"Latin brothers" Els guardians de Sant Llorenç

Ondia!! Doncs ja tocava que plogués una mica no? La veritat és que està tot molt sec i em fa la impresió que com no plogui tindrem molta feina aquest estiu...

La setmana passada rebo un missatge de l'Ivan que diu: 'com estem solters podriem fer una escpadeta a Montrebei, no?' Bé, ja us podeu imaginar la meva resposta...

Quedem el divendres al bar d'Àger per fer unes birres i veure com per allí no plou gaire. In Montsec never rain. La motivació va en augment, veiem que realment no ha plogut tant. Arribem al Part de Sant Llorenç i bualà, no hi ha ningú. No m'ho puc creure! Som els amos i senyors de la Paret de Catalunya, els guardians del prat.

L'endemà ens despertem i notem que fa prou fred, no hi ha llum i ens pensem que està ennuvolat. La veritat és que som una mica dropos i el que nosaltres veiem ennuvolat són els vidres que estan enbafats. Vaja uns tirilles que estem fets. Al final decidim sortir de la furgo, al mateix temps que arriben uns gavatxos. Veiem que esmorzen i en sec surten del cotxe (no hi ha ningú més al prat). Cinc minuts fora, agafen, veuen el fred que fa i s'en van. Desolador. Nosaltres que ja estavem prou tocats ens acaben d'enfonsar. La "torrades amb all" o anar a fer frikie comença a guanyar bastants números. Al final li fotem un parell i ens n'anem fins a peu de via de la Latin Brothers. No conseguim escalfar ni caminant.
Arribem a peu de via i... Bajón! Una cordada i a la Latin. Cagun deu!! I aquests d'on han sortit?? Doncs venien de Montañana. Un altre cop la puta llei de Murphy que diu: "quan una paret que té 200 vies i hi han dos cordades, aquestes aniran a la mateixa via". Per sort veurem que aquesta parelleta aniran més o menys al mateix ritme que nosaltres. Doncs fem el joc de la pedreta i comença l'Ivan. Vaja rasca que fot a la que portes cinc minuts esperan a la reunió.

Els dos primers llargs es fan més o menys bé. Fins que arribem al tercer... aquí ja comença el ball de la tonyina.

Uiiiiii, quina gràcia, em comença a donar la risaaaaaa. I això només era un llarg de Vè, juuuu juuuu juuuuaaaaa!! Ja estic acollonit, veient que l'Ivan un tio que està curtit en la matèria i que encadena 7b s'està aplicant de debó.... Iuhuuuuu! Aquí hi haurà bacallà del Bo!

Doncs si senyor. El següent que està graduat de Vè és un dels tres llargs més durs de l via. Tranqui bou! Suposo que el fred i que les fissures regalimaven humitat em serviran d'excusa, però hi havia molta tralla en aquest llarg. Estic realment preocupat. Estic al 4rt llarg i ja estic inflat i ens en queden 11. Joooo joooo jooooo!!

Ara això si. Aquesta via és de les més bones que he fet mai. Les fissures són dures i impressionants. Empotraments yosemítics a lo Robbins. Cap dels llargs perdona i el fred tampoc.

Hi ha un parell de llargs amb roca dubtable però bé, ens deixen passar. Sostrets, fissures peleones, en definitiva. Ambiente massimo montrebeiano!

Arribem a l'A1 o 7a. Que com us podeu imaginar es va quedar en A1 a seques. No s'em va passar ni pel cap probar-ho tot i que la franceseta que anava davant nostre el va encadenar en top rope. Molt eixerida i maca per cert! L'ivan li va probant en lliure però li he fotut tant a caldo els tascons que... se les sua per treure'ls!

Estem bastant estressadets i esgotats. Sort ens arriba un flanqueget de II per alliberar tensions i fer les típiques fotos d'ambiance montrebeià amb la Paret d'Aragó i els suicides amb parapent que es van llençant durant el dia.

Estem força cansats i ens vene tres llargs bastant durs. Estic acollonidet perquú veig bastant a prop les cortines de pluja que van venint, les terres de Mordor. I en sec l'Ivan em diu "al lloro". Uuuuuuuuii, que aquí hi ha tonyina de la bona. Monta R, pujo i faig la mandonguoillada de llarg que li ha tocat. Hi penso: sort que no l'he fet jo.

Sortim de l'A1 així en precarity i ja ens queda l'última placa amb un fred i un vent ja insultants. Ja estem una mica conegladest i decidim sortir pels´dos últims llargs de la via del corb que està a 5 metres nostre i estarem més arresserats del vent i del fred. Després de prop de deu hores i molta tonyina arribem al cim amb la satisfacció d'haver fet un viote dels de veritat.

Fa tant de fred i estem tan cuits que després de tres intents de fer la foto de cim aquest és el millor resultat que ens ha sortit.

I la pregunta del millón: Rafa, això compta com alpinisme?? jee jee jeeee!