Vibrrrando en solitari al Pilar del Segre

Ja fa dies que em venia de gust anar a fer una solitària, ja tocava. I més aquesta setmana que estava bastant desmotivat i associal. L'objectiu en part era anar a provar noves tècniques i noves situacions en les que no m'havia trobat mai, per que no em pillin per sorpresa en les properes obertures en solitari. Soc del parer que les coses s'han de provar in situ: Si pilles et deonen pel cul i així n'aprens per la propera. Allò de... "sarna con gusto no pica".

Doncs m'en vaig cap al Pilar dels Segre que possiblement deu ser dels pocs llocs del Montsec que després de les nevades s'hi pugui escalar. I de collons!

Objectiu del viatge: escalar en solitari una via molt extraplomada i com rapelar el llarg per poder desmontar-lo.

Al final la via triada és "Mi primer amor" que ja havia escalat i tampoc cal fotre'm en un percalazo per nar a fer experiments. Els llargs són d'un artificial molt fàcil i molt divertits, ideal per començar.

Doncs la veritat es que rapelar amb tot el desplom que hi ha és brutal, ara m'he enganxat més al buit. Buaaaah, quin subidón! He estat a punt de liar-la per no donar-me prou estàtica però bé. Un exitazo en les operacions. Uaaah, però quina sensació més guapa, i més quan vas sol.

La sensació de buit és suprema.

L'únic pal (o no) és que has de tornar a escalar el llarg. Com que desploma tant no és pot jumar.

Buff, quina pallissa noi! Ole tus huevos "Pakisataní" i tots els que foten artifo de dificultat en solitari. La meva eterna admiració! Gràcies a "l'home braç" i a l'albert "ganxets" que apadrinan un kletter por un friend al dia.

La veritat, el que mola d'anar sol és que el teu company no és rajarà de tirar el següent llarg, jeee jee jeee!