Back to the walls: "Festa del Paca" al Montroig i "Via Primavera" al Montsant

Escalar?? Piolar?? Vaja, ja no recordo que és això?? Tinc un blog?? Guaita!! Ja no m'enrecordava...

Doncs si, es veu que tenia un blog i es veu que avans també escalava. Doncs si, hem tornat. Molta bici, molt de vici... i d'altres afers que m'han separat un llarg temps de la vertical. Ara ja hi tornem amb menys força, més panxa però amb més ganes que mai. El problema que tinc es que ja no se ni quina via anar a fer... mmm... Ja no m'enrecordo ni això de mirar guies, ressenyes i blogs fanàtics. Però he tirat de memòria... i el més important de vivències i m'he enrecordat del pakistaní!! Ostia, si tenia una via al Montrig a la paret de l'Extrem on no he escalat mai. Au doncs... també recupero a un amic que també ha estat de vacancetes escalatòries i coincidim en en el nostre retorn a les parets. Si si, estem parlantt de "l'home braç" capes i capes de múscul. Li sembla encertada la tria. Au doncs, ens anem a fer la festa del Paca. A la pista ens trobem els habitants tipics del Montroig: En Salla per un costat i el Canito i Segarra per un altre. Putus fanàtics!!

La via és molt xula, el diedre-xemeneia del 1er llarg ja és molt autèntic. La roca discutible i les assegurances escasses. M'agrada.

El 2on llarg cau en lliure, la sortida de la R és molt fanàtica. Siurana remembers. El 3er el lluitem però... ja no tinc 20 anys i ja m'havia oblidat que ja no escalo com avans... jejejeje! Cau algún "aceraco" que altre. Hi haurem de tornar.

Ens ho hem passat molt bé. Gràcies paca per aquest viote. Hauré de tornar-hi un altre  cop per trobar el Rotpunkt. 

Poques setmanes després quedem un altre cop amb el Pep i dijous passat com que el temps està inestable li faig una proposta irrefusable. Feia molt de temps que volia escalara la Roca Falconera del Montsant. És una via del Tosset: amic i company de l'Aec de Reus. Aquesta via és d'aquella que amaga mites, dragons i bruixes dintre dels seus díedres i fissures. Sempre m'havien parlat de les assegurances fetes malbé, tacos radiactius... Doncs si hi són! Jee jejeje!!! La via ha estat reequipada amb força encert. Tansols les R's i algun  punt de trencar-se les cames, encara i així hi ha força trams de jugar-se el fisic. La via demana 5 pitons variats... No els portem... Friends i tascons.

Comencem la via xispejant, però li fotem amb un parell. Com que pensava que tardariem poc...

El primer llarg l'obre el Pep i deu n'hi do! Ja li apreta. Ara ve lo bo! Un diedroak de 50m. Apustuflant!!!

Li foto i començo a vibrar ja des de el primer metre. Les assegurancesw brillen per la seva absència. És roca discreta i només hi ha ponts de roca podridíssims i tacs de fusta de "quita y pon". El llarg és molt exigent i intens. Vai tenir alguns moments de crisis... i vaig tirar de motivació.

El llarg és espectacular!! Però difícil. El 3er no és menys... i com m'he tornat un monyes té una sortida d'A1 que suposo que s'hauria de fer emb pitons... però com que no en duem. Doncs he d'inventar amb un camalot en un llavi i una sortideta en lliure més o menys fàcil. Vaig estar estoneta per sortir-hi. I mira que "antanyu" m'havia penjat d'autèntiques merdes... ja no tinc edat.

Lo millor el "4rt" de sortida de la via... iuhuuuu!! Per flipar. La veritat és que ens ho em lluitat molt. La via es preciosa però molt exigent. Molt recomenable per fer una via d'aventura prop de casa.

Fins la propera

"Sa sarroneta" a la roca dels Arcs. Vestigis del passat.

Si si, ja fa gairebé dos anys que vam obrir aquesta via... i quins bons records em porta.

Sempre havia volgut obrir una via a la Roca dels Arcs, a Vilanova de Meià. Però ja hi ha tantes vies que era quelcom impossible. Encara que un dia mirant la paret des de el cotxe vaig veure dibuixada a la paret una possible línia. Doncs a per ella!

Fa molts més anys enrera ja haviem obert un primer llarg amb la Sandra, i es va quedar allí, en projecte.

Ara amb en Saumi li donem la continuació i el final.

A la via trobarem algun parabolt i algun pitó però hi ha algun llarg amb molta autoprotecció. A destacar el pas obligat de 6b del 2on llarg obert magistralment pel Saumi i el mur de 6a de total autoprotecció obert per un servidor.

El cert és que la natura em va deixar aquest regal. No havia difrutat mai tant obrint un llarg. Espectacular. Gràcies Vilanova!!

I un cop més aprop del cim... i en sec el Saumi crida d'alegria! Ja som a d'alt!!

Per fi em acabat la via i em complert un dels nostres somnis. Obrir un via a Vilanova de Meià.

Iuhuuuuu!

Aquí teniu la ressenya pels qui la volgueu repetir. Aquesta via va dedicada a les nostres "Sarronetes", les que ens deixen anara a escalar de tant en tant... jee je jee!

Kletterer ist zurückgekehrt

De vegades no ens adonem de l'important que són les coses fins que no ens adonem que no les tenim... Si, és cert, ara me n'adono del valor que té la muntanya i l'escalada per a la meva persona. Des de l'octubre de l'any passat que no toco la pedra, i no per cap lesió, ni per cap impediment laboral, ni conjugal. Un canvi d'aires ha anat bé per reforçar el caràcter i reflexionar sobre l'esforç i el sacrifici.



L'entrenament, les curses i la competició m'han donat alló que l'escalada no m'aportava. Aferrat al manillar de la meva bicicleta intentava comparar el ciclisme amb l'escalada i l'alpinisme. Intentava escindir entre la duresa del ciclisme i la duresa de l'escalada. Que és més dur? No hi ha res més dur. La dificultat ens la posem nosaltres mateixos. Aquest és el sentit de motivació i de superació. Si, m'encanta aquest massoquisme de l'esport. Tant com pujar un port dur a un ritme infernal com escalar una via duríssima amb les assegurances a cuenca.

He perdut la forma física per escalar, però m'he reforçat la ment i la motivació. Ara em desborda aquesta última. Així que aviat ens veurem guerrejant per aqustes parets de déu.

Aprofito per donar ànims a una persona molt especial. Un lluitador, una bellíssima persona i un guanyador: el Xavi Tondo. Espero que pugui pujar al pódium d'aquesta Vuelta a España. Sens dubte t'ho mereixes Xavi. Sambarinait!!!

Ara si, he tornat.

"El camí del Tei-Chi" al Turbon

El passat Juliol vaig enredar al Willowcillo per anar al Turbon. Després de veure les fotos del Ganxets em vaig motivar prou per anar-hi. Feia poc havia anat amb ell a fer la via del Roxo allí mateix, així que ja em coneixia la zona.



La veritat és que la paret desploma, força, allí per on va la via.

El primer llarg ja és brutal, segell Teixi, semiequipat amb ponts de roca, claus i alguna xapa. Impresionant. Roca del tipus esparadrap.

Poc a poc ens n'anem posant a l'ajo. Deseguida veiem que d'allí, si d'ha de baixar pot ser un pollastre considerable.

Cada llarg és millor. La roca sempre brutal!

Aquí teniu al Willowcillo tibant-li al 7a. El flanqueig de 7b, és una obra mestra de l'escalada en roca. Quina vista Albert i Santi per veure aquesta línia. Tot protegit amb ponts de roca i dels passatges més fanàtics que us podeu imaginar. Festival de pinces, bidits i xorreres. Inhumà!

Les muralles de gotes d'aigua hiper punxagudes es succeeixen. La roca punxa tant que quan li arqueges se't queda la pell enganxada.

No cal parlar de l'ambient. La via va sortejant tot el desplom per la seva línia més feble. Encara així, hi ha trams força desplomats.

Feia temps que no disfrutava tant escalant una via. Hi ha passatges obligadets, però res que sigui descalabrat.

Com desploma nanu!

Aquí tenim bacallà fins a l'últim moment.

Això el considero jo un dia fantàstic d'escalada. Largo, difícil y en libre!!

"L'avi de la Mel" al Peladet

El dijous havia quedat per anar a escalar amb X i no sabiem ben bé on anar. Jo que de motivació no m'en falta, em vaig treure de la màniga el Peladet. Li vaig proposar d'anar a fer les dos vies noves que havien obert l'Albert, el Vicenç i el maestro Fiu Liu feia 2 setmanes. Però X ja no es deix enganyar gaire i em diu que nanai de la xina de fer l'Absurdistan. Doncs res, que hi farem, les dones al poder.
Al final ens decidim per l'Avi de la Mel. Els dos primers llargs els fa ella que són els més fàcils i que teòricament estan més ben equipats (recomanació del papi). Els dos primers llargs són un ecàndol. Una placa amb un calcari exel·lent i equipat per disfrutar. Realment no cal material per aquest llarg, tansols amb exprés es passa de sobres, hi ha bastanta chapa. El 3er llarg d'impàs et porta a les plaques fissurades dels 2 últims llargs, que també són un escàndol. S'equipen molt bé amb aliens i friends mitjans. El 4rt llarg ens va agradar molt, tecniquillo i amb ambient. Sincerament, els hi ha quedat una via de puta mare i segurmanet es convertirà una gran clàssica del Peladet. 100% recomanable!

Tot i que l'Avi de la Mel no hi era, vam pensar en ell i els seu formatges mentres menjavem alguna cosa a la Font de les Bagasses. Aquest home si que es mereix un monument. De fet ja li han escolpit un monument a la pedra. Quin millor regal!

"Maia" 7b a Collegats, d'un extrem a l'altre

El diumenge quedo amb l'Albert perque ja portava masses dies fent frikie i tenia ganes d'algo de tonyina in the vertikal. El cert es que estava molt fanàtic. A les 9 del matí arribo a Collegats i allí fm els plans. Com que el chabalet fa poc que escala... no trobem cap via de les que podem fer que ell no hagi fvet. Vaja!! Al final proposa d'anar a fer una nova via de l'Oriol Baró and cia, "Maia" que està a la banda de conglomerat.

No triem pitjor perqué no en sabem més! Durant l'aprox ens cau un pedrot rollo "humor amarillo" quan els hi llençaven les mandonguilles gegants. Em va recordar la bolera del Monblanc. Aribem a peu de via i la paret està al sol i fot una chufla de tres parells. La via comença amb un 7b que li adjudico amablement a l'Albert. Alló és un festival del líquen! Guarríssim i un xic exposadet perqué no duiem ninos massa grans. La veritat es que ens hi arrosseguem bastant. Però tampoc motivava massa. Encabat em toca a mi. Aquest llarg ja fa més bona pinta. Placa i díedre super tècnic de 7a, bastant net. Aquí m'he d'aplicar bastant i he de racionar bastant el material. Em va recordar força a algun pas de la "mision imposible" de la riba. Molt tècnic i amb roca força bona. Bastant antològic. Quan arriba l'Albert a la R ja tenim a sobre la tormenta. Però vaja, jo crec que ens va fer un gran favor. El que venia la veritat és que tampoc motivava massa. Però bé, mai se sap. De vegades t'en pots endur alguna srpresa. Doncs au cap a baix, que els destrepes aquells mullats també tenen la seva gràcia.
Doncs realment jo ara si la tornés a repetir (que no es donarà el cas), portaria joc de camlots fins al 4 (antic) i el 2 i el 3 repetits, joc de tascons i joc d'aliens, i moltes cintes!!
Au, cap a baix a fer frikie del qual jo m'abstinc perqué entre el madrugón i els apretons de la via ja m'han deixat tovet...

"Adserà-Jansà", d'alpinisme per Siurana

Dilluns de la setmana passada, tenint en compte que teniem només el matí. Vam anar la Diana, l'home braç i jo cap a Siurana. Ja feia dies que tenia ganes de fer aquesta tope clàssica del Salt de la Reina Mora. Perqué a Siurana no només hi ha regletes, cleques i chapes... Com tota escola també va tenir uns orígens.

Doncs si, aquesta via és molt chula, sempre mirant des de un punt de vista romànic. Són 3 llargs de V+, que van per un sistemes de fissures i díedres molt guapos, on s'ha de donar força el callo per ser Vè. Com hi naven aquests!

Vam dur un munt de runa que al final no va caler. Amb un joc de friends normal fins al 3, i si no es va molt selto fins al 4, ja es passa de sobres. També calen tascons. El llarg estrella de la via és el segon, l'entrada a la R és brutal!

Ja ens ho vam passar prou bé. I ara la via està una mica més neta. L'home braç va fer honor al seu nom i va tirar un llastrot descomunal cap a baix. Ahí està, enderrocs Gavaldà!!

Salut!

"Ganxets" a Paret de Catalunya

Ja fa uns quants dies li vaig proposar al Willow d'anar a fer aquesta via. Jo sabia que li faltava un llarg per alliberar. La qual cosa em motivava bastant. Però el mendrugu s'em va adelantar i se n'hi va anar el Diuemenge amb el Quim. Mecagun remil! Total, que la van forçar tota en lliure quedant així un grau força humà de 7a el llarg d'A1+, vya bous que estan fets aquests d'Artés! Així, amb aquesta info li vaig proposar al Saumi d'anar a probar-la tota en lliure tal com m'havia explicat el Willow i s'hi podia ser sense clavar o poquet. Així que ens plantem el dimarts i li fotem gasto. La última repe coneguda d'aquesta via era del Remi i marcava portar 6 pitons...

El 1er llarg ja ens posa a puesto. "Cuidao! Que esteu a la Ganxets i no a la Delfos". El calcari és brutal, exeptuant tramets curts. Però la cosa ja apreta des del principi.

El 2on llarg ja és més delicadet, i s'ha d'anar al tanto. La roca és dubtosa i la autoprotecció justeta sinó es clava. Jo li donaria 6b+ al 1er tram i 6b a lúltim d'aquest llarg. No com marca la topo. Passo sense clavar. Iuhhuu! L areunió é un autèntic niu d'àligues. Quin amient montrebeiano a tope!

El següent llarg el tira el Saumi. Diedraken d'antolgía amb roca esputnik. La via va sortint tota en lliure super guapo. La fissureta següent facileta però tècnica. Oju aquí, embarque possible si segueixes recte pel díedre. Quant la roca canvia de gris a vermella s'ha de fer un flanqueig horitzontal que va a buscar una R penjada i amb molt d'ambient. Aquí comença la nostra aventurilla, jeee jeee. Ara venia el llarg de Vè suposadament de relax. Doncs no! Suert el Manel tan pinxo i comença a renegar. Es veu que està atravessant un mar de crocanti. I en sec escolto. Uaaaaaaaaaaaah! Zis zas!

Aupa patxi! El Saumi que s'ha cascat un vuelo de 20 metres, on ha arrancat un clau de via. Que grande!! El paiu que té uns minuts de trànsit espiritual acaba el llarg com els bons. Com un valent. Jo estic a la R penjada mort i desitjant sortir. Bufff, quin palaco!


"Ave kletterer, morituri te salutan! Porque en Motrebei no solo vuelan los del salto base"

Arribo a la R tot motivat. Ara ens arriba el 'passo ciave' de la via, l'A1+ que amb un parell havien lliberat el Willow i el Quim fa tres dies. Però la frase a l'arribar jo a la R va ser: "Kletter, ni se t'acudeixi porbar-ho en lliure que no vull veure més vols". Jaaa jaa jaaa, després d'insistir un parell de cops. Veig que el horno no està para bollos i vaig sortir en A0 de la R. Però com era un sostre i el saumi ja no em veia ja li vaig tirar més en lliure. Ojos que no ven! Amb el pitó que va deixar el willow diumenge i el que vaig deixar jo en lliure (vam aprofitar el que ens va saltar al llarg anterior), ara aquest llarg amb una mica de getilla es pot passar sense clavar amb un grau de 6b/+ obligat. Ara la via es pot fer sense martell, i queda una via amb molt més compromís: més dificultat a l'hora de muntar alguna R i major exposició, esclar.

Aquest llarg era brutalment guapo. El següent l'obre el manel. Aquí comença l'escàndol. Placa de regletes i cantets magistralment oberta amb només 2 expansions. Increíble, quina qualitat!

Arribem a l'antepenúltim llarg i 2on 'paso ciave'. Quan arribo allí a la R em miro la topo i veig: esperó gris 6c+. I m'el miro i dic. "on està la trampa, si això està mig tombat". Doncs si nano, tranqui. Aquest és el llarg estelar de la via. Un esperó de placa calcària d'exel·lent qualitat amb, també, dos expansions en 40 metres, obligadíssim en 6b. Tot i que tinc els peus bullint i estic vibrant entre seguro i seguro m'ho passo en grande. La via és brutal i realment penso en per què no es deu repetir gaire. Quina cordada més gran els "ganxets". Quina vista!

Ara ja no més ens queden els 2 últims llargs de xemeneia que ens porataran al tant desitjat cim de la Paret de Catalunya.

Per fi em aconseguit escalar aquesta via i bastant dígnament. Aquesta era uan de les gran fits que tenia aquí a Catalunya. Ja feia dies que no s'hi penjava un reusenc a la Ganxets, jee jee jeee. Però bé, haurem fe tornar-hi a fer-li el Rotpunkt, queda pendent. Quina via més bona!!

D.O. Ganxets. Garantia de vertiqualitat.

"Via del Tronko" a Montrebei, un finde d'emocions.

Fa ja uns quants dies, quan vam fer la festeta al Prat de sant Llorenç, de casualitat va aparèixer el Felipe 'Tronko'. Entre birres i vinets, el Felipe "tronko"... 'que pa tronko, he abierto una via en Catalunya tronko, etc...'. Al cap de 2 o 3 setmanes em cau la ressenya a les mans. La veritat es que motivava bastant.

La setmana passada em va trucar el 'Lloretang', que just havia tornat del moro i estava motivat per anar a escalar. Em va dir que triés jo el lloc... mmmmm... si he de triar jo anirem a Montrebei li vaig dir. Ell no hi havia escalat mai i trobar una via fàcil que jo no hagués de repetir la cosa estava fotuda. Plinc!! La via del tronko!! Màxim 6a+, tota en lliure, de lujo. Au doncs!! Bé, realment es diu: "La fuerza de los sueños" però vam pensar que era un nom una mica monyes i per unanimitat hem decidit que es dirà "la Via del Tronko".

Doncs ja veieu com s'estrena el Lloretang: farem la primera repetició de la via i serà la seva primera a Montrebei. La via comença en un díedre a 10 metres de la Delfos. La veritat es que mirant-ho d'abaix promet molt. El primer llarg és un díedre de V+ totalment rebeiano que ja marca quin es l'estil d'obertura i la ètica del tronko. Estilo Brrrutal! El llarg següent el fa el lloretang, és curtet i en flanqueig, té 2 metrillos en roca delicadeta. Aquí comença el viakal! El 3er llarg és 5 estrelles. Comença amb una sortideta un pel exposadeta sobre la R, però el calcari és exel·lent, festival de placa amb gandes i reglets vilanovins. Cada pas que faig em corro de la qualitat de la roca, super aeri i espectacular, 40 metres d'escalar de veritat. Increíble, roca esputnik!

El següent li torno a tirar jo, perqué el Jordi ja ha vist de que va el rollo rebeiano, així també li puc probar d'alliberar els 2 passos d'Ae. Flanqueig amb super ambiance per arribr a l'Ae, li apreto de micro reglets, estic apunt de fer el rotpunkt però caig. Kagüen! La veritat es que és molt difícil, la cosa deu rondar entre el 7a i 7b en 3 metres. Però li veig color. D'aquí ja enganxes un díedre de Vè del més espectacular i bonic que he fet mai. Vaja, jo pensava per dins... que cabron el Felipe la sort que ha tingut de trobar això. Aquest llarg fa 60 metres,la part final del llarg és una mica més difícil i té un tram un pel raro de protgeir.

El sgüent llarg fot un pinta brutal, m'agardaria fer-lo però també em sap greu pel Lloretang, té una arrencada de lo més aeri i guapa que us pogueu imaginar. Surt el Jordi però al arribar al pont de roca no s'ho veu i li ha costat molt aquest tram. I em cedeix amablement las riendas de la via. Iuhuuuuuuuu!! M'encanta, així puc disfrutar tota la estona on leading, com a mi m'agrada. Aquest llarg és una patada: qualitat de roca màxima, super aèria, buzonakos per donar i per vendre, exagerat. Arribo a la R i em cau la llagrimeta de lo bona que és aquesta via. Com pot ser que no la veiès ningú en tots aquests anys? Mare de déu! Fem un descansillo i ara ens ve un diedrako desplomat... bufff... indescriptible... ja es que estic a punt de plorar de l'emoció. Superb!!

El penúltim llarg es de la via del 78, xemeneia tope classica. Ens queda l'últim llarg que és una babaresa que es veu escandalosa, però són les 7:30 de la tarda i no tenim frontals, sortim per la del 78. Arribem a d'alt amb les últimes llums. Super contents per l'exitazo de la via, per ser la via del 'tronko' i perqué hem gaudit d'una boníssima comnpanyia. Ara ens toca un descens super romàntic a la llum de la lluna. Ha estat un dia d'escalada magnífic. Al vespre ve el Tronko a la caseta, estem super contents i ens fotem totes les birres que tenim.

L'endemà ens desperta el soroll d'un generador elèctric. Joder, quin bajon! És el propietari que està fent obres a la caseta per tancar-la i també per posar una balla a l'entrada. Ara si que m'ha trencat l'ànima. Li dic al lloretang: "la 1era via a Montrebei, la 1er repe i l'últim en entrar en la caseta". Total, decidim anar a fer la GEDE perqué estem bastant cuits i resacosos. La via és super xula, vista sempre d'una conepció totalment romàntica o alpinística. En general ens va agradar força, Té trams super bonics, i la canal final es de lo més autèntic. Total, un finde ben parit i ple d'emocions.

La de coses boníques que ens aporta l'escalada, és acollonant!

"Rapinyaires" segell Ganxets, garantia de vertiqualitat

El que són les casualitats, no?? Un dia treballant em ve una companya manrusa i em diu. Ja saps que aquest nanu que tens davant també escala?? I jo vaig pensar que guai, un altre fanàtic. Ara podré tenir una conversa normal i corrent, iuhuuu!! Però no em vaig volguer fer il·lusions massa ràpid, total... faig la selectivitat i li faig la pregunta clau. Però tu escales o fas esportiva?? I em diu escalo, escalo i també faig esportiva. I vaig pensar iuhuuuuu!! I va començar a sortir Montrebei, etc, etc, ... Vaig pensar: "una altra víctima per enredar a fer bajanades!"

Doncs avui ens trobem tots dos, el Willow i jo, davant la Roca dreta de les Valls (Ports de Beseit). Fa molts dies que intento enaganyar algú per anar a fer aquesta via, la "Rapinyaires", també té rollo sensiblon. Via amb segell "ganxets" totalment. El que passa es que quan en una ressenya ja et fica llargs expo, 4 cintes 55m i coses així.... de cop i volta et desapareixen els companys. Que hi farem! Però jo sempre he pensat que si hi ha pujat algú es que s'hi pot pujar.

La via va paral·lela a la KRT, típica via Ports que fa tot deu com si no n'hi hagués cap més, rollo Punsola. El 1er es comú. El 2on llarg es deixa fer i al 3er comença el bacallà. Sortida de xapa en 6b una mica exposadet amb caiguda lletja a repisa i roca discreta. Ja comencem a vibrar, iuhuu! El 4rt llarg és espectacular, la topo marca 7a i 6b+ obligat. El willow encadena i jo em foto un sello a l'últim sostre. Es veu que hi han códols que tenen sensor de gordos i exploten al pas. M'ha fotut una ràbia, se me n'ha anat el rotpunkt a tomar pel cul!

A partir d'aquí la via enganxa l'esperonet molt proper a la KRT, potser massa proper i tot, amb un llarg de 6a+ així de tràmit i l'últim llarg un pel exposadet on has d'anar bastant traquilet i serenitat. La veritat es que avui ens ha fet la temperatura perfecta. Solet, airet fresquet i bona companyia. Ens ho hem passat de puta mare.

Ara ve el problema gordo, no només el bestialot aquest l'enganyaré un altre cop sinó que més aviat m'enganyarà ell a mi. Ja m'ha fet propostes indecents rebeianes i ja he caigut de quatre potes...

"Je ne se pas res d'alpinisme" 7a, 70m La Mussara

Dijous, la cosa pinta magre. Quedo amb l'Albert per anar a Montrebei el diumenge, però no quedo fermament. Ells ja hi serien. La cosa pronostica malament. Amb cinc eurillus arribaré al prat des de Reus?? Mmmmm, va a ser que no. Total que la cosa acaba sent que no.

La veritat es que quan ja tens al cap Montrebei, anara fer esportiva et destrempa bastant. Ja n'havia plantejat anar a fer una via en solitari fins que... riiiiing... riiiing (bé, el meu teléfon no fa ring ring sinó que sona "palomitas de maiz")... el Joanet! Mi maestro i mentor que feia dies que no sabia d'ell. Me proposa d'anar a fer frikie però negocio una tapieta de tibar-li una mica. Au, convençut, lligat i al sac.

Arribem aquest matí al sector. Per la orientació ens toca l'ombra encara. Escalfem en una vieta al sol i ens hi fotem. La via comença en un desplom des de la feixa. El primer pas és un llançament avere que pilles. La resta del llarg ananr fent però et posa a tono, 6b. Arribem al díedre de 15m de 7a, que com ja us podeu imaginar estava més concentrat que el detergent. Boníssim però molt dur, i cau el Rotpunkt, iuhuuu. Arribo a la R i obro la vàlvula de la olla exprés. Els dos llargs següents, molt curtets, s'empalmen en un de sol. És molt aeri i té un pas de bloc de llançament molt guapo que no encadenem, 6c. Haurem de tornar a buscar-li el Rotpunkt a la via.
Baixem rapelant i nem a gastar els últims cartutxos en les vies frikies del costat, però arribem a peu de via i encara busquem els cartutxos. Tot i que fem un 6a+ que a mi em fa gràcia pel nom, "infiernode cobardes", però no anava de ganxeos... jee jeee.
Una altra mostra de la qualitat, vericalitat i grandesa de les vies de la Mussara. Impressionant!

Encetant la temporada Rebeiana: "Regard" i "Le Fil d'Ariadne"

Iabadabadabadú! I vengah, i vengah!

2 mesos... regleteo... bidedos... venga bitxo... lánzate que es bueno... Fuaaaaah! Quanta distorsió por dios. Ja hi som i amb una bona cole de rotpunkts. I la pregunta: Hi hauran resultats in the vertikal??

Aquest dimecres passat tornem a les bigwalls. Ara ja toca deixar el frikie per posar-se a escalar. Decidim amb la Rosita d'anar 2 dies a fer un 'Montsec forever'. Li faig una llista amb les vies que podríem fer plegats sene que jo en repeteixi cap. El dimecres enfilem cap a Àger. Anem a fer la "Fanal Nocturn", via molt bona y disfrutona. Roca insuperable i amb passatges molt bonics. I sense sobar! La veritat és que els dos ens ho hem passat molt bé.

L'endemà ens llevem més aviat tardet al CB avançat (la cabaneta de sant llorenç). Per la nit vam triar la via per l'endemà. La Rosita que ja sap que soc un fanàtic de Montrebei em fa un regalet super ben parit. Doncs si, anem a Montrebei. Iuhuuuuu! Deprés de 2 setmanes intentant anar-hi... i¡doncs mira, ja hi som. Ens n'anem a fer una via de les faciletes. La "Regard". Comença per la Paül i després es desvia cap a l'esquerra. La Rosita es curra el llarg de la seva vida (m'agradaria veure uns quants frikies d'akests q diuen q fan 7b's kurrant-se akest llarg copmtant que ella escala quinto, quina valenta que està feta) i ja ens enciagalem. Comença el festival. La veritat es que la via és un matojal que t'hi kagues. Només apta per ments súper romàntiques. Superat el matollam i amb una ressenya que fa pena m'en vaig a petar a una xemeneia on en m'ha vida he vist tanta runa junta. Vaig pujar 3 metres literalment per les heures sense tocar roca. Impressionant, no he fet en m'h vida un llarg tant guarro i rostollro. Quan va pujar la rosita, que gairebé em mata, em curro un flanqueig per retornar a la via... i tranki!! Roca cutre a matar, terra que s'enfonsaava al pas, improtegible. Pobreta Rosa, sabia que quan arribés a la R igual no em parlaria en un mes. Quina carona... pobreta. S'ho va passar fatal però ara ja encarrilàvem les xemeneies de la via. Que la veritat, són prou guapes. Marca de la casa. I au, ja som d'alt. Cuits i cap a casa!

I aquest dimarts... mais Montrebei. Impressionant! Avui anem el Saumi i jo. L'enredo per fer una via així normaleta, no massa tonyinera. Ens n'anem a "Le fil d'Ariadne". A mi aquesta línia ja em cridava junt amb la Náufragos de quan vaig fer la via del "Pakistaní returns". El començament és bastant matojerillo i amb algun tram de roca no massa bona. A mesura que van passant els metres al meu compi cada cop li fa menys pinya. Però jo penso per dins: "si haguessis anat a la regard..." Fins que arribem al bacallà. El llarg d'antologia: un díedre de 6a asbolutament net i difícil de protegir. Com he disfrutat por dios! La resta de la via va succeint sistemes de diedres, així romanticots, fins arribar a un llarg de placa sobervi. Roca prou bona, amb sortideta d'ambient amb roca cutrilla i con repisa llamadora. Com me mola! També he forçat l'A1 en lliure i ha caigut el rotpunkt. Marca 6b però jo crec que és un 6c ben bo. Vaja, al menys m'ha semblat més difícil que altres 6b's que he escalat a Montrebei. En resum, una via super bonica i recomanable. Tot i que els hem dut, no cal portar pitons. Amb jeta sempre es surt de tot arreu.

Montrebei forever!

"Infierno de cobardes" A4/5c. Artificial extrem a Roques de Benet

La història comença el dia que em va caure a les mans el llibre del Paca. Des de que tinc la guia de Ports tinc repassades totes les vies pam a pam. Pero va ser a l'obrir una pàgina del llibre del Pakistaní quan lleigeixo amb entusiasme... "Infierno de cobardes". Inmediatament vaig pensar: "una via amb aquest nom, per les persones per les que ha estat oberta i el lloc on està oberta, només pot ser bona que t'hi cagues!". Després d'anar fent artificialillos pel Montsec, Mussara i altres puestos ja era l'hora de la veritat. Havia decidit que era el moment de començar a escalar un via de llegenda. Una d'aquestes vies que no es repeteixen perqué estan envoltades de mites i fantasmes, i perqué, no ens enganyem, és un via difícil. Sobretot una via del Kike Ortuño i l'Alex Estela, amb segell "ganxets".

El Kike. Jo no vaig tenir l'oportunitat de conèixer-lo, i m'hagués agradat haver pogut escalar amb ell algun dia, amb un del meu poble. Sempre he pensat que la millor forma de conèixer-lo seria escalant una de les seves vies. Estava super motivat per fer una via del "Jefe dels Ports". L'ètica, la tècnica i el valor unides en una persona. Doncs a això hem vingut!

Un bon dia li vaig comentar al meu amic "Pelut" i li vaig començar a inflar el cap. Desseguida el vaig convèncer quan fotiem 4 birres al Cirera. Podriem fer la 1a integral de la via i la 2a repe des de l'any 97. Tansols tenia intents i una repe del Paca en solitari.

Doncs au, carretera i manta. Cap a Horta de Sant Joan.

Les Roques de Benet són desafiants, verticals, tètriques, inmenses, precioses. Quan vam arribar a peu de via ens vam quedar glaçats del vertical i llisa que era la paret que haviem d'escalar (el cap de gos). Vam veure clar que no tindríem cap mena de problema amb els petates.

Vaya paredón! Roca crocanti a matar, fang, llastres. Fuaaaahh, com mola!!

El següent dia ja anem a escalar. Ens llevem relativament d'hora. Vam calcular que teníem 4 dies on l'estratègia a seguir seria la d'escalar 2 llargs per dia i l'últim dia fer l'últim llarg i baixar, ja que hi han 7 llargs. Perfer aquest tipus de vies ja ho has de dur tot una mica planificat després ja et pots sortir una mica més o menys del guió.

I comença el festival. Lo millor de tot és l'aproximació, un lujazo. Mig minut! (però ja ho pagaríem...)

Li començo jo el qer llarg d'A3+. El ninot del meu compi va i em lliga a l'arbre de tal forma com si anés en una mena de solitari assistit. Vaya tela!

Això si, naltros sempre pensat en el medi. Que no s'ens digui, ara que la cosa està sensible.

Me n'adono que això són paraules majors. La roca és prou bona tot i que travesses alguns trams de roca crocanti. En el llarg em salta un ganxo i se m'arrenca un plom. Dos sustillos que em fan posar la patata a 100. La cosa va de puntes de pitó, falcatges i força ploms xicle. Ambientazo. Les R's són justetes: 2 spits rovelladets, a reforçar.

Després d'unes 4 o 5 hores acabo el llarg que, al damunt, és el meu primer A3+. Iuhuuuu!!

El David desmonta el llarg i ja es prepara psicològicament pel bacallà. Les 2 tirades curtes d'A4. Teòricament el bacallà de la via està concentrat als 3 primers llargs però el conte s'acaba escrivint d'una altra forma al final... Però poc a poc ja anem veient de que anava el rollo. Rollo infernal!!

Eren primers de maig quan vam escalar aquesta via i el dia ja començava a allargar. Llavors el David sorprenentment escala prou ràpid el seu llarg d'A4 i li sembla força més fàcil que el primer. A ell li ha semblat que no era A4. A mi tampoc la veritat.

Desmontem el llarg rapidíssim i encara es prou d'hora i el jefe decideix tirar-li fins on pugui del 3er llarg que teòricament marca 35 metres.

Va prou ràpid però la nit ens està pillant. El Pelut veu un spit a 3 metres damunt seu i no ens quadra gaire ja que les 2 tirades d'A4 són completament netes. Senzillament ens anem trobant restos de falquetes i algun plom de via trencat i tal i qual. Al final el David decideix fe una mena d'instalació precarity per poder-se baixar fins a R2.

Ens mirem la ressenya mil vegades. Ell ha escalat uns 18 metres i tres més amunt hi ha un spit. Pensem que algun dels repetidors li ha cascat un spit o senzillament que la ressenya està malament. Ho sabriem demà. Plantem l'hamaca i passem una nit agradable en la més absoluta verticalitat i tranquilitat. Ens fa unes nits força agradables tot i que duem el toldo per si de cas.

L'endemà ens llevem i comencem l'activitat. No anem amb massa pressa. I algú fa una serie de descobriments... Es que el Kletterer és una caja de sorpresas...

Després d'esmorzar i fer el ruc ens posem manos a la obra. El maskina juma el llarg i el continua. Per la nostra sorpresa... ens haviem quedat a 2 metres del R3. Jolin, quin desquadre. Doncs mira millor. Acabavem de guanyar una llarg en el segon dia d'ascensió.

El Paca ens havia advertit que aquest llarg que venia era força difícil i entretingut. Així ho va ser que vam estar pràcticament tot el dia per fer-lo. És van viure uns quants moments de màxima tensió i vibrazzionne!

Doncs si senyor, ole quin llarg s'havia currat el David. Teòricament era dels més fàcils (A3) i va resultar més complicat que les tirades d'A4. Com s'enten?? Doncs no s'enten. Quina agonia!

Les hores van passant, la gent també per sota.

Tot s'ha de dir. Anàvem força ben equipats alimentàriament. Material bàsic de Big Wall: Franziskaners, huesitos, nubes, formatget, ibèrics, coles, estofat, tortillitas de patates, etc, etc... Mig petate de menjar! Això ho va ressentir la meva butxaca uns quants dies.

Després de desmontar el 4rt llarg ja era molt tard. Però em vaig mirar la topo i ens venia un llarg d'A1+/5c d'un 35 metres. Vaig agafar 4 claus i fissurers i vaig decidir que encara tenia temps. Aparentment no semblava difícil. Després va resultar que també era un llarg trampa. Aquí he vibrat com mai a la vida. Les sortides en lliure amb roca cutre a matar amb les repisetes i els sartenazos em van fer aplicar com mai a la vida. La veritat es que vaig arribar bastant taquicàrdic a la R i de nit. Ara si que haviem acabat la jornada. La R la vam muntar abaix, ja que hi havia una repiseta genial on sopariem de puta mare.

Feia molt bon temps. No corria gens l'aire. Avui tocava festín. Estofat d'arroç, birretes i heavy metal in the vertikal! Ja ens ho haviem guanyat de sobres.

Ens llevem i ja ens n'anavem al 3er dia d'escalada i les coses ens estaven anant prou bé. Escalàvem força ràpid i amb bastanta tranquilitat. Quin despertar més autèntic i energètic, ni en els meus millors somnis.

Despertar extrrrrreeemo en la hamacaaaa... I want out!!!

Com cada dia tocava posar una mica d'ordre a la reunió. Perque amb la de runa que portavem només hagués faltat això.

Etem en el 3er dia d'ascensió i tot apunta cap a la victòria. Ens queden dos llargs: un d'A3 de 50m i un altre d'A3/Ae/5b d'uns 45m. Comença el David i ja molt desseguida comença a vibrar bastant. De fet no l'havia vist vibrar mai tant. La cosa va força lenta. Molts falcatges difícils, roca força dolenta, una tirada llarguíssima, molts ploms, ganxejos vibrantes. Després d'unes 6 o 7 hores acaba el llarg. Està força extenuat. El primer que em diu es que amb diferència és el llarg més difícil de tota la via. En alguns moments es palpava la tragedia. Quin llarg deu meu!

De tant en tant va caient algun pedrot pel meu voltant. I les úniques paraules que sento cada 2 minuts és... "Estoy vibrando massimo".

Aquí hi ha molt de currele.

Quan recupero el llarg me n'adono del peaço llarg que s'ha currat el peça. Flipa bitxo! Esto està lleno de plomooooss xiiicleeeee!!

La veritat és que aquest llarg ja ens ha deixat bastant destruits als dos. Ja portem un còmput d'hores bastant elevat. La penùltima reunió deixa bastant que desitjar. Queda molt poc temps i jo començo a estar una mica fins la polla. Li tiro jo a l'últim llar d'A3 on a d'alt hi ha Ae i ja la tant desitjada sortida en lliure i el cim. Mirant el rellotge ens queda super poc temps, la cosa va lenta fins que arribo als spits. Peró volem sortir per d'alt. la penúltima R era una merda com per montar l'hamaca. Les presses em fan fer prendre decisions ràpides. En un moment, després de fer uns ganxeos em trobo un plom de via bastant atropellat i decideixo no canviar-lo. L'infortuni em va assenyalar i la paret em va escupir! Fuaaaaaaaaa, vaya subidón! Vuelo de 15 metres i li trenco els pantalons al meu compi del saque. La patata va a dosmil per hora. Retorno a la feina i consegueixo arribar a l'últim spit. Ara toca sortir en lliure, però tranki. Faig el primer pas i patapam. Es trenca un canto i torno a sacar. Trec el frontal i començo a plomejar fins que puc tornar a sortir en lliure. Una travessa horitzontal super exposada, molta vibrazzionne i per fi, per fi!!! Arribo a la R. No m'ho puc creure. Estic extenuat. Crec que en la meva vida he vibrat tant. Tinc una set brutal. Només desitjo que el petate arribi d'alt junt amb el meu compi.



Ara si, ara em començo a creure que ho hem aconseguit. Si senyor. En aquest moments em sento l'home més feliç de la terra. Entre porteig i porteig truco a la persona que més m'ha motivat a escalar això: "Ei albert, que som a d'alt, que ho hem aconseguit"

Ara si que podem sopar tranquils, fotrens una birra com uns jefes!! I assaborir aquests moments de glòria. Un bivac estelar a d'alt del cim del Cap de Gos. Increíble!!

Ens llevem l'endemà amb una caloreta considerable. Ara hem de preparar el descens. Encara no s'ha acabat la via. Ara realment és on comença el nostre calvari. Comencem a mourens a les 8 del matí. Rapelem del cap de gos els petates, que ja va ser prou divertit. I ara que?? Cap on hem d'anar? ARa el descens es comença a convertir en un drama. Comencem a baixar per un caminet equivocat. La runa que portem a les esquenes és inhumana. Intentem trobar uns ràpels que maracava a la guia que tampoc existeixen. L'única opció es fotres el palizon i tirar a munt capa al cimn de Roques de Benet.

Fuaaaaah! Jo em volia suicidar. Després de mil milons de portejos, osties vàries, moments de defalliment... al cap de 9 hores arribem a baix al cotxe. Ara si, ara si!! Ja podem anar al Grau a inflar-nos a birres.

Ara si que haviem sortit de l'infern. Ara si que ja se que és una via del "Jefe".

Això va dedicat al "Jefe dels Ports", donde quiera que estés!!