalina

Tot comença quan els meus compis del cole proposen de fer el sopar de classe. Jo com a delegat m'he de preocupar d'anar a buscar un restaurant. Ja ves, que jo no hi vaig mai a sopar fora. Al final aquest divendres passat soparet del cole...

Die Deustch Unterricht Schüler...

Die Kollegen

La Cornudellenca i la Palauanglesolina... Sehr schöne Frauen!

(*les he de tenir contentes que sinó no em passen els apunts quan vinc de trepar i arribo tard a classe... jeee jeee...)

Doncs la cosa se m'en va de les mans i el destí ja està escrit. Arrivo a casa a les cinc del matí bastant tou. Riiiiing riiiing riiing!! Merda ja ha sonat el despertador??? Por dios!!

Estic fet calderilla!! Pobret Marc, no sap la que li espera.... aguantar-me a mi 400m resacós... uiiii....Sort que anem a fer una via amb xapes i compromís zero. Quin descans...

Arribem a Terradets i vengah! Tot i lo cuit que estic encara m'aguanto. La via és molt bona, però entre apreton i apreton em venen unes arcades... buffff... quin patir.

De moment van caient els "rotpunkts" fins que les aracades i el cansament són més grans cada cop.

El 7a ja ens deix cuits als dos i a mi en especial. Arribem a la feixa i em sap greu pel Marc que està tot motivat però el menda lerenda com faci un llarg més a l'igual els hi faig una compota allí mateix. Au doncs, cap a casa que el llit ja està ben aguanyat! Llàstima de no acabar la via perque és un autèntic festival de regletes.

No se si voldrà anar a trepar mai més amb mi... ho sento Marc... són les conseqüencies de buscar el "rotpunkt" in the night!

Vibrrrando en solitari al Pilar del Segre

Ja fa dies que em venia de gust anar a fer una solitària, ja tocava. I més aquesta setmana que estava bastant desmotivat i associal. L'objectiu en part era anar a provar noves tècniques i noves situacions en les que no m'havia trobat mai, per que no em pillin per sorpresa en les properes obertures en solitari. Soc del parer que les coses s'han de provar in situ: Si pilles et deonen pel cul i així n'aprens per la propera. Allò de... "sarna con gusto no pica".

Doncs m'en vaig cap al Pilar dels Segre que possiblement deu ser dels pocs llocs del Montsec que després de les nevades s'hi pugui escalar. I de collons!

Objectiu del viatge: escalar en solitari una via molt extraplomada i com rapelar el llarg per poder desmontar-lo.

Al final la via triada és "Mi primer amor" que ja havia escalat i tampoc cal fotre'm en un percalazo per nar a fer experiments. Els llargs són d'un artificial molt fàcil i molt divertits, ideal per començar.

Doncs la veritat es que rapelar amb tot el desplom que hi ha és brutal, ara m'he enganxat més al buit. Buaaaah, quin subidón! He estat a punt de liar-la per no donar-me prou estàtica però bé. Un exitazo en les operacions. Uaaah, però quina sensació més guapa, i més quan vas sol.

La sensació de buit és suprema.

L'únic pal (o no) és que has de tornar a escalar el llarg. Com que desploma tant no és pot jumar.

Buff, quina pallissa noi! Ole tus huevos "Pakisataní" i tots els que foten artifo de dificultat en solitari. La meva eterna admiració! Gràcies a "l'home braç" i a l'albert "ganxets" que apadrinan un kletter por un friend al dia.

La veritat, el que mola d'anar sol és que el teu company no és rajarà de tirar el següent llarg, jeee jee jeee!

"Secreta vida" a la Roca dreta de les Valls

Feia tres milions d'anys que volia fer aquesta via. No se per quina raó a tothom que li deia li feia por de anar-hi. Sort que un bon dia vaig conèixer al Saumi i sempre l'acabo enganyat per aquests "menesteres". No fa un dia espatarrant i tinc dubtes de portar el gore o no. Sort! Que el vaig agafar!



Fa una rasca considerable, xispeja i fa airet. Però ens hi posem igaul. Començo am el 1er llarg de 6c+ en fred i molt fred i ja tinc prou feina per arribar a la R. Espero que un altre dia amb més caloreta em surti pim pam. Ara toca el llarg selectiu de la via, que no us penseu que és el primer... El Txakal i el Saumi, després del bajón del cap de setmana anterior li donen un segon pegue. I amb l'orgull ben alt el manel s'el treu pim pam. La veritat és que aquest el llarg és força selectiu. Hi han pinyazos estratosfèrics. No es broma que si casu avans de la 3era xapa deus passar apropet del terra. Mola!



La resta de llargs són preciosos, la qualitat de la roca és exel·lent, sort d'això. Cada cop fa més fred però també anem més rapidets i no dona tant de tmps a refreda-se.



S'ha d'anar una mica "altantín" amb l'últim llarg on hi ha força troços amb roca mediocre, però està molt xapat. També té el seu que, no us escaquegeu pel de la KRT, perqué també té la seva gràcia.

Per fi arribem d'alt on ja la cosa deixa de xispejar per passar a un diàmetre de gota una mica més gran. Uuuuuiiiii que justitooooo...

Ahí estan els tres mendrugos. Quina via més bona, m'encanten aquestes vies que s'han d'escalar.

De col·leccionisme pels Ports: "Nobleza Baturra" i "Cuirassat Potemkin"

Al final em va saber greu no anar a Canalda aquest cap de setmana, però el cert es que ara estic bastant fanàtic i tenia unes ganes de trepar desproporcionades.
Al final quedem al bar Grau amb el Saumi, Txakal, l'home braç i el menda. Sortint de Reus ja està plovent però veig una clariana a lo lluny que cau damunt dels Ports. I em dic, no pot ser que tinguem tanta sort! Doncs arribem a Horta de Sant Joan i patapam, solaken!!

Avui li toca triar al Pep, així fem un dia light i un altre dia tonyina. Em proposa una via que fa temps que tinc ganes de fer. La "Nobleza Baturra" una via no apta pels amants de l'escalada segura. Signada pel segell del mestre Armand a l'any 88. Al Pep li feia gracia i cangueli a la vegada el tram amb 3 passos de ganxo del 1er llarg i el tema de dur claus.
Comencem amb el 1er llarg d'Ae/A1 on els burins estan romantiquíssims. Sort que no es fan gaire aquestes vies sinó ja estarien trencats. Passos molt llargs i després 3 passos de ganxo per arribar a burins. Molt autèntic, vibres tant com en un A3 amb aquells burins. El Pep fa el sue primer pas de ganxo de la seva vida i també s'ho vibra bastant. I aixó que anava de segon, jee jee jeee!!
Aquí ja comença el diedraken tope clàssic. Es caracteritza per passos molt atlètics, sovint de difícil protecció, amb xemeneies i algun tram de roca justeta o dolenta. L'ambient a la via és molt guapo. Als dos llargs de Vè t'has d'aplicar bastant si no vols fer vols estratosfèrics. Per d'alt hi ha algun tram amb possibles caigudes sobre repisa. No és una via de broma com nosaltres ens pensavem. Però és molt guapa. Recomanable pels amants dels diedres i xemeneies romàntiques.
Al final arribem a d'alt de nit i sense frontals. Si senyor!! Però havent disfrutat molt i amb el plantejament que tardarem una estoneta a baixar. Després d'unes quantes embarcades ens venen a buscar el Manel i el Txakal, tope de rescat. Sort d'ells!! Moltes gràcies.

A Horta ens n'anem a sopar amb una penyeta i els 4 mendrugos. Ens n'anem de visita al Pub d'Horta en recomanació del Llorenç. Uns paxaranets i au, a sobar-la que demà ens hi haurem d'esforçar.

L'endemà fa més bo encara tot i que ens llevem una mica cuits. Jo volia anar a fer la "Rapinyaires", via de vibrazzionne signada per l'Albert i el Kike. L'home braç no està massa motivat i jo estic cuitet com per tornar a cascar-me la via tota de primer sense relax possible com el dia anterior, i menys en una via amb llargs expo de 6b. Ens decidim per la "Cuirassat Potemkin". En principi havia de ser una via facileta de 6a+, equipadeta, ràpida i sense massa patiments. Començo i resulta que el 1er llarg bastant selectiu és bastant exposadet, amb roca a mirar i difícil. En aquest llarg em trobo restes de 3 abandonaments diferents, que no m'extranyen gens: Bagues, moscates, mallons... Botín de guerra. I ja veig de quin pal anirà la via. En els llargs fàcils evidentment no hi ha res. Vas de reunió a reunió. Si et busques la vida i hi has pensat en dur-los pots posar algun alien o algun pont de roca rebuscat per no rodolar paret avall. La r0ca es crostosa en alguns trams donant-li ambientillo al tema. L'últim llarg té un pinyazo estratòsfèric sortint de la reunió encara que amb serenitat es pot fer bé.
La veritat es que la via té massa exposició pel tipus de persones que els hi agaradaria fer aquest tipus de via on el 1er llarg es 6a+(molt selectiu) però la resta es IV i Vè. També m'agrada molt el concepte de via "equipada" que surt a la guia de Els Ports Rock. Com que no es pot posar res és equipada. Jee jee jeee!! La via té trams guapos però t'en menges bastants de rostolleros. Per a coleccionistes sense escrúpuls. Però al final ens ho vam passar divertit tot i que la neu ens estava amenaçant feia estona.

Per cert:

Ha desaparegut la nova llibreta de piades que hi havia al Bar Grau. Si algú l'ha pres per algun motiu que la torni. Això és història viva de la nostra afició. L'antiga ja no tenia més fulls i el Pelut n'hi va deixar una de nova per poder continuar piant. Espero que la nova que duré no desaparegui.

Gràcies.

Desafiant el fred a la "Taca de Romesco"

El dijous passat quedem en Saumi i jo per anar a Vilanova de Meià. És on creiem que amb la rasca que fa podrem escalar mínimament. La veritat es que retrassament el moment lo màxim possible i ens n'anem a cal Cirera a fer l'esmorzar tranquilament. Cap allà a les 11 i pico ens posem el budrier i ens n'anem a la paret. La veritat es que ens ha costat trobar una via que no haguèssim fet tots dos. I pam: "la taca de romesco".

Quan se n'enteri el Jordi em matarà però jo no hi vaig pensar fins quan ja estava penjat a la via. Ho sento bou, la "Femme Fatale" està doblement reservada per tu. Mil disculpes!!

Començo jo els 2 primers llarg empalamts on ja es veu de quin pal va la via. Això realment és escalar, quina roca més bona i quins moviments. I tambés s'ha d'escalar entre xapa i xapa tot i que en cap moment esn exposat, si obligat.

La roca ofereix un munt de textures. la que més em va agradar es l'entrada a la 2a reunió on hi ha un festival de regletes i gotes d'aigua acollonants!

Aquí a Vilanova he arribat a la conclusió que els Vès i els VIès son exactament iguals. Tan pots encadenar un 6c com pillar en un 6a. Aquesta via m'ha agradat moltíssim i l'hem feta lleugerets en 3 horetes ja que la fresca ens apretava una mica.

Com diria en Kurt A.: "Cálcarrio de prímera cálidad". Baixem cap al cotxe i cap al cole a aguantar el temporal!

Assalt al Castell de Siurana: "Ahí te quiero ver" 6b

La crisi a cal kletterer està apunt de passar a millor vida, però encara aquest cap de setmana estava present. Així que un altre cop he de canviar els meus plans montrebeianos per algo més siuranero. Ho sento Saumi...
Fa poc em va caure a les mans el llibre del Pep Jané i em va acabar de confirmar la quantitat de coses guapes que tenim per aquí la Serra de Prades. La conclusió d'aquest cap de setmana és: "No cal anar a Montrebei per trobar la Vibrazzionne Massima".
Al final d'entre moltes possibilitats triem Siurana, ja que hi havia previsó de Mestral. L'objectiu és fer dos vies clàssiques al Salt de la Reina Mora. Jo proposo començar per la "Adserà-Jansà" que és la fàcil i després fer l'altra que te pinta de més tonyinera. Però el Manel que és un savi diu que comencem per la dura. I així fem...



Arribem a peu de via i la cosa ja pinta més feréstega a la vegada que guapa. Li foto jo al primer llarg de 6a. La cosa ja comença lluitadora i la roca no té la qualitat de les vies frikies que hi ha al damunt. Uuuuuuuuuuuuiiiiii...



El següent llarg és veu atòmic, 6b. El Manel refunfunya un mica i ja em deix acollonit. Això li deu tibar! Li casca casi tots els friends, sort que en duem de ben grossos. Ell llarg és brutal, la roca a mirar. Aquí en Saumi demostra la qualitat i el saber fer que el caracteritza.



Ja ens queda el tercer llarg. Aquí només sortir de la R ja hi ha mandonguilla de la bona. Pas de 6b en sostre amb factor 2 sobre R de burins guarros i sense el friend que cal. Ieeeeeaaaaah!!



Aquí nano m'he d'aplicar al màxim, tots els recursos al 100% ja que no duem els frinds adequats i la quantitat adequada (com de costum). Sort que duem un 3'5 i un 4. A mig llarg aplico la tècnica del "friend pescador" i li dic al Manel que em passi el friend que he colocat, justet, al sortir de la R per posar-lo més amunt. Menys mal.
Advertencia: Si no voleu passar por, dueu 2 Cams del #4 i 1 del #4,5 o #5, recomanable.
Les R's tb estan prou romàntiques, cargols i burins ultra rovellats.
Això si, la via és boníssima i s'ha d'escalar.
Lo millor es que l'últim llarg, 5m de Vè, et deix d'alt del Castell de la Reina Mora. Molt autèntic. Estem tant cuits que la tentació ens crida cap al parabolt a Can Melafots. I bermutazo de rigor al Víctor.

Festival climb a Montrebei, mai més ben dit!

Ara ja feia 2 o 3 setmanetes que no anava a Montrebei. Tot i que amb els temporals que han fet últimament cada cop fa més mandra anar a parets prepiranaiques. Rebo un mail de l'Albert que em diu que hi ha festeta al prat, i com que soc un antisocial i no em van les festes, hi anem. Arribo a la caseta de Sant llorenç, entro i cony. Hi ha tres paius mig sobats a dins i tot extranyat els pregunto:
- Sabeu on està la Rave???
Aquells paius es van quedar atònits. Ho sento si els vaig trasbalsar una mica. Ens haviem colat una mica. Resulta que era una festa campestre. Al final ja ens trobem amb tota la penya, foguereta, birretes, tal i pasqual. Com sempre vam aguantar fins el final els 5 merenguelus, fins que vam detectar que el vi ens estava deixant els llavis negres... Buaaaah, que dolent, por dios!!



En el transcurs de la nit vaig intentar negociar amb els meus compis: Dj Marcel & Marsi, de fer una via una mica guapa aquí al congost (guapa, sinònim de tonyinera). Però els meus esforços no van servir de gaire així que el destí ja estava signat cap a la "Paül-Lalueza". Que hi farem... un altre cop...



Com que anem tres-tristes-tigres, fem 4 o 5 llargs cadascú. Que dir d'aquesta via, la paraula que la defineix és "romàntica" en seu ampli sentit. Els 6 primers llargs són una mica matojeros dels quals hi ha seccions molt guapes i entretingudes.



A partir del 6è llarg la cosa ja es posa més interessant. Li foto un pegue al 7a però encara no hi ha manera d'encadenar-lo, ja hi tonarem.



Lo que realment és el més bonic d'aquesta via és el final. Les xemeneies i diedres tope clàssiques marca de la casa.

Al final sortim per d'alt tranquilament i ens n'anem cap al bar a fer la birreta de rigor. La veritat es que ha estat un finde ben parit.

"Brigadistes Intenacionals" 70m 6a/+ la Mussara, en solitari

"Después de la tormenta llega la calma". Doncs no se pas, per que aquí als meus barris els bombers van de bòlit. Avui em sentia avergonyit de mi mateix i pensava lo tirilles que estic fet de baixar-me d'un llarg. Avui tenia la necesitat de purgar i me n'h anat a fer una via en solitari. En principi me n'anava a fer la "Joan Solé Fossas" que em falta a la cole. Però alló està tot ple de guiris i em fa pal fer l'espectacle. Em decidiexo per la Patagonia que allí no molestaré a ningú. Però s'em cauen el collons a terra quan no puc passar pel camí. Hi ha un munt de pins arrencats de terra que barren el pas. Enciagalation! Al cap de 3/4 d'hora arribo a puesto. Com que tot lo de la Mussara ho tinc bastant trillat em decideixo per una via nova que han obert uns colegues meus al sector Patagònia. Com que no duc ressenya i això ha estat un puntasso d'ùltim moment truco a l'Eduard que m'expliqui on comença la via i els graus i tal. Em diuen que ells no l'han alliberat encara. Que deu sortir 6b o així. I vengah!!!

Li pregunto: "Com es diu la via?" Resp: "Brigadistes Internacionals"



Tinc la possibilitat: de lliberar la via, de fer la 2ona repetició i al damunt de fer-li la 1era solitaria. Jo crec que amb això ja purgaré prou el bajón del finde. Iuhuuuuu!



La via no està gens malament. Són 3 llargs que tenen panxetes que es poden fer en A0 però que apretant-li una mica surt fàcil en lliure. Està tota equipada amb Spits, algun clau i parabolts. L'han oberta L'Estivi i L'Eduard fa uns mesos per baix.

Li manxo al 1er llarg, un sostret tibón i cap a la R. El 2on llarg és un flanqueig d'uns 15 metres a la dreta de 2on. El llarg més guapo és el 3er i últim, una placa llarga amb 2 sostres sense peus on el 2on li cal un llançament a una gandaken. És el pas més guapo de la via.

Doncs si senyor, al final surt tot en lliure. La via ja té el 1er Rotpunkt. Crec que no passa de 6a/+, però bé jo sempre ho comparo amb el grau montrebeià. Bé, que passi algú altre i que corrobori el grau.

In-Tifón al Pilar del Segre i més enllà...

Quan canvies trenta vegades de plans en un dia les coses acaben sortint del revés. De fet, aquest finde no pintava gens bé. Primer haviem d'anar a Ports, encabat a Montrebei i després... on sigui que no hi plogui bou!
Arribo divendres a Vilanova de Meià i m'en vaig a veure al "Subipower" i al "Pakistaní" que estan penjats al Pilar del Segre. Al final ens ajuntem una colleta a l'ermita. Allí fem una castanyada improvitzada. Amb "l'Intifoso" i el "Pelacanyes". Allí fem el càsting per avere qui és el "Monstruo" de las regletas. La veritat es que la gent s'ho curra força...

El "Pakistaní", el pardalet. Anal o vaginal?

El "Subipower", patrocina Res Bull te da alas.

El "Pelacanyes", aquí a tarragona els fan molt lletjos...

El "Massimo vibratore", al loro que voy en libre!

El "Kletteinómano", no-comment.

L'endemà que ens haveim de llevar a les 7 ho fem a les 10 amb un resakote de collons. Sembla que ha parat de ploure.
El Pelut i jo ens n'anem cap al Pilar amb tota la metralla per anar a la Kafarnau. Jo des de la "Infierno de cobardes" que no agafo un martell (oficialment).

Que tiempos aquellos...

La paret raja per tot arreu, sembla mentida, però amb el que ha plogut es filtra tota l'aigua. És curiós, plou a la paret i a fora no. Li foto jo al 1er llarg d'A3. Jo ja no ho tinc massa clar i el pakistaní pel costat ja em diu que el 1er pas és el més xungo de tota la via. Pressing!!
Faig el 1er pas i ja vaig tot moll, la resakilla em comença a tornar, ganxeo xtrremo, no se que fer, em saturo, ho provo cinc vegades i au cap avall. Bajonazo!!
Acaba el llarg el Pelut. Desmonto el llarg i au, jo ja n'he tingut prou per avui i per el cap de setmana.
Tornem a l'ermita i festival un altre cop. Tot i així ens anem a dormir d'hora. A les 3 de la matinada ve el infierno allí al vivac. Fuaaaaaaaa neeeeeeeeeeen!! Comença a ploure dins el cobert, el vent s'endú les taules, comencen a volar els gots, ampolles i gairebé nosaltres!! Que fueeeteeee!! L'endemà veiem la Zona 0. Quina catàstrofe!

Visto lo visto desmontem el llarg i au cap a casa. Quan arribo a Reus flipo encara més. Haurà començat la IIIa Guerra Mundial i jo no me n'he enterat??

La puta crisi: "Brothers Ruiz" i "Diedre Blanqueta"

Com està el món, com deia el Lopes, "espanya se hunde". No se si s'enfonsa o no però a cal Kletterer les coses no brillen. Sense novia, sense kurro, sense calers, i ara sense escalaaaaaar!!
Ah por dios!! Això si que és estar "am limit".
Doncs l'altre dia em truca el Toni i em diu per anar a trepar. Jo li poso excuses però al final em convenç. No sabem on anar i jo no vull repetir vies. Ell em diu reitaradament que vol anar a fer el Diedre Blanqueta al Mont Roig. Jo ja l'he fet i m'agradaria fer una altra cosa. A mi m'agradaria fer la via del Canito i el Segarra: "El jardín keledén".

Arribem a puesto amb una boira considerable. Jo li dic al Toni que tingui fe, que aquesta boira baixarà i ens quedarem amb un solaken de collons. Efectivament, quan fem el material marxa i es queda un mar de núvols acollonant.

Passem per davant"El Jardín keledén", i passem. Veig que al Toni no li ha fet massa pinya el tema de tibar-li. Bueno, un altre cop serà. Tirem més endavant i ens decidim per la "Brothers Ruiz". Això si que està dins dels criteris de Love Climbing. Està cosit a chapes a matar. Jo ho he trobat exagerat i llocs on l'autoprotecció és molt factible. Però bé, hi ha d'haver de tot a la via del senyor. Sempre ens quedarà Montrebei.

La veritat es que m'esperava més. Va buscant les plaques i gotes d'aigua que són prou xules. Pum i desseguida s'acaba. Tot i que a l'últim llarg em vaig colar i vam anar per un diedret-placa, una mica més guapo i menys assegurat. L'únic atractiu de la via són les dos xurris que passen per sota caminant i que desitjo que ens vinguin a esperar al cim amb 4 birretes i unes olives.

Quin bajón! No va succeir...

Jo no he esmorzat gaire bé, i tinc una gana que em moro. A les 7 tinc classe d'Alemany. Total que decidim anar al Diedre Blanqueta però una mica lleugerets. Fins ara el Toni s'ho està passant en grande. Ara si que li toca disfrutar de veritat.
Doncs, així mano a mano anem fent. La via també està molt equipada, es pot fer tansols amb cintes exprés.

Els dos últims llargs són el millor de la via. M'ha agradat molt l'últim llarg, tandebó fes 300 metres més així.

Un altre cop arribem d'alt del cim i tampoc ens esperen les xurris!! Això si, tenim una exel·lent vista de tot el Montsec. Des de Montrebei fins Vilanova de Meià. Brutal! Tampoc se que diria la seva dona...

Merci al Toni, que ha creat la fundació: "Apadrina un kletterer per un dia".

Salut!

La Migranya Profunda que em va donar la guarra de la Pornostar

Per que no se m'enfadin els nens, aquest cap de setmana m'en vaig amb el Marc. Com que estava gelós perqué li havia robat el company de cordada... Ens n'anem a Vilanova de Meià "again". La veritat és que cada cop és més difícil de trobar una via que no haguem fet cap dels dos. Per què serà?? Acaliquá, la trobem! "Migranya Profunda" a la Roca dels Arcs.



El començament és un pel extrany, hi ha com un remix de vies totes barrejades... Però bé, l'únic objectiu és anar a buscar el super mallonako nou i flamant que algu ha abandonat a mig llarg. La gent cada cop abandona coses més grans i més flamants. Aquí no es deu notar la crisi!
Arribo a la 1era R i com que ,m'ho he passat tant bé li empalmo l'altre llarg. Quina gozada! Vilanova 100%!!
El Marc es curra el següent llarg que té uns passets finets, molt guapo. Me cagun deu!! I ja hem arribat al 6c?? I com ho he calculat jo això?? Això em passa per no mirar-me les ressenyes.
Des de la reunió ja veig que aquest llarg té força cutreria. Falten xapes... Sort que porto el meu "K.I.X." (Kit de Supervivència Xtrrrrreeemma"). Amb un xapeta recuperable superem la primera embestida. Arribo a un pas i veig que em caldrà una altra i em penjo perque no me la trobo... la xapa! Al cap d'una estona veig que aquest espit està en una llastra de la qual li falta l'emisferi sud, vaja... que s'ha desconxat! I de cop i volta em sobrevé la vibrazzionne massima! L'spit s'aguanta de menys de mig casquillo, uuuuuh, uuuuuuuuuh, uhhhhhhhhh!! M'agafo del gandaken de ma que tenia, trec un dit i la casco un alien "jus qua l'infiní et plus loan".



Kletter, sal de aquí ya!! Bé, entre això i lo altre sortim d'aquest llarg que per altra banda és brutal.



El Marc que està més fort que el vinagre casi se l'encadena. La resta del la via té algun passet però ja és continuitat. De cop i volta li tiro, no se com encara, un Monument Valley pel cap al meu company. De moment no m'ha trucat més, jee jee jeee.



La via ens ha agradat força. Però bé, aquest no era l'objectiu principal. La missió era conseguir fer d'una puta vegada la Pornostar de la Roca Alta com a segona via. Després de múltiples intents en els que els meus companys m'ho han vetat. Per fi ha arribat el moment!
No em puc creure que hi anem, m'estava caient la llàgrima durant el camí.



El començament de la via està una mica per trencarte les cames. Però amb una mica de geta es passa. La resta de la via és un disfrute. Festival del canto!! I aquest cop si que ho encadenem tot. La veritat es que no enteniem com hi podien haver 52 xapes en 100 metres., i ho vam comprovar. Ara, la via és acollonantment bona. Ens ho vam passar genial!

Retrobada Estades a Vilanova de Meià: Festival Eròtic i Baron Rampante

Aquest cap de setmana haviem quedat a Vilanova de Meià per fer la Retrobada de les Estades de Joves Alpinistes de la FEEC. Total, que al final ens trobem 25 persones entre tirilles i federates. Com que no tansols de sopars viu l'home, el dissabte ens n'anem el Mimo i jo amb el Marcel i la Mireia cap a Rúbies. El poble i el lloc són super bonics, però la pista és una punyetera matada!



Com que no hi hem anat mai, decidim fer la "Festival eròtic" i deprés anirem a investigar el lloc. La via comença un pel rostollera, però després ens trobem una muralla molt guapa al segon llarg. Pel meu gust sobreequipada amb molts espits. La roca és exel·lent i hi ha passatges prou xulus.



Fa una temperatura exel·lent, estem al solet i sense una gota de calor. Perfecte!



Els 2 últims llargs són prou macos. La llàstima és que aquesta via sigui tant curta. De seguida s'acaba. Baixant ens n'anem d'exploració i quan arribem al cotxe fem uns Tennis de puta mare.

Baixem cap a Vilanova i ens trobem al Cirereitor. Allí fem el soparet, ens trobem amb tota la penya i fems els passis de diapos corresponents. Allí en aquella taula està part del futur alpinístic catlà. Val a dir que un futur molt... mmmm... bueno.

L'endemà havia quedat amb el Jordi per nar a fer una vieta. Però pel matí ha de complir les seves obligacions com a marit i m'abandona! Doncs xabal, corre i espavila't a buscar un company de cordada que sino et tocarà anar en solitari. Baixo cap a la font on hi ha tota la penya i casualment apareix el Felix que anava tot sol per nar a escalar des de Tarragona.

Vine cap aquí xabal!!! Ja tinc un fitxatge. Després d'esmorzar tranquilament decidim anar a la Roca dels Arcs a fer la "Baron rampante".



És una via esportiva que comença tot just a la dreta de l'Anaconda. Els dos estem motivats per tibar-li. És una via de 7a+ que obliga 6b. Aparentment sembla molt bona, tot es veurà...
Li comença el Fèlix el primer llarg de 6b+, un llarg una mica selectiu amb roca més aviat discreta. Aquest llarg ens posa les piles i la primera escalfada.



El meu torn. Llarg de 6b espectacular, amb moviments frikies siuraneros.



I rapataplan, arribem sota el "murallón" de 7a+. Es veu un mega llarg guapíssim, realment la via és super atractiva. El Fèlix es prepara psicològicament per afrontar aquest llarg. Uassssssaaaaaaah iaaaaa!



Aquest rai que està més fort que el vinagre. De cop i volta comença a cridar, es veu que s'ho està disfrutant al màxim. La veritat que des de la reunió es veu un llarg brutal! Després pujo jo com bonament puc i realment me n'adono que és sincerament espectacular. El següent de 6c+ va de romos, és més curtet però molt intens. I els dos últims llargs de 6a, són el premi per haver arribat fins aquí. Festival del canto!

Crec sincerament que és la millor o de les millors vies en lliure que he fet a Vilanova. La calitat de la roca i dels passatges que hi ha és inhumana. Com diria l'Arguiñano:"Una gozada!"

"Normal i Magí": La Riba dels 70

L'atre dia quedem amb el Toni M. per anar a trepar que ja feia dies que ja ho deiem. Un dia hem d'anar a escalar tu i jo, venga, vengah. Doncs ja ho tenim.
Com que jo ara estic fent el canvi de sang, altrament dit, pretemporada. Acordem anar a la Penya Roja però per fer vies clàssiques. Jo aquí hi he escalat molt i aquestes vies les he fet mildoscentes vegades, però ves per on no havia fet la via normal, la que seria la primera ascensió.



Aparentment una via facileta de Vè tope clàssica. Entrem per la HLM que evita el tram super brut d'entrada i tot ple d'herba i ronya. Amb aquest 1er llarg el toni arriba al peu de la xemeneia-díedre.
El començament és una mica exposat sino dus un camalot del 5 o algo així gros. Ara ens estem endinsat en la Riba autèntica, la que no coneixen la majoria dels escaladors que la visiten. Aquest llarg resulta ser més peleón del que aparentment semblava. Però les proteccions són possibles si s'està atent a les possibilitats de la roca. Arribo a la R2. Quina guapada de reunió! Una cornisa super guapa i còmode. Autèntic nide d'àguiles. I puja el Toni que sembla ser que també li està agradant.



La sortida de la R2 cap al 3er larg no té desperdici. Canvi de paret amb un ambientasso increible per anar a cassar una escarpia. Brutal!



D'aquí ja arribem a una R una mica guarrila que ens deix a un llarg del cim. Aquest llarg s'el curra el Toni que ja té ganes d'arribar a d'alt.



I ja hi som! Baixem un altre cop caminant i ens n'anem a fer un altra. Ara li toca a la Magí. Aquesta la vam anar a fer un pel més rapidet perqué ja començava a enfosquir. Li empalmo els dos primers llargs. I el Toni fa el 3er. Però en un trànsit de material ens cau la bateria de la càmera i baixem rapelant pe recuperar-la avans no és faci fosc.



Bé, una tarda agradable. Salut!

"Casas-Chani" Run to the hills!!

Por Dios! por Dios! trata de arrancar-lo Carlos, trata de arrancar-lo!!!

8:00 Parc de Bombers: saludem als companys i marxem amb l'Edu S. cap a Montserrat.
9:15 Bar Anna del Bruc: cafetó, 'rucadillet' i lectura de piades.
11:00 aprox.: Arribem al Serrat del Moro, veiem el burí en una de les llastres que va caure dels 2 primers llargs de la Casas-Chani. I comença l'aventura...

Buaaaaah!! No m'ho puc cruere!! Jo, un colega i una paret. Fet insòlit. Quant trobava a faltar:
Rifar-se el 1er llarg, el mal de bessons quan portes dosmil anys intentant posar un tascó en una fissura putera, l'ambiente massimo, la roca cutre, els burins podrits, les encigalades i el tremendo mal de peus.
Senzillament genial! Doncs si, després de tans mesos de descarrilament tornem "in the vertikal". Necessitava un cop de moral positiu per tornar a estar aquí. Aquest dimarts ens n'anem l'Edu S. (the caporal) a fer la integral "casas-parera-circ". La pedreta en dona a mi a fer el 1er llarg. No sabem quins graus tenen o sigui que a l'aventura. Aquests dos llargs han estat reequipats recentment pel mestre Armand. Una mica cosits pel meu gust. Em torno a trobar a la meva salsa, l'Edu ja fa temps que està a la salsa.
Tot va perfecte fins que arribem a la 4a o 5a R. Un diedre, uns fissura i una placa de burins. Em toca a mi. Teòricament 6a/A2 i no duem claus. Jo dic pel dídedre, l'Edu m'insisteix en la fissura. Al final li faig cas. Fissuraken brutal, però... s'acaba en una zona rostollera de la qual no es pot passar cap on teòricament haviem d'anar. Merda! Em baixa fins la R i puja l'Edu. Tampoc! Mekagun remil! Això em passa per fer cas als superiors!!
Al final decidim anar a l'aventura i continuar per la que aparentment de seu la via "Casas-Chani" originalment. Sense ressenya ni res continuem empalmant fissures i díedres. Ens n'ensortim prou bé, no sembla que la cosa passi de 6a. Al cap d'una estoneta arribem a d'alt. Ràpels per la Mas-Brullet i au a fer la birreta al bar Anna!

Que ben parit!!!

Tota la culpa la té el frikie!: Crònica d'una setmana desastrosa

Després de molts dies sense escriure res, ja tocava. El retorn és una mica desastrós, però és un retorn.
Molts dies després de la meva última via als Ports "Infierno de cobardes", que ha plogut força des de llavors i mai més ben dit, retorno al món de la paret. Molts dies fent frikie m'han desorientat bastant. Involuntariament se m'han apegat coses... uishhh... dale bicho dale... etc...
Fa no gaire vaig fer un petit atançament amb la Rosita als Ports de Beseit on vam fer un parell de vies faciletes: "Picotazo", "Sols per maria" i alguna altra via d'akestes parabolades de d'alt a baix. Però em vaig tornar a 'descantillar' cap a la esportiva i em va venir com una mandra i por irracional a escalar de veritat.
La setmana passada vaig anar a fer una via en solitari per avere com anavem de coco i vaig veure que no estava tant malament, però tampoc desbordant. Doncs decidim amb la Rosita d'anar tres dies a Cavallers, ja que ella no havia escalat mai en granit i podriem fer un apropament a la verticalitat un altre cop. Aquí comença la crònica:

El diumenge al vespre, després de sortir de la guàrdia m'en vaig cap a casa una mica poruc i m'en vaig a sobar. Doncs quina merda, no puc! L'endemà em llevo i vaig a buiscar la rosita ja una mica cansat. Ja de camí cap a cavallers passant per manyolandia em paren els picoletos. "Usted no ha hecho la revisión de la ITV" Puuum, mazazo!!
Arrivem a cavallers a la tarda amb una moral ja pels terres i amb un temps bastant justet com per anar a Comalestorres. Ens n'anem a fer esportiva a l'Afrikan Wall. I au!
L'endemà que ens tornem a llevar bastant cuits i ens n'anem cap a Comalestorres amb la idea de fer alguna via facileta d'adaptació. Anem a la "Esport català", via aparentment fàcil. Monto el 1er llarg, puja la rosita i bajón. S'ha kedat un alien encallat. Doncs res, rapel·lo per treure'l. El trec... i merda, fot una buferada de vent i se m'encalla la corda en un sortint. Joder!!
Pocs metres d'on hi havia l'alien hi ha un parabolt on puc fer una reinsatl·lació i no se com arribo a terra. Ara ha de rapel·lar la rosita per desfer el tinglado.

La lley de Murphy diu que: "quan abandones d'una via cobardament sempre hi ha algú que et coneix i et pilla manos en la massa". Doncs efectivament, passent tot just el Vicenç i l'Albert de cornu.

De camí cap a baix reflexiono la jugada i com que li havia promés a la rosita que fariem paret i la veia tant il·lusionada, m'agafa un rampell i li anem a fer una altra via aparentment fàcil que hi ha en una de les agulles del costat. Torne'm-hi. Començo el 1er llarg i resulta ser bastant més difícil del que marcava la ressenya que haviem vist, en un moment donat es comencen a barrejar vies i de cop i volta s'acaben les assegurances, comença el rostollako i veig un mallon en un seguro de més amunt. De cop i volta em va venir a la memoria la frase del meu amic Manel: "Quan no s'ha d'escalar, no s'escala. Anar-hi és tonteria". Tot un savi. Ja és la 2a via de la que em baixo en un dia. Jo que sempre m'havia dit que "abandonar és de covards". Amb la plorera ens n'anem cap al cotxe i allí ens trovem al David B. i l'Eva, que ens conviden amablement a uns vinets per ofegar les penes en alcohol. Al cap d'una estona els pilla el rampell d'anar a fer bloc.
Satanàs!! Vaig pensar. Huye de mi Lucifer!!
Al final ens convencen i ner a fer boulder, alló del que sempre havia renegat. Ja més baix no havia pogut caure, quin horror. Lo pitjor de tot és que al damunt m'ho passo bé i encadeno "problemes" a vista. Uaaaaaaaaaaaaah!!! Au cap a Erill un altre cop.

Per la nit fem el super planning d'anar a fer una via d'aquestes a l'Agulla Jordi Pujol, ja no pot fallar res més. L'endemà marcaven sol i més sol i ja estava una mica més motivat. Però quan les coses van malament sempre poden anar pitjor. De camí cap a la vall un altre cop ja no em trobo massa bé. Quan arribem em començo a marejar i tinc diarrees. Igualment fem l'aprox, perqué em sabia super greu per la Rosita. La veia tant il·lusionada... Però ja no vaig poder més. Retirada!!

S'ha acabat! Tornem cap a Reus. Aquí ja no hi ha res a fer.

Volveré...

FIns els ous d'estar a casa, Covallonga en solitari

La veritat es que aquests dies tampoc estic super traumatitzat per no poder anar a escalar gaire perque plogui cada dia. De fet és el que més em convé ara mateix. Aquests dies a 'ganxetolandia' fan la fira del circ, el Trapezi. Entre ruixat i ruixat es pot veure algun espectacle. Realment està molt ben parit.



Però bé, la paciència té un límit i deprés d'una setmana i mitja sense escalar ja se m'estaven començant a alterar les neurones. Aquest dissabte havia quedat amb una noieta per anar a escalar però s'em raja, bajón! Em truca un colega per anar a veure un espectacle del trapezi però arribem i vaja, suspés!

Me n'entorno cap a casa i penso. Avui és dissabte, jo hauria d'estar fent algo i estic aquí, uf uf uf uff!! Altercaió!! M'agafa un rampell dels meus i au, cap a la Mussara.



Està tot moll però la motivació és extrrrema. Avui un dels objectius també és provar una nova forma de dur la coda en solitari. Tot un èxit, com corre!! Faig el primer llarg, remonto i au. Ja estaria content però decideixo arribar fins d'alt. De moment no plou més.



Monto el llarg de V+ i iuhuuuuu!! Ja soc d'alt, tot solet i amb la boira que m'envolta. Magnífic!! Avui ja ha valgut la pena llevar-se.



En breves el relato que estais todos esperando... de los que vencieron a las tinieblas... de los que surgieron del mismissimo "Infierno"...

"Pac is back" a Montrebei (2a part)

Com havia dit... les infraestructures en aquest país estan com estan. Tot això fa que el meu compi arribi dos hores tard al Prat de Sant Llorenç el divendres al vespre. Jo li dic que sigui com sigui em de muntar el primer llarg. Doncs venga ahí! Agafo la metralla i m'en vaig cap a amunt, això de escalar de nit una via nova on està tot per tirara abaix és força curiós. Doncs noarribo a la R perqué ja no veig els passos i és tard. Au a sobar-la!

L'endemà ens posem ben d'hora a la via, acabo el llarg i montem R's i jumem els petates. Xou!

La via és del rollo Paca, de bastant de currillo però de no fer-se mal. L'esquipament és a base de burins i algun spit. El Pelu monta un llarg arriba a la R i sorpresa! Dos burins i un d'ells super mal posat. Mekagun la mar! No és pot reforçar massa bé. Després em toca a mi fer una sortideta amb precarity. Kletter no te caigas sobre la reunión!

Els llargs són bastant llargs i nem a tope de cintes i mosquetons. El racionament és important. La temperatura és prou bona tenint en compte que som a l'hivern. Tot i que el forro no ens el treiem per res. Ja són vora les 7 de la tarda i el Pelut acaba un llarg de 50m de molt de curro que em tocarà desmontar de nit. Ambiente massimo!

Jumem petates i estem a R5 després d'onze hores d'escalada non-stop. Jo estic bastant cuitet però el Pelut insisteix en que si volem sortir diumenge en el dia em de montar fins a R6. Doncs aquí es nota qui és el que té més experiència de la cordada. Doncs au cap amunt en l'absolut negre 'escoltant' com em van caient pedres en l'obscuritat absoluta. Al cap de una molt bona estona el Pelut arriba a la R. Menys mal perqué jo ja estava una mica fins als ous i amb ganes de posar-me a l'hamaca ja.

Doncs si nano. Són la 'una' de la nit quan comencem a muntar l'hamaca. Ja portem masses hores currant in the vertikal i áixò són les conseqüències...

Sopem i a sobar que ja ens ho hem guanyat prou. L'endemà ben d'hora un altre cop ens llevem, esmorzem i li diem bon dia al Paca des de l'hamaca. I al tajo...

Aquest són els caretus típics d'un amanecer in the vertikal. Guapíssims!!





Doncs au, per esmorzar un llarg d'A3 també de currillo però no gaire difícil. Més aviat de "roca crocanti" com diu l'Armand. Sort que aquest llarg començava amb flanqueig.



Aquest llarg també ens duu mig matí gairebé, molt de curro i algun pitó d'aquests peleons que no surten mai.



L'estrategia del dia era: fer els quatre llargs que ens quedaven, dos cadadascú i cim. Però bé, el curro no afluixa i això ens fa anar força lents. Lo bo d'aquesta via és que al ser molt vertical i en alguns moments desplomada els petates no s'encallen gaire.





Les R's en general no són massa còmodes i la guíndola és imprescindible. Portem una mica de bastanta metralla i hi ha moments que ens comencem a saturar.



Avui el dia s'ha aixecat una mica més fred i gairebé no ens treiem el plumes per a res.



Ja veig que acabant el 8è llarg el temps s'està enmarronant bastant i el tema a sortir per d'alt en el dia comença a justejar. Es comença a palpar la tragèdia...



La versió en català...



Quan arribo a la R no tinc gairebé ni ganes de firmar el pot de piades i m'afanyo a continuar. Ens queden dos llargs. Començo a fer sortidetes en lliure rollo kletterer quan té pressa. Fot una rasca molt considerable i ja sembla que en moments es posarà a nevar. Quan arribo a la penúltima R un dels pitons que hi ha comença a brunzir. La veritat és que començo a estar una mica acollonit. Perqué l'últim llarg també es veu de curro i ja fa molt de vent i fred. Arriba el David a la R i ja hi ha ambient patagónic.




El David li fot a lútim llarg. Em poso tota la roba que tinc disponible i començo a pillar de fred a saco. És esgotador. Veiem que el Paca i l'Ester estan a d'alt del cim, ens han vingut a buscar amb el 4x4. Sembla que no però això fa una mica més de caliu i reforç psicològic. Les cordes ja van horitjontals s'enreden per tot arreu, de sobte es posa a nevar. Fuaaaa tio neeeeen!! Esto que és!! Això ha passat de bigwall a alpinsimo extrrreeeemo en un moment. Jo ja no se com posar-me. No ens sentim, no queden cintes, la corda no arriba... Al cap d'una bona estona el Pelut arriba a d'alt i au, salvats! Ja es comença a acabar l'agonia!! El meu canell ja no pot més. Ja pico com si tingués un martell de 25 kilos. Ja de nit un altre cop arribem d'alt. No m'ho puc creure. Ja som al cim on ens esperen el Paca i l'Ester que ens venen a ajudar a portar els petates.

Estic super content perqué hem tornat a triomfar i també perqué és la meva primera repe a una via i a sobre a Montrebei. Al temple del big wall!! A estat molt dur però ha valgut molt la pena.

Pac is back!!

"La Belle Epoque" al Pilar del Segre

Un dia estan a casa sento una veu inetrior que em diu: "pitona'm, clava'm, kleeetteeereeeer vineeee" Uaaaah, és la crida del Pilar!!



Doncs després de Nadal i amb els turrons al petate ens n'anem el Pelut, Josep i jo cap al Pilar del Segre. Bé, jo continuo amb la saga de vies d'artificial del mestre Armand que ja en duc unes quantes. Ens posem ven d'hora ja que aquí el dia encara era molt curt.



La disputa del dia és entre el Pelut i jo avere qui obre el primer llarg d'A3, però com que avui l'objectiu és un altre baixo de la llista. Jo faré el següent llarg d'A2+. El llarg és força metrallero però tot queda bastant a caldo, al cap de cinc hores el David acaba el llarg. Pendulaco i a jumar corda i en Josep desmontarà el llarg mentres jo em preparo i començo a obrir el següent. Pèndul d'escàndol!! Uaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah!!



El següent llarg és més curtet i fàcil, no s'ha de clavar gaire però tira molt enrere. L'espectacle està garantitazat. D'això en dic jo escalada acrobàtica. Algun pas vibrante i ja som d'alt in the night.




Això desploma i no és boma. Fixem cordes i au, cap a baix. Els ràpels en l'absoluta foscor al Pilar del Segre són de lo més autèntic que hi ha. Doncs no s'ha acabat tot. Els dos tirilles aquests van i es deixen tots dos al petate les claus del cotxe. Adivineu a qui lui toca pujar a buscar-les? malditos covardes!




L'endemà a jumar cordes i a vibrar en aquest solemne desplom. Les següents tirades ja són d'un artifo moderat i lliure d'aquest rollo Armand old school. El David obre el llarg d'A1 i jo el de V+ nonexpansion.



Estem força cuitets però arribem d'alt del Pilar després de bastantes hores de molt de curro.



Aquesta via és senzillament espectacular!

Aresta GER a Castellfollit, fi de la prohibició!

L'altre dia mirant la pàgina de la federació veig que s'ha aixecat la prohibició d'escalar a Castellfollit. Osti que bé! Quan de temps senses anar... de piratilla. Són aquestes coses que tenen les prohibicions preventives...

Aquest cap de setmana haviem quedat amb la Marta per anar a fer un love climbing a Montrebei però el temps ens ha fet enrera. Donat lesa circumstàncies penso... perqué no anem a Castellfollit. És aquell lloc que la gent de l'hemisferi nord no saben ni que existeix. Si senyors, granit al costat de la platja!

Avui ens trobem el Marcel, Josep, Marta i el menda. Jo això m'ho conec bastant i al damunt anem a fer una de les vies insignia del meu grup d'escalada GEAM de Reus, "Aresta GER".

Jo, com que soc l'espavilat m'enduc a la xati! Jee jee jeee! La via és molt xula, facileta i amb ambient pirenaic. És una via d'aventura ideal per a gent que comença a introduir-se en l'escalada d'autoprotecció. La roca és exel·lent, un granit de color rosat molt adherent.

El passos més complicats són al principi, després és més aviat una aresta clàssica on cal orientació.

Tot i que fa una mica de vent en general fa un bon dia i després ens n'anem a la Riba ja que em acabat la via força ràpid. Li fotem quatre manxades i au a fer birres!

Que bona és la "chica de la puerta 16", de les millors vies de la Penya Roja!

Mussara, un dia de nostàlgia

Després de tornar de Montrebei bastant cuitet ens n'anem diumenge amb els amics de Reus a fer una mica d'esportiva a Montral, per anar fent gana. Això ho enllestim ràpid, quatre vietes i au! Després decidim anar al refugi de la Mussara a dinar i inflar-nos a vinets. Poc a poc ens anem posant tendres i torrats. Avui estem així en family. Com ja he dit mil cops aquest és un dels meus llocs preferits.



Hi ha alguncs que estan més tendres que d'altres... Fins que al final ens truca la Marta B. i ens diu: "que pujo i anem a escalar per la tarda". Li dic al Pep: "tio, que jo passo que estic cuit i molt torrat". Al final les dones sempre manen i au... a trepar amb la alegria corresponent. Al final anem al costat del refu, a la dona, la gesa, etc... Resultats:

- El Siscu (antic refugiero): fent solos per les vies que va equipar.
- El Pere i jo: pillant a les vies ultra sobades que ja no es poden fer.
- Els altres: anant aguantant el temporal.



Amb les vins que duia i els carajillos em vaig emocionar i em va donar per fer la "primera" via que vaig escalar a la meva vida: "mama sense dents" IV+.



Si, si, aquest soc jo. Dia 25 de Desembre de 2003, buaaaaaa, buaaaaaaaaa, buaaaaaaaaa!!
L'estil en la màxima expresió!



La veritat és que no he millorat gaire però ja no tinc el cap gros aquell que tenia avans. Això si, soc igual de feo!

MISSATGE IMPORTANT:

"Si beus no escalis, corres el perill d'emocionarte"

"Latin brothers" Els guardians de Sant Llorenç

Ondia!! Doncs ja tocava que plogués una mica no? La veritat és que està tot molt sec i em fa la impresió que com no plogui tindrem molta feina aquest estiu...

La setmana passada rebo un missatge de l'Ivan que diu: 'com estem solters podriem fer una escpadeta a Montrebei, no?' Bé, ja us podeu imaginar la meva resposta...

Quedem el divendres al bar d'Àger per fer unes birres i veure com per allí no plou gaire. In Montsec never rain. La motivació va en augment, veiem que realment no ha plogut tant. Arribem al Part de Sant Llorenç i bualà, no hi ha ningú. No m'ho puc creure! Som els amos i senyors de la Paret de Catalunya, els guardians del prat.

L'endemà ens despertem i notem que fa prou fred, no hi ha llum i ens pensem que està ennuvolat. La veritat és que som una mica dropos i el que nosaltres veiem ennuvolat són els vidres que estan enbafats. Vaja uns tirilles que estem fets. Al final decidim sortir de la furgo, al mateix temps que arriben uns gavatxos. Veiem que esmorzen i en sec surten del cotxe (no hi ha ningú més al prat). Cinc minuts fora, agafen, veuen el fred que fa i s'en van. Desolador. Nosaltres que ja estavem prou tocats ens acaben d'enfonsar. La "torrades amb all" o anar a fer frikie comença a guanyar bastants números. Al final li fotem un parell i ens n'anem fins a peu de via de la Latin Brothers. No conseguim escalfar ni caminant.
Arribem a peu de via i... Bajón! Una cordada i a la Latin. Cagun deu!! I aquests d'on han sortit?? Doncs venien de Montañana. Un altre cop la puta llei de Murphy que diu: "quan una paret que té 200 vies i hi han dos cordades, aquestes aniran a la mateixa via". Per sort veurem que aquesta parelleta aniran més o menys al mateix ritme que nosaltres. Doncs fem el joc de la pedreta i comença l'Ivan. Vaja rasca que fot a la que portes cinc minuts esperan a la reunió.

Els dos primers llargs es fan més o menys bé. Fins que arribem al tercer... aquí ja comença el ball de la tonyina.

Uiiiiii, quina gràcia, em comença a donar la risaaaaaa. I això només era un llarg de Vè, juuuu juuuu juuuuaaaaa!! Ja estic acollonit, veient que l'Ivan un tio que està curtit en la matèria i que encadena 7b s'està aplicant de debó.... Iuhuuuuu! Aquí hi haurà bacallà del Bo!

Doncs si senyor. El següent que està graduat de Vè és un dels tres llargs més durs de l via. Tranqui bou! Suposo que el fred i que les fissures regalimaven humitat em serviran d'excusa, però hi havia molta tralla en aquest llarg. Estic realment preocupat. Estic al 4rt llarg i ja estic inflat i ens en queden 11. Joooo joooo jooooo!!

Ara això si. Aquesta via és de les més bones que he fet mai. Les fissures són dures i impressionants. Empotraments yosemítics a lo Robbins. Cap dels llargs perdona i el fred tampoc.

Hi ha un parell de llargs amb roca dubtable però bé, ens deixen passar. Sostrets, fissures peleones, en definitiva. Ambiente massimo montrebeiano!

Arribem a l'A1 o 7a. Que com us podeu imaginar es va quedar en A1 a seques. No s'em va passar ni pel cap probar-ho tot i que la franceseta que anava davant nostre el va encadenar en top rope. Molt eixerida i maca per cert! L'ivan li va probant en lliure però li he fotut tant a caldo els tascons que... se les sua per treure'ls!

Estem bastant estressadets i esgotats. Sort ens arriba un flanqueget de II per alliberar tensions i fer les típiques fotos d'ambiance montrebeià amb la Paret d'Aragó i els suicides amb parapent que es van llençant durant el dia.

Estem força cansats i ens vene tres llargs bastant durs. Estic acollonidet perquú veig bastant a prop les cortines de pluja que van venint, les terres de Mordor. I en sec l'Ivan em diu "al lloro". Uuuuuuuuii, que aquí hi ha tonyina de la bona. Monta R, pujo i faig la mandonguoillada de llarg que li ha tocat. Hi penso: sort que no l'he fet jo.

Sortim de l'A1 així en precarity i ja ens queda l'última placa amb un fred i un vent ja insultants. Ja estem una mica conegladest i decidim sortir pels´dos últims llargs de la via del corb que està a 5 metres nostre i estarem més arresserats del vent i del fred. Després de prop de deu hores i molta tonyina arribem al cim amb la satisfacció d'haver fet un viote dels de veritat.

Fa tant de fred i estem tan cuits que després de tres intents de fer la foto de cim aquest és el millor resultat que ens ha sortit.

I la pregunta del millón: Rafa, això compta com alpinisme?? jee jee jeeee!