"Delfos" family climb a Montrebei, la Meca

Aquest cap de setmana si que ho conseguim. Anticicló, no hi ha cap impediment social (calçotades, ressaques i òsties vàries...). Per fi tio! La meva primera incursió montrebeiana de l'any. Com que això del gel a les nostres terres està una mica xungo... decidim anar a la Meca, a Móntrebey que diuen els lolos. Quines ganes en tenia! Per mi és com si m'enxufessin a la corrent per carregar la pila.
El Manel era el primer cop que hi anava i volia anar a una via de les tonyineres. Li vaig comentar que això era un món apart, on els IV són 4rts de veritat i on els V són quintus de veritat... I com que jo les fàcils ja les havaia fet totes, només em falatava una, em trec de la màniga la "Delfos". Així tenia la cole completa!



Ens posem a una hora raonable a la via. El Ramoné ens explica que feia temps havia anat amb un frikie del seu poble i com que no havia vist cap "xapeta" en trescents metres quadrats aquell nano és va espantar i es van baixar del primer llarg. Coses que passen. Això ens deix a peu de via en un moment. Comença el ramonet i comencem bé! Es salta la reunió i un 'ensamblillo' de quinto per esmorzar.



Ja portem 'un' llarg i ja apareix la paraula ambient al terreny de joc, minut cinc del partit. Em començo a cagar en tot perqué el Ramoné ja m'ha mangat un llarg de quinto i em comencen a tocar els llargs rostolleros de 4rt (això no estava en el contracte). Però bé, tampoc són rostolleros i tenen la seva gràcia, sinó mireu aquest flanqueig...



Continuem amb plaques i fissures d'ensomni. I patapam el Ramoné es torna a saltar una R i consegüentment em torna a mangar un altre dels llargs guapos. Mekagun remil campanes de déu crist an pal taronges nàbels! Menys mal que aquí els 4rts i els quintos són de la mateixa calanya. Ara si enfilem el diedraken típic montrebeiano. Llargs de cinqué bastant peleons, fissuraques escandaloses, roca bona 'a seques' i fot-li tonyina.



Li faig una foto a l'Oscar i li dic que intenti fer la pose, però li surt de l'ànima "deixa't d'òsties que això és molt dur". Aquí ja es comença a palpar 'l'ambiance'!



Flanqueig de cinqué per caçar la reunió (suposo quan debia haver una bústia de correus), ara massimma vibrazzionne!



Quins diedres més guapos. De l'altra banda sentim uns crits. Guau!! Són la Marta i el Tamarite que estan a la Pilastra dels Voltors, però no ens veiem. Quina gràcia!
Però continuem barallant-nos i flipant amb els quarts i quintus. S'escolten veus de no se on: "tranqui aquest quintu", alguna esbufegada, jee jeeee...



Com que ja estic fins als collons de chupar-me els rostolls li continuo jo "on leading" i li mango al Ramoné el últims llargs. El diedre del penúltim llarg és la bomba, disfruto mogollón obrint-lo.



I rapataplam, ja som a d'alt els quatre gualtrapes super contents i feliços. Sempre és acollonant sortir indemne d'aquest mar de roca. I ràpid cap a baix que no sigui que a algú li dongui per apagar la bombeta! Aquí acabem la nostra excursioneta en familia el Manel, Oscar, Ramon i un servidor. La veritat és que ens ho hem passat la mar de bé i hem rigut bastant dintre de la penúria. Una via guapíssima!

Ara bé, he de fer menció d'honor al cosí del Ramoné, bé, més ben dit als nous friends i aliens del cosí. Aquest home ha contribuit sense ànim de lucre al nostre benestar i seguretat a la paret.
Com el va convèncer? Doncs li va dir el següent: " si tu fossis un joc de camalots, no t'agradaria que et treiessin a passejar per Montrebei?"
Buah, infalible si voleu convèncer a algú!



Ens han anat de puta mare!!