"El petit diedre" la seva primera a Montrebei

"La-larà-larà-hi-hu... abuelito dime tu..." Quina il·lusió arribar al Prat de Sant Llorenç i veure la cara de felicitat i impresió de la Roseta: "això és molt guapo Carles!" Doncs si que ho és, arribar allí es un moment tant màgic... Aquestes parets tant verticals impresionen sempre que hi vas, quan arrives a peu de via sempre t'envaeix el neguit per fàcil que sigui la via en qüestió i per molts cops que hi hagis anat. Sempre li havia parlat a la Rosa de el bonic i sever que és aquest lloc. Crec que ja anava mentalitzada i preparada psicològicament per fer la seva primera via a la Meca.



Ahir truco a l'Albert i li demano la ressenya de la GEDE que era la que teniem al cap de fer. Però ell (doctor honoris causa en montrebeianisme extrem), ens recomana "el petit diedre" que és més curteta i intensa, també "facileta", ejem! Mentres arribem al prat el cel està molt tapat i va xispejant, decidim esperar a que pari i en sec apareix una clarieaneta. Au, agafem els trastos i corrents cap amunt. Tenim una foto de la linea de la via però no duem ressenya. L'albert m'havia dit que era V+/A0, més o menys i que en un cas donat és podia abandonar d'algun arbre.



Bé, li manxo un primer llarg per on em va semblar més evident. Ja veig venir de que va el tema, res de res. Però la roca és acceptable. Comencem a racionar material, ja que només duc 5 friends i 7 tascons. Sort que duia un parell de pitons, ja que els següent llarg tansols hi havia un pitó i un altre de partit (és el problema que tenim els pobres que no tenim aliens ni un joc de camalots com déu mana). Au roseta, pica i repica. Vaja, no surt! Com que feia un fred de déu vam passar, de fet aquest pitó està on hi havia l'escarpia partida, ja li hem fet un favor als següents que hi passin. Fa bastant de fred i ha començat a caure aigua neu, ens plantegem baixar però ara ja enfilem el diedre i a simple vista es veu més fàcil. Doncs cap amunt!




Al final resulta ser un diedre peleón com la resta de diedres de Montrebei. Contiuno cagant-me en tot per l'escassetat de material que duc. El racionament i la serenitat són la clau. La roseta ara comença a entendre i palpar com és l'escalada aquí, però com és una 'valenta' li fot morro fins l'infinit i a pesar del fred que fa continua amb bastnta bona cara i un bon somriure!
Fem R en un forat bastant curiós i ja s'intueix el cim.

Quan surto de la 'R' s'em cauen els collons a terra i veig el diedraken final que m'espera, em miro el material que duc i em miro a mi mateix i em dic: "Carlos vas a flipar". Soc conscient que m'hauré de currar un llarguet de 50 m amb el que tinc. De tascons no en puc posar ni un i el que tinc és el que tinc. Faig mig llarg i només em queden dos friends i un ja veig que no el podré posar enlloc, és massa gran. Estic seré però flipant perqué em bé un didre desplomadet amb roca molt cutre. Per sort puc fer un pont de roca però just això em salta una presa i estic a punt de caure. Ja estic taquicàrdic! Em trobo una escarpieta cutre a matar però, vengah! Ja veig la sortida del diedre i la salvació estic vibrant bastatnt perqué en 40 metres només tinc 5 assegurances i 2 de elles són cutres a més no poder. Una mica de jeta i au ja som d'alt. Ara només cal que pugi la meva compi que deu estar feta un 'cubito' a la reunió d'abaix. No es senten les esbufegades però va anant fent i al cap d'una estona li veig sortir el caparronet i m'alegro un munt. Ja la tenim aquí amb cara d'haver flipat mandongilles. Però li ha agradat molt, com a mi.



Au doncs, ja s'ha acabat el suplici. Una molt bona via, molt intensa i bonica. Ho hauriem disfrutat més amb una mica més de sol i menys fred però bé, això curteix l'esperit. Hauriem patit menys amb un bon joc de friends i aliens. Però això es el que hi ha! Bé, la via els hi va sortir barateta, 3 pitons i un de ells a R.

Montrebei forever!