Retrobada Estades a Vilanova de Meià: Festival Eròtic i Baron Rampante

Aquest cap de setmana haviem quedat a Vilanova de Meià per fer la Retrobada de les Estades de Joves Alpinistes de la FEEC. Total, que al final ens trobem 25 persones entre tirilles i federates. Com que no tansols de sopars viu l'home, el dissabte ens n'anem el Mimo i jo amb el Marcel i la Mireia cap a Rúbies. El poble i el lloc són super bonics, però la pista és una punyetera matada!



Com que no hi hem anat mai, decidim fer la "Festival eròtic" i deprés anirem a investigar el lloc. La via comença un pel rostollera, però després ens trobem una muralla molt guapa al segon llarg. Pel meu gust sobreequipada amb molts espits. La roca és exel·lent i hi ha passatges prou xulus.



Fa una temperatura exel·lent, estem al solet i sense una gota de calor. Perfecte!



Els 2 últims llargs són prou macos. La llàstima és que aquesta via sigui tant curta. De seguida s'acaba. Baixant ens n'anem d'exploració i quan arribem al cotxe fem uns Tennis de puta mare.

Baixem cap a Vilanova i ens trobem al Cirereitor. Allí fem el soparet, ens trobem amb tota la penya i fems els passis de diapos corresponents. Allí en aquella taula està part del futur alpinístic catlà. Val a dir que un futur molt... mmmm... bueno.

L'endemà havia quedat amb el Jordi per nar a fer una vieta. Però pel matí ha de complir les seves obligacions com a marit i m'abandona! Doncs xabal, corre i espavila't a buscar un company de cordada que sino et tocarà anar en solitari. Baixo cap a la font on hi ha tota la penya i casualment apareix el Felix que anava tot sol per nar a escalar des de Tarragona.

Vine cap aquí xabal!!! Ja tinc un fitxatge. Després d'esmorzar tranquilament decidim anar a la Roca dels Arcs a fer la "Baron rampante".



És una via esportiva que comença tot just a la dreta de l'Anaconda. Els dos estem motivats per tibar-li. És una via de 7a+ que obliga 6b. Aparentment sembla molt bona, tot es veurà...
Li comença el Fèlix el primer llarg de 6b+, un llarg una mica selectiu amb roca més aviat discreta. Aquest llarg ens posa les piles i la primera escalfada.



El meu torn. Llarg de 6b espectacular, amb moviments frikies siuraneros.



I rapataplan, arribem sota el "murallón" de 7a+. Es veu un mega llarg guapíssim, realment la via és super atractiva. El Fèlix es prepara psicològicament per afrontar aquest llarg. Uassssssaaaaaaah iaaaaa!



Aquest rai que està més fort que el vinagre. De cop i volta comença a cridar, es veu que s'ho està disfrutant al màxim. La veritat que des de la reunió es veu un llarg brutal! Després pujo jo com bonament puc i realment me n'adono que és sincerament espectacular. El següent de 6c+ va de romos, és més curtet però molt intens. I els dos últims llargs de 6a, són el premi per haver arribat fins aquí. Festival del canto!

Crec sincerament que és la millor o de les millors vies en lliure que he fet a Vilanova. La calitat de la roca i dels passatges que hi ha és inhumana. Com diria l'Arguiñano:"Una gozada!"

"Normal i Magí": La Riba dels 70

L'atre dia quedem amb el Toni M. per anar a trepar que ja feia dies que ja ho deiem. Un dia hem d'anar a escalar tu i jo, venga, vengah. Doncs ja ho tenim.
Com que jo ara estic fent el canvi de sang, altrament dit, pretemporada. Acordem anar a la Penya Roja però per fer vies clàssiques. Jo aquí hi he escalat molt i aquestes vies les he fet mildoscentes vegades, però ves per on no havia fet la via normal, la que seria la primera ascensió.



Aparentment una via facileta de Vè tope clàssica. Entrem per la HLM que evita el tram super brut d'entrada i tot ple d'herba i ronya. Amb aquest 1er llarg el toni arriba al peu de la xemeneia-díedre.
El començament és una mica exposat sino dus un camalot del 5 o algo així gros. Ara ens estem endinsat en la Riba autèntica, la que no coneixen la majoria dels escaladors que la visiten. Aquest llarg resulta ser més peleón del que aparentment semblava. Però les proteccions són possibles si s'està atent a les possibilitats de la roca. Arribo a la R2. Quina guapada de reunió! Una cornisa super guapa i còmode. Autèntic nide d'àguiles. I puja el Toni que sembla ser que també li està agradant.



La sortida de la R2 cap al 3er larg no té desperdici. Canvi de paret amb un ambientasso increible per anar a cassar una escarpia. Brutal!



D'aquí ja arribem a una R una mica guarrila que ens deix a un llarg del cim. Aquest llarg s'el curra el Toni que ja té ganes d'arribar a d'alt.



I ja hi som! Baixem un altre cop caminant i ens n'anem a fer un altra. Ara li toca a la Magí. Aquesta la vam anar a fer un pel més rapidet perqué ja començava a enfosquir. Li empalmo els dos primers llargs. I el Toni fa el 3er. Però en un trànsit de material ens cau la bateria de la càmera i baixem rapelant pe recuperar-la avans no és faci fosc.



Bé, una tarda agradable. Salut!

"Casas-Chani" Run to the hills!!

Por Dios! por Dios! trata de arrancar-lo Carlos, trata de arrancar-lo!!!

8:00 Parc de Bombers: saludem als companys i marxem amb l'Edu S. cap a Montserrat.
9:15 Bar Anna del Bruc: cafetó, 'rucadillet' i lectura de piades.
11:00 aprox.: Arribem al Serrat del Moro, veiem el burí en una de les llastres que va caure dels 2 primers llargs de la Casas-Chani. I comença l'aventura...

Buaaaaah!! No m'ho puc cruere!! Jo, un colega i una paret. Fet insòlit. Quant trobava a faltar:
Rifar-se el 1er llarg, el mal de bessons quan portes dosmil anys intentant posar un tascó en una fissura putera, l'ambiente massimo, la roca cutre, els burins podrits, les encigalades i el tremendo mal de peus.
Senzillament genial! Doncs si, després de tans mesos de descarrilament tornem "in the vertikal". Necessitava un cop de moral positiu per tornar a estar aquí. Aquest dimarts ens n'anem l'Edu S. (the caporal) a fer la integral "casas-parera-circ". La pedreta en dona a mi a fer el 1er llarg. No sabem quins graus tenen o sigui que a l'aventura. Aquests dos llargs han estat reequipats recentment pel mestre Armand. Una mica cosits pel meu gust. Em torno a trobar a la meva salsa, l'Edu ja fa temps que està a la salsa.
Tot va perfecte fins que arribem a la 4a o 5a R. Un diedre, uns fissura i una placa de burins. Em toca a mi. Teòricament 6a/A2 i no duem claus. Jo dic pel dídedre, l'Edu m'insisteix en la fissura. Al final li faig cas. Fissuraken brutal, però... s'acaba en una zona rostollera de la qual no es pot passar cap on teòricament haviem d'anar. Merda! Em baixa fins la R i puja l'Edu. Tampoc! Mekagun remil! Això em passa per fer cas als superiors!!
Al final decidim anar a l'aventura i continuar per la que aparentment de seu la via "Casas-Chani" originalment. Sense ressenya ni res continuem empalmant fissures i díedres. Ens n'ensortim prou bé, no sembla que la cosa passi de 6a. Al cap d'una estoneta arribem a d'alt. Ràpels per la Mas-Brullet i au a fer la birreta al bar Anna!

Que ben parit!!!

Tota la culpa la té el frikie!: Crònica d'una setmana desastrosa

Després de molts dies sense escriure res, ja tocava. El retorn és una mica desastrós, però és un retorn.
Molts dies després de la meva última via als Ports "Infierno de cobardes", que ha plogut força des de llavors i mai més ben dit, retorno al món de la paret. Molts dies fent frikie m'han desorientat bastant. Involuntariament se m'han apegat coses... uishhh... dale bicho dale... etc...
Fa no gaire vaig fer un petit atançament amb la Rosita als Ports de Beseit on vam fer un parell de vies faciletes: "Picotazo", "Sols per maria" i alguna altra via d'akestes parabolades de d'alt a baix. Però em vaig tornar a 'descantillar' cap a la esportiva i em va venir com una mandra i por irracional a escalar de veritat.
La setmana passada vaig anar a fer una via en solitari per avere com anavem de coco i vaig veure que no estava tant malament, però tampoc desbordant. Doncs decidim amb la Rosita d'anar tres dies a Cavallers, ja que ella no havia escalat mai en granit i podriem fer un apropament a la verticalitat un altre cop. Aquí comença la crònica:

El diumenge al vespre, després de sortir de la guàrdia m'en vaig cap a casa una mica poruc i m'en vaig a sobar. Doncs quina merda, no puc! L'endemà em llevo i vaig a buiscar la rosita ja una mica cansat. Ja de camí cap a cavallers passant per manyolandia em paren els picoletos. "Usted no ha hecho la revisión de la ITV" Puuum, mazazo!!
Arrivem a cavallers a la tarda amb una moral ja pels terres i amb un temps bastant justet com per anar a Comalestorres. Ens n'anem a fer esportiva a l'Afrikan Wall. I au!
L'endemà que ens tornem a llevar bastant cuits i ens n'anem cap a Comalestorres amb la idea de fer alguna via facileta d'adaptació. Anem a la "Esport català", via aparentment fàcil. Monto el 1er llarg, puja la rosita i bajón. S'ha kedat un alien encallat. Doncs res, rapel·lo per treure'l. El trec... i merda, fot una buferada de vent i se m'encalla la corda en un sortint. Joder!!
Pocs metres d'on hi havia l'alien hi ha un parabolt on puc fer una reinsatl·lació i no se com arribo a terra. Ara ha de rapel·lar la rosita per desfer el tinglado.

La lley de Murphy diu que: "quan abandones d'una via cobardament sempre hi ha algú que et coneix i et pilla manos en la massa". Doncs efectivament, passent tot just el Vicenç i l'Albert de cornu.

De camí cap a baix reflexiono la jugada i com que li havia promés a la rosita que fariem paret i la veia tant il·lusionada, m'agafa un rampell i li anem a fer una altra via aparentment fàcil que hi ha en una de les agulles del costat. Torne'm-hi. Començo el 1er llarg i resulta ser bastant més difícil del que marcava la ressenya que haviem vist, en un moment donat es comencen a barrejar vies i de cop i volta s'acaben les assegurances, comença el rostollako i veig un mallon en un seguro de més amunt. De cop i volta em va venir a la memoria la frase del meu amic Manel: "Quan no s'ha d'escalar, no s'escala. Anar-hi és tonteria". Tot un savi. Ja és la 2a via de la que em baixo en un dia. Jo que sempre m'havia dit que "abandonar és de covards". Amb la plorera ens n'anem cap al cotxe i allí ens trovem al David B. i l'Eva, que ens conviden amablement a uns vinets per ofegar les penes en alcohol. Al cap d'una estona els pilla el rampell d'anar a fer bloc.
Satanàs!! Vaig pensar. Huye de mi Lucifer!!
Al final ens convencen i ner a fer boulder, alló del que sempre havia renegat. Ja més baix no havia pogut caure, quin horror. Lo pitjor de tot és que al damunt m'ho passo bé i encadeno "problemes" a vista. Uaaaaaaaaaaaaah!!! Au cap a Erill un altre cop.

Per la nit fem el super planning d'anar a fer una via d'aquestes a l'Agulla Jordi Pujol, ja no pot fallar res més. L'endemà marcaven sol i més sol i ja estava una mica més motivat. Però quan les coses van malament sempre poden anar pitjor. De camí cap a la vall un altre cop ja no em trobo massa bé. Quan arribem em començo a marejar i tinc diarrees. Igualment fem l'aprox, perqué em sabia super greu per la Rosita. La veia tant il·lusionada... Però ja no vaig poder més. Retirada!!

S'ha acabat! Tornem cap a Reus. Aquí ja no hi ha res a fer.

Volveré...

FIns els ous d'estar a casa, Covallonga en solitari

La veritat es que aquests dies tampoc estic super traumatitzat per no poder anar a escalar gaire perque plogui cada dia. De fet és el que més em convé ara mateix. Aquests dies a 'ganxetolandia' fan la fira del circ, el Trapezi. Entre ruixat i ruixat es pot veure algun espectacle. Realment està molt ben parit.



Però bé, la paciència té un límit i deprés d'una setmana i mitja sense escalar ja se m'estaven començant a alterar les neurones. Aquest dissabte havia quedat amb una noieta per anar a escalar però s'em raja, bajón! Em truca un colega per anar a veure un espectacle del trapezi però arribem i vaja, suspés!

Me n'entorno cap a casa i penso. Avui és dissabte, jo hauria d'estar fent algo i estic aquí, uf uf uf uff!! Altercaió!! M'agafa un rampell dels meus i au, cap a la Mussara.



Està tot moll però la motivació és extrrrema. Avui un dels objectius també és provar una nova forma de dur la coda en solitari. Tot un èxit, com corre!! Faig el primer llarg, remonto i au. Ja estaria content però decideixo arribar fins d'alt. De moment no plou més.



Monto el llarg de V+ i iuhuuuuu!! Ja soc d'alt, tot solet i amb la boira que m'envolta. Magnífic!! Avui ja ha valgut la pena llevar-se.



En breves el relato que estais todos esperando... de los que vencieron a las tinieblas... de los que surgieron del mismissimo "Infierno"...

"Pac is back" a Montrebei (2a part)

Com havia dit... les infraestructures en aquest país estan com estan. Tot això fa que el meu compi arribi dos hores tard al Prat de Sant Llorenç el divendres al vespre. Jo li dic que sigui com sigui em de muntar el primer llarg. Doncs venga ahí! Agafo la metralla i m'en vaig cap a amunt, això de escalar de nit una via nova on està tot per tirara abaix és força curiós. Doncs noarribo a la R perqué ja no veig els passos i és tard. Au a sobar-la!

L'endemà ens posem ben d'hora a la via, acabo el llarg i montem R's i jumem els petates. Xou!

La via és del rollo Paca, de bastant de currillo però de no fer-se mal. L'esquipament és a base de burins i algun spit. El Pelu monta un llarg arriba a la R i sorpresa! Dos burins i un d'ells super mal posat. Mekagun la mar! No és pot reforçar massa bé. Després em toca a mi fer una sortideta amb precarity. Kletter no te caigas sobre la reunión!

Els llargs són bastant llargs i nem a tope de cintes i mosquetons. El racionament és important. La temperatura és prou bona tenint en compte que som a l'hivern. Tot i que el forro no ens el treiem per res. Ja són vora les 7 de la tarda i el Pelut acaba un llarg de 50m de molt de curro que em tocarà desmontar de nit. Ambiente massimo!

Jumem petates i estem a R5 després d'onze hores d'escalada non-stop. Jo estic bastant cuitet però el Pelut insisteix en que si volem sortir diumenge en el dia em de montar fins a R6. Doncs aquí es nota qui és el que té més experiència de la cordada. Doncs au cap amunt en l'absolut negre 'escoltant' com em van caient pedres en l'obscuritat absoluta. Al cap de una molt bona estona el Pelut arriba a la R. Menys mal perqué jo ja estava una mica fins als ous i amb ganes de posar-me a l'hamaca ja.

Doncs si nano. Són la 'una' de la nit quan comencem a muntar l'hamaca. Ja portem masses hores currant in the vertikal i áixò són les conseqüències...

Sopem i a sobar que ja ens ho hem guanyat prou. L'endemà ben d'hora un altre cop ens llevem, esmorzem i li diem bon dia al Paca des de l'hamaca. I al tajo...

Aquest són els caretus típics d'un amanecer in the vertikal. Guapíssims!!





Doncs au, per esmorzar un llarg d'A3 també de currillo però no gaire difícil. Més aviat de "roca crocanti" com diu l'Armand. Sort que aquest llarg començava amb flanqueig.



Aquest llarg també ens duu mig matí gairebé, molt de curro i algun pitó d'aquests peleons que no surten mai.



L'estrategia del dia era: fer els quatre llargs que ens quedaven, dos cadadascú i cim. Però bé, el curro no afluixa i això ens fa anar força lents. Lo bo d'aquesta via és que al ser molt vertical i en alguns moments desplomada els petates no s'encallen gaire.





Les R's en general no són massa còmodes i la guíndola és imprescindible. Portem una mica de bastanta metralla i hi ha moments que ens comencem a saturar.



Avui el dia s'ha aixecat una mica més fred i gairebé no ens treiem el plumes per a res.



Ja veig que acabant el 8è llarg el temps s'està enmarronant bastant i el tema a sortir per d'alt en el dia comença a justejar. Es comença a palpar la tragèdia...



La versió en català...



Quan arribo a la R no tinc gairebé ni ganes de firmar el pot de piades i m'afanyo a continuar. Ens queden dos llargs. Començo a fer sortidetes en lliure rollo kletterer quan té pressa. Fot una rasca molt considerable i ja sembla que en moments es posarà a nevar. Quan arribo a la penúltima R un dels pitons que hi ha comença a brunzir. La veritat és que començo a estar una mica acollonit. Perqué l'últim llarg també es veu de curro i ja fa molt de vent i fred. Arriba el David a la R i ja hi ha ambient patagónic.




El David li fot a lútim llarg. Em poso tota la roba que tinc disponible i començo a pillar de fred a saco. És esgotador. Veiem que el Paca i l'Ester estan a d'alt del cim, ens han vingut a buscar amb el 4x4. Sembla que no però això fa una mica més de caliu i reforç psicològic. Les cordes ja van horitjontals s'enreden per tot arreu, de sobte es posa a nevar. Fuaaaa tio neeeeen!! Esto que és!! Això ha passat de bigwall a alpinsimo extrrreeeemo en un moment. Jo ja no se com posar-me. No ens sentim, no queden cintes, la corda no arriba... Al cap d'una bona estona el Pelut arriba a d'alt i au, salvats! Ja es comença a acabar l'agonia!! El meu canell ja no pot més. Ja pico com si tingués un martell de 25 kilos. Ja de nit un altre cop arribem d'alt. No m'ho puc creure. Ja som al cim on ens esperen el Paca i l'Ester que ens venen a ajudar a portar els petates.

Estic super content perqué hem tornat a triomfar i també perqué és la meva primera repe a una via i a sobre a Montrebei. Al temple del big wall!! A estat molt dur però ha valgut molt la pena.

Pac is back!!

"La Belle Epoque" al Pilar del Segre

Un dia estan a casa sento una veu inetrior que em diu: "pitona'm, clava'm, kleeetteeereeeer vineeee" Uaaaah, és la crida del Pilar!!



Doncs després de Nadal i amb els turrons al petate ens n'anem el Pelut, Josep i jo cap al Pilar del Segre. Bé, jo continuo amb la saga de vies d'artificial del mestre Armand que ja en duc unes quantes. Ens posem ven d'hora ja que aquí el dia encara era molt curt.



La disputa del dia és entre el Pelut i jo avere qui obre el primer llarg d'A3, però com que avui l'objectiu és un altre baixo de la llista. Jo faré el següent llarg d'A2+. El llarg és força metrallero però tot queda bastant a caldo, al cap de cinc hores el David acaba el llarg. Pendulaco i a jumar corda i en Josep desmontarà el llarg mentres jo em preparo i començo a obrir el següent. Pèndul d'escàndol!! Uaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah!!



El següent llarg és més curtet i fàcil, no s'ha de clavar gaire però tira molt enrere. L'espectacle està garantitazat. D'això en dic jo escalada acrobàtica. Algun pas vibrante i ja som d'alt in the night.




Això desploma i no és boma. Fixem cordes i au, cap a baix. Els ràpels en l'absoluta foscor al Pilar del Segre són de lo més autèntic que hi ha. Doncs no s'ha acabat tot. Els dos tirilles aquests van i es deixen tots dos al petate les claus del cotxe. Adivineu a qui lui toca pujar a buscar-les? malditos covardes!




L'endemà a jumar cordes i a vibrar en aquest solemne desplom. Les següents tirades ja són d'un artifo moderat i lliure d'aquest rollo Armand old school. El David obre el llarg d'A1 i jo el de V+ nonexpansion.



Estem força cuitets però arribem d'alt del Pilar després de bastantes hores de molt de curro.



Aquesta via és senzillament espectacular!

Aresta GER a Castellfollit, fi de la prohibició!

L'altre dia mirant la pàgina de la federació veig que s'ha aixecat la prohibició d'escalar a Castellfollit. Osti que bé! Quan de temps senses anar... de piratilla. Són aquestes coses que tenen les prohibicions preventives...

Aquest cap de setmana haviem quedat amb la Marta per anar a fer un love climbing a Montrebei però el temps ens ha fet enrera. Donat lesa circumstàncies penso... perqué no anem a Castellfollit. És aquell lloc que la gent de l'hemisferi nord no saben ni que existeix. Si senyors, granit al costat de la platja!

Avui ens trobem el Marcel, Josep, Marta i el menda. Jo això m'ho conec bastant i al damunt anem a fer una de les vies insignia del meu grup d'escalada GEAM de Reus, "Aresta GER".

Jo, com que soc l'espavilat m'enduc a la xati! Jee jee jeee! La via és molt xula, facileta i amb ambient pirenaic. És una via d'aventura ideal per a gent que comença a introduir-se en l'escalada d'autoprotecció. La roca és exel·lent, un granit de color rosat molt adherent.

El passos més complicats són al principi, després és més aviat una aresta clàssica on cal orientació.

Tot i que fa una mica de vent en general fa un bon dia i després ens n'anem a la Riba ja que em acabat la via força ràpid. Li fotem quatre manxades i au a fer birres!

Que bona és la "chica de la puerta 16", de les millors vies de la Penya Roja!

Mussara, un dia de nostàlgia

Després de tornar de Montrebei bastant cuitet ens n'anem diumenge amb els amics de Reus a fer una mica d'esportiva a Montral, per anar fent gana. Això ho enllestim ràpid, quatre vietes i au! Després decidim anar al refugi de la Mussara a dinar i inflar-nos a vinets. Poc a poc ens anem posant tendres i torrats. Avui estem així en family. Com ja he dit mil cops aquest és un dels meus llocs preferits.



Hi ha alguncs que estan més tendres que d'altres... Fins que al final ens truca la Marta B. i ens diu: "que pujo i anem a escalar per la tarda". Li dic al Pep: "tio, que jo passo que estic cuit i molt torrat". Al final les dones sempre manen i au... a trepar amb la alegria corresponent. Al final anem al costat del refu, a la dona, la gesa, etc... Resultats:

- El Siscu (antic refugiero): fent solos per les vies que va equipar.
- El Pere i jo: pillant a les vies ultra sobades que ja no es poden fer.
- Els altres: anant aguantant el temporal.



Amb les vins que duia i els carajillos em vaig emocionar i em va donar per fer la "primera" via que vaig escalar a la meva vida: "mama sense dents" IV+.



Si, si, aquest soc jo. Dia 25 de Desembre de 2003, buaaaaaa, buaaaaaaaaa, buaaaaaaaaa!!
L'estil en la màxima expresió!



La veritat és que no he millorat gaire però ja no tinc el cap gros aquell que tenia avans. Això si, soc igual de feo!

MISSATGE IMPORTANT:

"Si beus no escalis, corres el perill d'emocionarte"

"Latin brothers" Els guardians de Sant Llorenç

Ondia!! Doncs ja tocava que plogués una mica no? La veritat és que està tot molt sec i em fa la impresió que com no plogui tindrem molta feina aquest estiu...

La setmana passada rebo un missatge de l'Ivan que diu: 'com estem solters podriem fer una escpadeta a Montrebei, no?' Bé, ja us podeu imaginar la meva resposta...

Quedem el divendres al bar d'Àger per fer unes birres i veure com per allí no plou gaire. In Montsec never rain. La motivació va en augment, veiem que realment no ha plogut tant. Arribem al Part de Sant Llorenç i bualà, no hi ha ningú. No m'ho puc creure! Som els amos i senyors de la Paret de Catalunya, els guardians del prat.

L'endemà ens despertem i notem que fa prou fred, no hi ha llum i ens pensem que està ennuvolat. La veritat és que som una mica dropos i el que nosaltres veiem ennuvolat són els vidres que estan enbafats. Vaja uns tirilles que estem fets. Al final decidim sortir de la furgo, al mateix temps que arriben uns gavatxos. Veiem que esmorzen i en sec surten del cotxe (no hi ha ningú més al prat). Cinc minuts fora, agafen, veuen el fred que fa i s'en van. Desolador. Nosaltres que ja estavem prou tocats ens acaben d'enfonsar. La "torrades amb all" o anar a fer frikie comença a guanyar bastants números. Al final li fotem un parell i ens n'anem fins a peu de via de la Latin Brothers. No conseguim escalfar ni caminant.
Arribem a peu de via i... Bajón! Una cordada i a la Latin. Cagun deu!! I aquests d'on han sortit?? Doncs venien de Montañana. Un altre cop la puta llei de Murphy que diu: "quan una paret que té 200 vies i hi han dos cordades, aquestes aniran a la mateixa via". Per sort veurem que aquesta parelleta aniran més o menys al mateix ritme que nosaltres. Doncs fem el joc de la pedreta i comença l'Ivan. Vaja rasca que fot a la que portes cinc minuts esperan a la reunió.

Els dos primers llargs es fan més o menys bé. Fins que arribem al tercer... aquí ja comença el ball de la tonyina.

Uiiiiii, quina gràcia, em comença a donar la risaaaaaa. I això només era un llarg de Vè, juuuu juuuu juuuuaaaaa!! Ja estic acollonit, veient que l'Ivan un tio que està curtit en la matèria i que encadena 7b s'està aplicant de debó.... Iuhuuuuu! Aquí hi haurà bacallà del Bo!

Doncs si senyor. El següent que està graduat de Vè és un dels tres llargs més durs de l via. Tranqui bou! Suposo que el fred i que les fissures regalimaven humitat em serviran d'excusa, però hi havia molta tralla en aquest llarg. Estic realment preocupat. Estic al 4rt llarg i ja estic inflat i ens en queden 11. Joooo joooo jooooo!!

Ara això si. Aquesta via és de les més bones que he fet mai. Les fissures són dures i impressionants. Empotraments yosemítics a lo Robbins. Cap dels llargs perdona i el fred tampoc.

Hi ha un parell de llargs amb roca dubtable però bé, ens deixen passar. Sostrets, fissures peleones, en definitiva. Ambiente massimo montrebeiano!

Arribem a l'A1 o 7a. Que com us podeu imaginar es va quedar en A1 a seques. No s'em va passar ni pel cap probar-ho tot i que la franceseta que anava davant nostre el va encadenar en top rope. Molt eixerida i maca per cert! L'ivan li va probant en lliure però li he fotut tant a caldo els tascons que... se les sua per treure'ls!

Estem bastant estressadets i esgotats. Sort ens arriba un flanqueget de II per alliberar tensions i fer les típiques fotos d'ambiance montrebeià amb la Paret d'Aragó i els suicides amb parapent que es van llençant durant el dia.

Estem força cansats i ens vene tres llargs bastant durs. Estic acollonidet perquú veig bastant a prop les cortines de pluja que van venint, les terres de Mordor. I en sec l'Ivan em diu "al lloro". Uuuuuuuuii, que aquí hi ha tonyina de la bona. Monta R, pujo i faig la mandonguoillada de llarg que li ha tocat. Hi penso: sort que no l'he fet jo.

Sortim de l'A1 així en precarity i ja ens queda l'última placa amb un fred i un vent ja insultants. Ja estem una mica conegladest i decidim sortir pels´dos últims llargs de la via del corb que està a 5 metres nostre i estarem més arresserats del vent i del fred. Després de prop de deu hores i molta tonyina arribem al cim amb la satisfacció d'haver fet un viote dels de veritat.

Fa tant de fred i estem tan cuits que després de tres intents de fer la foto de cim aquest és el millor resultat que ens ha sortit.

I la pregunta del millón: Rafa, això compta com alpinisme?? jee jee jeeee!